Normal. I encara poc.

Ahir un noi va entrar a Catalunya Caixa d'Artés. Va entrar-hi i la va trinxar. Un cop desfogat, es va asseure a esperar la policia i quan aquesta arribà, mostrà les mans per tal de que l'emmanillessin. I ja està. Així de fàcil.
Més tard em van explicar que era un noi molt normal. Com tu o jo i que desesperat, perquè els seus pares l'havien avalat en no sé què, ara que no podia pagar li embargaven la casa. Apa adéu. Ha passat el plaç. No hi ha diners, no hi ha casa.  I la veritat, ho trobo irònic. Sorprenent. Una caixa que acaben de rescatar, vaja, que acabem de rescatar tots plegats perquè els números no li quadraven, ja sigui per males inversions, sous milionaris dels dirigents o qualsevol altre tipus d'estafa, pugui permetre's desnonar una persona que no pot pagar una quota. O dues o tres. Una persona que indirectament i en molt petita quantitat, també acaba de salvar-els-hi el cul com a ciutadà. I a Catalunya Caixa no han desnonat ningú. Ni a Bankia. Ni a cap altra de les podrides. Tampoc no ha anat ningú a la presó, però aquell pobre desgraciat, que ell sí que ho passa malament i pateix perquè no pot pagar i es capfica i es desespera fins al punt d'anar a trinxar-ho tot, bo i sabent que ell sí que lleparà, acabarà entre reixes, quan els lladres de veritat, els mafiosos de debò, els pòtols llicenciats campen i governen. Tenen accions i s'enriqueixen. Tenen amics que els protegeixen. Amics polítics. Perdoneu, però són uns fills de mala mare i si fos per mi, a aquest noi li allargaria el crèdit i li faria tou. Als altres, a galeres i a fuetades.

De separacions amistoses

Hi ha països on regatejar és obligat.

Avui ens hem separat. Des que vaig tornar de la Catalunya Nord li havia estat fidel. Sóc així. Em costa canviar. Però després de les últimes jugades, vaig decidir trencar l'amor que ens havíem promès.
Aquest matí, quan he anat a acomiadar-me, per signar papers, m'han enviat primer a parlar amb la Maria. La prova de foc. Suposo, i potser sí que sóc desconfiat, que si m'hagués dit Paula m'haurien enviat a parlar amb el Ramon. Estratègies de mercat, ho accepto. No la coneixia. Era el primer cop que la veia i com sempre, ha començat ensabonant-me. Ensabonant l'entitat. Caiguda d'ulls inclosa i aquell parlar com si fóssim amics de sempre. Vells amics. Però un que és caparrut o si més no d'idees fixes, els cants de sirena no el sacsegen. Si més no aquests. Aleshores, veient que la tàctica de fer-te sentir malament, com si els deixessis penjats a ells que mai ho farien, no ha funcionat, ha passat a l'atac. A l'oferta. Si cal et donarem això i allò i allò altre. I cada cop més. I cada cop millor. Però si bé l'Ulisses es va lligar al major per poder sentir els cants de sirena i no defallir, un servidor anava repassant mentalment la jugada per no caure al parany tot aferrant-se a la cadira amb les dues mans. I ho he aconseguit. I he marxat digne i emprenyat. Com sempre que els visito, perquè em fan sentir ruc. Sobretot perquè en aquest país només quan fas un cop de porta et respecten. Et tenen en compte i un servidor està avesat a la confiança. Si em dius cinc són cinc i no estic acostumat a regatejar. Ni en sé ni m'agrada. Perquè quan rebaixen el preu m'estan dient que fins aleshores em prenien el pèl. M'estafaven. M'utilitzaven. Però funcionen així. Malgrat anar vestits amb corbata i americana o vestit i canalé no deixen de ser comerciants, subhastadors, regatejadors, fenicis. I encara que no m'agradi, cada cop anirem més cap al mercadeig. El proper cop, l'onze de setembre i veient com actuen tots plegats i les reaccions d'uns i altres, jo començaria tancant la porta, després, quan tinguem la pilota al nostre terreny, ja en parlarem. Oi tant que en parlarem.

Ai, Caixa Penedès

Primer Caixa Penedès em va enviar una carta dient-me que havia finalitzat amb èxit la integració dins del grup BMN ( Banc Mare Nostrum ) en el que compartiria viatge amb Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra. És igual que la triés perquè era catalana. Més endavant, per tal de donar-me un millor servei, m'enunciaren que la sucursal que hi havia a Artés, a tocar de casa, es tancaria. Per donar-me millor servei, repeteixo i que a partir d'aleshores m'atendrien gustosament i efectiva a una altra sucursal. A més a més, per tal de que encara ho fessin millor, no m'atendrien a la sucursal que tenen a Sant Fruitós, que és a prop o a qualsevol de les que tenen als afores de Manresa, no. M'atendrien en una de les del casc urbà de Manresa. Ben bé al rovell, més o menys. Sí senyor. Això és un bon servei. I mira que jo, tot i empipar-me fa temps una mica pels sous astronòmics de directius de l'entitat, d'altra banda estafadors com la majoria dels banquers, vaig pensar que també era perquè em donaven bon servei i se'l cobraven, per això mai els vaig repudiar. Ves! Em semblava que era una entitat de la terra i de fiar, malgrat alguna cosa que feia ferum. Però quina entitat no put una mica avui en dia i potser aquesta pudia menys. Ara, avui, després de rumiar-hi, he pensat també ser com ells, ser un bon client. Ser un dels seus millors clients i per això, si a partir d'ara em busquen, em podran trobar en una altra entitat. Per millorar el servei. A partir d'ara seré un dels seus millors clients i si mai la nova entitat fa jocs estranys o més ben dit quan els faci, perquè els farà, doncs res, a canviar de nou que mai ens hem promès amor etern.