Ara és l'hora

Una nova campanya, organitzada per Òmnium Cultural i l'Assemblea, aquestes dues entitats i els seus dirigents hauran de passar al llibre d'història del país en lletres d'or per tot el que fan per aquest, pretén mostrar, un cop més la unitat i la determinació del poble català amb la consulta i forçar i esperonar la població a participar en aquesta.
La campanya es fonamenta en set punts. El primer en la gent i lligada amb aquesta una idea bàsica. Una idea que l'Estat obvia i ignora. La democràcia. El dret a decidir. El tercer punt, dels bàsics. La unitat. I sembla que de moment aquesta es manté ferma. Els atacs, les amenaces i els cants de sirena venen d'arreu, però de moment, no han fet forat, ni escletxa. Els tres següents fan referència a l'actitud, a la determinació. Valentia, generositat i l'excel·lència en el treball. Perquè ens caldrà fer-ho molt bé per sortir-nos-en. I el darrer, l'objectiu, votar i guanyar.
Una nova campanya que no deixarà indiferent a ningú i que ens acosta a la data assenyalada. A la fita somniada.
Enhorabona  Òmnium. Felicitats Assemblea.

En Toni Albà a Calders

Aquest diumenge ha vingut a Calders el Toni Albà.Venia a presentar el seu llibre, "Ser o no ser catalans" i alhora a donar suport a una jornada festiva amb cargolada inclosa organitzada per l'assemblea de Calders. La veritat és que no sóc gaire d'idolatrar a ningú, perquè em sembla que això dels ídols, a més de no anar massa amb la meva edat ni manera de ser, és com obrir un meló. De fora et pot semblar una cosa, però un cop l'obres, et pot sortir o massa verd o massa madur, costa encertar-lo.
En aquest cas però, em va sorprendre positivament. D'entrada m'esperava un personatge humorístic i poc més, sense massa arguments excepte la broma fàcil i ràpida, però en canvi vaig trobar, a més d'una persona bastant propera -vàrem estar parlant una estona amb ell abans no comencés-, algú que té un criteri format a partir d'arguments i informacions sòlides; que no es basa en l'argument fàcil i senzill sinó que té un discurs estructurat i diu coses assenyades i coherents. A més, si això ho vestim amb un xic de broma oportuna, no massa per cert, dóna lloc a una xerrada amena, interessant i convincent.
Una de les moltes coses que va dir i que potser em va agradar més, tot i no ser la més destacada, va ser la diferenciació que creu que hi ha entre la gent que ve a viure a Catalunya, els immigrants i els colonialistes. Els primers venen a conèixer, adaptar-se, sumar i integrar-se, a buscar noves oportunitats, els altres en canvi, creuen que segueixen al lloc d'origen i volen que l'entorn s'adapti a ells. Un matís interessant.
Diumenge va ser un plaer anar a la xerrada, un altre èxit dels de l'assemblea, en aquest cas de Calders.

La Via Catalana

Tram 243, prop de Tarragona

Jo hi era. Molts hi érem. Però que en fóssim molts, milions, no fa que me'n senti menys orgullós o perdi valor, al contrari. Ja quan hi vàrem anar vam tenir la sensació que faríem història i ara, amb perspectiva, n'estic convençut. És el mateix que deuria passar, suposo, amb la manifestació del 77. Els que hi eren ho intuïen i segurament, encara que no ho volguessin reconèixer, esperaven, en el fons del seu ésser, que allò canviaria el curs de la història i que ells feien història. I crec que així va ser.
Ara, anys després, ens trobem igual. Vàrem fer una Via. Possiblement al principi, quan cap a mitjans d'any es parlava de fer una Via catalana, pocs hi creien massa. Fins i tot alguns ho veien com un acte poc reivindicatiu, poc fort i d'altres en feien befa, però ara, amb el temps, veiem que va ser la cristal·lització d'un moviment col·lectiu. Un pas més i molt ferm. Per la implicació de la gent, per la il·lusió que es respirava. Arreu trobaves desconeguts amb qui intercanviaves un somriure amistós i t'hi senties proper. Una estranya companyonia que s'escampava entre la gent, sorgida de la il·lusió d'un poble, de la unió d'aquest per un objectiu comú.
La Via va ser un punt d'inflexió. Després de molts anys manifestant-nos, sortint al carrer per demanar però sempre amb el mateix format, aquest acte es tornà poc visible, una marxa més. En canvi la Via trencà motlles i arreu se'n parlà i el fet català traspassà les fronteres i esdevingué quelcom més que un grup de gent que es manifesta com arreu. Esdevinguérem als ulls del món un grup de gent, milions, deixeu-m'ho repetir, que s'organitza per fer visible pacíficament els seus anhels i que tossudament, persisteix. Resisteix. Està clar que l'èxit, a més dels milions de persones anònimes que participaren a la via, per descomptat, fou dels de membres de l'Assemblea. El catalitzador del procés català.
Ara ja ens han vist i només ens cal reclamar la nostra llibertat, amnistia i estatut d'autonomia del segle XXI, vaja, la INDEPENDÈNCIA.

