Creant confiança amb les famílies des del primer dia

Aquest mes de febrer ha sortit a la revista GUIX un article que hem escrit a tres mans des de l'escola de Calders. En ell intentem explicar allò que anem fent per tal d'anar aconseguint la confiança de les famílies i la seva participació. 

Fins ara sempre que m'havien publicat un article feia referència a activitats que havia fet, activitats d'aprenentatge amb infants, en canvi, en aquest, hi ha una part de reflexió, on amb les mestres proposem actuacions per fer de l'escola un indret democràtic i participatiu.  

A més de la part de reflexió, també fem un buidat d'algunes de les actuacions que duem a terme. És d'aquells articles que costen, perquè com a mestre sempre et sents més segur en el terreny que domines, que és la pràctica diària amb els infants, mentre que en aquest cas, es barreja allò que fem, allò que pensem i allò que desitgem.

Conèixer l'entorn

 

Aquest matí, després de treballar, he sortit una estona a córrer. Avui per Mura. Feia temps que no ho feia, però enguany, com que per la Castanyada no podrem fer la festa d'escola com sempre, ens ha semblat que seria bonic sortir per comunitats a diferents racons del parc, i n'he anat a veure. Els de la comunitat de grans, on estic jo, anirem al Puig Andreu i com que hi ha trams que no havia fet mai, he decidit anar-los a trepitjar. 

Aquesta tarda, casualitats de la vida, m'han trucat del diari Ara per un article que faran i on sortirà l'escola. Casualitats que truquessin avui, no pas que no sabés que trucarien. He parlat, tot i que qualsevol de les mestres hauria pogut parlar, perquè tenim entre mans un projecte compartit i que hem treballat entre tots i jo, ara, i només puntualment, estic més a primera línia, però som un equip que l'ha treballat i mastegat força, i el coneix i estima molt, i per tant, qualsevol de les mestres podria ser-ne la representant. 

Aquests dos aspectes, que semblen allunyats, crec que esdevenen molt propers de fet. 

Parlant amb la periodista, ja tremolo en què sortirà a l'article, he confirmat que una de les coses que creiem que és molt important, és el coneixement i l'arrelament de les mestres al territori. Com més coneix una mestre el terme municipal, com més coneix les persones, entitats i racons d'aquest, més el pot aprofitar i més el pot fer conèixer als infants i de retruc, fer que l'estimin.

Sembla evident, però no ho és tant, ja que moltes vegades costa aconseguir els moments i els espais per conèixer el lloc on treballes. 

Ara bé, per part meva, el temps que fa que estic a Mura, m'ha permès conèixer molts racons i més persones, i en conèixer-los, he acabat estimant-me aquest poble i per tant, suposo que aquest amor es comparteix i es veu, i s'acaba revertint en els infants.

La meva escola

Avui, aquesta tarda, estàvem amb les mestres treballant a l'escola. Cap al tard, potser era més de quarts de set o ja a les set, quan de cop, hem vist que entraven a l'escola tres nenes. Ens han mirat i després de saludar-nos, s'han assegut un moment al sofà que tenim a la classe. Tranquil·lament i al cap d'una estona, han anat a un altre espai a fer dibuixos i jugar. És cert que allà hi havia alguns dels fills dels mestres, perquè si tenim feina es queden jugant a la riera que està a tocar o bé entren una estona a dins, però altres dies ha passat el mateix sense que aquests hi fossin.
De fet, a vegades, abans de l'hora d'entrar a l'escola, quan arribem més d'hora per preparar els espais, ja hi ha infants que vénen i entren a l'escola. Igual al migdia, que encara que tenen fins a les tres per arribar, n'hi ha que arriben força abans de tres quarts i és una de les coses que m'agraden més de l'escola. No el fet que els infants puguin venir abans, que ja està bé, sinó que vulguin venir abans. Que aquest espai que compartim cada dia durant moltes hores, no els creï rebuig i se sentin com a casa i vinguin fora d'hores. Perquè em fa la sensació que hi estan a gust, que se senten bé, que els és un espai familiar. De fet hi ha infants que ja no vénen a l'escola i que de tant en tant passen a veure'ns i es queden amb nosaltres a passar la tarda, el matí o el que calgui.
Una de les coses que més m'ha preocupat sempre, és que els infants no vulguin anar a l'escola. Que desitgin marxar cap a casa i perdre'ns de vista. Hi passen massa hores a l'escola com per no estimar-la. Una cosa pot ser puntualment, perquè dies especials tots en tenim, però per norma, no hauria de ser. L'escola i els que hi som, hauria de ser un lloc prou acollidor com perquè els infants s'hi sentin a gust i els adults també, i estar-hi no els signifiqui cap esforç. Al contrari. Hauria de ser un lloc de vivències tan riques i especials, que potser els fes d'imant sabent que el que allà hi passa és agradable i els que hi trobaran són més que amics, companys de viatge o gairebé família.
Una escola com en la que treballo, s'assembla molt a l'escola que com a infant m'hagués agradat tenir.

Els aniversaris

A l'escola, quan algú fa anys, sempre fem quelcom. Lluny queden aquelles èpoques en que es celebrava amb quelcom per menjar. Amb el temps, hem anat donant més valor als rituals, al reconeixement, a viure el dia de manera especial, que no pas a un dia on tothom espera quelcom per menjar.

