Bon dia del genocidi

Avui és un bon dia per constatar el tarannà de molts polítics espanyols, d'aquells que ens titllen de tot als independentistes.
Avui veurem líders polítics que es diuen demòcrates i moderats, onejar la bandera del patriotisme més ranci defensant una data indefensable, tant, que era vista amb bons ulls per l'eunuc de veu aflautada per la gràcia de Déu, tot i que va canviar el nom poc clar de la festa per dir-ne de la raça, perquè com bé canten ja certs líders esvàstics, no tenen complexes. El BOE busca amorosir el nom d'aquesta efemèride usant una retòrica incomprensible per amagar l'origen d'aquesta festa, on se celebra, no ja l'arribada d'en Colom a Amèrica sinó per extensió, l'extermini de diferents cultures i l'espoli de les seves riqueses. Vaja, al que ens tenen acostumats, però en comptes d'avarar vaixells per anar a altres països a fer la guerra, es queden aquí. Ai no, que els vaixells encara els usen per sotmetre pobles, però abans eren galions majestuosos i ara són vaixells de la Warner.
Avui la casta política sortirà al carrer amb el braç lligat a l'esquena, no se'ls disparés enlaire amb tantes emocions a flor de pell i passejarà orgullosa tot ventant-se de l'aniquilació d'un poble menys modern, més innocent, feble i fàcil de derrotar, amb els forts, els anglesos o els francesos per exemple, mai pogueren, d'aquí la mostra de força, per amagar la seva veritable feblesa.
Per tant, avui treuran pit, com els legionaris, forts de braços però d'encefalograma pla, a reivindicar un poder que només han tingut puntualment, però que el temps, savi conseller, els ha pres per tornar-los al seu lloc.

Demà dia laborable

Demà treballaré. No com sempre, perquè només en aquest Estat pots tenir problemes si treballes en determinades dates, però aniré a la feina.
No estaré fent allò que més m'agrada, que és estar amb els infants, ja que podria ser un delicte i és una lluita, aquesta, que aviat ja no serà cosa meva. Que s'ho qüestionin els de la pell de brau. Com que és una decisió personal, no hi serem tots a l'escola i per tant, tampoc podrem funcionar de manera habitual. Treballaré sense infants. Preparant feines o bé acabant-ne.
Cadascú es coneix la seva vida i pren decisions segons això i un servidor, per principis, demà treballarà, ni que només sigui per mostrar la meva disconformitat amb aquesta data i per sort, no estaré sol. Crec que molts, sinó la majoria, pensa el mateix.
Em sorprèn que es mantingui aquesta efemèride, bé, potser tampoc és cert i menys tenint present que aquest Estat manté i subvenciona el maltracte animal, dient-li art i mostrant-ho en horari infantil a la televisió pública o bé protegint els feixistes que persegueixen aquells que pensen diferent a les manifestacions sense ruboritzar-se. Bé, que persegueixen aquells que pensen.
Entenc que celebrar aquesta data, malgrat representés l'extermini d'uns pobles, els transporta a una època d'esplendor patri. Una època on l'Estat era temut arreu, en canvi, a dia d'avui, com el pinxo poruc, només es mostra fort amb aquells que creu més febles, mentre amb els forts, es mostra servil i poruc i per tant s'aferren a això. A les glòries del passat malgrat el preu que tingués. Però no és excusa. És menyspreable mantenir aquesta festa. És vomitiu.
Avui he escoltat una estona els parlaments dels diputats al congrés. Persones que se suposa il.lustrades debatre sobre un problema cabdalt i tot i esperar-me estadistes hàbils, oradors loquaços i amb recursos, m'he trobat com mirant els toros a televisió espanyola. Molta testosterona. Més mala educació i cap tipus de política ni d'art. Senzillament pinxos mostrant pit i bordant, sense altres arguments que la força d'unes institucions doblegades als seus interessos, sense capacitat de dialogar ni escoltar. Com si sempre fos 12 d'octubre.
Avui, veient i sentint els diputats espanyols, pel que han dit alguns i han callat altres, he vist que demà, més que mai, cal anar a treballar, perquè ni ells ni la seva festa em representen.

