dimecres, 27 de febrer del 2013

Les justes

La plaça estava en silenci. Un aire fred del nord escombrava les grades emportant-se les converses de la gent. De cop, la presència del noble tallà la xerrameca de soca-rel. Dalt d'un cavall, amb posat digne, entrà a la plaça. Rere seu i a la seva senyal, entraren a l'arena els quatre cavallers que havien de justar. Dos pel bisbe de Vic, dos pel rei Pere III.
Tres proves per veure qui tenia raó. La primera les anelles. Al galop i llança en mà aconseguir el màxim d'anelles. La segona, llançament de javelina a una diana i la darrera, les llances trencades. Cavaller enfront cavaller a veure qui trencava més llances sobre el cos de l'altre o bé el feia caure.
La destresa dels genets admirable. La seva noblesa fora de dubte. Quatre cavalls a frec obeint les ordres sense esverar-se. Pacients, dòcils. Endavant i enrere amb precisió gràcies a petits tocs de talons o invisibles pressions als flancs.
Les justes van ser entretingudes. Teatrals però professionals. Una feina ben feta per uns actors implicats. La cara dels presents així ho mostraven, com els aplaudiments de la gent contenta al final. Fins i tot en algun moment ens feren patir per la seva integritat en oblidar que només era teatre.
Un viatge a la Catalunya feudal un matí de diumenge, enmig de la fira de l'aixada.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Vaig perdut

Finalment ja se sap què se'n farà dels metres de més que es van comprar quan es va acatar la sentència sobre els terrenys de davant de l'escola. Sembla ser, si ho interpreto bé, que es vendran o cediran. Sí, senyor. Ja que hem de pagar uns diners tot tancant un procés llarg i feixuc, cansat i enrevessat, com a mínim que recuperem quelcom. Ben fet. Millor pensat. Malgrat no calgués comprar aquells metres de més ni empenyorar-se. El món és dels que tenen iniciativa, dels atrevits que en diuen.
Ara bé, resulta que aquell tros de més, que va costar el que va costar, diria que va més que triplicar el preu marcat a la sentència, ara serà venut o participat o cedit o vés a saber què, no hi arreplego massa, ho reconec, però entenc que hi ha un canvi de mans entremig i que algú altre en farà ús, a més d'una zona verda, per poc menys d'una cinquena part.
Cada Ajuntament pren les decisions que pren, només faltaria, per això se'ls fa confiança i que duri, però em costa entendre -navego sense rumb entre aquest vocabulari tècnic que fan servir- per què se'n desprenen, si és això el que fan d'aquest tros que va costar tant i per tan poc. Estic una mica emboirat i com que sóc algú senzill, faig càlculs senzills. Compro el doble, pago el quàdruple, venc la meitat per menys d'una cinquena part. Ja ho dic jo, estic fet un embolic i em perdo entre tants números i vocabulari tècnic, però no m'acaba de quadrar. Em dóna la sensació que la zona verda que en resultarà, surt un xic cara, no ho sé pas.

divendres, 22 de febrer del 2013

Pedró dels Quatre Batlles ( 2.383 m. )

Avui, que tenia festa, hem anat amb el Dani al Pedró. És el cim més alt del Port del Compte. Les previsions eren poc encoratjadores i el viatge fins a l'estació d'esquí, a l'aparcament del Sucre, semblava que confirmava les pitjors previsions. Boira i núvols gairebé tot el camí, però un cop ens hem començat a enfilar, ha passat com moltes vegades. Hem deixat a sota la boira, una boira espessa i pixanera i els núvols que teníem a sobre el cap, quedaven frenats a la cara sud. Així doncs, l'ascensió, excepte alguna estona, l'hem fet sota un sol radiant i pràcticament sense vent. A més a més la neu estava fantàstica. Una base sòlida sota uns centímetres de neu pols. D'aquelles que sembla que en sàpigues d'esquiar quan baixes. Gires on vols, controles la velocitat i tot sense dubtes. Un plaer de matinal.

dijous, 21 de febrer del 2013

El debat de la nació?

