Anys i anys... al Pedraforca (2.506 m.)

Quin regal. Mira, fer anys, està bé, molt bé, però poder celebrar-ho fent muntanya i a sobre, acompanyat dels teus fills, no té preu. I més ara, que es fan grans i cada cop més costa trobar un buit a la seva apretada agenda, perquè a aquesta edat, tot és important, des de veure l'Alcorcón contra al Girona, a trobar aquells amics que sempre veus i avui heu quedat al Puig o bé, baixar a veure l'altre que juga un partit amistós. Tot és de vital importància i per tant, si trobes l'escletxa, el moment per compartir amb ells la passió, l'aprofites.

Ahir vàrem sortir de Calders just després de la feina i al Lleó ens vàrem trobar amb el Marc. Quin gran amic! I tots quatre vàrem efilar cap al refugi Estasen, al Pedraforca (2.506 m.).

Vàrem arribar-hi a dos quarts de vuit i sense temps de res, ja vàrem seure a la taula a sopar. L'horari és l'horari. 

Un cop acabats de sopar, vàrem estar jugant a cartes. Un dels altres moments, compartint riures, enutjos per la carta que no ve i moments distesos fins a l'hora de dormir. 

Avui, ben d'hora, ens hem llevat i després d'esmorzar hem enfilat cap al Pedraforca. La pujada ha anat molt bé. Hem anat a un ritme constant. Hem arribat al coll de Verdet amb poc més d'una hora i mitja. Abans ens hem trobat al Robert, que pujava sol, a bon ritme. 

Un cop al coll, hem guardat bastons i hem començat la grimpada. Com n'hem gaudit. Pensava que hauria d'esperonar als fills, vetllar per si algun tram era massa, i de fet, un, no l'he vist, avançant ràpid amb el Marc i l'altre, ànima lliure, sense cap tipus de por enfilant per on li semblava, segur i confiat. Quin gaudi!

Al cim ens hem fet algunes fotos i després hem baixat cap a l'enforcadura i la tartera. El primer tram l'hem fet seguint el camí, bé, l'autopista i després, un cop he vist unes marques de Pr a un tros de tartera, ens hi hem llençat. Tots tres. Compartint aquesty moment, saltironejant com cabirols, gaudint, rient i caient. 

Ha estat una sortida fantàstica, un dels millors regals d'aniversari. 

Pic de Freser (2.834 m.), pic de l'Infern (2.875 m.) i pic dels Gorgs (2.851 m.)

Dissabte vàrem sortir amb la Gise de Vallter al matí, direcció al coll de la Marrana. Vàrem pujar per les pistes fins al coll i des d'allà, vàrem fer un flanqueig, pel Bastiments, cap a la collada de les Comes de Malinfen. De lluny sembla que és molt dret, però un cop hi ets, va ajaçant-se. I de fet, si vas trobant les fites, es fa bé.

Un cop al coll, vàrem fer la cresta fins al pic de Freser (2.834 m.). Una pujada fàcil i ventada. Després, vàrem anar baixant, per la cresta, fins a trobar el collet que ens portaria al pic de l'Infern (2.875 m.). Una cresta molt fàcil, divertida i amb algun pas, si treies el cap al vessant nord, aeri. 

A l'Infern vàrem menjar un xic, gaudint del sol i la solitud i després, vàrem baixar per fer el pic dels Gorgs (2.851 m.).

Un cop fet, vàrem seguir un corriol amb algun tram de cresta fins al coll de Tirapits, on vàrem baixar cap als Aigols Podrits. Allà, a peu de tartera, hi ha un refugi lliure força gran, amb un punt de socors dels bombers. 

Els Aigols és la vall que baixa de l'Infern i que si segueixes vas a parar al Coma de vaca. La vall del Freser. 

Vàrem fer un tram per remuntar-la després i tornar al coll de la Marrana i des d'allà, de nou seguint les pistes d'esquí, fins a Vallter.

Una volta molt bonica, força frequentada, tot i que als cims ens vàrem trobar força sols, i que et permet gaudir d'unes vistes fantàstiques de les muntanyes del voltant. 

Tossal Bovinar (2.842 m.) i Coma Extrema (2,809 m.)

 Aquest matí, amb l'Oriol, hem anat cap a la Cerdanya. Hem anat en cotxe fins al refugi de Cap de Reg, a on hem aparcat. Curiosament avui no calia pagar res, al contrari que quan les pistes d'esquí de fons van, que t'assalten perquè paguis per no sé què. De fet, hem anat a reseguir, durant un bon tram, un Gr. 

  

Hem començat a caminar cap a les 9. No feia massa calor i a dins del bosc, un bosc que m'encanta, ple de pins i alguns avets, hem anat pujant fins al refugi lliure de Pradell. Avui estava tancat, l'estan reformant.

