Dos Sants més i la pols encara es resisteix

L'església em repugna. Em fastigueja. L'església entesa com a Institució. Com a jerarquia, no com a grup de persones que té una creença i la defensa i la segueix. Em fastigueja la hipocresia que l'edifici oficial desprèn. Per la falsedat que se li endevina. Pels interessos mesquins que amaga.
És cert que no es pot fer categoria de certs aspectes puntuals. És cert que per molt que hi hagi personatges religiosos malalts, porucs o depravats amb una ment malaltissa i recargolada o bé amb una esquizofrènia personal, aquests no dominen tot l'espectre religiós. N'hi ha força, però la majoria s'allunyen d'aquest tarannà i són lloables, és clar. També és cert que certes accions dutes a terme per aquesta Institució, sota la forma de diferents grups paral·lels, es digne de reconeixement, envejable i desitjable. I tant!  Però la Institució en majúscules, es mou per uns interessos i per unes necessitats dirigides a perpetuar el poder. Un poder que només pot sadollar dominant les masses. Dominant les persones, a través de la por i les amenaces i on qualsevol mitjà és vàlid per aconseguir aquest propòsit.
L'altre dia varen canonitzar dos Papes i les mostres d'alegria al carrer que es veien, recordaven certs afeccionats celebrant títols esportius. I ja està bé que es deixin anar. I que celebrin les coses i ho comparteixin. I que de mica en mica es vagi obrint i s'aprofiti per fer un xic de net. Per exemple no estaria de més que es reconegués els milers de Republicans que varen servir de mà d'obra esclava per a aquesta Institució després del cop d'Estat de l'eunuc, enze i tap de bassa i que l'església mai ha reconegut. Com tampoc ha reconegut les atrocitats que ha fet durant anys i anys, per aconseguir el seu propòsit, mantenir les persones en la foscor del coneixement durant segles per tal de perpetuar-se en el poder o bé potser hauria de demanar perdó i pagar, perquè les paraules són fàcils de dir però rascar-se la butxaca costa més, per les seves relacions amb la major part de dictadures del món, de les quals no sabem a ciència certa si en són causa o efecte.
L'església com a Institució és un fet anacrònic. Obsolet i Polsegós. Però hi ha molta gent a qui li interessa mantenir aquesta vella i caduca institució, perquè els assegura el poder i només el desconeixement els assegura la perpetuïtat.

Fins quan l'església!

Entenc les declaracions que fan els dirigents de l'església. Entenc el posicionament que prenen en temes com l'avortament, els matrimonis del mateix sexe o fins i tot la defensa del celibat i el paper de la dona dins de l'església. I tant. És lògic i coherent.
A ningú hauria d'escandalitzar les declaracions del proper cardenal espanyol sobre els matrimonis homosexuals. Són de catàleg. Segueix un guió escrit i no se'l salta.

Tampoc em costa de creure, que no vol dir que hi estigui d'acord i no ho trobi abominable, els afers de pederàstia dins l'església. Els trobo punibles, menyspreables i indignants, per no dir altres mots més gruixuts, però no m'acaben d'estranyar. També els veig com quelcom que va lligat amb aquelles persones que tanquen la porta, no de tots, és clar, però de molts que s'aïllen del món afectiu dels seus semblants sota el pretext d'un amor superior però intangible. Estrany! Molt estrany! Aquesta manca d'afecte d'un ésser proper, del qual tots estem necessitats com del contacte pròxim, alguns el busquen per camins directes i raonables, com monges amb mal de panxa que acaben sent mares o capellans amb serventes estimades. D'altres però, trastornats i malalts, han trobat un camp ample per explorar dins d'aquest secretisme de la institució, i cerquen en la candidesa i la innocència del feble allò que els manca i segurament els ha mancat d'infants, possible gràcies a l'opacitat i manca de personal de l'església, una oportunitat que se'ls ofereix, així com protecció.
Tampoc entenc, també és cert, que un personatge com el Papa d'ara, tingui un discurs coherent, serè i respectuós amb la diversitat com mai abans s'havia escoltat. Això sí, sobre la mateixa riquesa de sempre, mots agradosos sense gaire mostres de canvis reals.
És difícil d'entendre aquesta església, si més no si no ens basem en la seva fam i ambició de poder des de temps immemorials. És una institució pútrida, construïda a base de mentides, robatoris, assassinats i traïcions mai confessats i purgats, i el fet de que hi hagi alguns personatges nobles, lloables i referents dins de les seves files, no dóna valor a una institució que a dia d'avui hauria de desaparèixer per tot el que ha fet, per tot el que fa i representa i només hauria de restar com alguna ONG que seguís les tasques d'alguns dels seus membres, però sense tota la motxilla de favors que ha de tornar, així com tot el passat obscur i diabòlic que té per amagar.
Dins l'església hi ha gent bona, fantàstica, com arreu, però la institució, l'ens, l'edifici és depravat i caldria fer foc nou i potser, tornaria a ser atractiva per aquells l'estimen, que necessiten que els enganyin per no témer al futur o bé per sentir-se especials.