Bon Sant Joan...

Visca la Castanyada

Avui hem celebrat la castanyada a l'escola. És lògic que des de les escoles es vetlli per les tradicions del país, mentre que les festes foranes i comercials, quedin fora del nostre calendari, com és la tant publicitada celebració del Halloween. Però es fa difícil. El bombardeig mediàtic incitant a celebrar la festa d'origen celta és constant. Fins i tot darrerament el Barça, una institució que es vanta de ser un referent de país, ho festeja, però és clar, després de vendre's als petrodòlars, segurament això ja era previsible, com no defensar la llibertat d'expressió dels seus socis.
Bé, com deia, hem fet la castanyada a l'escola i si bé hi ha gent que renega de la castanyada perquè diuen que és una festa insípida, potser haurien de plantejar-se si no és que ells no saben treure'n el màxim de partit d'aquesta diada.
A l'escola els nens i nenes grans han preparat jocs de cucanya per fer amb els companys i les famílies. Durant més d'una hora hem estat jugant i divertint-nos tots plegats amb uns jocs que havien ideat ells. Pares i mares amb els fills, compartint joc i diversió. Hem menjat castanyes i panellets i per reblar el clau, les famílies han portat plats cuinats amb moniato. En resum, tot i ser una festa senzilla, ho reconec, i no tan vistosa com el Halloween, si es vol es pot treure molt profit d'aquesta i a més de passar-ho bé, es poden treballar uns valors que d'altra banda en l'altra festa es fa més difícil de treballar.
Aquest cap de setmana també celebrarem la castanyada amb els amics. Una bona colla que amb el pretext de coure quatre castanyes i moniatos ens trobarem al voltant d'una taula i parlarem i riurem. Renovarem els llaços que ens uneixen i gaudirem de la companyia mútua.
La castanyada és una gran festa. Una festa que convida a estar amb els amics i compartir confidències.

Primer de maig...

Passa la flama. Passa un desig.

Un bon dia ens llevem i descobrim que l'Estat vol privatitzar una part d'AENA. Res. El just i necessari perquè Catalunya no pugui dir-hi la seva en aquest aeroport que ja fa ombra al de l'Estat i no interessa que creixi massa.
L'endemà, ens assabentem que el 50% dels beneficis del port de Barcelona aniran a parar als ports de l'Estat. Per ajudar-los a ser més competitius, diuen.
Fa temps que les autopistes de l'Estat, les que estan al centre de la península, hauran de ser rescatades. Les d'aquí, seguiran sent de pagament, és clar.
I així dia sí i dia també. A tot plegat ho bategen com a Solidaritat i proclamen als quatre vents el seu amor per Catalunya. Actes però, que desmenteixen les paraules dels ministres espanyols. Cada cop que diuen que estimen i admiren Catalunya cal que ens calcem, perquè es prepara un altre saqueig. Ens tracten com a una colònia. Ens buiden de competències, ens insulten i s'emporten les riqueses d'aquí. A sobre, encara s'ofenen i els sorprèn que des d'aquí, l'esperit independentista, pugi i s'enfili. Massa poc i massa que hem esperat.
Avui, revetlla de Sant Joan, dia per expressar desitjos a nivell de Països Catalans, potser és el dia per desitjar -per enèsima vegada- de treure'ns aquesta rèmora de sobre, aquest fre al creixement, aquesta sangonera, aquest llast, aquest roc a la faixa que és Espanya. L'Estat menys efectiu i pràctic d'Europa. Un dels Estats més pomposos, fatxendes i creguts que hi ha, que s'aferra a un gran passat per ocultar les misèries d'avui i les mancances actuals.
A veure si el proper Sant Joan el celebrem independents, lliures i amb altres problemes que no siguin els d'aquest Estat carca, rònec, obtús i arcaic.
Aquest és el meu desig... Un país lliure nacionalment, just socialment i pròsper econòmicament!
Si també és el teu, passa la flama!