Més amunt, seguint un camí ben fresat i unes maleïdes marques de plàstic clavades als arbres, dels circuits amb raquetes, hem deixat el bosc enrere i hem anat direcció a la Bassota de Setut. L'hem flanquejat, sempre observats per una solitària vaca i després hem remuntat directe al Tossal Bovinar (2.842 m.). Per on he anat el camí no és gaire clar, hi ha poques fites, però l'objectiu, sempre present, fa que sigui fàcil d'orientar-se.

Al cim hem esmorzat i tot seguit, hem anat carenejant direcció a la Coma Extrema (2.809 m.).  Hem anat fins a la portella de Setut i hem baixat cap a l'estany gran de Setut. 

Des d'allà, ja amb un camí ben clar, abans  no ho era gens, hem desfet camí fins al refugi de cap de Reg. 

Ha estat una bonica sortida, no molt calorosa, gràcies a l'airet que bufava i sobretot, solitària. 

Cova Cendrera, del Bolet i El Bolet

 Sortint de Mura, anant cap a la Blanquera i després fins a les coves de Mura, l'altre dia vàrem fer una sortida per descobrir nous indrets. Vàrem mirar sobre el mapa unes coves i les vàrem anar a buscar.

Després de les coves de Mura vàrem acabar de pujar fins al collet del Reixac i des d'allà vàrem prendre una pista poc neta, herbosa, que ens portà cap a la cova Cendrera. No hi ha un camí evident i cal emboscar-se un xic, cercant el camí més fàcil per accedir-hi. 

Des d'allà, vàrem seguir ran de paret fins a la cova del Bolet. Aquesta és una grata sorpresa, ja que sense previ avís, a la paret s'obre una escletxa força gran. És una cova allargada i estreta. 

Després, seguint el que ja semblava un corriol, vàrem arribar a la Roca del Bolet. Una agulla no massa alta amb forma de bolet. 

Després vàrem desfer el camí fins a la pista i des d'allà vàrem anar fins a la Creu, per arribar a Mura poc després. 

Circular als Emprius

 

Aquest cap de setmana vàrem anar amb la Gise a fer una circular als Emprius.

Vàrem aparcar al costat de la carretera, passat Sant Llehir, al trencall dels Emprius, però en comptes d'agafar el corriol que puja direcció al collet del Llor, vàrem baixar cap a la casa de la Vall. És un sender que un cop el trobes, és fàcil d'agafar, però cal voltar un xic per trobar-lo. 

Des de la casa de la Vall, a on hi ha una bassa i la font de la Vall, vàrem prendre la pista que va cap al coll de Creu Gener. Aquí surt un corriol, no massa ben fresat, que pujant pel serrat de les Garses, va fins a l'Ocell de Pedra o Trona del Gegant. És una agulla foradada des d'on es veu bé el Montcau i la Falconera. Té molt bona vista ja que s'alça per sobre dels arbres del voltant. 

Deixant l'agulla i anant cap als Emprius, el camí està ben fresat i hi ha algun tram un xic aeri, però molt fàcil. Des d'aquí anem guanyant alçada fins als capdamunt dels Emprius. Quan arribem a dalt, veiem el Queixal Corcat de ple, una agulla preciosa que destaca sortint de la carena. Al fons, veiem Rocamur i més enllà la línia del mar, esquitxada per algun vaixell. 

Fet els Emprius, baixem cap al coll del Llor i prenem el corriol que es portarà a la carretera, a tocar d'on tenim el cotxe. 

És una circular molt bonica, amb algunes aturades ben precioses i amb vistes, però força perdedora ja que hi ha trams que el camí es perd. 

Voltant pel Montcau (Cortins, Montcau, Roca Encavalcada, Fogueroses, cova de Sant Joan, Ulls de l'Abadessa)

Dijous vàrem anar amb l'Oriol a fer una volta pel Montcau (1.056 m). 

Vàrem deixar el cotxe al coll d'Estenalles. Des d'allà vàrem prendre la pista dels bombers fins al trencall que puja directe al Montcau. Passat un petit bosquet d'alzines, on la codoleda s'obre, hi ha el trencall que porta cap als Cortins. És un camí ran de timba, que de lluny sembla un pas impossible, però que quan hi ets, aquest s'eixata i es fa ben transitable. Vas fins al collet de Cortins i des d'allà voltes l'agulla fins a trobar els ganxos per pujar. 

És una agulla on no hi sol haver ningú. Aquest dia ens va costar un xic trobar el camí. D'una banda pels arbres caiguts i de l'altra pel terra remenat per senglars que desdibuixen el corriol. Des d'aquesta agulla es té una bona vista del Montcau, des de sota i dels Pirineus. 

