dimecres, 29 de desembre de 2021

Pic de Bastiments ( 2.881 m. )

Aquest matí hem anat amb el Marc cap a Vallter. 

De lluny els Pirineus es veien un xic pelats i allà, se'ns ha confirmat que hi ha poca neu. Bé, el Gra de Fajol està ben pelat, el pic de la Dona també, però la pala del Bastiments té força neu i el coll de la Marrana també conserva la neu.



Hem pujat pel costat de les pistes fins al peu del coll de la Marrana. La neu estava un xic glaçada. Les pells s'agafaven bé, però preveient que al capdamunt del coll la neu estaria més dura, i que alguns trams estaven força pelats, ens hem posat les ganivetes. 

Hem pujat força bé. Els esquís s'agafaven bé i la sortida, amb la cornisa habitual, l'hem pres més pel costat del Gra de Fajol, ja que sota aquesta, es veia un xic pelat i n'hem vist un que ha relliscat un tros avall. 



Des d'allà hem planejat un tros cercant la neu, que havia marxat força, però en res, ja hem pres la neu que enfila cap al cim.

No es veia massa la traça dels esquís, ventat com estava, i al final hem optat per pujar per la carena, en un terreny mixte, que ens permetia anar més ràpids. 

De tant en tant bufaven ratxes fortes de vent. Un vent punyent que ens obligava a aturar-nos i acotar-nos si no volíem perdre l'equilibri i caure. 

Trempejant les ventades hem arribar a dalt del Bastiments ( 2.881 m. ). Allà he fet la carena que porta al cim, empès de tant en tant pel vent. Al cim no hi havia pràcticament ningú. No era pas massa agradable d'estar-s'hi. 

Fet el cim, hem tret pells de foca i encarat la pala. Al principi pensava que estaria molt gelada, però no ho estava massa i de fet, era bastant uniforme, de manera que la baixada ha estat ben divertida i ràpida. 

Després, al coll de la Marrana, hem saltat la cornisa per encarar la darrera pala. De nou la neu estava millor del que es pensàvem i hem pogut gaudir d'una altra baixada fins a les pistes, on les hem pres i hem acabat d'arribar fins el cotxe. 

Ha estat una sortida molt divertida, feia dies que no feia cim amb neu i n'he gaudit. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

dissabte, 13 de novembre de 2021

Pic de les Agudes ( 1.705 m. ) i Turó de l'Home ( 1.706 m. )

 Avui hem anat cap al Montseny. Hem deixat el cotxe a Sant Marçal ( 1.093 m.) i hem començat a enfilar cap a les Agudes ( 1.705 m.). Creuant l'aparcament hem enfilat per un corriol que anava zigzaguejant, tot pujant, pel mig d'una fageda. El terra invisible sota una catifa de fulles i el cel, cap al cim, tapat, amb una boira arrepapada a la muntanya. Tot i això teníem l'esperança que s'aclarís. 



El camí, de tant en tant s'obria i les fagedes deixaven un xic d'espai perquè ginestes verdes i pelades, ocupessin el terreny, però de seguida tornaven a dominar els faigs. 

Hem anat pujant fins a l'inici de la cresta, per Castellets. És una cresta de roca granítica, amb bones nanses i amb mà, tot i que de tant en tant, calia aturar-se per cercar el pas, que s'obre camí recte amunt. És una cresta que ens ha sorprès, perquè ens l'esperàvem més curta. És molt divertida i que li dóna un aire especial al cim.  

Hem anat progressant, fent alguna sifonada fins a dalt on el cel s'ha obert. Mentre, a sota, la boira restava arrapada al cim. De fet, amb el sol a l'esquena, hem pogut veure un espectre de Brocken fantàstic. 


Hem fet tota la pujada sols o gairebé sols, però en arribar al cim, hem trobat una munió de gent. La majoria venien des del Turó de l'Home, que es troba a una mitja hora de distància planejant. 

Després de fer el cim, hem decidit ramblejar, perquè amb la gentada que hi havia bé ho semblava, fins al Turó de l'Home ( 1.706 m. ). Les vistes des de dalt eren força boniques, tot i que el Pirineu, ben nevat, es veia mig tapat per uns núvols alts.

