Creant confiança amb les famílies des del primer dia

Aquest mes de febrer ha sortit a la revista GUIX un article que hem escrit a tres mans des de l'escola de Calders. En ell intentem explicar allò que anem fent per tal d'anar aconseguint la confiança de les famílies i la seva participació. 

Fins ara sempre que m'havien publicat un article feia referència a activitats que havia fet, activitats d'aprenentatge amb infants, en canvi, en aquest, hi ha una part de reflexió, on amb les mestres proposem actuacions per fer de l'escola un indret democràtic i participatiu.  

A més de la part de reflexió, també fem un buidat d'algunes de les actuacions que duem a terme. És d'aquells articles que costen, perquè com a mestre sempre et sents més segur en el terreny que domines, que és la pràctica diària amb els infants, mentre que en aquest cas, es barreja allò que fem, allò que pensem i allò que desitgem.

Aprenent a poc a poc

Ja ha passat. La primera setmana ha volat. Sense adonar-nos-en, sembla com si portéssim mesos amb els infants i només portem cinc dies, la primera setmana ha passat. 

Ha estat una setmana molt intensa, de moments molt bonics. El primer dia va ser especial, va ser emotiu i poc a poc ens anem coneixent i anem construint l'escola. Estem en aquella fase que tenim moltes idees per posar en pràctica i que anem escoltant, provant, veient si funciona o no. La il·lusió és palpable per totes bandes. Tots tenim moltes ganes de fer una bona feina i ens sembla que mirem el mateix horitzó. Una escola respectuosa amb els infants, que els escolti i que sigui capaç de trobar allò que cada infant necessita i donar-li, però per això cal temps. Temps per a molts encerts i segurament alguns errors, però temps per anar trobant el camí i poder conèixer-nos bé. 

Els infants es mostren contents i confiats, observadors i encuriosits pels canvis que es produeixen i la seva mirada confiada, alegre i sincera, ens esperona a esforçar-nos. 

De fet, durant aquesta setmana ja hi ha hagut moments màgics. Moments molt bonics. 

L'altre dia, que havíem d'anar a bosc per primer cop amb els grans, plovia a bots i barrals. Per sort, va parar i vàrem decidir sortir. Boira arreu i tot ben moll. Vàrem començar a voltar, per observar l'entorn, que si xicoira per aquí, que si fonoll amb algun cargol a sobre... I en passar pel camp de futbol vàrem veure que un rierol d'aigua baixava del turó. Aigua de la pluja recent. 

Els infants, varen començar a construir una presa per aturar el riu. La construcció va anar progressant. Varen anar temptejant per veure com la podien fer. Al final, varen fer dos murs de pedres, recoberts d'argila i al mig una paret d'argila de diferents tipus. Va acabar sent ben impermeable. 

En arribar a l'escola vàrem cercar quins tipus de presa hi havia i van descobrir que intuïtivament havien construït un model de presa que es fa amb materials naturals sense ciment. Un exemple d'aquesta presa és la de Cabdella, a la Vall Fosca. 

De fet aquest estiu hi he estat i veient com la feien, m'emocionava perquè veia cap a on anaven. 

L'endemà vàrem anar a veure si encara resistia i després de parlar-ne, la vàrem desmuntar i vàrem deixar el lloc com abans.

Aquests moments, aquestes situacions en que aprofites el que passa per fer un aprenentatge, esdevenen molt rics i donen sentit a la feina. Tant de bo en sabéssim més per tibar de més moments com aquest.

A reveure Vall de Néspola

Dimarts vam fer la festa de final de curs de Mura. Una festa molt especial, perquè a més d'acomiadar-nos dels infants de sisè que van a l'institut, em vaig acomiadar de la meva etapa a l'escola. Després d'una dècada a Mura, me'n vaig al meu poble a construir escola. Els motius, varis, les ganes, moltes. Ara bé, deixar l'escola de Mura ha estat una decisió que m'ha pres moltes hores de son. Una de les decisions més difícils que he hagut de prendre darrerament.

Hi vaig arribar quan hi havia menys de vint infants a tota l'escola i les aules eren dues sales de l'Ajuntament, que no es comunicaven per dins, sinó que havies de sortir al carrer i voltar l'edifici per parlar amb l'altra mestra. Durant aquests anys hem anat construint escola, convertint una escola plena d'incerteses, en una escola de referència. Una escola innovadora, bonica, oberta, respectuosa i acollidora. Una escola que exporta la seva manera de fer. No fa massa vàrem fer una ponència a València, mostrant l'escola.

Allà hi he passat moments de totes menes. Alguns de molt feliços, altres de molt complicats. Però la valoració general ha estat que ha valgut la pena. Dimarts, a la festa, em vaig emocionar. D'entrada perquè les mestres de Mura em van fer un escrit, que van llegir en públic, preciós. Emocionant. Sabia que érem un gran equip i ho vaig veure de nou. Després, en un moment donat, em vaig trobar envoltat per molts infants abraçant-me, fosos en una abraçada gegant. I de sorpresa en sorpresa. Des de l'Ajuntament em van fer un reconeixement i tot seguit, i de nou espontàniament, una abraçada col·lectiva amb les famílies. Qui pot aguantar sense emocionar-se amb tot això? Jo no. 

I de fet, en parlo, més que per dir de mi, és per mostrar l'escola que deixo. Una escola afectuosa, una escola formada per unes persones especials, úniques, capaces de donar afecte i celebrar l'alegria dels altres. Sé que la meva partença no els agrada, però a l'hora sé que se n'alegren per mi i ho vaig sentir. Els vaig sentir. Les famílies de Mura són famílies molt potents. Famílies implicades en l'educació que s'arremanguen i col·laboren en tot i en general, donen confiança a l'equip de mestres. Quina meravella de comunitat! 

