És casa meva, casa teva?

Ahir hi va haver el concert casa nostra és casa vostra. El públic, més de quinze mil persones, cridaven  a una sola veu volem acollir i està bé, molt bé. El que no em va quedar clar, potser per la meva naturalesa escèptica, és si el crit era perquè volen acollir a casa seva els que cridaven o potser volen que com a país, vaja, la Generalitat, prepari acollida pels immigrants sense que això, a la pràctica, els representi res. No ho sé. Sempre he cregut que les paraules són massa fàcils de llençar. Tampoc no tinc clar si el Sant Jordi es va omplir de melòmans o bé de persones solidàries. Qui ho sap, potser tot va lligat i tot és ben lícit, és clar. Temps al temps i ja veurem i que ningú ho vegi com un atac personal, és més un dubte que m'assalta i que trobo difícil d'aclarir.
En l'acte, a més, no es cansaven de repetir que Barcelona i per extensió Catalunya som ben diferents d'arreu i que enlloc, es feia un acte semblant. No ho sé pas, tampoc sé si s'hagués omplert si només haguessin fet xerrades o conferències, potser sí, però el que sí que tinc clar és que hauríem de deixar de mirar-nos el melic, dient que aquí som tan bons i dedicar-nos més al fet real, que és apostar per tenir un país d'acollida, tant pel que ve fugint, com pel que hi és, que ha fugit fa temps i no té res, digueu-ne manters o bé temporers.

Santorini

El concert va estar molt bé, em va agradar molt. I a qui no. La cartellera era impressionant, com els discursos. Tot i això discrepo i molt d'en Jordi Évole. És càustic i punyent, però encara que alguns el titllin de valent, pel que va dir, jo el trobo, francament covard, perquè atacar i afirmar, crec que sense base, el que va dir i més sabent que allà no el podien respondre, és jugar fent trampes al solitari. Va llençar acusacions sobre el govern, sabent que els que allà hi havia, no podien tornar-s'hi, no tenien torn de rèplica i això, més que covard, és baix. Molt baix. Com les exposicions que fan en símbols històrics del país. El darrer, una carretada de rocs al Fossar de les Moreres. L'obra, en sí, francament prescindible, el que li donava entitat era el lloc. Per tant, si ets un artista mediocre, en comptes de fer una obra interessant, posa-la on puguis crear controvèrsia i d'aquesta manera taparàs les teves misèries. Ja comença a ser habitual que a Barcelona es programin actuacions artístiques, poc reeixides, a indrets especials per dotar-les de la rellevància que no tenen. Això sí, mai davant d'indrets que no siguin referents catalans. Per cert, que si volien fer una reivindicació en contra de la pobresa, potser era més indicat fer-ho davant de "El Corte Inglés", però és clar, allà, com deien, era provocador.

Obrim-nos. Ajudem! Fem quelcom.

Que n'és de fàcil viure aquí. Que n'és d'agraït ser europeu. Podem veure el dolor dels altres i solidaritzar-nos. Tenim aquesta sort. Podem sentir empatia. Podem commoure'ns. I tot, perquè la cigonya, aquell ocell capriciós de vol enigmàtic, ens deixà caure en aquest racó de món. Just aquí. Ni uns quilòmetres més amunt, ni uns quilòmetres més avall. I ens sentim afortunats, alguns. Altres, es creuen amb drets. Una versió més primitiva del dret de conquesta. Sense fer res, ja partim de més. De molt més. Una trampa al joc de la vida. Som jugadors de pòquer amb les cartes marcades i excepte algun rampell per alguna imatge que ens commou, fem la nostra vida mirant endavant, sense preocupar-nos del que passa a d'altres. Som cínics per naturalesa. Maleïm el govern que res no fa, ja sigui l'europeu, l'espanyol o el català i ens creiem que amb aquesta mostra de ràbia saldem el compte que tenim amb els més desafortunats. Jo també. Sóc com tothom. Faig la meva vida i em commoc més o menys, però no prou per fer el pas. Bé, no... fins ara.
Sé que el detonant és una imatge, que n'hi ha milers de més crues i més ferotges, però la nostra ment reacciona a certs estímuls, d'altres, per repetitius, no menys dolorosos, no ens afecten tant i ens sentim immunitzats i només sacsegem el cap, ens entristim i poca cosa més. Què hi podem fer, blasmem compungits. Col·laborar en una ONG? I tant. Ja sigui amb aportacions, col·laborant o fent difusió. Però sempre és poc. Sempre és massa poc.
M'agradaria tenir, m'agradaria ser... i d'aquesta manera passen els dies, les imatges i res no fem, perquè és cert, poc podem fer els individus. Poc. Però alguna cosa, per petita que sigui ja serà molt. Serà un gest. El gest. Perquè hem de fer un gest per mostrar la nostra humanitat. No podem restar impassibles al dolor que ens envolta. Estic d'acord que les imatges poden ser triades per commoure, poden ser preparades per fiblar-nos el cor, però el que és primordial, és que aquestes existeixen i per tant, el patiment hi és.
Voldria que la meva societat més propera s'alcés. Fes el gest. Perquè els infants que hi són, vegin un model d'adults compromesos, solidaris de debò, respectuosos i amb sentiments. Agraïts de tenir el que es té. Tornant part de la riquesa que posseïm. Voldria que el meu poble, amb els dirigents com a vocals, s'oferís per acollir refugiats, perquè el que tenim, el que posseïm, és només un préstec i  potser compartint-ho, esdevindrem justos, esdevindrem humans. Però no ho veieu com qui s'espolsa les puces, com qui -ho fem sovint- passa el problema a l'administració, no pas. Voldria que l'administració propera, representant-me, obrís les portes del nostre poble a un poble desgraciat, a un poble esporuguit i alhora em demanés, i ara, m'empenyés a col·laborar de la manera que fos. Perquè cal una empenta. Cal que ens desvetllem i allarguem la mà a qui pateix. Cal que fem alguna cosa, no com un gest de solidaritat o un favor, sinó com una obligació, com un deute que tenim amb l'atzar o bé el destí, i jo hi seré. Perquè és de dret. Perquè a vegades cal dir prou.