Una festa genial

Per Sant Jordi vàrem anar a Manresa, a voltar. L'ambient era increïble. Molta gent, molts colors, més llibres i moltes roses. Una passejada especial. De tant en tant, al Passeig, una batucada passava entre les parades per animar l'ambient i a mig camí d'aquestes, de la llarga filera de punts de venda, uns castellers fent i desfent castells. Ambient de luxe. Gent passejant, badant, mirant i remenant. Alguns de ben mudats, amb el vestit de diumenge, ja fa amb Manresa, d'altres amb samarretes reivindicatives, que si escola pública de qualitat, la PAH o bé a favor de la Independència, i encara uns altres amb la roba habitual, però tots fonent-se en un riu de gent. Una riuada lenta i compacta d'ulls oberts i badats assedegats de llibres i roses. Amb un objectiu, amb un únic interès, trobar l'element. El detall. El regal.
També hi havia autors signant llibres, aquests però, els locals. El Pep Molist, el Fàbrega i d'altres. Poca feina però bona. Perquè molts encara busquen per Sant Jordi el llibre nou, la novetat, sense tenir en compte que la gràcia és trobar l'exemplar rar. Estrany. Els altres, els "best sellers", els trobaran l'endemà i l'altre a qualsevol llibreria, mentre que els singulars no. Per exemple els de l'editorial El Farell. No tots són fàcils de trobar. Com la rosa. Hi ha qui la compra a les floristeries, però un servidor, avesat a cercar les flors boscanes, cerca flors amb més sentit i per Sant Jordi n'hi ha molts, tants com interessos. Des d'associacions de lluita contra el càncer a cases d'acollida, instituts, escoles, universitats o mil temàtiques més. Roses amb un plus afegit.
Sant Jordi és una gran festa, potser la millor. D'aquelles que esdevé un plaer sortir a voltar. A badocar.
Visca la festa!

Sant Jordi

Molt bona diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, proper Estat d'Europa.  

La castanyada

Un moniato eixerit

Ahir al matí ens vàrem trobar amb tots els nens i les nenes al menjador de l'escola i vàrem fer els panellets. Grans i petits barrejats. Després, un cop acabats, els vàrem portar al forn del poble a coure'ls. Més tard, ja dinats, vàrem fer jocs de cucanya, que si els pots amb farina i aigua, que si la diana amb castanyes, les disfresses de castanyeres o el  mossegar la poma. Jocs tradicionals que han passat d'uns a altres i segueixen sent tan esperats i divertits com sempre, i tot seguit, el concurs de moniatos eixerits. Moniatos disfressats.  Un cop acabat, un parell de cançons i a menjar els panellets i les castanyes per tancar la festa.
A quarts de sis, sense temps per pair gaire el dia, d'una revolada cap a casa a preparar el menjador i el foc. A la nit, la colla de Castellar venia a casa a sopar. Una tradició de fa anys. Tots a celebrar la castanyada a Calders i com no pot ser d'altra manera, varen anar arribant de manera esglaonada, però tots m'enxamparen al foc, preparant la brasa o començant a coure la carn. I mentre la brasa s'anava fent, les converses s'anaven entreteixint i a mesura que els amics anaven arribant, s'anaven afegint a aquesta o encetant-ne d'altres. I així anar passant les hores. Xerrant, rient o bromejant fins tard. Un dia molt intens. Alegrement intens. Tant a l'escola com a casa i per això, quan algú qüestiona la castanyada jo me'l miro estranyat. M'agrada la castanyada. M'agrada la complexitat de la seva senzillesa. Una festa per estar amb els amics xerrant i rient sense presses, gaudint de l'amistat amb intensitat.

