dijous, 26 d’abril del 2012

Debats a primària

Déu, Déu, Déu... bé cal aferrar-se a alguna cosa. Avui uns nens de l'escola parlaven sobre si Déu existia o no. I m'han fet somriure. Els arguments que feien servir tant uns com altres eren tan poc clars, tan buits. Tan innocents. I quan pensava a dir quelcom -sovint m'agrada fer d'observador i deixar que parlin, que s'expressin, sobretot si hi ha respecte i desgranen una idea-, me n'he adonat que la majoria d'arguments són fum. Res. Paraules que es sostenen amb pinces. Digués el que digués. Molta dialèctica per poques raons. Vaja, com els arguments dels nens.
Suposo que hauria pogut parlar de la necessitat que tenim els humans de trobar respostes. De la por que ens rosega quan s'acosta l'hora de marxar o quan algú estimat marxa. Perquè volem un lloc on aferrar-nos, malgrat sigui un clau roent o un ganivet esmolat. Necessitem dotar de significat la nostra existència. Potser però els hauria d'haver parlat de la por més gran. De la por a la llibertat. A la veritable llibertat. Al buit. Una llibertat que ens fa vertigen. Com entrar en una cambra buida on els límits es desdibuixen, on res es veu, excepte espai i més espai. On tots els nostres actes, totes les nostres decisions, només tenen repercussió a l'ara i a l'aquí. On som lliures com a éssers. Res de passar comptes. Res de ja vindrà la factura. I aleshores necessitem quelcom on aferrar-nos. Quelcom on construir la nostra idea de món. Perquè tanta llibertat mareja. Descol·loca. Bé necessitem saber el terra que trepitgem.
O potser també hauria d'haver parlat del paper de l'església, ja que alguna cosa han dit. Però segurament no m'escaparia altre cop del fum.
Així doncs, he gaudit escoltant-los, veient els seus arguments fins que al final, les dues posicions s'han enquistat i aleshores la força dels arguments ha quedat per sota dels arguments de la força i és quan hem vist a petita escala com es debat a gran escala. Això sí, cadascú ha marxat amb les seves raons sense acabar d'entendre l'altre.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Sóc un heroi

I que duri molts anys aquesta innocència infantil. Aquest viure el moment. Em deia el Pere que no perdés el temps amb segons quins temes. Alguns no es poden canviar, em deia, d'altres, senzillament no n'hem de fer cas. I segurament té raó. Però el barrufet rondinaire que porto a dins, inconformista i rebel, s'encén i s'irrita, i sort que hi ha qui et fa tocar de peus a terra de tant en tant i et fa adonar del que realment és important. Com deia, que duri aquesta innocència, aquesta felicitat amb ben poc.
L'almesquí
Avui al matí hem anat a passejar pel bosc. Ho fem sovint. Sempre tenim una excusa o altra: anar a buscar bolets, veure flors, collir espàrrecs, mirar animals... Avui tot i res. A gaudir del matí que encara s'aguantava, malgrat l'amenaça de pluges i a passejar tranquil·lament.
El Berenguer, remenant uns armaris abans de sortir, ha trobat una tovallola de quan era més petit. Una tovallola amb unes vetes per lligar, per abrigar bé i de seguida ha demanat que li lliguéssim. Que li pengéssim al coll i així, amb la tovallola penjada al coll, hem marxat i ha passejat tota l'estona pel bosc. Feliç. Content. Amb la seva capa tot dient que era un superheroi. I quan agafava un bastó de cop esdevenia un nan de la Blancaneus tot entonant la cançó i quan se'n cansava, el bastó era una canya de pescar o bé un bastó per caminar. Sempre, això sí, amb la capa i sovint tornant a ser un superheroi una estona, amb un somriure d'orella a orella dibuixat a la cara. Costa poc fer-lo feliç o que se'n senti, com a gairebé a tots els nens. I esperem que duri.

dissabte, 21 d’abril del 2012

L'estat que ens agermana.