Ara ho celebrem d'una manera especial. Els anys signifiquen el pas del temps i per tal de representar aquest pas, l'infant, al voltant d'un llum, que representa el sol, sostenint un globus terraqüi, volta tants cops com anys té. De fons posem alguna música agradable, tranquil.la.
Avui, era el meu aniversari i normalment refuso fer segons quines coses, sobretot perquè penso que els protagonistes han de ser els infants. Ara bé, he accedit al ritual perquè també és cert que quan un adult fa allò que els infants també fan, aquests se n'alegren i li donen encara més valor. Quan avui feia jo les voltes, no totes, hem fet una retallada per tal que no durés tant, veia la cara dels infants i era el regal. Molts mirant-me amb una tendresa i un amor fantàstics i sobretot els meus dos fills, que veient-me fer les voltes, em miraven emocionats i de retruc m'he emocionat.
Ha estat el millor moment del dia. Ha estat el meu regal i m'ha agradat. M'ha agradat molt, més que qualsevol altra cosa que em poguessin haver donat.
Gràcies família de l'escola.

Una sorpresa agradable

En general, quan vaig a una sortida d'escola, no em sorprenc, ja sigui perquè al lloc on anem hi he anat abans, ja sigui perquè tinc clar el que es farà perquè algun mestre hi ha anat i ens ho explica.
Avui però, hem anat a veure un parell d'empreses que feien bona pinta però en sabíem poc. Una era xocolates Simón Coll i l'altra les caves Codorniu. Sabia què hi faríem i què hi  veuríem, està clar que abans d'anar-hi ens informem, però una cosa és el que creus i l'altre el que fas i avui, ha estat un d'aquells dies en que he tingut una grata sorpresa.
Primer perquè visitar les caves Codorniu és quelcom espectacular, no només pels magnífics edificis de Puig i Cadafalch, sinó per la immensitat, la història i la bellesa del lloc. A més tenen certs detalls que arrodoneixen la visita, com un trenet que va per dins de les caves  i d'altra banda, a xocolates Simón Coll, tot i que tot el taller l'hem fet en una sala, aquesta està molt pensada. D'entrada és una sala ben gran, molt i les parets del fons serveixen de pantalla per l'audiovisual de benvinguda, però a part, quan s'acaba aquest, es veuen en aquestes parets, que esdevenen transparents, les sales d'una antiga fàbrica de xocolates en una i a l'altra, obrint-se unes finestres abans irreconeixibles, apareix una fila de producció de la fàbrica.

També és cert que si a això hi sumem uns monitors que són professionals, aleshores tot s'arrodoneix.
Han estat un parell de visites ben interessants i per acabar-ho d'adobar, per dinar, hem anat a un parc enorme amb molts espais on els infants trobaven el seu lloc, des de turons amb herbes a zones de joc, passant per altres d'arbrades. Vaja, que ha estat una sortida ben aconseguida. Per repetir.

Micropobles a TV3

Fa temps varen venir el Marc i l'Edu a fer un reportatge sobre Mura pel seu llibre Micropobles, de pobles de menys de 500 habitants. De fet, van venir a l'escola.
Mesos després, amb el llibre acabat i publicat, van venir altre cop per gravar una peça pel telenotícies comarques. De fet van estar gravant força estona i al final, avui, al Comarques, ha sortit això...

S'acaba un curs. Celebrem-ho!

Divendres al vespre vàrem fer la festa de final de curs. Fa uns anys que ja no fem el gran espectacle final, ja sigui en format d'obra de teatre o bé de cançó; massa nervis per un darrer dia i vàrem decidir fer-ho en altres dates i intentar, aquest dia, gaudir d'una manera més relaxada amb les famílies.
La festa es divideix en dues parts. La primera amb jocs pels nens. Darrerament fem el de trencar l'olla, rescatant aquest joc tradicional de l'ostracisme on es trobava últimament i després el comiat dels grans, els que fan el salt a l'institut, juntament amb espectacles musicals, coreografies amb música enllaunada on actuen els infants, els mestres i les famílies. En l'espectacle, per grups, uns dies abans preparem una cançó, amb disfresses i moviments, i a la nit, després de sopar, enguany hem fet botifarrada, saltem a l'escenari. La veritat és que any rere any, els números són més elaborats i acaben sortint rèpliques de grups molt divertides.
De fet és un format de festa que permet que tothom trobi el seu espai i que aquesta flueixi de manera molt relaxada. D'una banda perquè no hi ha aquella pressió de l'espectacle únic que s'ha preparat abastament i que, si bé val la pena fer i en fem altres dies, acaba menjant-se la resta de la festa, ja que els nervis en contenció, no deixen gaudir plenament d'aquesta ni als infants ni als mestres.
D'altra banda hi ha l'espai per tal que els nens i nenes que s'acomiaden de l'escola puguin ser durant una estona els protagonistes. Puguin fer el comiat acompanyats de tothom, però, per mi, en la justa mesura; ni una festa només per a ells, ni una festa on se'ls acomiada de passada, senzillament una festa amb aquells instants per esdevenir el focus d'atenció tot aturant el temps per fer present el canvi que està passant.
Els espectacles són molt senzills i donen peu a que tothom pugui participar i de fet, moltes famílies participen.
Aquest format, amb jocs, botifarrada, comiat i espectacles, on es requereix l'ajut de les famílies en tot, i la seva participació activa, fa que tothom pugui trobar el seu espai i a la llarga, converteix la festa de final de curs en una veritable festa de la comunitat educativa, on tothom participa i col·labora.

Escola Vall de Néspola

Després d'anys funcionant sota el nom provisional d'escola de Mura, l'altre dia es va donar a conèixer el nou nom de l'escola. Per trobar aquest s'ha fet tot un procés participatiu. Primer de tot es va obrir un període de temps en què tothom qui ho volgués podia fer la seva proposta. Passat uns dies, una comissió, formada per representants de pares i mares, equip docent i ajuntament, va fer una tria de noms, en concret cinc. Per fer aquesta tria es van tenir en compte uns criteris abans consensuats.