Avui sentia a la ràdio que quan parlaven els diputats d'Iniciativa i els del partit gallec, el congrés era força buit. Es veu que els diputats del Pp i del PSOE, majoria aclaparadora en aquella càmera, han aprofitat per marxar. Quina educació. Quin compromís. Fins i tot el singular president del congrés, l'il·lustre, que no il·lustrat Jesús Posada, demanava silenci als senyors diputats que restaven als passadissos, tot demanant-los que si havien de fer soroll, que anessin al bar. És clar, home, mal per mal que facin despesa, perquè allà, per la feina que han de fer... Amb un parell, tu.
I és que és indignant. En els talls que passaven a la ràdio, quan parlava un dels seus, la claca ben ensinistrada aplaudia quan tocava. És igual el que diguessin, és igual que el president parlés de la gran feina feta i dels èxits obtinguts malgrat l'atur galopant, les retallades asfixiants, els problemes a Catalunya i els casos de corrupció entre d'altres. Res tu. Que la tasca del Pp és fantàstica i tots a aplaudir com simples seguidors de futbol d'un equip de tercera. Més tard, a la rèplica el mateix. Tampoc importava que parlessin de les dificultats de la gent, això sí amb patrimonis milionaris als seus comptes corrents. Tan hi fa, són iguals. A animar-se entre ells. Amb aquest seguici, que els fa la gara-gara sense vergonya, no és d'estranyar que no es ruboritzin quan deixen les perles que deixen, com tampoc és d'estranyar la desafecció que creen. Però ja els va bé. Com menys gent s'impliqui en política, com més gent doni la partida per perduda, ells seguiran allà, fent i desfent a pler, car no tindran una veritable oposició, parlant-nos de les dificultats i estretors des d'un púlpit daurat.
Flac favor a la democràcia quan en un debat de la nació, n'hi diuen així, tot i que hauria de ser debat de les nacions i no hi ha ni debat ni nació, no s'escolta cap altre proposta o raonament que el propi. Si tothom hagués fet sempre així, només escoltar els seus i ignorar tot el que ve de boca d'altri, probablement encara estaríem a les beceroles de la humanitat. Ara, d'alguns encara no podem afirmar que n'hagin sortit, no senyor.

diumenge, 17 de febrer del 2013

Fita aconseguida

Una segona versió del castell de Calders.

Dibuix de Jordi Canet
Poc més de dues setmanes després d'haver començat a cercar mecenatge per editar la novel·la "El senyor de Calders", la fita ha estat assolida. D'aquí a unes setmanes, encara falten dies per acabar el període proposat i potser algú més voldrà afegir-se al projecte, aquesta anirà a impremta. Ara només resta, un cop ja és segur que es farà, els retocs formals. Acabar de decidir com serà la portada, la lletra emprada, els espais deixats, si hi haurà més o menys imatges i després, amb tot ja embastat, esperar que surti del forn.
I mentre espero dolçament que passin els dies, amb aquell rau-rau a l'estómac que em durarà fins que senti els primers comentaris dels lectors, gaudiré sabent que aquest projecte que vaig començar fa uns anys, l'hem acabat entre molts, perquè sense el suport de molta gent aquest hagués restat tancat en un calaix, com molts d'altres, que les pors fa que deixem aparcats per més endavant, a l'espera de temps millors o d'un cop de cap definitiu.
Pel camí força gent m'ha ajudat. Alguns assessorant-me, d'altres corregint-me, encara d'altres donant-me suport en el dia a dia i molts, més dels que em pensava, apostant perquè aquest veiés la llum esdevenint mecenes. A tots ells i elles, gràcies. Gràcies de tot cor.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Cal fer net