Sant Jordi 2013

Les justes

La plaça estava en silenci. Un aire fred del nord escombrava les grades emportant-se les converses de la gent. De cop, la presència del noble tallà la xerrameca de soca-rel. Dalt d'un cavall, amb posat digne, entrà a la plaça. Rere seu i a la seva senyal, entraren a l'arena els quatre cavallers que havien de justar. Dos pel bisbe de Vic, dos pel rei Pere III.
Tres proves per veure qui tenia raó. La primera les anelles. Al galop i llança en mà aconseguir el màxim d'anelles. La segona, llançament de javelina a una diana i la darrera, les llances trencades. Cavaller enfront cavaller a veure qui trencava més llances sobre el cos de l'altre o bé el feia caure.
La destresa dels genets admirable. La seva noblesa fora de dubte. Quatre cavalls a frec obeint les ordres sense esverar-se. Pacients, dòcils. Endavant i enrere amb precisió gràcies a petits tocs de talons o invisibles pressions als flancs.
Les justes van ser entretingudes. Teatrals però professionals. Una feina ben feta per uns actors implicats. La cara dels presents així ho mostraven, com els aplaudiments de la gent contenta al final. Fins i tot en algun moment ens feren patir per la seva integritat en oblidar que només era teatre.
Un viatge a la Catalunya feudal un matí de diumenge, enmig de la fira de l'aixada.

El dia de reis

En un dia com ahir, quan a la mirada dels petits hi veus aquelles espurnes d'il·lusió i felicitat, recordes quan a tu també et passava aquest neguit incontrolable. Aquest sacseig difícil de frenar i encara avui veig algunes d'aquelles joguines que em varen fer somniar, les palpo i torno enrere en el temps. A la il·lusió del moment o al desengany de la realitat.
Una de les primeres joguines que recordo era una ambulància blanca. Una vella Seat amb la creu roja pintada a la porta del conductor i de l'acompanyant. Per darrera, on hi hauria un tub d'escapament si hagués estat de veritat, sortia un tub de plàstic ple de fils de coure fins al comandament, una caixa blava amb un petit volant i una palanca. Un cop el cotxe s'engegava havies de caminar rere seu per dirigir-lo. Hores i hores passejant per casa. Cofoi conductor d'ambulàncies.
Un altre any una consola. Bé, si més no s'hi acostava. El joc era molt senzill, tant, que al final em decepcionà. Anava d'una motocicleta que havia d'anar saltant obstacles. La pantalla un vidre. La motocicleta una peça basta de plàstic, com els obstacles que giravoltaven enganxats a una cinta. Quan saltaves els obstacles, el comptador, si els tocaves, s'aturava uns instants mentre de la màquina sortia un soroll enrogallat. Més endavant vaig descobrir, potser al cap d'unes poques partides, que no calia saltar, que deixant les palanques immòbils, la partida seguia i puntuaves menys, però a la llarga, com que no perdies temps entre salt i salt, feies més punts. Un dels primers desenganys..
Més gran, un cop la nit màgica era menys màgica, però igual d'esperada, perquè el vel misteriós ja havia desaparegut, anàvem amb l'avi a comprar el seu regal. Era l'únic que se'ns emportava a la botiga, els demés, no gosaven. Cada any el mateix ritual. A la tarda, havent dinat, sortíem  i anàvem a qualsevol botiga de joguines de Sabadell. Entràvem i ell, s'enretirava un xic i ens cedia el protagonisme. A triar i remenar. Sabíem, perquè així ens ho transmetia, que podríem haver agafat qualsevol cosa i mai n'abusàrem. La mateixa llibertat d'elecció feia que ens moderéssim. Saber això ja era el regal, l'objecte, l'excusa. Així de senzill. Així de fàcil. Normalment sortíem amb enormes caixes de Tente, un joc de construccions i el guardàvem fins l'endemà quan l'obriríem i ens passaríem la tarda de reis muntant vaixells o el que fos.
Sempre m'han agradat els regals, tot i que des de fa poc, potser em fa més il·lusió veure la felicitat a través dels ulls del meu fill, com se li il·lumina la cara quan obre un regal, que rebre'n jo mateix. És un gaudi constant. Abans quan fa hipòtesis, mentre, quan comença a veure allò que el paper esquinçat deixa entreveure i al final quan el té al davant. No cal que sigui un gran regal, senzillament allò que demana, com quan anàvem amb l'avi i ens feia sentir grans. Grans i escoltats.