Un cop seleccionats els cinc candidats - Vall del Montcau, Balma, Estimbarons, Riera de Nespres i Vall de Néspola-  es va fer una exposició amb la tria tot explicant què significava cada nom i per Sant Marc, dia de fira al poble i el dia anterior, es va poder votar. El resultat es va donar a conèixer aquest divendres i a partir d'ara, l'escola de Mura, es dirà Escola Vall de Néspola. 

És un nom amb un fort pes històric. El “Rio Nespola” banyava les terres del “Valle Nespola” com a mínim des del 903 i aquest és l’únic topònim que es té constància que englobés els termes de Mura, Talamanca i Rocafort. Alguns historiadors sostenen que els termes de Mura, Talamanca i Rocafort, tal com els coneixem ara, eren tots ells coneguts amb el nom de terme de Néspola i que, per tant, els tres castells van compartir un terme comú. Aquest nom, Vall de Néspola, uneix les terres dels tres pobles i és l’únic topònim que ha identificat mai aquests tres pobles junts.

Aprofitant l'esdeveniment es varen fer unes jornades de portes obertes per tal de donar a conèixer el nou espai.
Aquí en deixo algunes imatges. 

  

Carnestoltes i la realitat

Avui hem fet el judici al rei Carnestoltes. Es veu que per ser bona persona i portar bon rotllo a les escoles, bé, al preu de quatre animalades poc més que ximpleries, se l'ha de cremar i els nens i les nenes, tan rebels normalment quan es tracta de segons quins drets, en aquest cas no piulen i el pobre senyor de paper matxé va al foc sense remissió. Un altre triomf del llegat cristià. 

El judici ha estat prou pompós. Jutge, advocat, fiscal i agutzil. No hi pot faltar de res, fins i tot testimonis d'un bàndol i altre que diuen allò que cal per arrossegar el pobre senyor quiet a la foguera o bé deslliurar-lo de la condemna. 

Enguany ha anat com sempre. Els arguments d'uns i altres eren poc menys que sòlids, però què pots demanar a infants avesats a argumentar de manera planera i directe. Anar al gra i deixar-se de circumloquis. 

Ara bé, només un detall ha sortit del guió i el cert és que tampoc he dit res. Idea seva. Quan preparàvem l'espectacle, perquè està clar que no deixa de ser un espectacle on sempre guanya la banca, allò de ser cornuts i estovats, els infants, mediterranis i ibèrics com els que és, han aportat el seu granet de sorra i no refiant-se de les argumentacions dels testimonis per ajudar a decidir el jutge, han proposat i tothom ha acceptat, perquè és marca nostra, nostrada, introduir una gratificació al senyor jutge. I així, ni curts ni mandrosos, a mig judici, el fiscal, murri i sorneguer, s'ha acostat al jutge i sense cap tipus de vergonya l'ha untat. Li ha ofert un feix de bitllets suculents i és clar, el jutge, qui sap si de l'audiència nacional o bé del tribunal constitucional, ha acceptat de grat. I per què no ho haurien de fer? És el que veuen cada dia aquests infants a les noticies i senten arreu. Se'n parla dia sí i dia també i al final, queda tan integrat, que ja semblaria estrany, primer que no es fes i segon, que el jutge, a qui se li suposa un cert grau d'honestedat, no acceptés. Tothom diria, i la veritat és que ho deien, que seria ruc de no acceptar. El públic, sorprès veient el feix anar i venir, com la resta de ciutadans, han restat callats i bavejant, perquè tothom vol el feix i envegen qui el rep i l'admiren. 

I amb això hem de batallar i treballar i els arguments són fàcils, s'entenen, la lògica és clara, però la realitat ens demostra que en aquest país, qui no estafa és un ruc, perquè només les bones persones van a la presó, la resta, que van ben folrats, s'estalvien els maldecaps i es fan rics. 

Aquest és el llegat que a dia d'avui ens estan regalant els nostres polítics i prohoms, digueu-n'hi Millet, Pujol, Bárcenas, Cospedal, Bustos, Ausàs, Rajoy o com vulgueu, perquè la seva llibertat és el model que estem mostrant als nostres infants i allò a que volen aspirar, si no és a fotre quatre cops a una pilota i així no haver de pensar gaire més. 

   

En castellà i no em cauen els anells

Suposo que quan ho vius de prop és diferent. Durant anys deia que mai em publicarien en castellà. Un és català i ja està. I en això els catalans som sorruts, si ets català, t'expresses en català i vols que et llegeixin en català, què sinó? Ara, és cert que cada cop hi ha més gent que se sent catalana parlant en castellà. Res a dir, mentre sumem, cadascú amb la seva consciència. El temps va esmolant els cantells.
Avui m'ha arribat a casa un exemplar del llibre " Proyectos de trabajo en el aula" de l'editorial Graó. Fa mesos des de l'editorial em varen demanar si em semblava bé que un article meu, aparegut el 2008, fos traduït i inclòs en un llibre recull. D'entrada em vaig revoltar. Em semblava una traició que un català publiqués en castellà al seu país, però baixada l'adrenalina i l'encesa d'ofuscació, m'explicaren que era per tal de difondre l'article, juntament amb d'altres, a Sudamèrica i Espanya. Està inclòs dins d'un treball que parla dels projectes educatius i amb d'altres articles de les diferents etapes educatives, configura un llibre prou correcte que parla dels Projectes Educatius en general. L'editorial és de Caracas. Deixeu-me fer un incís i dir de passada que encara hi ha molts mestres que fan una feina extraòrdinària a l'aula i la manca d'hàbit de plasmar-ho per escrit, fa que passin desapercebuts i després molta gent desconeix la feina de qualitat que es fa en aquest petit país i en malparla.
Bé, consideracions a banda, avui, remirant el que havia escrit, veig que potser algú, em sembla que la tirada per Veneçuela és de 2000 exemplars d'entrada i 2000 més per la resta de l'Estat, descobrirà que hi ha un indret a la pell de brau que s'anomena els Països Catalans. Així, sense temences. Sense censures. I potser només pel fet de veure que en  un llibre es parla amb aquest terme sense complexes, - vaig declinar el fet de fer-ne la traducció personalment i veig que m'han respectat bé l'original - això només ja justifica la seva aparició en castellà. Així doncs, reconec la paternitat per la part que em toca.

