dimarts, 29 de gener de 2019

Una altra Senglanada

Diumenge vaig estar a un avituallament de la Senglanada, una pedalada que fa dotze anys que es fa a Calders i on hi participen més de 350 ciclistes.
Com cada any, va ser un èxit. D'una banda en la tria del recorregut. N'hi ha dos, un de senders i l'altre de pistes. Ambdós ben pensants i treballats. Alguns trams oberts, tots nets i sobretot, ben marcats. De fet, els organitzadors hi han passat hores i hores netejant trams i no només això, fent inscripcions, comprant pels avituallaments, fent dorsals, gestionant la publicitat... un munt de feina que només es pot fer si al darrera hi ha un equip compromès i treballador, i de l'altra pel caliu humà que desprèn aquesta gent. Una gent que treballa de manera desinteressada per tal que aquells que vagin a la pedalada marxin amb un bon gust de boca, gaudeixin i tot els sigui fàcil. Un compromís lloable.
Un servidor, només hi va anar el dia de la pedalada, a fer allò que calgués. Ben d'hora, cap a les set, a muntar l'espai i després, passant primer per fer un tall de camí en la sortida, a després fer fotos en un avituallament. Poc. Un granet de sorra en una platja de feina.
He estat en força entitats i de llarg, aquesta és de les que em desperta més simpatia, perquè el caliu humà que s'hi respira és alt i el compromís, l'esforç i la solidaritat de les ànimes d'aquest grup, és encomanadís i un cop hi entres, et sents part més del grup i col·labores amb il·lusió i et sents ben acollit. Tothom suma.
Un any més he participat en la Senglanada i em sento agraït de que comptin també en mi per allò que calgui i poder formar part d'aquest grup i com a col·laborador esporàdic, així com crec que deuen pensar els que hi han participat, només puc donar-los les gràcies per fer el que fan, per fer que a Calders hi hagi una jornada tan especial i sobretot, una entitat tan oberta i respectuosa amb la gent.
Que per molts anys tinguem Calders bike!

dissabte, 26 de gener de 2019

Puigllançada ( 2.409 m. )


Avui he anat amb la Montse a fer el Puigllançada ( 2.409 m. ). Feia temps que no el feia, de fet, anys. La primera idea era anar a fer el Pedrons, però en aquella zona, el risc d'allaus era de quatre sobre cinc. De fet, arreu marcava entre tres i quatre i per tant, hem anat al més segur. Fer un cim que gran part del recorregut es fa per pistes o a tocar i així, t'estalvies sorpreses. La veritat és que es veien força plaques de neu ventades.




Hem anat en cotxe fins a l'aparcament dels Alabaus ( 1.809 m. ) i des d'allà hem enfilat cap al cim. Tot el recorregut es fa per cara sud i, la veritat, estava bastant pelat, excepte a tocar de pistes i a dalt de tot. La neu era força glaçada. Ens hem trobat força gent, esquiadors de muntanya, gent amb grampons i amb raquetes, ja que és un cim fàcil i segur, d'aquells que sempre tens com a alternativa.
Les vistes des del cim però, valien bé la pujada, un gran mirador per a una bona sortida.
Ara, tot i la senzillesa del cim, he de dir que fer qualsevol cosa a la muntanya em fa feliç. Gaudeixo i tot i ser un sentiment eteri, impalpable, allà esdevé físic. Material. I tot el meu cos capta aquesta felicitat com quelcom viu, que es percep i pujo amb un gran somriue i notant aquest estat. Alegre, amb un somriure d'enze ben ampli dibuixat al rostre.

diumenge, 20 de gener de 2019

L'escola que sorprèn

Entenc una escola com un sistema viu, dinàmic, capaç de sorprendre, on tot i haver-hi unes rutines clares i unes dinàmiques habituals ben marcades, sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Per a la il·lusió. Pel sacseig emocional.