Les cuques tornen a picar

La conferència episcopal troba immoral la consulta. I tant. I és sobre el que s'han de pronunciar ells, sobre la moralitat. Sobre si és bo o no una cosa i està clar que per a ells no és bo que la gent s'expressi lliurement. No és moral. És democràtic, sí, però això és un petit detall. No hi creuen pas en la democràcia ells, en que s'expressi la gent. Estan més avesats als silencis, als xais. Als exèrcits que creuen sense piular. A mirar des de dalt del púlpit als demés i no haver de conversar. Dialogar. Convèncer. Confrontar pensaments. Només coneixen la imposició, sota el garrot de la fe o qualsevol d'altre de tant poc palpable però igual d'efectiu. I d'aquesta manera els temples es buiden, de gent de fora i de dins. Ni xais ni pastors. Però es creuen amb la veritat i no fan cap exercici de penediment, per això i més, per mi, el que és immoral són ells. La seva institució. La seva jerarquia. La seva presència. La hipocresia que els domina.
Malparlo de la institució, sobretot dels caps visibles, però alhora estic d'acord que hi ha persones, dins d'aquesta assemblea, més properes, més sinceres i que res tenen a veure amb la cúpula. El problema però, és que mentre estiguin sota el mateix paraigua, al mateix cove, de fet seran el mateix. Perquè la força dels de dalt, els ve de sota. Sense la base, sense els fonaments no s'aguantarien. Per tant, malgrat els criticables siguin els visibles, els peixos grossos, els demés són còmplices d'aquests, perquè permeten que hi siguin i amb el seu silenci els avalen.
El que és immoral és que aquests de negre encara no hagin demanat perdó per fer seguidisme de diferents règims totalitaris. Aquí del franquisme, allà del nazisme. O de dictadures a Xile, Argentina... Sempre el feixisme. Com també que cada dos per tres surtin casos de nadons robats i que la institució hi estigui implicada. Que parlin de pobresa i mostrin una riquesa insultant. Unes panxes inflades i deformes. Que convidin al dejuni i s'afartin com lladres. Que no demanin perdó per actes horribles com són les caceres de bruixes i heretges. Podria semblar que és quelcom del passat, però en el fons estem amb el mateix. La diferència és que ara hi ha més educació i no poden jugar amb les persones com feien abans, tot i que ho intenten. La seva força és la nostra ignorància i això és el que volen combatre. Volen éssers buits que no pensin, que acatin i segueixin. Que no opinin, ja ho fan ells. La medicina, la profilaxis és dolenta. Cal purgar i resar. Com a institució ha fet molt de mal i en segueix fent a molts llocs. Malgrat gent de bona fe que sota el seu nom es creu uns principis fundacionals i els segueix. Aconsellen sobre la família, els fills, la parella... sense haver-ho viscut. Només d'oïda. Perquè toquen d'oïda i desafinen. I criminalitzen actes humans perquè en són contraris. I criminalitzen grups de persones. I condemnen segons unes interpretacions sui generis d'uns suposats escrits antics fent-se'ls a mida. Adaptant-los a la seva realitat i interessos. Però els queda poc. Aviat desapareixeran. Com les cuques, neixen, creixen però per sort, finalment desapareixeran.