Debats a primària

Déu, Déu, Déu... bé cal aferrar-se a alguna cosa. Avui uns nens de l'escola parlaven sobre si Déu existia o no. I m'han fet somriure. Els arguments que feien servir tant uns com altres eren tan poc clars, tan buits. Tan innocents. I quan pensava a dir quelcom -sovint m'agrada fer d'observador i deixar que parlin, que s'expressin, sobretot si hi ha respecte i desgranen una idea-, me n'he adonat que la majoria d'arguments són fum. Res. Paraules que es sostenen amb pinces. Digués el que digués. Molta dialèctica per poques raons. Vaja, com els arguments dels nens.
Suposo que hauria pogut parlar de la necessitat que tenim els humans de trobar respostes. De la por que ens rosega quan s'acosta l'hora de marxar o quan algú estimat marxa. Perquè volem un lloc on aferrar-nos, malgrat sigui un clau roent o un ganivet esmolat. Necessitem dotar de significat la nostra existència. Potser però els hauria d'haver parlat de la por més gran. De la por a la llibertat. A la veritable llibertat. Al buit. Una llibertat que ens fa vertigen. Com entrar en una cambra buida on els límits es desdibuixen, on res es veu, excepte espai i més espai. On tots els nostres actes, totes les nostres decisions, només tenen repercussió a l'ara i a l'aquí. On som lliures com a éssers. Res de passar comptes. Res de ja vindrà la factura. I aleshores necessitem quelcom on aferrar-nos. Quelcom on construir la nostra idea de món. Perquè tanta llibertat mareja. Descol·loca. Bé necessitem saber el terra que trepitgem.
O potser també hauria d'haver parlat del paper de l'església, ja que alguna cosa han dit. Però segurament no m'escaparia altre cop del fum.
Així doncs, he gaudit escoltant-los, veient els seus arguments fins que al final, les dues posicions s'han enquistat i aleshores la força dels arguments ha quedat per sota dels arguments de la força i és quan hem vist a petita escala com es debat a gran escala. Això sí, cadascú ha marxat amb les seves raons sense acabar d'entendre l'altre.

Envia un correu al TSJC en favor del model d'immersió

Benvolguts/des amics i amigues 

       El proper 7 de març, el Ple de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya deliberarà, votarà i fallarà respecte l'execució de les sentències del Tribunal Suprem que exigeixen a la Generalitat que el castellà sigui llengua vehicular de l'ensenyament de Catalunya.

Després de concentrar-nos milers de persones davant del TSJC el passat 12 de febrer en senyal de protesta, ara ha arribat el moment de fer arribar als magistrats del TSJC la importància i el suport que té el model d'immersió lingüística per a la cohesió del nostre país. Per això hem organitzat una campanya d'enviament de cartes als 23 magistrats del TSJC per demanar-los que no executin les sentències del Tribunal Suprem que posarien fi al nostre model d'escola en català.

T'animem doncs a enviar una carta electrònica als 23 jutges del TSJC, clicant aquest enllaç, i que facis córrer aquesta campanya entre els teus amics, familiars, el teu centre docent, escola, col·legi, institut, facultat... Només si els 23 jutges del TSJC copsen el suport social que té la immersió lingüística en català al nostre país podrem evitar una més que possible sentència adversa.

A més, Escola en Català continua recollint signatures exercint el dret de petició al Parlament de Catalunya per a que els parlamentaris aprovin la proposició de llei "Defensem l'Escola en Català" que preténblindar el català com a única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, fem una crida a presentar mocions als consistoris perquè el català sigui l'única llengua vehicular, i desenvoluparem tot un seguit d'accions de resposta a les sentènciesper mobilitzar el poble de Catalunya exigint al Govern que no les acati.

Ara més que mai, defensem l'Escola en Català!

Per saber què pots fer per l'Escola en Català clica aquí. 

Si vols col·laborar amb la campanya pots enviar un correu a info@escolaencatala.cat

Moltes gràcies pel vostre suport.

Fem matemàtiques globals? Fem pizza

 Justificació

Una de les àrees amb més presència dins del currículum de Primària són les Matemàtiques. Un dels pilars bàsics a l'hora de construir els coneixements dels infants i si bé en les demés àrees es dóna en general molta importància a l'experimentació, a les provatures i als descobriments, en aquesta àrea es prima sobretot la mecànica i la memorística. En general demanem molt treball, més esforços i molt poca imaginació, quan aquest darrer aspecte hauria de ser bàsic. Pal de paller de l'àrea. Poques vegades traspassem el llindar del treball repetitiu i dirigit i només en comptades ocasions es permet certa llibertat d'acció. Possiblement això es deu al temor a una adquisició errònia de continguts o qui sap si a la mateixa inseguretat dels ensenyants a l'hora de raonar els conceptes matemàtics, fent que la major part de coneixements vinguin seqüenciats i estructurats de manera molt estricte i sense gaire marge de moviment.