La tornada hem decidit fer-la seguint el GR, per fer la volta circular. Hem tornat cap a les Agudes, però abans de la darrera pujada, surt un corriol que s'endinsa a la fageda i va baixant de dret cap a la vall. De nou el terra s'ha encatifat de fulles i ha estat així fins gairebé a baix. 


Ha estat una sortida preciosa. L'entorn espectacular i de fet, un cop hem deixat la via Turó de l'Home - Agudes, ja no hem trobat a ningú.  

Per veure més fotos, cliqueu aquí

dimarts, 2 de novembre de 2021

Pic de la Dona ( 2.702 m. ) i pic de Bastiments ( 2.881 m. )


Diumenge vàrem anar cap a Vallter. Vam anar un xic tard però el dia acompanyava. Feia un dia fresc a l'ombra i més calorós al sol. Al cel només quatre núvols escadussers a la llunyania excepte la boira baixa que cobria la Catalunya Nord i Occitània.

Vàrem pujar pel torrent que puja cap al coll de Mantet ( 2.412 m. ). El corriol es pren per darrera l'estació, direcció nord i s'enfila primer entre arbres però ràpidament va resseguint el rierol que baixa sense arbres.

Al coll de Mantet vàrem dubtar si anar a fer el Roca Colom, però finalment ens vàrem decidir pel pic de la Dona ( 2.702 m. ). Vàrem pujar per la carena fins al cim. Les vistes des d'allà són precioses. S'albirava, traient el cap sobre una boira arrepapada a la seva falda, el Montcau, Montserrat i més enllà el Montseny. 

Després de menjar una mica, vàrem baixar cap al coll de la Geganta i tot seguit enfilàrem cap al Bastiments ( 2.881 m. ). Un cop a dalt va començar a tapar-se, una nuvolada que venia des del Puigmal. 

Vàrem desfer camí fins al coll de la Geganta i des d'allà, vàrem agafar la pala dreta que baixa directe cap a les pistes de Les marmotes. És força dret però és una tartera que pots anar encadenant des de dalt fins a baix amb pedra força fina.

Era el primer cop després de l'operació de genoll que enfilava una tartera i la veritat, fantàstic, vaig poder córrer i saltar com feia, amb un somriure d'orella a orella, content i feliç.


Durant tot el recorregut, tot i que vàrem trobar algú, el silenci va dominar tot el matí. Un silenci que per estrany que sembli, sobretot parlant d'allà, no estava trencat pel vent, ja que no en feia. Un dia d'aquells per recordar. Un dia fantàstic. 

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Comaloforno ( 3.029 m. )

 

Dissabte, amb el Marc i la Gise, vàrem anar a fer el Comaloforno ( 3.029 m. ). 

Vam sortir de la presa de Cavallers ( 1.781 m. ), creuant-la per sobre i agafant el corriol que s'enfila de dret a l'altre costat. És un corriol molt costerut, que va fent giragonses per superar alçada, entre arbres i roques. Poc després de començar ens vàrem trobar el que se'n diu el pas d'ós. Bé, de fet dos passos d'ós. Un, un pas entre roques que es passa caminant. L'altre, un pas que cal grimpar per superar un desnivell entremig de roques, com si passessis a sobre de la teulada.  



Poc a poc vam anar guanyant alçada, fins a deixar el bosc enrere i començar a trobar els primers trams de roques. Blocs grans de granit que encatifen tot el terra i que es van superant caminant per sobre tot seguint unes fites confuses entre tant rocam. De sempre, en aquests trams, m'he imaginat que en jugar amb l'equilibri, ballo amb la muntanya. 

Feia un dia fantàstic. Cap núvol al cel i sense vent. A més la temperatura era força agradable, ni fred ni calor, excepte en trams ombrívols on alguna clapa de neu resistia i la temperatura baixava força. 


Un cop al llac Gelat del Comaloforno, se'ns presentava al davant la darrera pala entre roques per arribar fins a la cresta. De lluny es veu majestuós, un paisatge selènic, sense verd, dominat per tons grisosos i algun esquitx de blanc.

En arribar a peu de cresta, vàrem enfilar per una canal, grimpant, escalant, per superar un desnivell d'uns tres metres fins a passar a l'altra banda del vessant. Allà, un corriol mal dibuixat, anava resseguint la cresta, amb algun tram més penjat que altre, per poder assolir el cim. 