Després de fer-la vàrem desfer el camí fins a empalmar amb el que puja al Montcau i hi vàrem pujar. Fetes les fotos de rigor, vàrem baixar fins al coll d'Eres i des d'allà vàrem seguir la carena del Pagès, direcció a la Mola. 

Més endavant, a l'esquerra, surt un corriol que porta a la roca Encavalcada. En aquest tram vàrem veure algunes tombes que estan excavant. Aquest cop, gràcies a una corda fixa que hi ha, vàrem baixar i la vam veure de sota. 

Tot seguit i remuntat de nou fins al camí, vàrem anar al Paller de les Fogueroses. Vàrem baixar fins a la cova de Sant Joan. 

Per acabar, vàrem prendre el corriol que porta a la roca Abadessa, per poder veure el que n'hi diuen els ulls de l'Abadessa. Uns forats a peu de roca que talment semblen dos ulls. 

Vàrem tornar anant a buscar el corriol de la Font del Llor, que puja de nou a Coll d'Eres i des d'allà, vàrem fer tota la pista dels Bombers fins a Estenalles. 

Una volta plena de racons, d'aquells que sovint hi he anat per separat, però aquest dia els vàrem unir en un recorregut. 

Montcau nevat (1.056 m)

Aquest matí, aprofitant la nevada que ha fet, hem decidit anar a fer el Montcau (1.056 m). Hem aparcat al costat de la carretera, a tocar de Sanllehí, a uns 650 m d'alçada i hem pres el corriol que va cap al coll del Llor. Avui, el corriol estava bastant brut. Molts arbustos vinclats pel pes de la neu, algun arbre tombat i sobretot, molta aigua i força neu al corriol. 

Hem anat fins el coll i des d'allà, hem agafat la bifurcació que porta fins a la canal del Llor, la mateixa que porta a la cova Simanya. Fins a la canal, no ens hem trobat gairebé a ningú, però un cop a la canal, ja hem començat a veure més gent. 

Hem pujat fins al coll d'Eres. Avui estava força nevat. Durant la pujada semblava que plogués, ja que el vent sacsejava els arbres i feia caure l'aigua i la neu que tenien a sobre. Els torrents baixaven ben alegres.  

Un cop al coll d'Eres hem acabat d'enfilar fins al Montcau. Avui, com gairebé sempre, el vent era ben fort. 

Hem pujat al cim, trepitjant neu, a on ens hem fet algunes fotos i de seguida hem desfet camí fins al cotxe. Abans però, hem parat a ganyipar un xic. 

Per sort, el vent i el fred ha fet que a dalt no hi hagués gaire gent i la que hi era, com nosaltres, s'hi estava poca estona. Un matí ben aprofitat, gaudit molt.

Campirme (2.633 m)

Dilluns ens vàrem llevar al refugi de la Pleta del Prat, a Tavascan. Després d'esmorzar, vàrem sortir amb la Gise direcció a l'estany de la Mascarida (2.319 m). Ella amb raquetes, jo amb esquís. Vàrem pujar pel circuit de raquetes fins a l'estany. És una pujada molt fàcil que va buscant els passos més suaus. El primer tram s'obre el camí enmig del bosc, fent zigazagues, no massa agraït de fer amb esquís, però un cop es deixa el bosc, s'entra directe a la vall del torrent de la Mascarida i s'obre al davant tot el cercle de muntanyes. Un espectacle impressionant. 

Des de l'estany es pot anar direcció al Coma del Forn o bé pujar la pala que et mena al pic de Campirme (2.633 m). És una pala de 900 m de recorregut que s'enfila fins al coll de la Mascarida. Aquest dia teníem neu pols i l'ascensió fou ben fàcil i divertida.

Un cop al coll, s'acaba pujant al cim per una pala poc pronunciada que ens deixa primer a l'avantcim i tot seguit, al cim. 

Aquest dia vàrem estar gairebé tota l'estona sols. A dalt del cim amb un sol ben lluent. Ara bé, quan passàvem per les ombres que fan les muntanyes, el fred es tornava ben viu. 

Després de ganyipar al cim i fer-nos algunes fotos, vàrem baixar tot desfent el camí fins al capdamunt de les pistes. Allà ens vàrem separar, la Gise va tornar seguint les traces de les raquetes i jo vaig baixar per la pista. 

Tot i que les pistes enguany estan tancades, les alpines, no les de fons, les tenen ben netes i trepitjades i el fet que el telecadira no anés, va fer que pogués gaudir de l'estació tot sol, baixant a cor-que-vols i gaudint com un ximple.