Si el càlcul s'aprèn memoritzant i repetint, si la geometria s'aprèn a base d'estereotips, si els problemes s'aprenent repetint unes estructures iguals, aleshores si garantim aquest mínims, malgrat siguin insuls i avorrits -sembla que pensin la majoria de mestres- s'assegurarà l'assoliment d'uns infants matemàticament competents.

En les llengües tothom es veu molt capaç d'innovar, de provar, d'experimentar, en les matemàtiques en canvi, fa més por, com si qualsevol coneixement estigués subjecte a un tipus de solució tancada, sense marge de maniobrabilitat. Sense marge d'error ni diversitat de camins per arribar-hi.

L'entorn

Aquesta activitat l'he dut a terme enguany a l'escola de Mura. És una escola rural, amb 25 nens i nenes a tota l'escola. A la classe dels Romans, que és a la que vàrem fer aquesta activitat, hi ha 10 nens i nenes, sis de tercer i quatre de cinquè. He de dir però, per evitar suspicàcies, que fa temps vaig fer pràcticament la mateixa activitat a una escola ordinària, a sisè, amb 26 nens i nenes a l'aula i els resultats, per estrany que pugui semblar, pràcticament iguals. O no, potser més positius a l'escola ordinària on els nens i les nenes no estan tan acostumats a treballar d'aquesta manera i per tant s'hi avocaren plenament ja des del principi.

El projecte

Després d'uns dies treballant fraccions, que com sempre als llibres de text i material complementari surten representades com a particions de pizzes, un nen va demanar quan faríem una pizza. I era un raonament lògic. Si partíem tantes pizzes, les sumàvem, les restàvem, les ordenàvem i en parlàvem constantment, per què no en fèiem? Aquest nen no sabia que temps enrere un altre nen havia fet la mateixa proposta en una altra escola. Tampoc sabia que també vàrem fer pizzes.

Així doncs, després de veure que tothom hi estava engrescat, vaig estar-hi d'acord. Això sí, si volien fer pizza, era cosa seva -reconec que estava tan engrescat com ells, encara que tampoc ho vaig mostrar massa- i havien de ser ells els que s'havien de preocupar de veure com es feia i què es necessitava.

Per tant, el primer objectiu era portar una recepta de pizza. Cal dir que l'endemà mateix en varen portar unes quantes, però no acostumats a cuinar, moltes d'aquestes eren un llistat d'ingredients sense quantitats ni el procés per fer-la. Així doncs, després de veure que el que portaven no ens anava bé, vàrem proposar de buscar diferents receptes a l'ordinador. En vàrem escollir quatre de diferents i cadascú triava la que més li agradava.

Un cop escollida la pizza era l'hora de calcular. Calia, primer de tot, veure quina quantitat d'ingredients necessitàvem. Sabíem que les receptes eren per a quatre persones, però nosaltres ens havíem posat en grups totalment dispars. Quatre volien un tipus de pizza, tres un altre, dos una altra i hi havia un nen que la volia diferent de totes les altres per qüestions d'al·lèrgies. Per tant, per grups, cadascú segons la pizza que volgués, havien de calcular quina quantitat d'ingredients necessitàvem. En aquesta fase jo vaig estar ajudant a l'hora de fer regles de tres, tot i que molts ho feien intuïtivament, buscaven quina quantitat necessitaven per a una persona i després multiplicaven pel nombre de membres del grup. D'altres a partir de dibuixos o esquemes que s'inventaven.

Un cop ja sabien la quantitat que necessitàvem de cada ingredient calia veure quant ens costaria. Per tal de treballar-ho conjuntament i com que a Mura no hi ha supermercat, vàrem decidir buscar per Internet diferents supermercats que coneguéssim i veure'n les llistes de preus.

En aquest cas van haver de fer aproximacions, si volien 700 grams de farina, potser els en calia comprar un quilo o bé un de 500 g i un de 250 g si n'hi havia. Una de les situacions que es va repetir sovint fou veure com els infants s'explicaven com feien les divisions -les fraccions- car era indispensable que qualsevol dels nens sabés com s'havia arribat a aquell resultat. D'aquesta manera les converses a l'aula giraven totes a l'entorn de conceptes matemàtics de manera natural.

Per treballar els preus es van agrupar per parelles, de manera que tots cerquessin preus d'ingredients encara que no fossin de la seva pizza.

Un cop haguérem calculat quan ens costaria fer les pizzes va venir la part més espectacular del projecte. Decidírem repartir-nos la compra dels ingredients per a totes les pizzes entre tots. Deixeu-me dir que el nen que tenia una pizza diferent gairebé tots els seus ingredients eren comuns a les altres pizzes, per tant es podia incloure dins de qualsevol grup si calia. Dit això, per tal de repartir-nos els ingredients només hi havia una premissa. Calia que tothom pagués el mateix o pràcticament el mateix per a poder menjar la pizza.

En aquesta fase del projecte hi va haver diferents mètodes per trobar la solució. Alguns optaren per fer operacions. Calcular què s'havia de comprar, quan costava i dividir entre els membres de la classe. Tot i que es feia difícil dividir segons quins productes. D'altres, els més petits que no estaven acostumats a dividir, varen fer servir un mètode força efectiu. Dibuixaren una graella amb deu caselles, cadascuna amb el nom d'un nen. Tot seguit varen fer retalls de paper on escrivien el preu i el producte i anaven omplint les graelles amb els productes intentant que quedés el mateix a totes les caselles. Si calia retallaven un producte -tarja-, el dividien físicament i alhora matemàtica. Aquest mètode fou el més entenedor per a tots i aquests mateixos nens l'explicaren als seus companys un cop decidírem que era el més just i clar.