Són uns herois. Són irreductibles de veritat. I no parlo dels que lluiten dia a dia per conservar la llengua o la dignitat de país, que també cal valorar-los, sinó que parlo d'aquells que defensen l'estat espanyol des de Catalunya.Cal reconèixer-ho, cal tenir voluntat. I no perquè rebin atacs des d'aquí, que no. Que els catalans som xaiets. Babaus incorregibles. Senzillament ho dic perquè descobreixen en la mentida que viuen dia sí i dia també. Només cal mirar qualsevol telenotícies, ara que tenen majoria absoluta els conservadors espanyols no els cal ni maquillar les decisions, o anar a comprar o viatjar, i es veu com una decisió rere l'altra presa des de Madrid ataca de soca-rel Catalunya i de retruc, TOTS els habitants de Catalunya sense excepció. Però ells vinga a resistir. Buscant arguments, buscant justificacions. Ara bé, els ho posen difícil i poc a poc van caient. 
Cada dia costa més defensar aquesta idea d'Espanya plural i respectuosa que temps enrere ens volien fer creure. Ara ja ni es molesten a enganyar-nos.
El cert és que a nosaltres ja no ens canviaran. Som ferrenys. Tenim un país que estimem i que volem defensar, raons no ens calen. Potser ens en sobren i tot. En canvi, aquells benaventurats que des de la terra catalana, la legió estrangera per a ells, s'entossudien a defensar via arguments racionals la idoneïtat de pertànyer a un estat central, ara es queden sense arguments. Ara els van despullant poc a poc.
I cal ser valent. Cal ser heroi per defensar una mentida a ultrança... o un ruc. Perquè mica en mica veuen que també en són els perjudicats. Els atacats. Perquè aquest estat a l'hora de retallar i ofegar, robar i coaccionar, mentir i trair, poc li importa si ets d'origen català, andalús, madrileny o romanès. Només el capfica si vius a Catalunya i aleshores, clatellada. Però és clar, ells, que tenen parentela a la pell de brau se n'adonen que la discriminació, abús i prepotència que nosaltres fa temps que denunciem, és certa i real. Triguen a veure-ho, és cert, però les benes van caient. Poden comparar, és verificable. I aleshores, els seus principis trontollen. La seva tossuderia s'esquerda i de retruc en som més a demanar la Independència. 

dimarts, 17 d’abril del 2012

Perquè els temps, estan canviant

Sempre m'ha fet il·lusió anar a Argentina. La musicalitat del seu parlar em sedueix. M'atrauen les imatges dels àpats fastuosos. Àpats a base de carn cuita lentament, sense preses sobre unes brases generoses, de les que n'he sentit a parlar centenars de vegades. També em captiva la bellesa que endevino a les fotografies que he vist del seu entorn natural: el Perito Moreno, el salt d'aigua d'Iguazú, l'Aconcagua, la Península Valdés i més i més i més... És un d'aquells llocs on esperes anar-hi aviat i ara, després de les notícies dels darrers dies, del cop de força del seu govern, doncs... encara més. Un altre motiu per visitar-los.
Segurament que aquesta expropiació tindrà repercussions també pels catalans, segurament en sortirem tocats, no en va som els ases dels cops dels espanyols, però veure com els paguen amb la mateixa moneda, m'alegra. Me llena de honda satisfacción, que diria el caçador nocturn.
És bo que sàpiguen què se sent quan et prenen el que creus teu i que a més a més no et facin ni cas quan reclames justícia. Vaja, que t'ignorin. El següent, si us plau.
Ara és el moment que fan enèrgiques protestes. Escrits irats. Reunions d'urgència. Converses multilaterals. Saca la cabra, Manolo. Res, brindis al sol. En sabem prou d'això els catalans amb els nostres governants. I si un país ha gosat fer-els-hi això, serà que no els veuen tan forts. Tanta potència mundial, com s'autoproclamaven ells fa quatre dies. Una de les majors economies d'Europa, es vantaven. Vinga home! De segona mà i encara.
Sembla, a més, que els seus estimats col·legues europeus, aquells companys de joc de cartes trucades, de tu em rentes una mà i jo l'altra, ara no hi poden fer res i el gran germà, el que sí que tot ho controla, els ianquis, no es mullaran.
Apa doncs espanyols, tasteu la vostra medicina. Tasteu el que se sent quan t'ignoren i et menyspreen. Quan fan servir la força per arrabassar-te allò que et creus justament teu. De l'empresa no en diré res, perquè si algú es creu que van anar a Argentina a crear riquesa i treball és que s'ha begut l'enteniment. Com la majoria d'aquestes multinacionals va anar a saquejar el país pobre i només un govern dèbil els ho permeté. Ara, qui ho sap, potser deixaran Argentina tranquil·la o potser hi faran tractes raonables.
De moment però, Espanya plora i s'indigna, ergo a Catalunya és festa. Malgrat l'empresa, i que d'aquí a quatre dies ens apugin la benzina. Celebrem-ho doncs, destapem el cava mentre el litre de gasoil valgui igual.