Em va emocionar veure la comunitat educativa de Mura allà, tots junts, fent escola. Tothom al mateix nivell, tothom veient-se part de quelcom, de l'escola. I marxar així, sentint-se estimat, és un motiu d'alegria, perquè veus que totes les hores destinades, tot l'amor avocat, tots els mal de caps viscuts, prenen sentit. Només puc estar agraït amb aquesta comunitat, amb tots i totes, fins i tot amb aquelles persones que han estat més crítiques, perquè gràcies a tot, he crescut tant personalment com professional. He après molt. M'han ensenyat molt i me'n vaig amb una motxilla plena de records bonics i aprenentatges de vida. 

 Moltes gràcies amics i amigues de Mura, sou molt grans!

Mestres...

 “Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, resultaria que el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria pràcticament tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar amb l’explicació ell mateix”

Nicholas Negroponte

El primer cop que vaig sentir aquesta frase, em va colpir. Em va sorprendre, sobretot per la veridicitat d'aquesta. D'una banda perquè és impactant i de l'altra, perquè és ben cert i a l'hora, ben trist. 

Quan visito un centre educatiu i veig que segueixen amb els llibres de text, que la disposició de l'aula és magistral, que de sortides en fan poques i que veuen l'infant com un entrebanc a qui cal portar al seu terreny i no un repte, amb potencial, veient que cada curs és diferent i amb cada grup poden tenir aventures diferents, m'entristeixo; perquè el fet educatiu no esdevé quelcom màgic i interessant sinó que sembla més com si es tingués una màquina de fer xurros, on sempre cal fer el mateix i aquests sempre han de ser iguals. Desapareix el factor infant protagonista, perquè tot allò que passarà, està determinat per un sistema tancat i impermeable, sense cap incorporació de l'infant, sense cap aportació del grup. Sempre igual, cercant el mateix, sense tenir en compte que aquests són diferents i que potser a partir dels seus interessos, variats i distants, es poden aconseguir uns aprenentatges significatius i rics. Uns aprenentatges reals i útils.  Sovint es segueix un guió sense tenir en compte a qui es té al davant i aquests esdevenen una baula més d'un sistema creat per a ells però que de fet no els té en compte.

Si es parteix de l'infant, qualsevol temàtica pot esdevenir més rica i propera, aprofitant els coneixements d'aquests i alhora la seva espontaneïtat,  treballant a partir d'allò que els motiva i des d'aquest interès, tibar per fer créixer els aprenentatges que farà que aquests siguin més significatius i per tant, siguin més propers, rics i a l'hora duradors. 

Sempre dic que ens hem d'emmirallar, en general, amb les mestres d'educació infantil, perquè potser al no estar tan condicionades per presentar uns resultats, sinó més per tenir cura del benestar d'aquests, gosen provar coses noves, gosen treballar a partir dels interessos dels infants i experimentar, sense pors. Els escolten. Hi confien, Arriscant-se i innovant i aconsegueixen que els infants aprenguin i alhora siguin feliços. 

Les demés etapes, en molts casos, tendeixen a esdevenir cossos sense ànima, avançant per inèrcia, treballant segons models apresos sense gosar massa a canviar res, per por a que aquests canvis no responguin a unes proves que també són un calc d'una època pretèrita. Arcaiques i carrinclones. Aferrant-se a la seguretat d'allò que es coneix per por a llençar-se a nous mètodes. A vegades per desconeixement, d'altres per pors, d'altres per peresa, d'altres per indiferència. 

Els infants d'avui, demà necessitaran destreses diferents a les que nosaltres vàrem aprendre. D'una banda els serà més útil saber gestionar les seves emocions per respondre a les situacions que es trobaran. Treballaran en equip. Improvisaran. Hauran d'adaptar-se sovint a noves situacions, a nous descobriments, a nous reptes. Segurament hauran de reinventar-se sovint. No tindran certeses i hauran d'anar-se reinventant. Hauran de resoldre problemes complexes que res tindran a veure amb la memorització, sinó amb la gestió de recursos. Amb la gestió de grups. Responent situacions noves. Úniques.

Sovint tinc la sensació que a la República hi havia uns mestres més valents que ara, més implicats, més atrevits. Avui dia sembla que una part del col·lectiu s'ha institucionalitzat. És gris. Ha perdut la il·lusió.

No tothom, però sí que hi ha una gran grisor. Potser no voluntària, potser sense ser-ne conscients, però sí que veig que hi ha poc interès per provar coses noves, per arriscar-se, per deixar enrere la comoditat d'allò conegut i neutre, i llençar-se a fer coses noves, coses més properes als infants, més significatives. 

Segurament jo he estat de sort. La vida m'ha portat a haver-me de reinventar sovint a nivell laboral. Vaig començar fent classes de repàs. He estat uns anys treballant a una llar d'infants, també d'auxiliar d'educació infantil. He estat monitor de menjador, d'esplai i de centre excursionista. He treballat a escoles grans i a escoles petites. En algunes es treballava d'una manera tradicional, recordo quan vaig fer una substitució a les monges, poc hi  vaig durar, a d'altres, podies fer tot allò que desitgessis, per exemple a la Catalunya Nord.  Molt li dec del que ara sóc. He treballat al costat de mestres boníssimes, grans professionals que m'han ensenyat un munt, d'altres potser no eren tant bones, però de totes he après coses i tot aquest bagatge m'ha ajudat a veure que encara em falta molt per aprendre. I encara ara quan em llevo de bon matí, tot i que em costa, perquè reconec que sóc dormilega, vaig a la feina amb il·lusió, perquè sé que és un regal. Gaudeixo quan tinc aquelles connexions, quan l'infant descobreix, quan un infant em fa descobrir, quan aprenen i aprenem, quan ens sorprenem i ens deixem portar i ens embarquem en feines que ens il·lusionen, sabent cap a on volem anar però sense tenir el camí marcat i pautat.   