Feia anys que el perseguia. Amb vint-i-pocs anys vam intentar fer-lo amb la colla, però la boira, la neu i el fred d'aquell dia ens ho van impedir. El darrer cop va ser fa unes tres setmanes, però una nevada sorpresa ens va destarotar els plans. 

Dissabte, després de dos intents, el vàrem fer i allà dalt, en aquell cim, amb les fabuloses vistes que teníem, sense cap núvol i amb bona companyia, em vaig sentir molt feliç. Feliç i satisfet d'haver fet cim. 

Sovint em diuen com és que no em costa si cal desistir d'un intent i baixar, i la veritat no és que no em costi, és que vull fer cims gaudint-los, que no vol dir sense patir casament o neguit per la dificultat, sinó sabent que les condicions són, per a mi, les bones i els riscos són els que puc assumir. 


Un cop fet el cim i ganyipats, vàrem desfer camí, aquest cop amb un sagal que se'ns va ajuntar fins al cotxe. Ves, el noi tenia ganes d'anar amb algú i a nosaltres ens va semblar bé. De fet, qui sap si mai tornarem a fer un cim plegats. Temps al temps. 

Dissabte va ser un gran dia, d'aquells que et sents feliç i regalat a la muntanya. 

dimarts, 12 d’octubre de 2021

Canalejant per la Mola ( 1.104 m. )

 Avui hem anat cap a Matadepera. Hem anat direcció a Can Robert, però abans d'arribar-hi ja hem aparcat, al capdamunt de la urbanització.

Hem pres el corriol que puja cap a la pista que ve de Can Robert i l'hem creuat. Un corriol costerut que s'enfila cap a la canal del Bolet. Una canal entre alzines i roures, ben ombrívola i dreta. A certa alçada hem pres el camí del Mal pas, per poder trobar la canal del Salt del cavall. 

Hem enfilat per una codoleda fins a dalt, on les vistes eren fantàstiques. Avui feia un dia clar i fresc. Un cop a dalt, després d'una petita grimpada, hem arribat al corriol que puja fins a la Mola, per darrera, on hi ha els rucs. 


Aquí ja hem trobat gent, sobretot corredors que rellotge en mà narraven en veu alta la seva proesa.

No ens hi hem estat gaire, hem baixat direcció al Morral del Drac però de seguida hem pres la canal Freda per anar a trobar el camí de la Font Solella.

Un cop l'hem trobat l'hem seguit fins al turó Panxa Contenta, on hem esmorzat. De vistes, un regal. El Morral del Drac a tocar, el Turó de les nou cabres més lluny, la Morella i enllà, el Montseny i de companyia, un sol lluent i un aire fresc. 

Poc després hem pres de nou el camí per arribar fins a la canal de Santa Agnès i pujar cap al Morral. Des d'allà hem pres el corriol que s'enfila cap a la Mola per unes escales de ferro, grimpant. 


Hem baixat un xic per anar a buscar el corriol que ens portaria al Bolet. Hem pres el corriol que passa per la Balma de la Llosa i arriba fins al collet de la Miranda dels cavalls i allà hem baixat per la canal del Bolet fins a mitja alçada. Hem decidit buscar el camí del Mal pas, per veure com era. L'hem fet i també hem intentat el camí del Mal pas de dalt, tot i que aquest ens ha semblat massa perdedor i l'hem deixat. De fet no hem vist la cadena que ajuda a passar-lo. 

Hem desfet camí per anar fins a la canal del Mal pas per pujar a agafar el corriol que porta a la Miranda dels Cavalls i des d'allà hem desfet camí, primer per la canal del Bolet i després la dels cavalls, que ens menava al cotxe.

Ha estat una sortida genial. Pel dia i per la volta. Buscant passos, resseguint corriols, enfilant canals i baixant-les, mirant racons. Sovint em venia al cap aquelles voltes que feia amb mon pare, per la Mola, descobrint racons i raconades. Moltes vegades al mateix massís i sempre per llocs diferents. 

diumenge, 19 de setembre de 2021

Bessiberri sud ( 3.024 m. )



Aquest matí a quarts de sis sonava el despertador. Vam dormir a la furgo amb el Marc, a Caldes de Boí  ( 1.470 m. ). Sense fer massa el ronso ens hem alçat i poc després ja començàvem a caminar.