Fa fàstic. Pena. No hi ha dia que ens llevem i no hi hagi un cas nou de presumpta corrupció. Notícies i més notícies d'éssers sortits del clavegueram polític que juguen a ser immunes. I se'n surten. Fan i desfan a pler. Perquè saben que en aquest país de pandereta, on encara hi ha qui és capaç de defensar la tortura d'un animal com a art i no enrogeix, ningú plega per cràpula. I el més penós és que treuen pit. Borden, aleshores cavalquem. I etziben la frase aquella que si s'hagués patentat, poc ric que es faria el seu autor. Posaré una querella, canten un i altre cop. I passen els dies i les querelles s'estudien i es mediten i es pensen i potser es posaran. Però en el fons, juguen amb les paraules. Cerquen subterfugis lingüístics on aferrar-se. El Zaragoza va contractar l'empresa de detectius però ben bé no era per això que va descobrir, i ara, i tement una reacció irada de la dona de plàstic l'excusa de no haver denunciat l'hereu de can Pujol. Què sinó! Mentre, el Rajoy que diu que tot menys alguna cosa és mentida. I es queda tant ample. Cínic!
El cert és que en aquest Estat si hi ha una cosa transversal, que afecta als d'aquí i els d'allà d'igual manera, és la corrupció. El Duran ara té la barra de dir que si fos imputat plegaria. També va dir que si Unió ho era ho faria, però la senilitat el disculpa, és clar i ell segueix de diputat. Una altra fugida endavant. El Navarro que un imputat ha de plegar, però el Bustos allà, aferrat a la mamella. I encara que tota aquesta trepa nefasta, pútrida, fètida, gangrenosa, llefiscosa, odiosa, supèrflua, resti allà, el procés sobiranista no es perdrà per uns polítics desgraciats, perquè el procés d'alliberament nacional neix de la ciutadania i ells no ens desil·lusionaran, perquè no capitalitzen el nostre desig. Són actors prescindibles. Llast pel camí cap a Ítaca.
El pas ja està fet i si de camí cap a l'Estat propi deixem uns quants polítics pel voral, millor que millor, que en sobren i anirem més ràpids. Deixeu llast, que ens enlairem!

diumenge, 10 de febrer del 2013

Què hi ha de real a "El Senyor de Calders"?

Torre de la Manresana, a Els Prats de Rei
Ara fa poc més d'una setmana vaig penjar a mecenix, un portal de mecenatge, la novel·la titulada "El Senyor de Calders". En aquests nou dies s'ha arribat fins a un 75% del necessari per tirar endavant el projecte i és molt engrescador. Exageradament engrescador.
Ara que veig que potser sí que s'acabarà fent, no negaré que d'entrada tenia els meus dubtes, m'agradaria explicar més coses de la novel·la, però sense desvelar res. Potser explicar com l'he anat fent.
Ja vaig explicar que em vaig documentar força per fer-la, que vaig llegir molt i vaig demanar més a qui creia que em podia assessorar. Fruit d'aquesta recerca, inevitablement em trobava amb personatges i fets que em seduïen i que d'alguna manera o altra volia incloure a la trama.
De personatges n'he pres de diferents llocs. Uns, més que trobar-me'ls pel camí, que també n'hi ha, els he anat a buscar. Per exemple, si en un moment o altre es feia un mercat, aleshores anava a cercar aquells personatges que necessitava, ja fos un barber o un ferrer en documents de l'època. Altres personatges me'ls he trobat pel camí mentre indagava i a vegades, m'han captivat tant, que m'han condicionat el desenllaç de la novel·la. Un d'aquests és en Ramió, l'abat de Sant Benet en un dels moments més importants del cenobi.
Pel que fa als indrets per on passa la història un dels exemples més clars de com he intentat contextualitzar la trama és potser el mas de l'Angle o la torre de la marca. En el primer cas, del mas, un dels primers de Calders però només mencionat en certs documents, sense cap descripció exhaustiva, he hagut de recórrer a d'altres indrets per poder imaginar-me'l. Així doncs, he hagut d'anar a un dels pocs masos de l'època estudiats, el mas de Vilosiu al Berguedà. En el segon cas he pres de referència la Manresana, una torre medieval situada a Els Prats de Rei.
Bàsicament el que he fet ha estat prendre personatges històrics i indrets de l'època, i amb uns personatges imaginaris, a mode de fil de cosir, he anat lligant la història, però de manera que els fets més rellevants fossin reals i la trama argumental novel·lística la part imaginària. Al final, el vestit, ha estat, si més no, molt divertit de fer.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Per ELL