La Independència és pecat

Ai, Rouco, Rouco. Pronunciar-te en temes com la unitat d'Espanya no ajuda gaire a la imatge de l'església, no senyor. Vosaltres, els de negre, heu de parlar d'àngels i de dimonis, de cels i inferns, de pans i vins, de no tocar-se que encega o d'obeir sense pensar. Res. Tot el que sigui fum, poc més que imaginari perquè després, quan algú us demani el perquè i la seva dialèctica us acorrali, quan no sapigueu què dir i us trobeu perduts, serà el moment que podreu treure el comodí del públic. El mot infal·lible. Tingueu fe. I tant! Davant de qualsevol argument ben estructurat que us pugui desfer el vostre ideari, etzibeu la fe com qui etziba una garrotada. No jugo! Perquè en el fons és això, una porta tancada. Com el nen que quan vol acabar et diu que et guanya infinites vegades. Com pots contradir-lo si a partir d'aleshores ja no escolta cap raonament, al contrari, qualsevol raonament li és sobrer?
Per això, per aquesta carta amagada, que ara no podeu usar, hi ha temes que hauríeu de deixar córrer. Mirar cap a una altra banda i marxar xiulant dissimuladament. No ho sé, si sentiu parlar polítics que us molen tot sentenciant sobre la unitat d'Espanya, absteniu-vos. Calleu. Si molt m'apureu, somrieu. Però calleu. Deixeu aquest tema als grans, perquè no va amb vosaltres. Perquè en aquest cas, el comodí no us serveix i si l'useu, quedarà malament. Espanya és una, per fe. No lliga. A més, sigui una o mil, per un catòlic no hauria de ser problema. Vaja, dic jo.
I aprofito. Posats a demanar, potser també us podríeu abstenir de parlar de temes que només coneixeu per les lectures nocturnes que feu o rumors que us arriben. De la família, del matrimoni, dels fills, de les relacions sexuals, ai, aquest no, que aquest uns quants sí que el coneixeu, per allò d'aquells que són col·legues vostres i s'excedeixen, bé doncs, res, dels altres i alguns més, tots terrenals, no us pronuncieu. És tant absurd com un peix que expliqui les virtuts de volar. Estúpid, no?

L'església és un mal exemple

Avui he vist que feien obres a l'església. Canviaven teules. Es veu que les darreres pluges i ventades han malmès un xic aquesta magnífica construcció. I és clar, per evitar degotalls, cal afanyar-se.
M'ha sorprès però, que no hi havia cap placa d'obres. Qui sap, potser se l'han descuidat o potser, tampoc seria massa estrany, estan exempts d'aquesta taxa també. Perquè aquesta institució que s'erigeix com a model a seguir, com a mirall on reflectir-nos, gaudeix d'una sèrie de privilegis només explicables a l'època feudal, sobretot si tenim en compte que vivim en un estat laic, encara que alguns fan com si ho ignoressin. Un altre d'aquests impostos és l'IBI. Es veu que una de les institucions que té més patrimoni, que a més a més en fa ús ja sigui llogant-lo, venent-lo o senzillament utilitzant-lo i en treu benefici, no ha de contribuir com la resta de veïns del poble. I ara, ells no! Tampoc paguen la d'escombraries, per exemple. Sí, ja ho sé, no generen massa deixalles, però no deixa de ser un argument poc sòlid car, a qualsevol fill de veí, produeixi o no deixalles, se li gira el rebut. A ells, no!
Al meu parer, insignificant si voleu, haurien de ser molt més conseqüents, perquè si volen alliçonar i sentenciar com ho fan, potser caldria que abans miressin a casa i actuessin de manera lleial. Tenen molt patrimoni. Riqueses fastuoses. Ben cert que diran que la majoria són regals i no està bé donar-los, argument estúpid però usat, però d'altres són d'origen menys noble.
Per això, com a institució, em produeix força repulsió. Els individus no, ja que com en tota esfera composta de persones, n'hi ha de tot tipus. Alguns lloables, d'altres menyspreables. Allà ells el que decideixin fer amb la seva vida si no afecta a infants. Però la institució, a més de retrògrada, caduca, absurda, incoherent, oportunista, desmemoriada i abusiva, és mentidera, no us sembla?