Ser mestre és una gran responsabilitat, però també una gran sort. Cada dia és una història diferent i cada dia aprens quelcom i hipotecar aquests moments, per la comoditat d'un llibre o per altres motius, perverteix el sentit d'aquest i fa que la grisor t'envaeixi. 

Endarrerim l'inici del segon trimestre?

Vagi d'entrada que les meves opinions passen pel tamís d'aquell a qui li agrada la seva feina. Molt. Moltíssim. Vagi després que si fas el que t'agrada, faràs el que calgui per seguir-ho fent i dit això, quan sento que hi ha mestres que demanen d'endarrerir l'inici del nou trimestre, per seguretat diuen, se m'ericen els pèls del clatell com un gat en veure un gos passar. No vol dir que sigui millor, i ara. Gens ni mica. Qui sap si potser el meu desig va en contra de tots els postulats epidemiològics i aquests mestres són els veritables visionaris, però a dia d'avui, tinc massa ganes de començar com per plantejar-me dilatacions. 

Conec mestres que segurament ho diuen de bona fe, no molts, no pas com aquella mestra que no va anar a comiat de final de curs perquè tenia curs d'oposicions, tot i que per a les oposicions faltaven setmanes i en canvi els nens marxaven aleshores. No. I vés a saber, potser ni les va passar, però mira, qui prioritza quelcom abans que els infants es mereix això i més. Res. Els mestres, encara que us ho facin creure, no som un col·lectiu uniforme. Hi ha molta varietat i molts interessos, tot i que si fem un cap mas, segurament n'hi ha més dels que s'estimen la seva feina. Tant de bo! 

I com deia, tinc ganes de tornar a trobar-me amb els infants a l'escola i potser per això i veient com ha anat el primer trimestre, a l'escola sense cap contagi i amb uns infants il·lusionats i contents de trobar-se de nou, delerosos de projectes i tasques, només puc esperar que ens trobem de nou. Que iniciem el curs i avancem com si res passés. Emmascarats i hidrogelitzats, sí. Però fet i fomut, junts i fent veure que res no passa. 

Si cal, aniré amb escafandre i peus d'ànec, diuen que ells pateixen menys els símptomes i el problema potser som nosaltres, però a les escoles, s'educa i aquest mot és molt gros. Massa per encabir-ho en una sola paraula i prendre la decisió a la lleugera i tancar-les. A l'escola, els infants aprenen a conviure, relacionar-se, a ser crítics que a dia d'avui ens cal i molt, a reflexionar, compartir, plorar, discutir, estimar, tenir paciència, esforçar-se, escoltar, respectar, ajudar, tolerar, acompanyar, vetllar, explorar, investigar, descobrir... vaja, massa aprenentatges per fer-los a casa a través de la pantalla i si per por, si veritablement no tenim dades que corroborin el risc real tanquem les escoles, estem robant aprenentatges de vida a uns infants. Són infants petits, però els aprenentatges són grans, tan grans que els serviran per tota la vida i qui sap si també els condicionaran per un futur proper. 

Un comiat més digne

Ja està. Els de sisè se'n van. Ha estat un any estrany. Un any que havia de ser el seu any i ha esdevingut un tancament en fals. Havien de ser els protagonistes, liderar moltes de les activitats de l'escola i han esdevingut els grans oblidats o si més no això semblava.
No pot ser que després de passar molts d'ells nou anys a l'escola, marxessin per la porta del darrera. Si nosaltres deixem una feina després d'un temps o bé canviem d'habitatge o el que sigui, segur que se'ns farà quelcom. Peti qui peti. Se'ns retrà algun tipus d'homenatge, perquè és important fer rituals. Acomiadar-se. Cal tancar bé les portes per tal que el camí que s'inicia sigui ferm.
Amb aquesta mentalitat, vàrem decidir fer, encara que fos fora de calendari, la sortida amb els infants de sisè. Segurament no com volíem. Segurament menys del que volíem, però finalment, vàrem aconseguir fer quelcom d'especial.
Seguint la dinàmica que els infants s'organitzen, vàrem preparar un parell de dies fora. Un viatge llampec. El vàrem preparar trobant-nos, un cop ja podíem i telemàticament molts cops.
Després, trobar la data va ser una altra història. Entre fases, dubtes i tot, vàrem acabar marxant aquest dilluns i tornàrem ahir.
Van ser dos dies intensos. Vàrem marxar a un càmping de Roses i allà, a més de banyar-nos a la platja i a la piscina, vàrem fer bicicleta, vàrem anar en patinet de mar i vàrem menjar en una pizzeria. I els vàrem sorprendre amb un dinar de comiat amb les famílies i una remullada final. Poc, és cert, dos dies no donen per molt, però vàrem gaudir d'un comiat com cal. Ells fent el pas, organitzant, dirigint, gaudint i acabant trinxats al vespre i nosaltres al seu costat, acompanyant-los, sent-hi.
Ara ja marxen, però segurament amb un gust a la boca més dolç del que tenien fa unes setmanes.

La meva escola

Avui, després d’uns mesos, he tornat a l’escola amb infants i he estat una estona amb ells. Bé, a l’escola és un dir, perquè de fet, de la manera que hem de tornar, es fa estrany sentir el mot escola i lligar-ho amb allò que coneixes, perquè les mesures que hem de prendre, et fan sentir estrany. Et fan sentir fora de joc. M’agrada acostar-me als infants, veure’ls, donar-els-hi un copet a l’espatlla afectuós o bé fer-els-hi una magarrufa al cap de tant en tant, parlar-nos d’aprop i mirar-nos tranquils, però ara, que hem de seure distanciats, que ens hem de mirar de lluny, em sento estrany i crec que ells més. Perquè això no és l’escola, si més no l'escola que volem.