Sóc de l'ANC. Sóc assemblea

Sóc mestre. Segurament el més agressiu que he fet mai ha estat sent jugador del Calders fotre-li una coça a un rival que estava insultant companys que ens animaven mentre l'àrbitre no mirava. No me'n sento gaire orgullós, fins i tot encara de vegades em sap greu aquell cop de ràbia, però el fet, fet està.
Estimo amb passió la meva família, els amics i el meu país. També la meva feina i la muntanya. I des de fa poc sóc simpatitzant de l'ANC. Perquè em sembla que és una bona eina per defensar el meu país, constructivament, democràticament. Dialogant, proposant, buscant alternatives i sortides a l'atzucac on ens trobem. Sempre des del respecte a l'altre i amb una passió irrenunciable a la justícia.
Puc tenir una llengua esmolada, m'agrada ser punxant, incisiu i, perquè no, posar en compromís aquell que pensa diferent i confrontar idees. Lluitar dialècticament. Exposar punts de vista i esperar la seva resposta. Perquè la democràcia, la llibertat, és això,confrontar idees pacíficament i debatre tot intentant convèncer o bé ser convençut. Tot depèn de la força dels arguments d'un o altre.
Avui, escoltant les notícies a la ràdio m'he indignat. M'he esverat. Sentia a dir, per boca de diaris poc proclius a condemnar dictadures i cops d'Estat, que l'ANC havia de ser il·legalitzada perquè atempta contra l'Estat. Contra la unitat de l'Estat. I em molesta i em fa entendre el malestar dels bascos quan van il·legalitzar partits polítics i associacions seves. I veig que s'actua amb traïdoria, per interessos partidistes, amb un ús de les institucions en benefici propi, sense respectar la llibertat d'opinió.
Ara fa poc acabo d'arribar d'una reunió de l'ANC. Una reunió senzilla, cridanera, desordenada, esperançada, on mestresses de casa, jubilats, mestres, metges, estudiants i mecànics entre d'altres, parlen i organitzen actes i sembla que esdevenen un perill potencial. Un enemic de l'Estat. Perquè parlen, discuteixen, pensen, proposen i es qüestionen sobre l'ordre establert.
Avui, en aquesta reunió, he mirat al meu voltant i fins i tot intentant posar-me a la pell dels altres, no he entès per quin motiu volen acabar amb això. Amb aquesta energia, bé, si més no per què des d'un punt de vista democràtic i just, perquè entenc que la força que hi havia allà, la il·lusió i l'esperança, nascuda de gent corrent, sense el guiatge de cap capitost ni amb unes condicions especials
, fa por. Espanta, perquè aquest moviment té molta força. Moltíssima i surt de la terra.

Dret de petició!

Vaja, que signant la petició demanem al Parlament que es faci la consulta abans del maig del 2014, però en cas de que l'Estat ho impedeixi, fent servir tot allò que té per impedir la lliure expressió dels ciutadans d'aquesta colònia, aleshores acceptem que la signatura emesa es tingui per un vot a favor de la declaració d'Independència. No està pas malament.
Aquests de l'assemblea deuen menjar sopes, perquè ben bé que se les empesquen totes i després de veure, viure i sentir l'èxit de la via catalana, amb ells, a ulls clucs.
Demà, si tot va bé, aprofitant que baixo a Castellar del Vallès, signaré. Endavant que tenim pressa!