Hem pres el corriol que surt a pocs metres de Caldes i que s'enfila fent ziga-zagues guanyant ràpidament alçada. A aquella hora havíem d'anar amb frontal, tot i això el camí està ben fresat, passant entremig de faig i boixos. El primer tram és un camí ben net, molt agradable de trepitjar, però poc a poc vas trobant rocs i arrels fins que ja és una constant. 

A mesura que hem anat guanyant alçada la vegetació ha anat canviant i hem deixat enrere els faigs per donar pas a pi negre, avellaners i avets. Això sí, al terra, bolets arreu.

Tot el tram de bosc l'hem fet de fosc, fins al pla de la Cabana on hem tingut una treva d'uns pocs metres abans de seguir amb la pujada. 

De lluny es fa difícil veure com es sortejaran les parets d'on salts d'aigua cauen generosos, però poc a poc vas trobant camí, fent giragonses i marrades per guanyar desnivell evitant les parets. 

Després del pla de la Cabana arribes als estanys de Gémena. Són preciosos. Grans. Amb illots al mig. Quan hi hem arribat el vent bufava fort, fent que l'aigua d'aquests fessin onades. Hi ha uns quatre llacs, força grans i plens. 

Passat els llacs es pren un camí entre fites, que s'enfila cap al coll de Bessiberri. 

Ahir a la nit va caure calamarsa a alçada i aquest matí, entre el vent i la temperatura força baixa, les plaques de neu que hi havia eren força dures. Com que no dúiem grampons, hem anat buscant camí entre pedres, on era més fàcil aferrar-se.

La darrera pujada al cim també estava amb clapes de neu, sobretot el camí on s'acumula més i per tant, de nou hem anat buscant pas segur a poc a poc. 

En poc més de quatre hores hem arribat al cim del Bessiberri ( 3.024 m. ). La intenció era també fer el Comoloforno, però veient que era una cresta mixta i no anàvem amb el material, hem decidit no fer-ho.


Hem desfet camí per tornar a Caldes, però tot i no haver fet el Comoloforno cal dir que ha estat una sortida molt bonica, en un lloc preciós. Una de les coses que em meravella més de la muntanya és com les condicions poden canviar tan ràpidament i si bé pujant ens ha costat per la neu dura i relliscosa, baixant, a certa alçada, ja s'havia començat a transformar i era ben agradable de trepitjar-la perquè et frenava el pas i t'evitava alguns rocs empipadors. 

Des de fa un temps, quan acabo una sortida, prenc un bany al riu i encara que l'aigua és gèlida, la sensació al cos, en sortir, és fantàstica, et sents refet del tot, una bona manera de tancar la sortida.

divendres, 17 de setembre de 2021

Aprenent a poc a poc

Ja ha passat. La primera setmana ha volat. Sense adonar-nos-en, sembla com si portéssim mesos amb els infants i només portem cinc dies, la primera setmana ha passat. 
Ha estat una setmana molt intensa, de moments molt bonics. El primer dia va ser especial, va ser emotiu i poc a poc ens anem coneixent i anem construint l'escola. Estem en aquella fase que tenim moltes idees per posar en pràctica i que anem escoltant, provant, veient si funciona o no. La il·lusió és palpable per totes bandes. Tots tenim moltes ganes de fer una bona feina i ens sembla que mirem el mateix horitzó. Una escola respectuosa amb els infants, que els escolti i que sigui capaç de trobar allò que cada infant necessita i donar-li, però per això cal temps. Temps per a molts encerts i segurament alguns errors, però temps per anar trobant el camí i poder conèixer-nos bé. 
Els infants es mostren contents i confiats, observadors i encuriosits pels canvis que es produeixen i la seva mirada confiada, alegre i sincera, ens esperona a esforçar-nos. 
De fet, durant aquesta setmana ja hi ha hagut moments màgics. Moments molt bonics. 
L'altre dia, que havíem d'anar a bosc per primer cop amb els grans, plovia a bots i barrals. Per sort, va parar i vàrem decidir sortir. Boira arreu i tot ben moll. Vàrem començar a voltar, per observar l'entorn, que si xicoira per aquí, que si fonoll amb algun cargol a sobre... I en passar pel camp de futbol vàrem veure que un rierol d'aigua baixava del turó. Aigua de la pluja recent. 
Els infants, varen començar a construir una presa per aturar el riu. La construcció va anar progressant. Varen anar temptejant per veure com la podien fer. Al final, varen fer dos murs de pedres, recoberts d'argila i al mig una paret d'argila de diferents tipus. Va acabar sent ben impermeable. 
En arribar a l'escola vàrem cercar quins tipus de presa hi havia i van descobrir que intuïtivament havien construït un model de presa que es fa amb materials naturals sense ciment. Un exemple d'aquesta presa és la de Cabdella, a la Vall Fosca. 