 

dissabte, 14 d’abril del 2012

Excel·lentíssimes pràctiques de tir II

No es pot posar fi a aquest disbarat? Ningú no hi pot fer res? Potser si recollíssim signatures per modificar la llei... Jo, signo. És clar. Tot i que les lleis que surten de Catalunya poca gent se les creu i menys les acata, però cal provar-ho.
Si no em veiés obligat a viure en aquest patètic estat, se me'n fotria, de debò. La monarquia i tots els seus acòlits. Però no és així. De moment estem condemnats a viure sota la tutela de l'estat espanyol, tot i que la bona conducta farà que aviat se'ns rebaixi la condemna, segur. Però mentrestant, vulguem o no, hi estem lligats. Per tant, com que en formem part, podem dir-hi la nostra. Encara que no ens importin, encara que ens sembli que és un problema d'altres, dels espanyols, podem opinar i fins i tot intentar canviar-ho i canviar-ho des de dins. Ja seria el súmmum que gràcies als catalans, la monarquia desaparegués. I no parlo només del nostre estudiant avançat, l'Urdangarin. No senyor.
Perquè ara i mentre les coses no canviïn, aquest cínic també ens representa. Mal ens pesi. Mal no tingui res a veure amb nosaltres. Perquè si ens hem d'esperar que poc a poc es pelin entre ells, a principis de setmana va haver-hi la primera jornada de pràctiques, avui una altra, en tenim per dies, perquè ni amb això se'n sortiran. Tenen massa assumits els privilegis. Potser els haurem d'ajudar. Vaja, empentar-los una mica. Perquè són innecessaris. Perquè són un reducte del passat. Són caducs. No tenen sentit ni cabuda a la societat moderna. A la societat europea. Viuen d'uns privilegis abusius. Immerescuts. Impropis d'una societat igualitària, justa i demòcrata. Són una figura indecent i totalment prescindible.
Mentre arreu tothom malda per sobreviure, per tirar endavant, aquesta colla de cràpules, vividors i inútils, no només viuen de renda sinó que a més a més ens ho passen per la cara. Ni un bri de continència. Ni un bri de solidaritat. Res de res. Excés i opulència. I no en dubteu, gran part de la seva riquesa, del seu benestar, ve de Catalunya, ve dels nostres impostos.
No tenen ni respecte pel medi ambient -parlem d'elefants, animals en perill d'extinció- ni deferència vers els governats. Ells a la seva. Mirant per ells. Ja ho feren quan el Felip -massa aviat s'ha oblidat la tradició de quadres girats o retrats a les latrines- es casà amb una plebea. Ni les seves absurdes normes acaten. Només interessos i privilegis. Només mirar-se el melic i fer-se el món a mida.
Messieur de Guillotin, com us enyorem.

dijous, 12 d’abril del 2012

Passejant per Calders

Ahir, aprofitant la temperatura agradable que feia, vàrem marxar amb el Berenguer a fer un tomb en bicicleta. Ell encara a la cadireta, al tron. Cap aquí, cap allà, anava dient. Resseguint pistes i corriols, enmig de l'explosió de colors d'aquests dies. Demanant per una flor o l'altra, preguntant, assentint. Gaudint.
Vàrem anar al Canadell, passant per Torrecabota i les Quingles, aturant-nos a veure el bestiar. Molt bestiar. Normalment anem a un lloc. Ens centrem en uns animals, però ahir va ser un dia especial. Un dia d'aquells que ho vols abraçar tot, que ho vols abastar tot. Que necessites omplir els sentits.
I a les Quingles... les flors no s'arrenquen. Menys el marcet, Berenguer. Però veient-lo venir somrient, amb el vent esbullant-li els cabells, feliç, alegre, lliure, vaig ofegar els mots abans no nasquessin. Abans no se m'escapessin i trenqués l'instant, el moment i me'n penedís després. Perquè la felicitat és això, instants, moments i després, estirat al mig del camp, amb el marcet als dits i el fill corrent, em vaig sentir feliç. Ple. Un instant més per sumar-lo a la resta. Per posar-lo al costat dels que donen sentit a tot plegat i anar-lo assaborint de tant en tant.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Excel·lentíssimes pràctiques de tir