L’escola és tenir contacte, acostar-te sense pors, mirar-te als ulls i colze a colze treballar, confiar i compartir, i el que ens han dit que s’obria aquest primer de juny, no és l’escola nostra, és quelcom diferent.  

Ara és així, així hem anat, però al setembre, així no pot ser, perquè una escola on els infants no puguin compartir, jugar, abraçar-se i riure plegats, tocar-se i confiar, no és una escola. 

Ens diuen que cada infant ha de tenir 4 metres quadrats, però que al bar no cal o bé que no podem compartir res, quan la vida és compartir. Ens diuen que la realitat que vivim a l’escola, que dista molt del que trobarem quan serem grans però que és un intent d'un món ideal, cal oblidar-ho. Que la seguretat passa per davant de les relacions, de les emocions, de les sensacions i això em revolta. Em sulfura.

Hi ha moltes casuístiques, hi ha gent que ha passat per moltes circumstàncies i poden discrepar, per descomptat, i infants que tenen familiars de risc, és clar, però una escola així, asèptica, distanciada, segura, insípida i llunyana, serà de tot menys escola i això, en un futur, no ho veig com la meva escola, perquè ser mestre no és això. No és viure amb la por, distanciant-te dels companys i amics, desconfiant del veí  i tement la infecció. Tampoc treballar a distància. Una escola així us la ben regalo, jo, no la vull.

Vull una escola amb il·lusió, propera, com la que avui m’explicaven els grans, que pel seu compte ja munten un viatge de comiat, lluny, independent, il·lusionant i que a més, amb un somriure beatífic i ple d’esperança i il·lusió et demanen que els acompanyis, que els ajudis a recordar el final d’aquesta època tan feliç que és l’escola, el seu punt culminant i que junts gaudiu d’un darrer moment sense pors i amb complicitat.

Aquesta és la meva escola i és l’escola per la que val la pena lluitar. Per aquesta escola que comptin amb mi sempre, per l'altra, i un rave. Si l'escola ha de ser asèptica, per mi, que la tanquin. 

Fem pastissos

Dimecres, com cada setmana, vàrem anar al bosc amb els infants de l'escola. Aquest dia anàvem a buscar cireres d'arboç. La secada ha fet que madurin abans de temps. Amb un bol ple, vàrem estar comentant què en faríem i al final, vàrem decidir fer un pastís.
L'endemà a la tarda ens vam separar per grups i vam fer els pastissos. En una taula hi havia els ingredients i les balances. En una altra, perquè amb les cireretes fèiem melmelada, un fogó i al mig, les taules per cuinar.
Un cop repartits i amb la recepta a les mans, van començar a preparar les postres.
Cada grup de manera autònoma. Anaven a buscar els ingredients, pesaven la quantitat que necessitaven, agafaven els estris que calia i després els netejaven. Mentrestant, jo anava voltant, fent fotos, mirant com cuinaven. Fins i tot els que feien la melmelada actuaven sols. Al principi temia pel foc, però de fet, no calia. Anaven amb cura i vigilaven.
En acabar vam enfornar els pastissos i l'endemà, els vàrem menjar. A més, els vàrem compartir amb tota l'escola, ja que n'havíem fet força.
Durant l'estona que cuinaven, vaig gaudir molt mirant-los, veient com s'organitzaven, es distribuïen les feines i feien els càlculs necessaris tot interpretant les receptes.
Pocs plaers hi ha més grans sent mestre, encara que sembli una contradicció, que quan esdevens transparent i els infants no et necessiten. Saben que hi ets, però ells sols van fent amb confiança. La meva tasca fou preparar el  moment, comprant els ingredients, que de fet tampoc hagués calgut i un cop organitzats, deixar que la sessió fluís.
Dijous, cuinant, vaig gaudir molt, perquè m'agrada veure com els infants creixen i veure'ls actuar autònomament, és veure'ls créixer.

Moments màgics

 

Ahir a la tarda, a les cinc, amb infants de l'escola, de 4t a 6è, vàrem sortir per fer la darrera sortida del curs. Era una sortida que feia anys que em rondava pel cap, d'aquelles que tenia ganes de fer i sobretot, perquè volia que amb aquells amb qui la fes, també els fes il·lusió i hi hagués aquella complicitat. I així va ser.
Vam sortir de Mura i vam enfilar cap al coll d'Estenalles. Són uns 4 quilòmetres i mig de força pujada. Tot i això, ho vàrem fer amb un ritme tranquil, fent aturades sovint per hidratant-nos, tot gaudint de les vistes i xerrant. La pujada la vàrem fer amb una motxilla petita, amb només aigua i quatre ganyips i al col d'Estenalles, on tenia la furgoneta aparcada, la vàrem canviar per la que tenia tot el necessari per passar la nit.
Seguint la pista dels bombers vam pujar fins al coll d'Eres. Aquí a algun infant ja li va costar un xic més, però tots vàrem pujar molt bé. Sense aturant-nos, vàrem baixar per la canal del Llor per prendre el camí a la cova Simanya.

                    

La il·lusió dels infants al moment d'arribar va ser indescriptible i en veure l'entrada d'aquesta, els seus comentaris d'assentiment, d'alegria i d'esverament es varen multiplicar.
El primer de tot, en entrar, fou inspeccionar la cova. Veritables exploradors armats amb un frontal. Vàrem entrar un xic endins, però un cop l'aigua es feu més abundosa, tornàrem enrere, a l'entrada, per sopar.