De fet aquest estiu hi he estat i veient com la feien, m'emocionava perquè veia cap a on anaven. 
L'endemà vàrem anar a veure si encara resistia i després de parlar-ne, la vàrem desmuntar i vàrem deixar el lloc com abans.
Aquests moments, aquestes situacions en que aprofites el que passa per fer un aprenentatge, esdevenen molt rics i donen sentit a la feina. Tant de bo en sabéssim més per tibar de més moments com aquest.

diumenge, 22 d’agost de 2021

Pic de Montorroio ( 2.860 m. ) i pic de Montsent de Pallars ( 2.883 m. )

 Ahir vam anar a la muntanya amb el Marc.

Vàrem aparcar a la presa de Sallent ( 1.765 m. ), a sobre Cabdella. Des d'allà surt un corriol que s'enfila ben dret cap al carrilet. Hi ha uns rails abandonats de quan van fer les obres per unir per sota tots els llacs per fer-ne electricitat. Hi ha la via i alguns túnels. Un cop a les vies, les vàrem tallar de dret per anar a cercar la collada de la coma de l'Espòs ( 2.630 m. ). El camí està marcat amb fites, tot i que la collada és ben visible i es pot tallar de dret perquè el sòl és herbós i agraït de trepitjar. 



Un cop a la collada, vàrem enfilar cap al Montorroio ( 2.860 m. ). És un cim ben bonic, roig i pedregós. De fet, destaca ja que al voltant tots els altres cims o són coberts d'herba o bé van cap al granit, de tonalitats grisoses. Fa un bon pendent i des de dalt es veuen unes bones vistes del voltant. Al davant, ben superb, el Montsent de Pallars ( 2.883 m. ) tot i que abans d'arribar-hi cal perdre alçada per anar fins la collada Coma plana, tot passant pel Tossal de la Coma ( 2.730 m. ). 

Al davant, les vistes s'obren cap al refugi de la Colomina, estany Gento i amb un xic de traça i algú que en sàpiga pots començar a desxifrar cims. Amb el Marc vàrem veure des de l'Aneto al Bessiberri, passant per la Pica, el Monteixo, el Peguera i més enllà el Mauberme i molts d'altres a qui posàrme nom i ningú, estàvem sols, ens va contradir. 

Al cim vàrem menjar un xic i poc després iniciàrem el descens per encarar el Montsent ( 2.883 m. ). És un cim força singular. Se'l distingeix des de diferents indrets i això el fa temptador. 

Vàrem fer la sifonada per pujar-lo. A dalt, esperant-nos potser, hi havia un isard, que va restar força estona mirant-nos per marxar senyorial quan iniciàrem el descens i volant per sobre els nostres caps, qui sap si eren trencalòs o àguiles. Majestuoses i llunyanes.

Per baixar anàrem a fer un xic de cresta, curta però un poc perdedora, sort de les fites, per després baixar directe cap al carrilet. Un cop allà seguirem les vies fins al punt on l'havíem creuat i després cap avall, cap a la presa. 

Ha estat una sortida que m'ha sorprès, per bonica i a l'hora poc freqüentada per gent. 

dimarts, 17 d’agost de 2021

Pic de Bastiments ( 2.881 m. ), pic del Freser ( 2.834 m. ) i pic de l'Infern ( 2.870 m. )

 Avui hem anat fins a Vallter per poder pujar al pic de l'Infern ( 2.870 m.). Hem deixat el cotxe a l'aparcament de dalt i hem anat per les pistes cap amunt, fins el trencall que et desvies cap al coll de la Marrana. 

Un cop allà, ens ha semblat que el millor seria fer primer el Bastiments ( 2.881 m.) i després carenejar fins a l'Infern. La pujada l'hem fet bé, sempre amb gent pel camí. 