La castanyada d'ahir

Quan era petit celebrava sovint amb el meu germà la Castanyada a casa dels avis. Ja de bon matí esperàvem la festa ronsejant pel menjador.

Era molt petit i donava a un celobert, també molt xic. Estirant els braços i girant sobre els teus peus podies tocar gairebé les quatre parets amb les puntes dels dits. Allà, al vespre, rere una cortina de fum, l'avi, en una petita barbacoa curulla de fusta i ventant amb un diari plegat, coïa les castanyes pacientment, com gairebé tot el que feia. Els moniatos es feien sols, embolicats amb paper de plata al forn o a la barbacoa. Depenia de l'any.

Ja havent sopat, recollíem la taula tots plegats i al so del rellotge de taula, el mateix que cada matí l'avi li donava corda tres vegades als tres mecanismes, un per les hores, l'altre pels quarts i el darrer que el feia córrer, anàvem preparant la taula. Desparàvem les restes del sopar i la deixàvem ben neta. A sobre l'hule esteníem papers de diari i al mig hi deixàvem les castanyes que arribaven embolicades amb paper, encara fumejant. Després arribaven els panellets que havia fet l'àvia i els moniatos. 

I en un silenci agradable, només trencat per algun mot que s'escapava entre una castanya i una altra i la ràdio de fons, tertúlies d'actualitat que l'avi mai es descuidava de seguir, anàvem menjant concentrats. Ennegrint-nos els dits, amb les celles arrufades. 

Després, quan aquell delit del principi marxava i ja estàvem més tips o plens de ritual, la conversa tornava a poc a poc i discretament l'avi abaixava la ràdio. 

Per empènyer la pasta bevien vi dolç, res, un dit, vi de missa deia l'etiqueta i per nosaltres, els petits, aigua o algun refresc. Era festa. 

A vegades venien també els tiets. Bé, tiets n'hi dèiem, tot i que era la germana de l'àvia i el seu marit, però sentir la mare anomenar-los tiets, féu que nosaltres els acabéssim tractant igual i ningú se n'estranyava. Al contrari, eren els tiets.

Ara, anys després, ja sense ells, recordo la festa amb afecte i a casa l'hem començat a celebrar amb els amics. És una festa agradable. Tranquil·la. Familiar. Marcada al calendari. 

Un àpat de germanor i en acabar, ja tips però no prou, mengem castanyes, moniatos i panellets. La conversa acompanya tota la vetllada i l'efecte entranyable és el mateix. Els lligams es reforcen, les complicitats es multipliquen, per això m'agrada la castanyada. Visca la castanyada!

