Pic del Port de Siguer (2.638m.) i Thoumasset ( 2.761 m.)

Ahir vàrem anar amb el Marc i la Montse cap a Andorra. Cap a Sorteny. Vàrem aparcar al final de la pista i carregats amb tot vam pujar cap al refugi de Rialp ( 1.990 m.). És un refugi lliure que està molt bé. Força net, amb llenya a punt per si cal encendre el foc, un plànol de la zona, farmaciola... Des del cotxe al refugi hi ha poc més de mitja hora. A tocar passa el riu.

Aquest matí ens hem llevat a les 6 i a dos quarts ja estàvem en marxa.

Hem pres un corriol que paral·lel al riu s'anava enfilant direcció nord com si anéssim a la Fontblanca. Tot i això, uns metres més amunt, a tocar d'una cabana de pastors, hem girat cap a l'est. Hem enfilat cap al coll de Siguer. Un corriol costerut que primer ens ha portat al coll de Monjo. Allà, sobre l'estany Blau, hem girat per resseguir la carena cap al pic de Siguer. El primer tram hem crestejat un xic però poc després hem fet un flanqueig, sobre herba i un xic dret per agafar el camí que puja del pic del Salt. Sense deixar ja l'herba hem arribat al cim, el pic del Port de Siguer ( 2.638 m.). Després hem fet un descens per herba fins a un collet, per enfilar de nou la cresta fins al Thoumasset ( 2.761 m.). 

El primer tram és una cresta fàcil que va resseguint la línia divisòria de la muntanya buscant pas entre una banda i tram, fins a arribar a l'únic ressalt un xic dret. Una paret amb bones nanses. Passada aquesta, de nou l'avenç és fàcil, amb mans de tant en tant, fins que cal desviar-se un xic, deixant la creta, per fer un flanqueig per herba. Un cop s'acaba, cal enfilar-se directe cap al cim, ja marcat per fites.

És un cim ben bonic i pic freqüentat. De fet no hem trobat a ningú de pujada. Baixant cap a l'estany Blau, ens hem creuat amb dues dones que pujaven per l'altre vessant. 

Un cop al llac Blau ens hem banyat i després d'aquest, hem enfilat de nou cap al Port de Siguer i hem desfet camí fins al refugi i el cotxe.

És una sortida ben bonica a un lloc ben aïllat. Només hem trobat gent quan baixàvem, que devien pujar cap a l'estany. 

Dome de Neige ( 4.015 m.)

Divendres vàrem marxar amb el Robert cap als Alps, al parc nacional dels Ecrins. Després d'unes quantes hores de furgoneta, vàrem arribar a l'aparcament del parc, al xalet Madame Carle, a Ailefroide. Allà vàrem dormir, a 1.874 m. d'alçada, amb marmotes que corrien per allà gens espantadisses. 

L'endemà ens vàrem llevar i un cop preparat tot el material, vàrem enfilar cap al refugi dels Ecrins ( 3.175 m. ). La idea era dormir en tenda allà dalt. A prop del refugi hi ha uns quants bivacs preparats per passar-hi la nit. De fet, al refugi només teníem la intenció de passar-hi per demanar informació sobre l'estat de la ruta al Dome de Neige ( 4.015 m.) i fer una cervesa. Feia temps que no anava tan carregat. D'una banda el que necessitàvem per passar la nit, tenda, sac, màrfega... d'altra el material de neu, des de grampons a talabard per poder-nos assegurar, a més de corda, menjar... Bé, que la motxilla pesava força. 

El camí que surt del xalet s'endinsa a un bosquet per passar ràpidament el riu que baixa de la glacera. Un riu blanquinós, força cabalós.  De seguida el camí ja s'enfila cap al refugi Glacier Blanc ( 2.550 m.), tot fent ziga-zagues i guanyant ràpidament alçada. En algun tram hi ha cables fixes per facilitar les passejades d'aquells que pugen a veure la glacera des d'aquest refugi. És un camí força concorregut i a diferència d'aquí, on abans sí que passava i ara ja no, la gent que et creues et saluda amb un "Bon dia". Alguns amb un somriure, d'altres acompanyat d'un esbufec per l'esforç. 

