A l'estiu, res de deures.

Cada any, quan arribem cap a aquestes dates, hi ha el debat sobre els deures d'estiu. Potser, i només potser, cada cop m'hi trobo menys, perquè potser ja no és un corrent generalitzat. De fet, els principals arguments que em dóna la gent que encara creu en els deures d'estiu, bàsicament són tres: Que l'infant oblidarà tot allò que ha après d'una banda. De l'altra que s'avorreix i la tercera, top dels arguments, és que l'estiu és molt llarg.
Pel que fa a la primera podríem dir que si s'ha oblidat, potser és que no era tan important. Tot i que també cal saber que els infants fan aquestes anades i vingudes. Passen, a vegades, de saber una cosa a no saber-la de la nit al dia com per art d'encanteri. Ho veuen aquells que fan examens, que un dia ho saben i l'altre no. Potser, segurament perquè aquell aprenentatge no és ni significatiu ni està consolidat. I tibant de tòpics, seria bo recordar quanta gent recorda tot allò estudiat a l'escola. La majoria, poc. I si a sobre no ho fa ni servir, com pot passar amb certs aprenetatges, encara més. Per tant, l'oblit d'estiu es recupera ràpid en tornar, quan la necessitat t'obliga i treus les teranyines - que tampoc se'n fan tantes- del bagul dels coneixements.
L'altre, que s'avorreixen, doncs... feliciteu-los. Feliciteu-vos. I tant! L'avorriment és un bon motor per a la imaginació. I sobretot, els ajuda a conèixer-se, ells mateixos i nosaltres, ja que n'hi ha que estan tan acostumats a que pensin per ells, que quan es troben que no tenen res a fer, els costa trobar alternatives i per tant, com en tot, de tot se n'aprèn. I d'un bon avorriment, surten bones alternatives... tard o d'hora. 
L'estiu és llarg. Ben clar! I potser per algun motiu serà. I de fet, tots aquells que ho diuen, no sé si ho deien quan eren petits. Aleshores potser els semblava que es feia curt o bé que era prou llarg per fer moltes coses. Des de sortir amb bici amb amics a la tarda, a llevar-se tard i esmorzar tranquil·lament o bé mirar mig endormiscat la tele sense presses o bé fer cabanes al bosc amb companys o anar de campaments o jugar a pilota a la plaça o jugar amb la família... i de fet, tot això ens ajuda també a aprendre quelcom de molt important. A relacionar-nos. A créixer com a persones.  A veure el que és important de debò. Perquè més enllà d'un quadern d'estiu, hi ha el món real i cal enfrontar-se a moltes coses, avorriment, jocs, trencament de rutines, gaudi dels amics, l'estiu en la seva plenitud, les relacions personals, el coneixement d'un mateix...
Per tant, com deveu haver vist, no sóc partidari dels deures d'estiu, tot i que sempre recomano, ja no com a deures sinó com a aprenentatge de vida, que en comptes de fer quaderns, se'ls proposi als infants activitats significatives. Des de cuinar tot llegint una recepta -tenim temps per fer-, a enviar cartes o correus electrònics des d'on som a parents o amics, mirar el plànol del lloc que visitem, descobrir indrets d'on anem, planificar rutes del que farem, anar a comprar amb qui hi vagi o qualsevol activitat quotidiana que a vegades no podem fer per les presses i les exigències del dia a dia i ara podem trobar aquestes estones per fer altres activitats derivades de les vacances. O senzilament no fer res. Perquè l'estiu, pels infants, és un període en que potser refermen sobretot relacions, es situen ells mateixos com a persones, es descobreixen i descobreixen als altres.
A l'estiu, encara que no ho sembli, es fan molts aprenentatges i molts, a vegades duren per sempre.