Tots Sants

Per Tot Sants tornen fantasmes ancorats en el passat. Personatges que hivernen a la nostra ment. La mort els ha congelat i sempre més, ens miraran amb els mateixos ulls, tindran el mateix embolcall i diran els mateixos mots. I quan ens visitin, veient-los, veient aquells retrats immòbils, estacats allà, tornarem temps enrere en un tancar i obrir d'ulls, en un sacseig de cap. Tornarem a sentir aquelles olors oblidades, sentirem el fred o la calor, les converses mantingudes, l'escalfor del cos, perquè la ment, la memòria, juga amb totes les cartes que té a l'abast i la imatge, sempre va acompanyada de sensacions. Irreals però gairebé perfectes i sovint camina sola, descabdellant el seu propi somni, aliè els nostres desitjos.
La mort se'm fa un punt i seguit. La malastrugança de marxar massa d'hora, de partir encara tendre, comporta esdevenir sempre més jove, sempre més de mirada esperançada, de mirar endavant i de retenir la joventut que perdem. D'altra banda, el veure partir amb patiment, el marxar amb sofrença, ens retorna als que quedem la imatge un i altre cop amarga de l'adéu i malgrat que el temps tot ho endolceix, malgrat que els cantells s'esmolen, sempre comença la seva pel·lícula amb imatges en blanc i negre i doloroses, però que poc a poc endolceix i tornem a converses encetades antany o situacions viscudes plegats.
Fa uns mesos que mon pare es va morir. I la veritat, la mort me l'ha ensucrat. Estic segur, perquè no pot ser d'altra manera, que no era perfecte, que estava ple de clarobscurs, d'altra banda com tothom, però l'adéu, el comiat definitiu ha anat esborrant allò que no l'embellia i ara, amb el temps, només recordo les coses agradables, els moments tendres i entranyables. I quan una ratlla salta del guió i esdevé lletja, esdevé fora de lloc, car dels morts només se'n poden tenir bons records, trobo mil motius per anorrear-la i de nou retorno als moments de confidències i tendresa. Retorno al ésser immaculat.
Suposo que és llei de vida... o de mort. Els difunts deixen enrere com a peatge per fondre's tot allò que els embrutia i només resta la bellesa, la puresa. I els que quedem, prenem allò bell i les tares, les amargors, els errors s'esvaeixen amb el temps i mirem els que han partit sempre amb un somriure entranyable i un record sincer. La mort doncs, malgrat tot, ens regala un record dolç per a tothom.

Castanyes, moniatos, panellets i amics

Dilluns vinent celebrem la castanyada. Altre cop. Un any més i després de l'any passat no fer res. Mal any l'any passat. Massa persones estimades que marxaren.
Però enguany, com veníem fent darrerament, els amics de la colla de l'Alt Vallès vindran a casa. La família de tota la vida. Torrarem castanyes, menjarem panellets i ho regarem tot amb cervesa - una concessió moderna - i perquè no, amb algun raig de moscatell que caurà mentre mengem a cullerades els moniatos revinguts.
Tots plegats som força joves. Ep, d'esperit i de cos, no us penseu. Tot just algun comença a desfullar la quarantena i la resta a la saga, més o menys lluny, però malgrat que potser podríem ser dels que haurien escoltat els cants de sirena del Gwendoline massa cops, nosaltres, tossuts, hem fet orelles sordes i prou. Ens hi hem resistit.
A més a més, amb l'agreujant que als nostres fills els hem acostumat a celebrar la castanyada i fins i tot, perdoneu-nos, oh! Carrefour! Oh, Port Aventura! mostrant-los que pot ser una festa divertida a més de nostrada. Digueu-me sinó si hi ha res més divertit que compartir el temps amb els amics o bé si calen succedanis de disfresses quan la conversa omple i la companyonia eixoriveix.
Els nens segur que jugaran a mil històries. Sempre tenen la ment lleugera i l'esperit obert. Desapareixeran durant la vetllada en alguna habitació i de tant en tant vindran a picar castanyes o a rampinyar moniatos en processó, quedant-se uns instants per sentir-nos conversar i després, amb les mans curulles i un somriure trapella, tornaran a marxar fins la propera. De nen el joc tot ho guia i no cal perdre temps a l'entorn d'una taula si l'amic es mou. Mentre, els grans, ja més escarxofats, pelarem castanyes i encadenarem converses sense esforç, mirant-nos, escoltant-nos i potser serà una vetllada d'aquelles que parles de tot i de res, que el temps s'escola gota a gota, com un cabdell que es desfà lentament o potser la conversa serà més a batzegades, ara un ara l'altre. Parlant d'ETA, de què sinó aquests dies, del Gaddafi i de l'alegria que tindran els empresaris occidentals i els seus governs amb el pastís que els cau a sobre o vés a saber de què, però indefectiblement la vetllada s'allargarà. Segur,som així.
A més a més, com sempre algú prendrà el rol de discòrdia. Tenim aquest joc amagat. Sempre hi ha algú que porta la contraria i repta als demés. Planteja arguments, inventa situacions i tots raonem i parlem i bevem i tornem a parlar i a beure i les hores, passen mandrosament. Dolçament. Sense fer soroll. Entre les anades d'un i les vingudes de l'altre.
Uns tercers iniciaran la conversa o faran afegitons però tard o d'hora, són previsibles malgrat alguna vetllada sorprenent, segur que aclucaran els ulls enmig de la discussió deixant-se bressolar per les veus que debaten. Per l'entorn familiar que els acompanya. Van massa cansats els pobres. I quan sigui tard, molt tard, amb recança, perquè costa tancar aquestes portes obertes amb fruïció, potser algú començarà a fer algun gest, algun moviment com per aixecar-se, com per recollir, però costarà. Segur. Perquè junts, s'està molt bé i és un temps que volem allargar. Un temps que no volem que s'acabi perquè el tenim a les mans, el palpem i és nostre.