Al refugi Glacier Blanc vàrem carregar aigua i després de fer algunes fotos de les vistes, vàrem continuar cap amunt. A partir d'aquí ja s'avisa que el sender ja no és de passejada, sinó d'alpinisme. Bàsicament perquè no està condicionat.

El primer tram, seguint unes marques blanques, passa per un vessant al costat de la glacera. Un corriol costerut i pedregós que com tot als Alps, guanya alçada sense parar. En un tram, seguint el que semblava ben fresat, però que no era el camí principal que girava en sec cap a un costat, ens vàrem trobar a peu d'una torrentera ben dreta, on amb compte vàrem fer mitja volta per tornar al camí mentre algunes pedres queien rodolant timba avall. 

Arriba un moment en que el camí et deixa a peu de glacera. Una glacera molt gelada, negra i plena d'esquerdes. Al fons d'aquesta, tota l'estona es veu la Barra dels Ecrins ( 4.102 m.). Un cim desafiant, però aquest dia estava un xic tapat pels núvols que anaven i venien. 

Ens vàrem encordar i sortejant algunes esquerdes vàrem anar pujant fins a sota el refugi. Aquest es troba uns 100 metres per sobre de la glacera. S'hi arriba pujant per un corriol dret i molt descompost fent giragonses.   

Mentre pujàvem ens vam creuar amb uns que baixaven. Els vam demanar si havien fet el Dome i ens van dir que no, que només portaven un parell de claus de gel i que estava molt difícil. Havien pujat i fet mitja volta. Tot i que el cim es veia imponent, les ressenyes diuen que és un dels fàcils dels Alps i ens va estranyar aquest comentari. 

En arribar al refugi, vàrem demanar com estava i ens van confirmar el que ens temíem. Aquest estiu s'han obert moltes esquerdes i a més han caigut alguns seracs, de manera que la ruta normal ja no es pot fer i cal fer una marrada, passant per una pala de 45º. D'altra banda, a més d'aquesta pala, hi ha un flanqueig, d'uns 150 m. de gel viu i des del refugi, el guarda aconsellava portar, com a mínim 6 o 7 claus de gel. I no és que no tinguem claus de gel, que no en tenim, sinó que tampoc sabríem com fer-los servir i per tant, ja vàrem veure que no el podríem fer. 

Una mica decebuts, vàrem anar a muntar la tenda i a dormir, amb els Ecrins fent-nos companyia. 

L'endemà ens vàrem llevar cap a les 6 i vàrem enfilar cap al Dome, però per veure'l d'aprop. Vàrem estar caminant una bona estona per la glacera, esquivant esquerdes. A costat hi ha un altre cim, el Roche Faurio ( 3.730 m.).  Vàrem començar a pujar, però massa tard. La calor a aquella hora, les vuit, ja es notava i el gel s'anava fonent. De fet, ens vàrem decidir a fer mitja volta quan pujant, vaig trepitjar una placa i a sota es va sentir buit. Des del refugi ja ens havien dit que el dia anterior, un parell de persones se'ls havia enfonsat sota els peus un parell de ponts de gel,  poca alçada però. Ja mentre pujàvem vàrem veure alguna clapa de gel despendre's a la llunyania, a alguna canal secundària, i baixar fent caure alguna pedra. 

Mirant sempre el Dome de reüll, amb aquella sensació de cim no aconseguit, vàrem anar baixant per la glacera. Parant primer a recollir els estris de dormir que havíem deixat en un racó per no carretejar-los i després ja fent ziga-zagues tot cercant pas entre les escletxes. En algunes, el fons d'aquestes no es veia, només se sentia l'aigua, que corria per sobre la glacera com riuets escolar-s'hi fondament. En d'altres, vés a saber perquè, l'aigua que queia no marxava i feia basses d'aigua cristal·lina, algunes de petites, d'altres de tres o quatres metres de llargada. Un espectacle preciós, alhora que inquietant.

Un cop passada la glacera, vàrem prendre de nou el corriol que menava al refugi Glacier Blanc i després ja cap al cotxe. 

L'indret és espectacular. Les muntanyes escarpades i dretes, de pedra esmolada que es retalla al cel, és increïble. Tens sensació d'alta muntanya. On veus la grandesa de la natura i només pots aturar-te i gaudir del que t'envolta mentre ja penses en quan hi tornaràs.  