Un cop ja sabien què havien de portar, vàrem quedar per fer-ho al cap d'una setmana.

Fem la pizza

El dia de la pizza cada grup es disposà en una taula i a partir de la recepta, el mestre podia donar un cop de mà però eren ells que havien de seguir els passos, feien la massa. Després se la partien de manera que tenien una mini pizza i l'omplien ells mateixos fent-li el dibuix o la decoració que els interessés més.

D'entrada els incomodà que no se'ls ajudés més o més ben dit que no se'ls digués pas a pas què havien de fer, però poc a poc, a mesura que anaven veient que la pizza prenia forma, s'anaren engrescant fins que al final se'ls veia orgullosos del que havien fet i així ho expressaven. Un cop feta la pizza la vàrem portar al forn de pa del poble on ens l'enfornaren. La idea era anar-hi tots plegats i veure com la posaven al forn, però una pluja inoportuna va fer que un servidor s'escapés, amb un cop de cotxe i totes les pizzes, al forn. Poc després tots esmorzaren pizza.

Conclusió

D'entrada semblava que fer una pizza seria una tasca molt manipulativa. Una tasca on bàsicament farien quelcom manual i no es treballarien gaire les matemàtiques però al final, fent el buidat amb ells tot menjant la pizza, ens vàrem adonar que havíem fet un interessant treball matemàtic. D'entrada havíem aplicat les operacions que treballem sovint a l'aula per tal de donar resposta a una inquietud directa. Havíem resolt diferents problemes reals, molts dels quals més endavant ens els trobàvem en fitxes o a l'hora de fer càlcul mental. Havíem aplicat les fraccions a una realitat i podíem recórrer a aquesta imatge mental quan tinguéssim dubtes sobre aquestes. A més havíem treballat diferents unitats de mesura que desconeixíem fins aleshores, així com els estris per mesurar-les. També havíem pres consciència de grup, ajudant-nos i sent justos amb els altres, veient que la responsabilitat de portar els ingredients afecta a tothom o bé que com a grup cal tenir present els interessos de cada individu i les seves necessitats per sentir-nos tots bé.

En resum, va ser un treball que en el temps va durar unes quantes setmanes i que al final valoràrem molt positivament. No cal dir que durant tot el projecte els infants van estar molt engrescats i alhora van involucrar a les famílies, demanant, preguntant, suggerint i alguns, fins i tot, dies després fent altres pizzes a casa.

Si voleu veure comentaris seus o vídeos del procés, podeu clicar aquí i cercar pizzes.

L'escola, s'allunya de la realitat?

Tot et ve de nou. De cop i volta, un dia sobtat, abandones l'embolcall que et protegia i t'encamines a un nou escenari. Deixes de ser el centre d'atenció, l'únic, encara que a vegades comparties espai amb d'altres que aviat marxaven i te n'adones que entorn teu només gira alguna mosca emprenyadora i res més. Descobreixes que el món gira com vol, lluny de tu.
Aleshores, aquest dia et capbusses en un món nou, desconegut. On les normes són independents dels teus interessos i al principi et xoca. I et reveles. Amb plors, comiats emmurriats i rebudes fredes. Però poc a poc vas situant-te tot descobrint que aquell capoll que t'ha protegit, s'esquinça en mil bocins i has de valdre't per tu sol... Bé, l'adult et socorre si cal, però intueixes que tot ha canviat i t'aferres a algun tros de capoll encara prou gran.
Vas creixent.  De res serveixen ara els teus desitjos, de res serveix el què vols, l'engranatge mana i a partir d'aleshores, ets gran, una peça més de la màquina i les normes canvien, però què hi faràs? T'adaptes, ves sinó. Ets mal·leable i amb els dies acabes acceptant i fins i tot gaudint del nou estat.  A més, per sort, les premisses són compartides amb els de casa, van a una i això et facilita la comprensió, l'adaptació.
I un pas porta a l'altre i canvies a l'escola dels grans i veus que t'ensenyen amb el cor, amb molt de cap. Volen fer persones. Persones millors diuen. Sembla que tot està encaminat a fer persones més obertes i dialogants, generoses i sinceres, compromeses, responsables i aleshores un dia descobreixes una paradoxa. La gran paradoxa actual. Una errada del sistema. De cop el roig s'encén. Les alarmes rugeixen. Temps enrere ja ho endevinaves però la tossuderia d'uns i la insistència d'altres et feia obviar els senyals que tenies al davant. Allò que et diuen, allò que t'inculquen, xoca amb el què hi ha portes enfora, on la jerarquia dels valors és totalment diferent i el què es valora, no té res a veure amb el què allà s'ensenya. Modèstia, companyonia, solidaritat, comprensió, afecte... dóna pas a competència, rivalitat, individualisme, materialisme... Per tant, algun pla està equivocat. Algú s'ha confós.
Caldria doncs canviar de portes endins per adequar-se a la realitat que mana? Quin dilema! O no. Vaja, estic convençut que caldria canviar, però de portes enfora. Caldria que l'exterior s'impregnés de la dolçor dels ideals. Que tornéssim a la infància, que ens guiéssim pel mestratge d'aquells personatges repetitius i capgrossos entossudits a fer-nos compartir, estimar, dialogar... Però és difícil. Poc a poc els mites cauen i veient-te estrany en un món paral·lel, acabes claudicant i només puntualment reprens allò que aprengueres i que en el fons del teu ésser sabies que era el camí, però massa arbres, massa esvorancs, te'l creuen i fan que tard o d'hora passi factura i esdevinguis un altre ésser solitari. Preocupat en el propi esdevenidor i en el propi benestar, maquillant aquest egocentrisme amb pinzellades de solidaritat, econòmica si no tens temps o de presència si no vas molt folgat. Ara bé, el pas pel món utòpic, idealitzat, harmoniós, per sort deixa empremta i qui ho sap, potser algun dia, potser demà, tot canviarà.
Serà per això doncs? Serà per aquest el motiu que malgrat picar pedra, malgrat anar contracorrent, els valors als primers passos es segueixen inculcant, segueixen vigents ? 
Segurament l'ambició ens mana. El desig d'un esdevenidor diferent. Sabem que educar és una feina de futur i potser, només potser, els d'avui mantindran la flama apresa de petits i canviaran l'esdevenidor, sense deixar-se corrompre pel tarannà que domina. Pel corrent que ens mou.