Acabat de sopar, anava a proposar jocs de nit, quan vaig veure que la majoria ja havien estès el sac i la màrfega i ja entraven a aquest. De fet, se'ls veia amb ganes de gaudir del moment. Enllitats, si es pot dir així, vam estar força estona. Anaven explicant-se històries, jugant amb els sacs, rient... se'ls veia ben feliços, mentre els mestres estàvem un xic al marge, deixant que fos la seva estona.
Entremig ens visità un ratolí ben bonic.
L'endemà al matí, avui, hem anat a fer el Montcau per coll d'Eres i baixant, hem canviat altre cop de motxilla al coll d'Estenalles.
Hem desfet camí però en comptes d'anar a l'escola directament, hem anat a la font del Rector, on a davant el riu fa com unes basses, a banyar-nos. Poca estona, tot i que amb la calor que feia s'agraïa.
I és aquí, que durant uns instants, hi ha hagut un altre moment màgic. Un moment d'aquells especials, de catarsi amb els infants. Uns estaven asseguts en una bassa, remullant-se els peus i poc a poc hi hem acabat tots. Allà asseguts, amb els peus a l'aigua. Relaxats. Tots junts a tocar. Xerrant de tot i res. Escoltant-nos, rient, amb confidències. Un moment màgic. Per un moment, m'he vist fora de la rotllana, veient aquells infants amb el seu mestre xerrant, explicant-se coses, a tocar, confiats, alegres, com una colla d'amics ben unida i m'he sentit molt feliç, perquè tot allò que s'ha anat fent amb el temps per arribar a aquesta cohesió, avui ho he vist clarament. Ho he vist i és un dels moments més bonics que es pot viure com a mestre. La comunió del grup, la complicitat. L'estima i el respecte entre ells. 
  

Promocionant l'escola pública

Coneixent la realitat

L'altre dia vàrem fer una sortida amb transport públic amb la canalla. De fet anàvem a portar uns diners recaptats en una activitat de l'escola a una ONG triada per ells.
L'altre dia va ser un dia ben rodó. Primer de tot perquè el viatge el vàrem fer amb transport públic, fent servir tren i metro. Una bona experiència per a tots. Descobrir els mitjans de transport d'aquesta manera, havent abans cercat el recorregut i sent responsables del viatge, va fer que aquest fos més interessant.
D'altra banda es van donar força situacions curioses. Algunes pels infants, que descobrien els mitjans i gent que a poble no solen trobar, i de l'altra, a nivell personal, per exemple a Barcelona, al tren, xerrant una estona amb un vigilant, aquest em va demanar si era d'allà, perquè tenia un accent estrany. Li vaig aclarir que parlava en català i somrigué. I encara hi ha qui diu que el castellà està perseguit a Catalunya...
Un cop a l'ONG, vam poder veure la feina que fan i crec que la visió d'aquesta tasca de voluntaris, veient la gent que hi anava i alhora veient els recursos que tenien, els va fer adonar d'una realitat que sovint només veuen d'esquitllada i que potser, per voler-los protegir, a vegades els amaguem, i de la mateixa manera que d'aquesta realitat hi passem de puntetes, totes aquelles que ens poden semblar cruels però que existeixen, ja sigui el masclisme imperant, els abusos a menors, les desigualtats socials i un llarg etcètera. La clau potser està en trobar la manera d'abordar aquests temes, perquè de fet, ahir, en la mirada dels infants hi havia un punt de comprensió i alhora d'empatia que si bé potser no farà que siguin així o aixà, a la llarga, potser els ajudarà a millorar aquest món. Mai se sap. El que sí que és segur és que per ells ahir va ser un dia molt ric en aprenentatges de molts tipus.

L'escola que sorprèn

Entenc una escola com un sistema viu, dinàmic, capaç de sorprendre, on tot i haver-hi unes rutines clares i unes dinàmiques habituals ben marcades, sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Per a la il·lusió. Pel sacseig emocional.

Moltes tasques poden ser rutinàries, sistemàtiques, per tal d'adquirir uns aprenentatges concrets, encara que no estaria de més trobar la manera de fer que allò que s'aprèn fos atractiu en tots els aspectes i s'assolís de manera gairebé inconscient, però tenint en compte que d'això no sempre en sabem, l'escola, com a sistema viu, ha d'estar oberta a la sorpresa i si bé sense fer massa coses ja passa sovint i aleshores només cal saber aferrar-se a aquest fil, d'altres vegades està bé provocar-ho. Arriscar-se, perquè encara que per molts qualsevol canvi és viscut com un risc i de vegades costa fer el pas, ja sigui per desconeixement, ja sigui per por a la feina, aquest esdevé l'espurna que encén la metxa de la curiositat i amb ella, la motivació, precursora dels èxits.

Fa temps vàrem construir un galliner i des que el vàrem fer i passant per moltes situacions, ara tenim cura d'un pollet que gairebé ja no ho és de com ha crescut. També vàrem posar un aquari i passant de tenir-hi tots els peixos comprats en una botiga i que amb poc temps es morien, ara hi tenim peixos de la riera i no només això. Tenim un ecosistema ric i variat on, a més dels peixos, tenim altres espècies que reprodueixen fidelment la riera. Hi tenim cargolines, que des de fa un temps ja ponen ous i es reprodueixen, també un capgròs que sobreviu amagat, uns escorpins de riu que estan a l'aguait, larves vàries, nedadors d'espatlla i per sobre de tot, una larva de libèl·lula que fa allò que faria al riu, amagar-se gairebé tot el dia excepte a l'hora de menjar, que surt a caçar algun peix. I el millor de tot plegat és que sorprèn als infants i aquests, encuriosits, segueixen l'evolució d'aquest i es sorprenen.

L'estudi d'aquests ecosistemes és molt positiu. Ens ajuden a parlar de molts temes i esdevenen una font d'aprenentatge, en molts aspectes, ric i variat i no només en aspectes relacionats amb el medi ambient, que sí, sinó també d'aspectes vitals bàsics, perquè l'escola que sorprèn, captivarà als infants.