Moltes tasques poden ser rutinàries, sistemàtiques, per tal d'adquirir uns aprenentatges concrets, encara que no estaria de més trobar la manera de fer que allò que s'aprèn fos atractiu en tots els aspectes i s'assolís de manera gairebé inconscient, però tenint en compte que d'això no sempre en sabem, l'escola, com a sistema viu, ha d'estar oberta a la sorpresa i si bé sense fer massa coses ja passa sovint i aleshores només cal saber aferrar-se a aquest fil, d'altres vegades està bé provocar-ho. Arriscar-se, perquè encara que per molts qualsevol canvi és viscut com un risc i de vegades costa fer el pas, ja sigui per desconeixement, ja sigui per por a la feina, aquest esdevé l'espurna que encén la metxa de la curiositat i amb ella, la motivació, precursora dels èxits.
Fa temps vàrem construir un galliner i des que el vàrem fer i passant per moltes situacions, ara tenim cura d'un pollet que gairebé ja no ho és de com ha crescut. També vàrem posar un aquari i passant de tenir-hi tots els peixos comprats en una botiga i que amb poc temps es morien, ara hi tenim peixos de la riera i no només això. Tenim un ecosistema ric i variat on, a més dels peixos, tenim altres espècies que reprodueixen fidelment la riera. Hi tenim cargolines, que des de fa un temps ja ponen ous i es reprodueixen, també un capgròs que sobreviu amagat, uns escorpins de riu que estan a l'aguait, larves vàries, nedadors d'espatlla i per sobre de tot, una larva de libèl·lula que fa allò que faria al riu, amagar-se gairebé tot el dia excepte a l'hora de menjar, que surt a caçar algun peix. I el millor de tot plegat és que sorprèn als infants i aquests, encuriosits, segueixen l'evolució d'aquest i es sorprenen.
L'estudi d'aquests ecosistemes és molt positiu. Ens ajuden a parlar de molts temes i esdevenen una font d'aprenentatge, en molts aspectes, ric i variat i no només en aspectes relacionats amb el medi ambient, que sí, sinó també d'aspectes vitals bàsics, perquè l'escola que sorprèn, captivarà als infants.

diumenge, 13 de gener de 2019

Han bombardejat una escola



Avui, llegint la història d'un mestre republicà, Arximiro Rico, de com els feixistes el van torturar i matar pel sol fet d'educar als infants a pensar i a ser crítics, he compartit el text amb una companya i aquesta m'ha fet arribar un vídeo, el d'aquesta entrada, on es parla d'una escola cremada, l'escola del mar. Va ser atacada potser per error, tot i que feia allò que fa més por als feixistes i que és treballar per tenir un poble culte, amb igualtat de condicions, solidari i democràtic. Fent de la cultura un dret universal.
De fet, només arribar al poder, el nan eunuc de veu aflautada, ja va intentar per tots els mitjans possibles acabar amb el llegat de l'escola republicana, aquella que tenia com a objectiu principal, fer una escola pública de qualitat on s'ensenyés el pensament crític, partint de la coeducació, on nens i nenes fossin considerats com iguals, com a ciutadans. En veritat, per tal que uns estiguin a sobre, cal que d'altres estiguin a sota i només estaran a sota, si se'ls ha fet creure que aquest és el seu lloc, digues-li església, digues-li jerarquies o bé si elimines allò que els fa fer-se preguntes, una cultura que els pot fer lliures. Avui dia, tant Ciudadanos com el Partit Popular blasmen de l'escola que fa pensar, de l'escola que treballa per tenir ciutadans crítics i lliures.
Fa temps ja vaig llegir un llibre titulat "Els mestres de la república", un altre document que parlava de la imaginació, la voluntat i la determinació d'una escola nascuda en uns temps tumultuosos, però amb una ferma voluntat d'esdevenir clau de canvi del país. Una escola on la determinació i el compromís dels mestres, esdevenia el veritable revulsiu de l'educació. Una escola feta per al poble i per gent del poble, una escola popular i rica que havia de transformar el país. De fet els mestres estaven convençuts que construïen una nova societat.
Ara, quan voltes per les diferents escoles que hi ha pel territori i veus molts dels mestres que hi treballen, et planteges si no hem perdut aquella empenta, aquella il·lusió i aquell desvergonyiment per tal de posar els infants per davant de tot i ens estem funcionaritzant, esdevenint més calculadors que no pas mestres. Calculant sempre el risc que comporta fer canvis i apostar per un tipus d'educació, invertint temps, il·lusió i empenta i aferrant-nos a la seguretat de l'immobilisme.
Sempre he dit que un mestre és, no fa, perquè fer és temporal i està condicionat a molts aspectes i passa en segon terme la tasca educativa, mentre que si s'és, aleshores la vocació passa per davant de tot i es troba temps i recursos on calgui i les excuses desapareixen i esdevenen reivindicacions i motors de canvi.
Quan llegeixo les vivències dels mestres republicans, temo no ser un digne successor d'ells i elles, temo fallar a l'esperit d'aquella època que, amb molts més entrebancs, varen saber mantenir i fer créixer l'ofici de mestre. La passió de ser mestre.
Deia una antiga alumna de l'escola del mar, que allà t'ensenyaven a pensar, a sentir i a estimar i això és el que hauríem de fer. És el que mai hauríem d'oblidar.