Pic de Costa Cabirolera ( 2.604 m.) per la canal del Cristall

Ahir vàrem anar en cotxe fins a Estana ( 1.509 m.) . Vàrem deixar allà el cotxe.

Des del poble marxa un camí cap a Prat Cadí ben marcat i fresat. Un corriol ample, ple de pedres grans i en alguns trams ben vermellós.  És un recorregut ombrívol, entre pins, avellaners i algun avet. 

Tota l'estona s'enfila, una pujada suau i constant per arribar a Prat Cadí ( 1.826 m.). Després d'anar uns 40 minuts per dins del bosc, s'obre un prat extens, verd, a peu de les parets del Cadí. Un lloc preciós i ideal per a acampar. Davant nostre, un seguit de canals dretes i esquerpes, Cristall, Ordiguer, Estana... i més enllà, poc visible, la Barinada.

 Passat el prat s'enfila un corriol, ara ja més estret i desdibuixat, marcat amb fites, que puja a peu de canal, primer encara dins del bosc, per després entrar en la tartera. 

L'entrada a la canal és per unes parets de pedra que es poden pujar fàcilment i tot seguit hi ha un tram on cal grimpar per després acabar per una tartera dreta però fàcil. 

Un cop feta la canal vàrem anar cap al pic del Costa Cabirolera ( 2.604 m.). La cara sud del Cadí és ben diferent de la nord. Mentre una és dreta, escarpada, de parets inaccessibles i rocoses, l'altra és suau, de pendents herboses i constants. 

Des de dalt vàrem seguir un corriol dibuixat enmig de les herbes per arribar al cim i després, vàrem anar per un terreny ben semblant, excepte una baixada de tartera, on vaig poder córrer i deixar-me anar, fins al pas de Gosolans ( 2.426 m.). Aquest pas serveix per passar d'un vessant a l'altre del Cadí sense haver de passar per una canal. 

Fet el pas vàrem anar fins al refugi de Prat Aguiló ( 1.997 m.). Allà, acalorats, perquè feia un dia assolellat i sec, vàrem aturar-nos per refrescar-nos i després de descansar un xic, vàrem prendre el corriol que resseguint el Cadí per mitja alçada, fent sifons de tant en tant, ens portà de nou fins a Prat Cadí. 

He de dir que aquest tram em va costar. Un xic llarg i de fet, veure Estana allà a la llunyania, no ajudava massa. 

Un cop a Prat Cadí vàrem desfer el camí per tornar a Estana. A l'entrada, a una font que hi ha, vaig aprofita per capbussar-me i treure'm la calorada de sobre. 

És una sortida un xic llarga però passa per indrets espectaculars, amb unes vistes impressionants. El Cadí, des de sota o des de dalt, té una bellesa que aclapara i et deixa mut.    

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

La Mola ( 1.104 m.) des de Can Robert

Diumenge al matí vàrem anar a la Mola. Vàrem deixar el cotxe a Can Robert ( 649 m. ), a l'aparcament. Des d'allà hi ha una pista que va pujant direcció Can Pobla i un corriol ample, ben fresat, el talla pujant de dret. Passa pel costat de les tombes de Can Robert. Són unes tombes de l'època romana i medieval. 

Vàrem pujar fins al Bolet de Can Pobla. Una roca que des de lluny sembla un gran bolet. Des d'allà vàrem desviar-nos pel camí del Malpas per agafar la canal de la Miranda dels Cavalls. És una canal que puja força dreta, per una codoleda fins al collet, on després hi ha una petita grimpada per superar un desnivell d'uns quatre metres.

Un cop a dalt, vam anar fins la miranda, un mirador espectacular sobre el Vallès. 

Després de gaudir del panorama vàrem acabar de pujar, trobant primer el tancat dels ases de la Mola i després ja el monestir. 

La baixada la vàrem fer pel mateix camí. 

És una sortida bonica, amb bones vistes en diferents punts i llocs preciosos. Potser un xic cansada per nens, ja que tota l'estona puja i bastant de dret, però fent aturades i descansant, es va pujant molt bé.