Han bombardejat una escola

Avui, llegint la història d'un mestre republicà, Arximiro Rico, de com els feixistes el van torturar i matar pel sol fet d'educar als infants a pensar i a ser crítics, he compartit el text amb una companya i aquesta m'ha fet arribar un vídeo, el d'aquesta entrada, on es parla d'una escola cremada, l'escola del mar. Va ser atacada potser per error, tot i que feia allò que fa més por als feixistes i que és treballar per tenir un poble culte, amb igualtat de condicions, solidari i democràtic. Fent de la cultura un dret universal.
De fet, només arribar al poder, el nan eunuc de veu aflautada, ja va intentar per tots els mitjans possibles acabar amb el llegat de l'escola republicana, aquella que tenia com a objectiu principal, fer una escola pública de qualitat on s'ensenyés el pensament crític, partint de la coeducació, on nens i nenes fossin considerats com iguals, com a ciutadans. En veritat, per tal que uns estiguin a sobre, cal que d'altres estiguin a sota i només estaran a sota, si se'ls ha fet creure que aquest és el seu lloc, digues-li església, digues-li jerarquies o bé si elimines allò que els fa fer-se preguntes, una cultura que els pot fer lliures. Avui dia, tant Ciudadanos com el Partit Popular blasmen de l'escola que fa pensar, de l'escola que treballa per tenir ciutadans crítics i lliures.
Fa temps ja vaig llegir un llibre titulat "Els mestres de la república", un altre document que parlava de la imaginació, la voluntat i la determinació d'una escola nascuda en uns temps tumultuosos, però amb una ferma voluntat d'esdevenir clau de canvi del país. Una escola on la determinació i el compromís dels mestres, esdevenia el veritable revulsiu de l'educació. Una escola feta per al poble i per gent del poble, una escola popular i rica que havia de transformar el país. De fet els mestres estaven convençuts que construïen una nova societat.
Ara, quan voltes per les diferents escoles que hi ha pel territori i veus molts dels mestres que hi treballen, et planteges si no hem perdut aquella empenta, aquella il·lusió i aquell desvergonyiment per tal de posar els infants per davant de tot i ens estem funcionaritzant, esdevenint més calculadors que no pas mestres. Calculant sempre el risc que comporta fer canvis i apostar per un tipus d'educació, invertint temps, il·lusió i empenta i aferrant-nos a la seguretat de l'immobilisme.
Sempre he dit que un mestre és, no fa, perquè fer és temporal i està condicionat a molts aspectes i passa en segon terme la tasca educativa, mentre que si s'és, aleshores la vocació passa per davant de tot i es troba temps i recursos on calgui i les excuses desapareixen i esdevenen reivindicacions i motors de canvi.
Quan llegeixo les vivències dels mestres republicans, temo no ser un digne successor d'ells i elles, temo fallar a l'esperit d'aquella època que, amb molts més entrebancs, varen saber mantenir i fer créixer l'ofici de mestre. La passió de ser mestre.
Deia una antiga alumna de l'escola del mar, que allà t'ensenyaven a pensar, a sentir i a estimar i això és el que hauríem de fer. És el que mai hauríem d'oblidar.

Del teatre a l'escola

De nou, ahir vàrem fer una obra de teatre per acabar el trimestre. Aquest any vàrem fer Matilda. Des de fa molts anys, allà on vaig cada curs fem una obra de teatre a l'escola. Normalment per Nadal, tot i que durant uns anys, quan estava a Sant Vicenç, la fèiem a final de curs.
És una activitat que m'agrada molt, que crec que és molt rica i variada, i que pels infants està molt bé, per tot allò que els aporta i que sempre defensaré. És cert que és una feinada. Que la preparació d'aquesta sol ser dificultosa, sobretot quan intentes fer quelcom que sigui digne, però el retorn sol superar amb escreix el que s'ha invertit.
Al principi, fa anys, quan estava a la Bressola, ho fèiem tot amb els infants, des dels decorats al vestuari. En aquella època els escenaris eren papers d'embalar fets pels infants i allà, perquè també calia, hi havia un sistema de subtítols, diàlegs escrits en els papers d'embalar, per tal que les famílies que no entenien el català, poguessin seguir l'obra. Era efectiu, però poc realista.
Poc a poc, amb els anys, i al canviar d'escoles i visions, hem anat donant valor a altres aspectes i aquells teatres escolars d'abans, igual de treballats i il·lusionants, van ara dirigint l'esforç més a la interpretació i al realisme.
Avui dia, a l'escola, els teatres que fem s'acosten més als teatres amateurs. Els decorats es fan amb objectes reals, cercant on calgui i els vestuaris, fets per les famílies, disten d'aquells vestits escolars molt entranyables però poc creïbles.
La implicació de tota la comunitat, on sigui necessari, fa que obres de teatre escolars, esdevinguin grans obres, donant valor a aquella gran feinada feta a l'escola, d'interpretació, memorització i dicció, i posant èmfasi en la importància d'aquest art.
Ahir, a l'estrena, vàrem reviure de nou els nervis i els neguits, i aquest aspecte, aquestes papallones a la panxa que em deia una nena, és un dels més importants i més enriquidors del teatre, perquè quan els mestres treballen cos a cos amb els infants, vivint i sentint el mateix, teixeixen complicitats, i uns i altres, es poden posar en els papers respectius i establir uns vincles forts.
Fer teatre a l'escola és una gran eina per establir complicitats entre tota la comunitat, unes complicitats que esdevenen reals, necessàries i duradores i va molt més enllà de l'art escènica, és una eina per fer xarxa, per fer escola en majúscules.