Ens ha sortit espavilat el sagal. Li vindrà del pare o de la mare? Hi ha camp per córrer, és clar. La genètica no és capriciosa i escull sàviament, oimés quan té el bo i millor de dues nissagues històriques on agafar. La condensació de l'excel·lència sintetitzada. I amb aquests antecedents, amb alegria, veient els progenitors, un que zigzagueja sovint, l'altra que moqueja puntualment, li donen una arma? Una escopeta? Aparteu les criatures, senyors. Si un accident és poc amb el que podria haver passat. Poc importa que fa quatre dies anava arrapat a la faldilla de sa mare o de la dida. El nen ja està a punt per a disparar. Només faltaria, es porta a la sang. Sang de Bic, sí senyor. Visca l'estirp. Qui ho sap, potser és que preveuen un esdevenidor obscur on hauran finalment de treballar i ja el comencen a preparar per reconquerir el reialme que s'esquinça. O potser, no ho podem descartar, és que ha sentit tantes històries assegut a la falda de l'avi vora la llar de foc que potser, i només potser, es prepara per si es dóna el cas i ha de seguir la tradició. No fos cas que un germà petit, Déu n'hi do si hi ha plançons que anhelen la posició, un dia volgués netejar l'escopeta al seu davant i se li disparés. Ah no, a mi no! Malastrugança familiar n'hi diuen. Fora stocks sembla que facin.
Sigui com sigui el nen s'ha fet mal. D'acord, no és cosa de conya. Pobre nen. No en té cap culpa de ser el fill de qui és, com tampoc el Felip o si molt m'apureu el que nunca a nadie se le obligó a hablar el castellano, però allà estan, dant pel sac. I al ser càrrecs públics, pagats per tots, a això s'exposen, només faltaria. És l'únic que ens queda. I sinó, ja ho saben, ample és Castella.
El cert és que amb les maneres que apunta, em sembla que la cosa no millora.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Los otros

Per la boca mor el peix. Sé que de vegades dic/escric el que per a alguns poden ser barbaritats. Que m'encenc i com el Rubianes, se m'escalfa la boca... Però acceptant de retocar la forma si cal, em reafirmo en l'essència, la subscric plenament. Quan parlo de les espanyes o de política ho penso de debò. M'ho crec i tinc arguments -o ho penso-. Ara bé, també és cert que no em costa dialogar si l'oponent s'hi presta. És divertit parlar amb gent amb qui tens parers diametralment oposats i té arguments. Et fa pensar. Això ja ho vaig viure plenament amb el Josep, un provocador nat a qui li encanta el debat, l'oposició i el conflicte. D'aquells que amb el cor et "regala" el llibre del Jiménez Losantos, malgrat no ser-ne afí, ans al contrari, per aprendre fins i tot d'aquest personatge. Per estudiar-lo. Per parlar-ne. I sempre que puc, m'hi presto al seu joc.
Amb aquest esperit l'altre dia vaig conèixer un regidor del Pp. D'entrada amb el nas arrufat, és cert. De simpatitzants o afiliats n'he conegut algun, de regidors, menys. Vàrem estar parlant una estona. De punts en comú pocs. Potser cap. Però potser va ser per l'espai desenfadat on ens vàrem trobar -una festa infantil-, potser perquè ambdós no ens devíem cap formalisme, vàrem parlar sense embuts i sense tabús. Vàrem parlar d'economia, de país, de llengua, de monarquia, de religió... i potser perquè no hi havia afany de convèncer per part de cap dels dos, vàrem xerrar a gust. Ens vàrem esplaiar.
Segueixo sense compartir gairebé res amb ell, excepte la passió que sentim ambdós pels nostres fills. Lluny queda la manera de fer d'un tal Lamúa que anys enrere blasmava i maleïa la immersió perquè ell, aragonès arribat a Catalunya, havia d'adaptar-se al país i no al revés. Amb aquell no hi havia diàleg possible. Què hi farem, si els ignorants volessin, no es veuria el sol.
Però tornant al regidor, el cert és que va ser una xerrada divertida. Parlar i discutir amb algú amb qui no tens res en comú, ans al contrari, és més estimulant que conversar amb qui esteu pràcticament d'acord en tot i us dediqueu a assentir mecànicament. L'oposat et fa pensar, et fa fer i refer els teus arguments, buscar altres òptiques, altres vessants per fer-te entendre, per captivar, i així va ser. Un bon oponent t'ajuda a pensar. Ja ho diuen, un bon adversari et fa més fort. Llàstima però, que els seus dirigents no siguin tan oberts. És el Pp.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Canviant lleis

