No és el primer cop que faig aquesta sortida. De fet l'he fet molts cops, tot i que amb nens l'he fet menys vegades i amb els meus, potser és la segona vegada que la faig tota sencera. Sortint des del coll d'Estenalles i pujant fins al Montcau. Després des d'allà al coll d'Eres per baixar a la cova Simanya. Aquesta cova, si es veu per primer cop és espectacular. Sorprèn. És gran, amb vàries cavitats i fonda. Un bon lloc per visitar.
Un cop visitada, tornant al coll d'Eres per anar, seguint la carena del Pagès, fins als Òbits, una balma obrada de la que només queden restes de parets, però que la seva mesura també sorprèn.Avui hi he anat amb els fills i amb amics, tant amics meus com dels meus fills, i és un dels llocs que m'agrada anar. De xic ja hi anava. Mon pare m'hi portava, després de sentir-me rondinar perquè m'havia de llevar d'hora. Però un cop llevat, el somriure ja no me'l treia.
Anar a la muntanya amb els fills és com plantar una llavor. Aquesta d'entrada sembla feble, sense massa futur, però amb els anys, aquelles petites sortides fan forat i d'adult, trobes un plaer especial en fer allò que de xic feies i la muntanya esdevé familiar, de la mateixa manera que anar a la muntanya amb amics reforça els lligams i els vincles es van estrenyent.
2 comentaris:
Així m'agrada, adoctrinant! A mi ningú no m'hi portava de petit, però la muntanya, a poc que hi dediquis temps, acaba enganxant. Això sí, jo ho he d'anar aprenent una mica sobre la marxa, em falta la base!
I tant que s'enganxen. Al principi els costa, però poc a poc van agafant-hi gust.
Publica un comentari a l'entrada