Comencem a tancar la paradeta. Cada final d'estiu tenim un ritual. Feia uns anys que no ho fèiem, sobretot perquè el petit de casa, ara gran, quan ens ajudava a collir móres, diguem que mai s'omplia el pot. Misteris de la vida, però tampoc us penseu que acabava amb la cara negre i els dits enganxosos. I ara! Desapareixien, malgrat els científics assegurin que la matèria ni es crea ni desapareix, doncs bé, segur que els que ho diuen no tenen fills perquè un pot ple passava a buit en un instant. Per art d'encanteri. Vist i no vist.Avui, gràcies a les generoses pluges d'enguany, el maleït esbarzer, si més no maleït durant la resta de l'any, ara beneït, estava ple a vessar de móres. Carregat de fruits negres grans i lluents. La pluja d'ahir va netejar qualsevol rastre de pols que poguessin tenir i amb poc menys de mitja hora, n'hem collit gairebé tres quilos i sense moure'ns massa.
Ja a casa, amb sucre a parts iguals més o menys, això fa un munt de pots plens, curulls, regalats de deliciosa melmelada de móres, hem mirat els pots ja fets amb un somriure a la cara. Un plaer al paladar que cada matí, abans d'anar a l'escola, assaborirem i recordarem el dia d'avui i l'estiu que se'n va.
Tornem altre cop a la rutina, però amb la melmelada de móres el camí fa baixada, és més dolç i agradable.
.