Adéu Sant Vicenç ( o més ben dit, arreveure... )

Passo pàgina. Després de cinc anys a Sant Vicenç, ahir em van dir que em donaven la Comissió de Serveis que havia demanat i que aniria a Mura. I em fa il·lusió, molta il·lusió i perquè no, un xic de por. És un repte. Un canvi, d'escola gran a escola xica, molt xica.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç arribava després d'uns anys voltant, pocs, fent de substitut i durant la meva estada a l'escola vaig treure'm les oposicions, he tingut un fill, s'ha mort el meu pare i la sogra i durant uns anys he estat regidor del meu poble. Déu n'hi do de les coses viscudes. Per tant, Sant Vicenç anirà lligat a molts moments importants de la meva vida a part de la feina, alguns d'alegres i d'altres de tristos. Molt tristos. I en general m'hi he sentit bé, recolzat. Acompanyat. Estimat.
Enrere deixo molts amics i amigues. També nens i nenes amb qui he connectat més o menys però amb tots he intentat ser just. Ser el mateix, tot i que és una fal·làcia, car les connexions sempre són misterioses. Pots intentar treballar de la millor manera però a vegades, no saps perquè, amb certs nens connectes a la primera i amb d'altres... bé, amb d'altres costa més. No flueix, però persistim. Ja veurem, el temps dirà sobre la feina feta. Esperem que en parli bé doncs la il·lusió i el compromís sempre ha estat el màxim.
A vegades però, cal fer el cop de cap. Cal mirar una mica més enllà i decidir-se. Arriscar-se. És el cuquet que ens rosega, que ens demana un canvi, experiències noves, reptes nous.
Quan vaig arribar a Sant Vicenç només coneixia el poble per una companya d'estudis i per notícies poc agraïdes als telediaris. Ara me'n vaig coneixent força el poble i veient-ne més les gràcies que les penes. Segurament és com la majoria de pobles del nostre país però amb els anys, te l'acabes estimant i acaba en un raconet del cor.
Així doncs, fins aviat, estimat Sant Vicenç.

Incertesa

Sant Jaume de Vallhonesta ( Sant Vicenç de Castellet )

Per aquestes dates les plantilles escolars ja es comencen a tancar. Més o menys tothom sap o hauria de saber on anirà el curs vinent i d'aquesta manera es comença a preparar el nou any escolar. Reunions de paral·lels, de cicle, de claustre... decisions i més decisions.
Els darrers anys he marxat de vacances sabent on seria al setembre i amb el nou curs ja encarat.
Enguany però és diferent. Enguany hi ha hagut el què se'n diu el concurs de trasllats. Cada dos anys els mestres poden optar a canviar d'escola. De motius molts i variats. Alguns per promoció personal, perquè tal escola els atrau més o s'adapta més als interessos d'un o bé pels projectes engegats que sedueixen; altres per motius familiars, per proximitat al lloc de treball, alleugerint els malabarismes a l'hora de conciliar horaris o pel què sigui. De motius n'hi ha mil, tants com concursos.
Aquest recurs el poden fer servir els funcionaris que tenen plaça, un cop els han adjudicat un lloc definitiu. Amb el temps poden anar concursant i segons els punts, anar canviant d'escola.
Personalment havia demanat anar a la ZER de Calders, però la manca de punts i places, perquè només compta des de que ets funcionari de carrera, va fer que no tingués opció. Ara bé, més endavant s'obrí el període de les comissions de servei. La porta del darrera.
En aquest període la gent que no és fixe d'un lloc pot reclamar quedar-se allà on està perquè hi té un càrrec o fa un projecte que vol acabar i d'aquesta manera deixa lliure la seva plaça d'origen. També es fa cada dos anys.
Les places es concedeixen a finals de juliol, inicis d'agost, de manera que després torna a haver-hi moviment. Però poc temps per gestionar-ho.
Així doncs, els equips directius, preveient que la plaça quedarà lliure, poden reclamar mestres i aquests, quan s'adjudiquin les comissions, podria ser que els donessin l'escola reclamada. I aquí estic ara.
Treballant a Sant Vicenç però pendent d'una escola que m'ha reclamat. Depenent de la persona que té la plaça però que no hi ha anat mai, esperant que si li donen una comissió, com ha anat fent diversos anys, el lloc s'alliberarà i per tant la reclamació de l'escola podrà ser atesa.
Vaja, un embolic del gros i molta, molta incertesa. De moment però, haurem d'esperar tot gestionant-la.

Passant fulls.