Al cim hem fet una aturada per ganyipar i després ja hem anat baixant fins a la collada de les comes de Malinfern. Allà surt un corriol que et mena de nou cap a la Marrana, però si careneges puges fins al Freser ( 2.834 m. ). L'hem coronat, trobant sempre algú o altre. Té bones vistes, sobretot de l'Infern.

Tot seguit ja hem perdut un xic d'alçada per enfilar cap a l'Infern. És un cim ben bonic, un gran mirador, des d'on veus el Puigmal ben a prop i més lluny el Cadí a un costat i a l'altre el Canigó. Enfront el Montseny i a la llunyania, mig amagat per una calitja tènue avui, Montserrat.



Fet el cim hem desfet un tros de camí, per flanquejar el Freser i baixar en diagonal cap al camí que puja del Coma de Vaca i no haver de tornar a fer la carena. 

Això sí, des del coll de la Marrana fins al cotxe hem repetit traça. 

És una sortida senzilla, una bona matinal amb poc més de mil metres de desnivell positiu i uns dotze quilòmetres de recorregut. Les vistes tota l'estona són fantàstiques perquè des de que puges al Bastiments, vas força estona alçat i veus els encontorns ben clars. 

Per veure més fotos, cliqueu aquí. 

divendres, 13 d’agost de 2021

Per les terres del sud

 Durant uns dies hem estat voltant per València.

A València? I què hi aneu a fer? Què hi ha?


Coi, quan he viatjat mai m'han qüestionat tant. València em feia gràcia. No hi havia estat i als meus fills els feia gràcia. I què caram, conèixer els Països Catanans o Valencians, tant me fa, val la pena. 

Vam marxar dimarts i només arribar vàrem visitar el Bioparc, una barreja de zoo, per allò de tenir animals, tot i que se'ls veia menys malament i Port Aventura pels decorats amb cartró pedra. No en tenen massa i no es veuen especialment rònecs. En entrar sempre tinc aquell dilema, entre el coneixement i l'absurditat de tenir uns depredadors campant al costat dels herbívors.  

A la nit vàrem anar cap al Saler, a l'Albufera. Allà vàrem trobar un càmping que dista dels de Catalunya. No cal empenyorar un ronyó per fer-hi estada. Per cert, parlant de sous, entrar al País Valencià i de peatges ni rastre. Ara, a partir de l'u de setembre aquí tampoc n´hi haurà. Ja veurem com recuperen aquests diners de Catalunya l'estat espanyol... Segur que paguem.

Bé, l'endemà, vàrem anar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a visitar un museu molt semblant al de la Ciència de Barcelona però potser més modern. Els va encantar als meus dos sagals. Realment està bé i després a l'Hemisferi, a veure una pel·lícula en una cúpula sobre els parcs naturals dels Estats Units. Està bé, tot i que semblava més un anunci llarg que una pel·lícula. 

En sortir, la canícula premia, vàrem anar a la platja del Cabanyal. Una platja immensa on pots gaudir de la música enllaunada i escollida del quillo del costat. Ara, és immensa i no estava especialment plena. Bé, just la distància Covid. La vàrem gaudir malgrat tot. 

La nit la vàrem passar de nou al mateix càmping i l'endemà a veure el camp del València. Per fora, que això de visitar-lo per dins és complicat. Per tant, vàrem decidir anar al del Vila-real. De fet no havíem demanat res i la visita ja s'havia fet, però en dir que érem de lluny, ens van fer la visita agrupant diferents persones que també el volien veure. Ben simpàtics els groguets. 

Tot seguit i després de menjar als voltants del camp, vàrem anar pujant cap al Delta. Aquest any hem escurçat els dies i si en principi pensàvem que hi podríem ser una setmana, al final s'ha hagut d'escurçar. 

Pujant, pujant, hem acabat a la platja de la Marquesa del Delta de l'Ebre. No sé pas, és un lloc que m'agrada i per dormir, com que els càmpings estaven a petar, vàrem anar a una àrea d'autocaravanes nova a Camarles. Un bon lloc per descansar. 

I avui, de retorn a casa. Una de les coses curioses, que suposo que a la tele en faran un documental, és que tots aquests dies que he estat per València he parlat català o valencià, digueu-n'hi com vulgueu i ens hem entès. Serà que els Països Catalans o Valencians existeixen? Probablement.