Li faig ganyotes. No entenc perquè d'aquesta absurda mania dels grans de fer ganyotes sempre que estem davant d'un nadó. Però hi caic de quatre grapes. Li trec la llengua, arrufo el nas, somric i si normalment em sentiria estúpid fent aquest teatre, massa racional que és un o amb un sentit del ridícul excessiu, la seva reacció, dos enormes ulls que s'obren de bat a bat i una rialla ben ample que es dibuixa, fan que segueixi fent l'estruç. I convençut. Però avui marxo una mica. O molt. Un núvol m'enfosqueix la rialla. Perquè penso en aquells que no tenen aquesta sort. I el cap se me'n va cap a uns amics d'uns amics. Uns que enmig del dia més feliç imaginable s'han despertat del somni a garrotades i l'alegria que havia d'omplir les seves vides amb colors, s'ha apagat. Hi ha estels que duren poc. Un instant. Un sospir. I el cap podrà raonar moltes coses, trobarà mil arguments, valorarà i sentenciarà, però el cor de segur que no hi estarà d'acord i ambdós hauran de conviure, com fins ara, però amb un dolor més gran, que no per entès és menys punyent. Els estels haurien de brillar fins al final. Cremar tota la matèria possible i al final, quan ja no restés res, desaparèixer, ja fos amb un final brillant o un de discret. Però la combustió hauria de ser màxima. Hauria de ser total. 
Veig el meu fill i penso en ells. En el que deuen pensar, el que deuen passar. I no en sóc capaç. És impossible. Si només una malaltia comuna ja m'era punyent, com seria la mort? Com seria la pèrdua? No ho sé. No en sóc capaç ni ho vull pensar. La meva imaginació té un límit i aquesta és la frontera. L'ordre natural de les coses hauria de ser respectat, si més no en aquest cas, en la resta, podem negociar, però hi ha una jerarquia que hauria de ser sagrada, mes res és definitiu. 
Què puc dir? No tenim al diccionari mots suficients, tampoc la seva combinació pot expressar allò que es pot sentir en aquests casos, caldria inventar nous mots, noves paraules, noves combinacions, però ningú n'és capaç. Qui posaria nom a allò que és innombrable? 
Ara bé, cal ser forts diran. I jo dic, on cercar la força quan t'has quedat buit?

diumenge, 3 de febrer del 2013

Caminada d'hivern de Calders

Avui hem organitzat amb el Centre Excursionista de Calders, el Cargol, la Caminada d'hivern. Cants de sirena deien que potser l'hauríem de suspendre a causa del fort vent bufava per tot arreu, emportant-se torretes, contenidors i tot el que arreplegava, però finalment hem decidit tirar-la endavant. L'únic canvi ha estat que les botifarres, en comptes de coure-les a Sant Amanç, una masia ben situada enmig de camps i boscos dalt la carena, hem decidit fer-les a la plaça, malgrat el risc de donar-les fredes als excursionistes, però la por a un incendi era massa gran.
Ja de bon matí, abans de les vuit, la caminada començava a les nou, hi havia força moviment a la plaça. Un degoteig constant que al final s'ha concretat en 170 persones. Gent que ha fet la caminada malgrat el vent i ha gaudit d'un dia lluminós i fresc, idoni per a caminar, sobretot tenint en compte que el sol acompanyava durant tot el recorregut. També és cert que el recorregut passava per la banda solella de Calders.
La sensació és que aquesta ha agradat força. El recorregut feia setmanes que el preparàvem, algun tram fins i tot, l'hem netejat amb einam i al final la volta ha quedat rodona, valgui la redundància. Res doncs, que la millor compensació de la feina que porta organitzar un d'aquests actes és, d'una banda veure la solidaritat que desperta entre entitats ( Calders bike ens ha cedit material que els sobrava de la senglanada ) i persones del poble i de l'altra la satisfacció de la gent el dia de la caminada.