Seguirem...

Perquè no podem esperar que cap Estat, ni el seu que ara ens ocupa, sobretot perquè mai vetllarà per nosaltres com hauria de fer si realment ens respectés, ni el que serà el nostre, perquè encara que és a tocar de la punta dels dits, és massa lluny per segons quins casos, cal que anem fent les passes necessàries per aconseguir un món més just i com moltes causes justes de lluita, aquesta n'és una més. Seguirem. 

Una marató per Extremadura

Ara que ja es diu amb totes les paraules que Catalunya no pot tenir un millor finançament entre d'altres coses perquè ha de seguir sent solidària, proposo que enguany, per allà els volts de Nadal, en comptes de fer una marató per qualsevol malaltia, la fem per Extremadura. O Andalusia. O Astúries. O millor encara, per a totes  les comunitats juntes. De les malalties ja se n'ocuparà algú altre, afecten a tot el món i ja trobarà padrins, però de les comunitats espanyoles, qui se n'ocuparà si no som nosaltres? De debò voleu que es perdi el meravellós llegat de cinc mil o sis-cents mil anys d'hispanitat per una frivolitat com els diners? Jo, no, i a més no crec que ningú es pugui sentir ofès per aquesta proposta, ja que ja es fa des de fa anys. Però en comptes de fer-ho de manera obscura i sibil·lina, es pot fer amb noms i cognoms. Amb el cap ben alt. Com a mínim sabrem l'aportació de cadascú. Jo ara mateix dic que si canviem el model de solidaritat, abans no marxem -això sí-, donaré una bona picossada per col·laborar amb els nostres estimats veïns i aquest cop a consciència i amb un somriure a la cara. No faré com aquell pobre noi que va dir d'apadrinar un nen extremeny. Això és molt lleig. Els diners se'ls han de gastar amb el que vulguin i creguin convenient, només faltaria i si volen tenir-los per seguir subvencionant, com deia avui l'encara que siguis de plàstic, certes feines poc competitives o mantenir l'anar fent, allà ells. No hi entro. Perquè no hi ha pitjor veí que aquell que veient les dificultats del seu, no li dóna un cop de mà i si li dóna, encara vol manar i se n'aprofita.
Com a idea però, proposaria que un dels protagonistes del programa fos el malaguanyat i mai ben valorat Curro Jiménez, aquell galà amb patilles i pit pelat, armat amb un trabuc i pantalons de coll alt assaltant a qualsevol català per tal de poder donar menjar a la seva família i a sota, la llegenda següent: La solidaritat no es pren. Ens la dónes, si vos plau?

