A dia d'avui, que hem avançat força, ja no fa por reconèixer que la terra és rodona -més o menys- o fins i tot algú podria assegurar que té forma de Donut i no passaria res si ho demostrés. Al contrari. Vivim en una època on la major part de les veritats acordades, poden ser qüestionades i això es veu com una riquesa, ja que si bé la resposta final és important, el més important és el camí. El procés. I això en tots els camps. Bé, excepte en un.
En la llengua catalana. Aquí passa totalment el contrari. Totes les evidències, dades històriques, proves empíriques ens confirmen i constaten un i altre cop, que el català i el valencià -digueu-n'hi com us surti del sota ventre- són la mateixa llengua, però hi ha qui necessita que no ho siguin per justificar la seva existència i aquesta tossuderia, aquesta manipulació burda, absurda i estúpida de la veritat, fa que a vegades s'arribin a situacions còmiques -si no fos perquè és una representant política d'un país- en que una persona se les veu per mantenir un discurs coherent per confirmar una mentida. I és clar, quan se li veu el llautó, aleshores tiba de votacions. D'Estatut i de lleis. De majories, quan aquest tema, agradi o no, no és un tema de consens, és un tema científic. Vaja, com si ara a l'Estatut del País Valencià ens digués, que ja ho podrien fer car en són ben capaços, que la sida només es transmet els caps de setmana a les discoteques. Un despropòsit només equiparable a la seva fòbia a tot allò que olori a català.
Si voleu veure com en són de diferents els parlars de tots els Països Catalans, aquí teniu un divertit joc del diari Ara.