Alguna cosa no rutlla. Quelcom fa pudor. Hi ha disturbis a Barcelona després d'una manifestació multitudinària i en comptes de parlar del motiu de la manifestació es bolquen en els disturbis. En els quatre que van fer bretolades. Deia l'alcalde de Barcelona que els danys pujaven a més de mig milió en mobiliari urbà, també deia que ara no hi ha l'excusa de dir passava per allà si reps una pilota de goma. Déu n'hi do.
Com a resposta als disturbis i acte seguit se'n parla arreu i es comença a parlar de modificar la llei. De considerar aquests disturbis com a lluita al carrer -kale borroka- i equiparar-ho a la lluita antiterrorista. Sembla que alguns dels causants ja són a la presó i la resta, diuen, els perseguiran. D'altres són a l'hospital també. Això és celeritat. Rapidesa. Eficiència.
En aquest cas tots hi estan d'acord i les lleis, casualment, si no van bé, es canvien i poc que costarà.
En canvi hi ha personatges que han desfalcat molt. Molt més que el que ens costaran quatre contenidors cremats i cinc papereres descollades. Milions. I campen tranquil·lament. Millet per exemple. O el cas dels de la ITV. I de modificar lleis, res de res.
Ara, si són polítics, doncs bones pràctiques. Que fan quelcom d'il·legal, doncs inhabilitats. Enlloc es parla de la restitució dels béns. Enlloc de retornar allò pres. Ans al contrari. Amnistia pels que han defraudat milions, bon exemple.
D'aquesta manera potser sí que surt a compte estafar. Si en robes milions, és clar. Una dita deia, si li dec milers d'euros a un banc, tinc un problema. Si n'hi dec milions, el té ell. Doncs això deu passar amb la política. Els que deuen milions no tenen problemes, els tenim els demés i ens fan ballar al seu so.

El lipdub de Perpinyà

dilluns, 2 d’abril del 2012

Puigmal ( 2.910 m. )

Potser la darrera de la temporada. Potser no. Ja fa dies que quan prenc el cotxe i enfilo cap a la Cerdanya, penso que serà la darrera esquiada de la temporada i cada cop, de moment, torno amb un somriure d'orella a orella sabedor que encara n'hi haurà una altra. També és cert que com una carta amagada a la màniga ens reservem la Vall d'Aran per fer la darrera de debò. La d'alta muntanya.
Aquest diumenge vàrem anar al Puigmal per d'Er. Vàrem deixar el cotxe al darrer aparcament de les pistes d'esquí -que per cert ja han tancat la temporada- i des d'allà mateix, calçats amb els esquís, enfilàrem cap al cim. En aquest punt estem a uns dos mil metres d'alçada mentre que el cim està a 2.900 metres. És una bona enfilada enmig d'una vall tancada.
Al matí el sol lluïa amb força. La neu, ben gelada, permetia pujar fàcilment, tot i que a les primeres pales ja ens posarem les ganivetes per sentir-nos ben aferrats. Les pells de foca van bé, però quan has de fer cantells per la inclinació, no està de més tenir unes dents fermes que s'enfonsen al gel amb força. Una assegurança als peus.
Semblava que pel sol que feia a la baixada la neu seria neu primavera, pesada i molla, però ja arribant al cim el cel s'anà tapant i la neu es mantingué força gelada. Així doncs, la baixada fou ràpida per la duresa del sòl i dura. Molt dura. Els esquís tremolant colpejaven la neu, sobretot també perquè el sòl no era uniforme. El pas de gent combinat amb les gelades de nit, fa que el terra perdi la llisor de la nevada caiguda i esdevingui ple de sotracs. Si la neu s'estova, aleshores no els notes amb els esquís, mentre que si està gelada els notes més i has d'anar cercant on fer els girs, a més que agafes més velocitat. Aleshores esdevé una baixada més cansada, ja que has de fer més força per controlar bé els esquís.
Aquesta temporada encara no havia fet el Puigmal i la veritat, és que ja l'espero amb aquell dubte de si al cim farà boira o vent, com passa gairebé sempre. Ahir, ni vent ni boira. Un regal. Ara, a planificar la propera.