Germans, aneu-vos-en en pau.

Avui he anat a un funeral i em costa entendre que hi hagi gent que, escoltant els sermons, es reconforti amb el que allà diuen. Entenc que hi ha gent que necessita passar la pilota, cedir la responsabilitat a d'altres, és massa dur pensar que quan morim tanquem la paradeta i ja està, però el llenguatge que es fa servir en aquests moments, de total servilisme i rendició davant d'un ésser superior, em supera. Em revolta. I jo em vull creure i saber amo del meu destí, perquè no dec res a ningú, excepte al triomf de l'evolució i la supervivència de l'espècie.
La meva capacitat de raonar em diu que un cop morts no hi ha res. Un adob mal repartit. Tot allò que s'ha creat entorn de la mort per justificar la nostra existència m'és això, una justificació. Perquè necessitem creure que la nostra presència té un significat -així d'importants ens creiem- per minúscul que sigui i d'això se n'aprofiten certs personatges per intentar lligar-nos i dominar-nos. Diuen que no som més que xais guiats per un pastor. Xais. Dels animals més ignorants que hi ha. Dòcils i submisos. Perquè també es tracta d'això. De docilitat i submissió. D'acatament d'un ordre jeràrquic i es basen en que necessitem on aferrar-nos, perquè el buit, el desconegut, fa vertigen i val més aferrar-se a un ferro roent que no pas acceptar que només som quan hi som, que reconèixer que som fruit d'una època, passavolants d'aquesta era i no devem res a ningú.
Reconèixer i acceptar que després de la mort no hi ha res, comporta que el compte el paguem ara i no cal esperar a passar comptes d'aquí un temps. La factura, ara i avui. Per tant, segurament les actuacions de molta gent serien més espontànies, menys guiades per la por i més pragmàtiques. Ignorant certs classismes o privilegis d'alguns construïts a base d'explotar moltes generacions. Però és clar, davant del dubte, per a molts és millor guardar-se una carta a la butxaca, no fos cas que... I així, certes estructures mantenen el seu poder, fent i desfent a plaer perquè entre molts se'ls permet, gràcies a la por i la ignorància.

Predicant amb l'exemple

Com m'agradaria una església pobra i per als pobres, diu el nou papa Francesc I. I tothom aplaudeix. I tothom li dóna la raó. Es veu que sí, que l'església, si vol ser pobra, deu ser perquè no n'és pas i qui ho podria dir a dia d'avui. És rica. Immensament rica. Però ho té fàcil. Si vol que sigui pobra, caram, ara que n'és el cap visible ho té mastegat. Només cal que cedeixi totes les riqueses de la Santa Mare Església a aquells que no tenen res i així podran començar a ser exemple a seguir.
Ara, potser, diuen alguns, que el missatge vagi dirigit a la cúria i no pas sigui una declaració real d'intencions. Es veu que aquests, els peixos grossos, els epicuris, sí que van ben peixats i potser, només potser, els caldria fer una reflexió ferma sobre la seva missió i la imatge que donen i afluixar una mica amb els plaers terrenals.
El que em deixa més astorat però, quan fa aquesta afirmació, és que ja es parteix de la premissa que deia abans, la riquesa de l'església, i per tant, quina legitimitat tenen des de la riquesa mostrar-se com a abanderats dels pobres? No és un xic de cinisme? Vaja, sembla si més no un xic incoherent. Ep, però humilment ho dic, que jo, desconec si Jesús, si és que va existir, un dia va dir:
- Aneu a ajudar als pobres, però alto, abans atipeu-vos, germans, que hi ha imatges que val més veure-les amb la panxa plena i les butxaques a vessar. Que mai se sap.
Ja m'enteneu.