Un dia em deia una companya que la vida era això, passar fulls. A vegades uns de feixucs, d'altres vegades uns de lleugers, però sempre endavant i mai aturant. Pàgina rere pàgina per al final acabar tenint un llibre, un recull vital.
És una expressió que sempre m'ha fet gràcia, ja que trobo que és una explicació molt representativa. Una visualització força clara. Avui s'està acabant un curs i ja estem passant les darreres pàgines d'aquest capítol. Per a nosaltres, els mestres, que és una novel·la coneguda, un de més, per als infants que hem tingut, aquest any he tingut sisè, un canvi de capítol important, d'aquells per a començar un nou llibre. Amb moltes sorpreses a tocar. Un dels primers canvis grans.
I quan t'acostes a aquest final, que per a un és més un punt i seguit que un punt i a part, veus com canvia la perspectiva per als infants, per a l'entorn i alhora t'adones de com hem ajudat a escriure aquests darrers fulls. I et demanes què en serà del demà d'ells, com els anirà, què faran i fins i tot a vegades surt el dimoniet egocèntric i et diu a cau d'orella:
- se'n recordaran de tu d'aquí a quatre dies? hauràs plantat la llavor?
No ho sé però a aquestes alçades de curs m'agrada fer un alto al camí i veure'ls passar, veure'ls marxar i saber que un any més hem contribuït a fer-los créixer, una fornada nova i que potser, entre tots aquells, a algun, bo seria que fos a tots però no cal ser agosarat, li haurem plantat la llavor de la curiositat que qui sap si demà o un any a venir, donarà lloc a un arbre formós i ferm, capaç d'ajudar-lo a fer allò que voldrà, allò que desitjarà. O si més no que els haurem ajudat quan ho hagin necessitat.

Dia de canvis

Avui ha estat una jornada curiosa pels mestres. Cada dos anys hi ha el concurs de trasllat. És un tipus de concurs on, per mèrits, pots canviar d'escola. Omples si vols, un qüestionari - diguem-n'hi així - i vas sumant punts. Després, passada la data es fa un buidat i s'assigna l'escola.
Molta gent hi participa, sempre es pot renunciar si al final es canvia d'opinió. Per tant, és un dia on la pregunta general a l'escola és el què, t'ho han donat?
Molts demanen quedar-se allà on estan, ja que hi són de manera provisional, d'altres canviar de centre per acostar-se a casa, per inquietuds personals o professionals o pel què sigui.
Aquest any ho havia demanat. Era el primer cop que ho demanava - també és el primer cop que sent a l'administració hi ha concurs - i aquest cop no m'ho han donat.
La veritat és que tenia una sensació estranya. D'una banda alleujament. Bàsicament perquè ja ha passat i de l'altra una certa inquietud. Si bé tinc clar que a l'escola hi estic molt bé, també és veritat que per logística familiar m'hagués anat bé apropar-me a casa. Ara estic més o menys a mitja hora de camí - ja ho sé, pels que treballen a l'àrea metropolitana no és res però, podria estar més a prop - i m'ho complica tot una mica.
Ara bé, quan he arribat a l'escola i al comentar que em quedava, m'ha fet il·lusió trobar-me com si em donessin de nou la benvinguda. Sentir-me estimat i valorat. Alguna abraçada de complicitat. Amb el temps, els companys de feina esdevenen més que això i malgrat que sóc jo que vaig iniciar el camí del canvi, es comprenen els motius i per això la denegació de la plaça es viu també com una guany.
Avui ha estat un dia especial. D'una banda perquè he començat de nou a una escola, on m'han rebut molt bé i on tinc molts projectes per acabar i de l'altra perquè avui ha fet un dia preciós, per emmarcar.

Olors d'escola

Avui l'escola s'anava buidant, ahir encara hi havia el tràfec habitual perquè es repartien els darrers informes del curs.
Les classes, sempre sorolloses i alegres, avui eren buides i silents. Per les persianes mig abaixades entraven unes franges tristes de llum estiuenca, mentre que les finestres, mal tancades, permetien que la poca frescor existent s'instal·lés en unes aules en penombra.
Els infants no tornaran fins al setembre, els mestres en un degoteig constant aniran encara feinejant per les aules, silents, arrossegant els peus, endreçant i buidant, pensant ja en el nou curs que s'acosta i els infants que vindran.
A les mateixes parets on ahir ressonaven rialles innocents, avui només se senten rumors suaus, espetecs llunyans i el brunzit somort d'algun aparell elèctric mal apagat en la llunyania. Lluny queda aquell xivarri eixordador i ple de vida. Lluny queden aquelles passes infantils i el fregadís de les cadires. Avui les aules eren desertes i aquesta buidor, aquest reposar de l'aire, com el vi que després de viatjar celebra el pòsit que davalla, deixa sortir velles olors, deixa fluir velles aromes amagades.
Són flaires de pintures gastades, d'infants que ja no hi són, de bates brutes i ceres esmolades. Olors de taules buides i armaris polsegosos, de mestres que se'n van i d'altres que arriben. Aromes de coles i de llapis, de gomes i bolígrafs. Olors d'alegries i de plors. D'abraçades i caigudes. D'enfadades i de jocs.
Però també d'estudi i lectura, de vida desbordant. D'aquell infant que somriu quan descobreix el perquè d'aquell problema, del que entén el que llegeix, del que escolta un conte embadalit, del que troba un amic. Del que s'esforça, del que mira, del que renya o el que bromeja. Una barreja única que dura malgrat que l'espai s'airegi, malgrat que les finestres s'obrin i el temps vagi passant. Són sentors que es sumen, olors que parlen. Són les olors d'escola.