Un gran viatge

Tanta excitació no és possible contenir-la al pit. T'inflaries com un globus sonda i volaries enllà, però el sostre baix, ran de cap, t'impedeix que marxis. Assegut seriós mires els comandaments. Toques tot el què hi ha. Botons de colors cridaners que fan sons monòtons, estris de grans de mida petita, nens i nenes asseguts igual d'excitats... I mires a banda i banda i els colors i els llums t'aclaparen. Et sedueixen. La música, primer suau, dolça, comença a sonar més forta després de la botzina. D'aquell so estrident que anuncia quelcom. Sembla que s'acosta el moment.
I de sobte la primera embranzida. L'arrencada que malgrat l'avís i les recomanacions sentides, mai escoltem quan ens parlen amb un somriure a la cara i amb tantes coses meravelloses per mirar, ens ha agafat d'improvís i durant uns instants, breus, el somriure nerviós de la cara se't transforma i només fugaçment, la rialla continguda esdevé desconcertada entre el plor i l'alegria, però ràpidament, un cop el moviment sobtat esdevé un anar melós i suau, un agombolament agradable, sempre vigilat de prop pels teus que et saluden en passar, la boca s'engrandeix altre cop i l'atenció s'escapa entre tants estímuls. Globus, llums, sorolls, persones, vehicles. I el somriure dóna pas a rialles i aquestes a un capteniment de curiositat i joia.
I hem encetat una nova experiència i mai més, quan sentim aquella música ofensiva, d'alta i cridanera, veurem quelcom de paorós. A la nostra ment vindrà l'avui, el viatge en el tractor de plàstic dur, immòbil i fixe, però que ens transporta enllà, fent-nos pagesos o astronautes de la terra, tan hi fa, hem somniat desperts i en volem més i més, perquè el viatge, que potser podria semblar llarg, esdevé curt, esdevé misèrrim, i anhelem encetar altre cop la volta circular i repetitiva que mai se'ns fa avorrida. Un i altre cop. Girar i girar. Malgrat sempre anem en fila, un rere l'altre i el moviment és el mateix i tot és de cartró pedra però la nostra ment, la nostra imaginació omple els buits que hi ha i transforma l'atracció de fira en un llarg viatge. En el primer i millor viatge de festa major.

Sant Jordi 2011

Doncs això, molt bona diada de Sant Jordi a tothom!!!

S'han acabat les festes...