Buscant bolets

A l'escola, des de fa anys, fem escola al bosc. Això és que tota l'escola, fa escola alguns dies al bosc. Els d'infantil un parell de dies, els de Primària com a mínim un. El format, variat. Els xics sense proposta fixa i segons els seus interessos surten els projectes. Els mitjans depèn. A vegades sense una proposta fixa, d'altres amb una proposta. Els grans, sempre amb una proposta, des de conèixer les construccions de pedra seca, a collir cireres d'arboç per fer melmelada o a pujar a un dels turons per observar els Pirineus i conèixer les muntanyes que es veuen. Però tots, xics i grans, aprofitant l'entorn i la situació privilegiada de l'escola, al mig del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac, per enfortir els aprenentatges i fer-los, veritablement significatius.
L'altre dia vàrem anar a buscar bolets. De fet semblaria que els infants de poble coneixen la majoria dels bolets, però potser per la tipologia d'infants, que vénen d'indrets variats, potser perquè no és una afecció compartida a moltes famílies, molts d'aquests infants desconeixen la majoria dels bolets. Per tant, vàrem anar a cercar bolets, però una cerca amb sentit. Buscant i posant nom a certs bolets, aprenent característiques d'alguns i en acabar, amb cistells plens, tots a l'escola per fer dos treballs bàsics.

El primer aprendre a compartir allò trobat. Una tasca feixuga però bàsica per créixer com a persona.  El segon, a destriar, pesar i classificar els diferents bolets. Després, en acabar, cadascú se n'emportà uns quants cap a casa.
L'altre dia, vàrem treballar, a partir d'un interès propi, molts dels aspectes marcats al currículum, amb somriures, alegria i il·lusió.

Les aules d'avui

Avui he anat a una formació a una escola qualsevol. A una escola d'aules blanques amb una franja de tons pastel fins a l'alçada del pit. Com a moltes. Un toc de color per trencar tan blanc. Una aula asèptica. Neta. Impoluta. A les parets penjaven alguns cartells, molts amb dibuixos infantils. Al sostre fluorescents, d'aquells que donen aquella claror blanquinosa de sala d'hospital. Efectius. Capaços de suplir la manca de claror per les escasses finestres que hi havia i que a l'hora mantenen la fredor d'un l'espai ben il.luminat. El mobiliari, donat pel Departament, és espartà, sòlid, ferm. Pràctic. A prova d'infants. Sense massa concessions a la imaginació.
Durant anys he voltat per escoles com aquesta arreu del país, on l'eficiència guanya la batalla a l'estètica, però fa temps, gràcies a companyes que em vaig trobar pel camí vaig començar a parar atenció en l'espai i a valorar-lo. Un espai entès com un agent d'aprenentatge i amb el temps, vaig començar a prendre consciència de l'espai com quelcom que em jugava a favor, com un aliat més. Un espai que em fos acollidor, agradable, càlid i respectuós, no com moltes escoles que segur que s'assemblen a Lledoners i que  transmetia aquests valors.
Moltes escoles són impersonals, fredes i pràctiques, incapaces de despertar cap tipus de sentiment als seus ocupants, excepte la indiferència. Qui tindria ganes de tornar a un lloc on res li fos còmplice?
A les escoles els infants hi passen un munt d'hores. Hi estan gairebé més que a casa i no tenir cura d'aquest espai no afavoreix el seu sentiment vers l'escola com a quelcom propi i agradable, ans al contrari. Crea indiferència sinó rebuig.
És cert que a molts indrets, per molta imaginació que es tingui, costa de fer acollidor, però si més no, caldria intentar fer de les escoles quelcom d'atractiu, on vingués de gust estar-s'hi. I dono fe que a certes escoles, a certes aules, costa estar-hi, ja que no desperten cap altre sentiment excepte la claustrofòbia.
No ho dic per assenyalar a ningú, jo he fet un camí i he tingut sort, però sí que estaria bé reflexionar en això. Reflexionar si aquell espai on hi som gairebé tot el dia és atractiu, sobretot pels infants, perquè tenir cura de certs detalls pot canviar la perspectiva de l'educació. L'amor que posem en l'espai, pot reflectir el respecte que tenim cap a ells i potser, els serà més agradable anar a l'escola. L'espai és un aliat més, no pas un enemic.

L'aquari

Sóc dels mestres que encara s'emocionen a l'aula. Dels que quan veu els infants captivats i intrigats, nota com el cor se li expandeix i valora aquets moment per sobre de tot, com un regal per a tot. Són el perquè de tot plegat.

Fa dies que intentem tenir un aquari a classe. Dic intentem perquè, de moment, tots els peixos que hem posat, comprats a botigues especialitzades, han acabat morint i és depriment. Tot i que de tot se n'aprèn.
Avui però, hem anat a la riera que hi ha a tocar de l'escola, a poc més de cinquanta metres de distància i hem agafat alguns animals per portar-los al nostre aquari. Entre ells, hem agafat algun peix que sembla que s'està adaptant bé a l'espai.
En deixar-los a l'aquari, un préstec temporal perquè només els tindrem uns dies i després els retornarem a la riera, els infants s'han transformat. Han mutat. El seu interès per aquests s'ha tornat real, viu i han centrat tota la seva atenció en aquests animals. Primer intentant identificar-los, després preguntant-se per la millor manera de tenir-los.
Els ulls, altre cop, altres vegades ho he vist però no em deixa de sorprendre ni agradar, els espurnejaven i la seva il.lusió era aclaparadora. Moments com aquests, quan veus aquest interès real i que té la virtud de fer desaparèixer el temps, esdevenen els motors per fer de la feina quelcom més que un treball, una passió, perquè veus que aquells infants han fet un pas de gegant i estan motivats, interessats, encuriosits i per sobre de tot, se'ls veu feliços d'estar allà, descobrint, aprenent sense ser-ne del tot conscients, immersos en un món màgic de descobertes.
Dies com avui, que connectes amb l'interès real, fa que ser mestre sigui màgic i tingui sentit. Altres vegades serà per qualsevol altra cosa, però avui, ha estat per això, pel contacte amb la natura.