Dóna'n una mica... de tu

A vegades em sorprenc. Ja ho sé que no tothom funciona igual i per sort és així, però em sembla que estem perdent quelcom. Avui en dia treballar pels altres de manera desinteressada no està en voga.
Segons Kant, em sembla recordar de les classes de filosofia, tota acció és interessada, no hi ha res gratuït, ja sigui perquè n'esperes quelcom a canvi de material o bé més espiritual, tipus satisfacció, reconeixement, fer allò que es creu que cal fer... bé, que en trauràs quelcom que t'omplirà d'alguna manera i la veritat, potser és cert i ja està bé, però sembla que darrerament les satisfaccions personals o materials no omplen prou com per veure cues de gent treballant pels altres.
Molts poden fer feines de monitor, d'altres a associacions, però, i m'agradaria equivocar-me, una immensa majoria només espera. Està a l'aguait del què se li ofereix, sense retorn. Sense preguntar-se en què puc ajudar jo i si rasques una mica, potser fins i tot són dels exigents.
Els que esperen dels altres, que els hi facin, que els hi muntin, però a l'hora d'invertir el seu temps, de dedicar esforços pels altres, sembla que no va amb ells, que no els compensa i que el seu temps és molt més car.
Naturalment em venen a la ment les paraules d'en Kennedi amb allò de no et demanis què pot fer el teu país per tu, demana't què pots fer tu pel país i veient on som, no sé si molta gent es demana què pot fer, ni que sigui pel seu veí.
El treball en associacions és desagraït, les entitats fan un munt d'hores i sembla que pateixen d'efectius, però sort n'hi ha dels que hi són. Tothom vol activitats, tothom vol ofertes però pocs es mullen i es posen a l'altra banda de la moneda.
Podríem excusar-nos dient que és el preu de la societat consumista on vivim, del materialisme que ens impera o bé de l'educació que prioritza l'individu sobre la col·lectivitat, però sigui com sigui, el motiu no supleix la pèrdua, ni la fa menys dolorosa. Enrera queda el donar temps desinteressadament, el comprometre's amb els altres, el posar-se al lloc dels altres. Associacions, entitats, semblen espectres del què foren, on la mateixa feina titànica es reparteix en menys efectius, però amb les mateixes expectatives.
Qui sap si d'aquí poc no ens penedirem d'on anem, valorant sobretot què tenim, sense valorar allò que som, allò que oferim.
Molts diran que són els joves els que no fan, però potser, i aquí m'incloc en la reflexió, tots hauríem de pensar què fem en el nostre dia a dia pels altres, quina empremta deixarem del nostre pas.
Serà una empremta suau, que la propera onada esborrarà o bé serà una petjada ferma que, com la d'en Neil Armstrong, perdurarà llargament?
No ho sé. Depèn de cadascú, sempre hi serem a temps, però caldrà esforçar-se.

Alcem la copa per Cal Curema

Ja ha plogut força des de que vaig alçar el vol. Irregular i sovint amb massa aturades, durant un temps vaig compartir casa amb uns companys. Com li passa a molts, el mercat actual no permet gaires alegries i sospesant les alternatives, vaig optar per anar a viure amb uns amics. Les ganes d'independència - això em ve de lluny i encara em dura- i la manca de recursos, s'uniren per encaminar-me cap una vida compartida.
Al mig del poble, força atrotinada però espaiosa, vàrem viure en una casa on l'espai estava ben definit. L'habitació de cadascú era el seu espai, el seu castell, la resta... de tothom. Era Cal Curema, on els dies de pluja els pots es multiplicaven amb aquell degoteig constant i a les portes els sortia faldó.
Amb el temps he conegut altres cases, algunes on a cada lleixa de la nevera hi tenien un nom, d'altres, els seus inquilins etiquetaven tot allò que posseïen, nosaltres en canvi, potser per un mal sentiment de fraternitat, potser perquè res de valor teníem, ho compartíem pràcticament tot. La compra era comunitària, les tasques dividides i allò meu era teu, excepte quatre coses que sense haver de dir-ho esdevenien intocables.
Varen ser uns anys en què vaig aprendre a conviure i a sobreviure. Conviure acceptant les rareses de l'altre o les meves, sobreviure a les xafarderies d'un poble massa avorrit.
Per primer cop els amics et veien en totes les facetes possibles i les hores de conversa i les tasques t'ajudaven a conèixer a l'altre i alhora a tu mateix. Era un espai per créixer en tots els sentits.
D'aquella època en guardo grans records, també grans amics. D'aquells que malgrat la distància, malgrat el temps, sempre hi haurà quelcom. Aquella casa ens va veure fer el pas, ens va veure madurar. Uns s'estrenaren de pares, els altres com a adults independents.
Ara, amb el temps, veig aquell pas com quelcom d'especial i únic. Una oportunitat que vàrem saber aprofitar. Malgrat la desgràcia de viure en un país econòmicament ferotge i individualista, malgrat la desgràcia de viure en una solitud multitudinària, allà vàrem trobar la pista d'enlairament, el camí cap al nostre esdevenidor.
Molts ens deien hippies, d'altres cumbes, nosaltres, etiquetes a part, érem supervivents d'una societat que no ajuda als joves a créixer i que gràcies a aquest abandonament trobarem una manera de fer, una manera de pensar, basat en el respecte com a pal de paller i la resta, venia sola.
Cal Curema ens va marcar amb un tarannà. Cal Curema ens va donar molt.
Salut Cal Curema!