L'endemà de la nit màgica et lleves més neguitós, alhora que esperançat. Sembla que els has sentit, que qualsevol espetec llunyà o frec suau ha estat degut al seu pas. A la seva visita. I corres com un esperitat cap a l'arbre o al pessebre o a sota la taula, és igual, qualsevol lloc és bo per deixar-hi regals i ells ja saben on mires aquell matí.
I d'entre una pila de regals, perquè tothom està en contra del consumisme però gairebé tothom té algun regal, busques el teu. Ja se sap, qualsevol excusa és bona, jo no ho faria però els petits de casa... o des de sempre els pares... o un dia és un dia... i de quatre grapes hi caus, a fer regals. Ves què hi farem, som animals de costums i les necessitem.
Uns seran ben cars, que el preu pugui tapar forats del cor; d'altres seran ben simbòlics, perquè cal fer alguna cosa, malgrat tot; els més preuats, de cor, qualsevol cosa, qualsevol detall i els menys nombrosos una conversa, una trobada, un xic de caliu i fins i tot, me'ls descuidava, n'hi haurà per netejar consciències, compensatoris. Regal per a tots i tothom, regals medicinals.
I és clar, per aquestes dates tots estem més receptius, malgrat l'agnosticisme que impera. Qui sap si el fred ajuda més a les trobades íntimes o el bombardeig mediàtic t'encamina a estimar, a recordar o a fer balanç... però sigui com sigui són dates ensucrades, dates meloses i empallegoses que fan que surti el millor de cadascú, a pesar de cadascú. I aquests dies molta gent passeja amb un somriure estúpid a la cara i el cap ple de pardals, però està permès, són les festes.
Potser però, el millor a l'hora de fer balanç no seran els àpats insultants, mentre es parla de solidaritat amb encara el regalim de salsa a la comissura dels llavis. Tampoc els regals opulents que no ens podem permetre ni necessitem però fem, ni les il·lusions malbaratades en números de loteria que ens ajudin a canviar una vida que no volem però no ens atrevim a canviar. Potser i només potser agrairem aquestes festes religioses que no ens creiem, perquè ens hauran permès guanyar temps amb aquells que de veritat volem. Diguem-n'hi família, amics o coneguts, és igual, cadascú coneix els seus.
Només per aquest detall, per aquests moments robats a l'oblit, pel temps guanyat amb els amics, la conversa o el somriure d'aquell parent, ja val la pena passar per tot el tràngol del Nadal, si més no mentre encara trobem els detalls. Perquè el Nadal, no deixa de ser un munt de detalls.
Temps pels qui estimem i amb els qui estimem.

Fent panellets

Avui a l'escola hem fet panellets. I ens hem embrutat les mans i se les llepaven quan el sucre sobreeixia d'aquestes, la xocolata les ennegria o el coco saltava. I amassaven com cuiners professionals, feien boles o formes psicodèliques i tastaven els ingredients. Llepant-los faltaria més. Les taules han quedat llardoses, el terra relliscós, els estris horrorosos i alguna balança s'ha trencat.
Però també ens hem rentat les mans d'entrada i hem netejat quan hem acabat, hem mesurat els ingredients, ens els hem repartit i hem pesat i trencat algun ou. A més hem parlat de la castanyada i hem somrigut fent mofa del Halloween i hem gaudit. I de nou ens hem embrutat les mans i se les han tornat a llepar i han netejat altre cop. Hem comptat amb quilograms, repartit i afegit. Hem escrit la recepta i l'hem copiat.
Avui ha estat un dia divertit. Avui hem jugat a fer de cuiners i ens hem responsabilitzat de portar els ingredients i quan algú s'ha equivocat i s'ha deixat quelcom, n'hi hem donat i ens hem emportat els panellets per coure'ls a casa i ens els repartirem i hem treballat en grup.
I tot i això, encara hi ha qui no hi veu la utilitat de fer-ne i no en fa i passa el matí llegint el llibre de text o fent una fitxa o una lectura sobre els panellets. I la classe resta neta i les balances no es trenquen i el terra està immaculat, les taules brillen i el silenci impera.
I malgrat tot, avui, nosaltres, els grans de l'escola, hem fet panellets.

Feliç diada de Sant Jordi