Observant i deduint

Avui ha estat d'aquells dies. Dies d'ulls espurnejants. Fèiem bosc, és a dir, passàvem mig matí al bosc fent allà descobertes. Havíem pensat pujar fins al Puig Gili, un punt alt de Mura, on hi ha el dipòsit d'aigua i fer experiments de vasos comunicants. Ho teníem tot apunt i quan hem arribat, hem descobert que, per un malentès, no portàvem aigua.
Allà hi ha dos dipòsits, un d'aigua de boca, tapat i l'altre de l'ADF, obert per dalt.
Amb els infants hem començat a pensar com podríem agafar un xic d'aigua del dipòsit per fer els experiments. Teníem una cantimplora i moltes idees i sabíem que no podíem enfilar-nos-hi.
Hem anat donant voltes, fent provatures i al final, lligant d'una manera determinada la cantimplora a un tronc llarg, després de comprovar que surava i no podíem enfonsar-la, hem aconseguit omplir-la.
Abans però, hem vist una bola blanca al dipòsit. No sabien què era, però fent preguntes indirectes a uns i altres i a partir de l'observació i la deducció, han arribat a la conclusió que era una boia -el nom no l'hem dit- però sí la funció, per a què creien que servia.
Ja baixant, han trobat un tros de calç del dipòsit. De fet era d'un tub que havien canviat i de nou, interrogant-se, comparant amb diferents materials que agafaven del terra, primer pensaven que era un plàstic, després fang, han arribat a la conclusió del que era i de com s'havia format.
A la tarda, amb salfumant -àcid clorhídric- hem comprovat i confirmat les hipòtesis que tenien, en veure que es fonia i per tant, no era plàstic.
Avui ha estat d'aquells dies que gaudeixes encara més. Perquè veus l'interès pur dels infants i com, només amb les preguntes adients o bé amb els silencis encertats, van teixint el propi coneixement i van fent unes deduccions i unes hipòtesis per arribar, tot sols, a quelcom que abans ni s'havien imaginat. Ha estat molt bé, ens ho hem passat molt bé i hem descobert força coses, és el que se'n diu un aprenentatge significatiu.

Construim un galliner

Ara que comencem un nou curs, faig memòria del darrer projecte que vàrem fer, el curs passat.

Construim un galliner from Sergi Pich Cañisà

A l'estiu, res de deures.

Cada any, quan arribem cap a aquestes dates, hi ha el debat sobre els deures d'estiu. Potser, i només potser, cada cop m'hi trobo menys, perquè potser ja no és un corrent generalitzat. De fet, els principals arguments que em dóna la gent que encara creu en els deures d'estiu, bàsicament són tres: Que l'infant oblidarà tot allò que ha après d'una banda. De l'altra que s'avorreix i la tercera, top dels arguments, és que l'estiu és molt llarg.
Pel que fa a la primera podríem dir que si s'ha oblidat, potser és que no era tan important. Tot i que també cal saber que els infants fan aquestes anades i vingudes. Passen, a vegades, de saber una cosa a no saber-la de la nit al dia com per art d'encanteri. Ho veuen aquells que fan examens, que un dia ho saben i l'altre no. Potser, segurament perquè aquell aprenentatge no és ni significatiu ni està consolidat. I tibant de tòpics, seria bo recordar quanta gent recorda tot allò estudiat a l'escola. La majoria, poc. I si a sobre no ho fa ni servir, com pot passar amb certs aprenetatges, encara més. Per tant, l'oblit d'estiu es recupera ràpid en tornar, quan la necessitat t'obliga i treus les teranyines - que tampoc se'n fan tantes- del bagul dels coneixements.
L'altre, que s'avorreixen, doncs... feliciteu-los. Feliciteu-vos. I tant! L'avorriment és un bon motor per a la imaginació. I sobretot, els ajuda a conèixer-se, ells mateixos i nosaltres, ja que n'hi ha que estan tan acostumats a que pensin per ells, que quan es troben que no tenen res a fer, els costa trobar alternatives i per tant, com en tot, de tot se n'aprèn. I d'un bon avorriment, surten bones alternatives... tard o d'hora. 
L'estiu és llarg. Ben clar! I potser per algun motiu serà. I de fet, tots aquells que ho diuen, no sé si ho deien quan eren petits. Aleshores potser els semblava que es feia curt o bé que era prou llarg per fer moltes coses. Des de sortir amb bici amb amics a la tarda, a llevar-se tard i esmorzar tranquil·lament o bé mirar mig endormiscat la tele sense presses o bé fer cabanes al bosc amb companys o anar de campaments o jugar a pilota a la plaça o jugar amb la família... i de fet, tot això ens ajuda també a aprendre quelcom de molt important. A relacionar-nos. A créixer com a persones.  A veure el que és important de debò. Perquè més enllà d'un quadern d'estiu, hi ha el món real i cal enfrontar-se a moltes coses, avorriment, jocs, trencament de rutines, gaudi dels amics, l'estiu en la seva plenitud, les relacions personals, el coneixement d'un mateix...
Per tant, com deveu haver vist, no sóc partidari dels deures d'estiu, tot i que sempre recomano, ja no com a deures sinó com a aprenentatge de vida, que en comptes de fer quaderns, se'ls proposi als infants activitats significatives. Des de cuinar tot llegint una recepta -tenim temps per fer-, a enviar cartes o correus electrònics des d'on som a parents o amics, mirar el plànol del lloc que visitem, descobrir indrets d'on anem, planificar rutes del que farem, anar a comprar amb qui hi vagi o qualsevol activitat quotidiana que a vegades no podem fer per les presses i les exigències del dia a dia i ara podem trobar aquestes estones per fer altres activitats derivades de les vacances. O senzilament no fer res. Perquè l'estiu, pels infants, és un període en que potser refermen sobretot relacions, es situen ells mateixos com a persones, es descobreixen i descobreixen als altres.
A l'estiu, encara que no ho sembli, es fan molts aprenentatges i molts, a vegades duren per sempre.