dimarts, 8 de gener de 2019

Jocs de taula

Fa temps que penso que el joc és una eina molt potent en l'aprenentatge. No em refereixo tant al fet de fer viure com una experiència de joc una activitat que no ho és, de la gamificació, sinó el joc en sí.
De fet hi ha molts tipus de joc. Un servidor, es va quedar en els jocs clàssics, aquells que a totes les cases hi ha. És cert que veient els anuncis de jocs que surten a la tele, per exemple per aquestes dates, res em feia pensar que en els jocs podies trobar eines d'aprenentatge potents, però amb el temps, i amb les persones adequades, he anat descobrint un món ric i variat, ple de possibilitats i molt divertit. 
D'una banda de la mà d'un pare de l'escola, que periòdicament ve per ensenyar-nos diferents jocs de taula i on he descobert un món nou per a mi, i de l'altra, a partir de la creació, juntament amb tres amics, d'una associació de jocs de taula a Calders: Caldaus. Dels que som, dos són els experts, que fa temps que estan en aquest món i ens ensenyen i comparteixen amb nosaltres diferents jocs de taula i els altres, més o menys anem a remolc, il·lusionats, però a remolc. 
Periòdicament ens anem trobant. Cada dimarts a partir d'un quart de 10 a la biblioteca del poble i allà, descobrim que el món va més enllà del parxís, el connecta quatre i altres clàssics d'aquests i que en aquest univers, hi ha meravelles de jocs, que et fan sentir algú que lluita per eradicar una pandèmia, negocia per construir una ciutadella, un imperi o un poble, col·labora per fer un planeta, treballa per aconseguir un cos sense malalties o bé persegueix un lladre per Londres. De fet, hi ha tantes possibilitats com idees puguis tenir. A més, de la mà d'aquests experts, descobreixes que rere els jocs hi ha uns creadors, amb les seves peculiaritats i excentricitats, i que cada joc esdevé únic i font de gaudi. 
Aquests any a l'escola ens hi hem abocat. No només amb els escacs, en els quals fa temps que creiem en les seves potencialitats, sinó en el gran reguitzell de jocs que permeten als infants desenvolupar múltiples aspectes cognitius i per això hi dediquem temps, perquè ofereixen un gran ventall d'aprenentatges. Ep, i per descomptat perquè és divertit. Molt divertit i captivador. 
Si mai voleu venir a provar un joc, a Calders, i gaudir d'aquesta experiència, podeu passar per la biblioteca, si sou menors de 16 anys acompanyats d'un adult i allà, jugarem a algun joc. Els dimarts a 1/4 de 10. O bé si voleu portar-ne un per compartir, tan és. Com més serem, més gaudirem. Ara bé, sempre va més bé, si abans ens envieu un correu electrònic a  caldausludic@gmail.com per poder fer previsió dels jocs. 
Què, us animeu? Juguem? 

dijous, 3 de gener de 2019

Al Montcau ( 1.056,7 m. )

No és el primer cop que faig aquesta sortida. De fet l'he fet molts cops, tot i que amb nens l'he fet menys vegades i amb els meus, potser és la segona vegada que la faig tota sencera. Sortint des del coll d'Estenalles i pujant fins al Montcau. Després des d'allà al coll d'Eres per baixar a la cova Simanya. Aquesta cova, si es veu per primer cop és espectacular. Sorprèn. És gran, amb vàries cavitats i fonda. Un bon lloc per visitar.
Un cop visitada, tornant al coll d'Eres per anar, seguint la carena del Pagès, fins als Òbits, una balma obrada de la que només queden restes de parets, però que la seva mesura també sorprèn.
Avui hi he anat amb els fills i amb amics, tant amics meus com dels meus fills, i és un dels llocs que m'agrada anar. De xic ja hi anava. Mon pare m'hi portava, després de sentir-me rondinar perquè m'havia de llevar d'hora. Però un cop llevat, el somriure ja no me'l treia. 
Anar a la muntanya amb els fills és com plantar una llavor. Aquesta d'entrada sembla feble, sense massa futur, però amb els anys, aquelles petites sortides fan forat i d'adult, trobes un plaer especial en fer allò que de xic feies i la muntanya esdevé familiar, de la mateixa manera que anar a la muntanya amb amics reforça els lligams i els vincles es van estrenyent.