diumenge, 30 d’agost del 2020

Pic de la Coma de Varilles ( 2.759 m. )

Ahir vàrem anar cap a Andorra amb el Marc, el Martí i el Dani, a la vall d'Incles ( 1.700 m. aprox ). Només arribar ja vàrem veure que havia refrescat i ens vàrem haver d'abrigar un xic. Baixava un vent fred de les muntanyes que glaçava. De fet ja varen dir els del temps que les temperatures baixarien. 

Vàrem pujar fins al refugi de la Cabana Sorda ( 2.294 m. ), al peu de l'estany. Un refugi lliure en molt bon estat, amb salamandra a dins per escalfar-te i força net. A dins hi havia un parell d'argentins que tenien previst passar-hi també la nit.  

Al cap de poc d'arribar-hi, va començar a ploure, primer aiguaneu i poc a poc aquesta va anar passant a calabruix i finalment a neu. Per sopar portàvem unes costelles de porc, aquesta sortida és de les especials, d'aquelles per gaudir de la muntanya però sobretot dels amics i, veient que a dins no les podríem fer, vàrem encendre foc amb el carbonet que portava el Dani en un lloc arrecerat. Amb les costelles, va ser un sopar fantàstic i de fet, ja en començar a fer-les, el bon ambient s'anà escampant i les converses, que iniciàrem a mitja tarda, s'allargaren a després de sopar, entre riures i confidències. 


Avui al matí, després de dormir poc, perquè si bé el refugi era molt càlid, els llits eren molt durs, quan ens hem llevat, hem vist un paisatge ben enfarinat. 


Hem esmorzat i de seguit hem enfilat cap al pic de la Coma de Varilles ( 2.759 m. ) trepitjant neu. El Dani, que no portava un calçat adequat, ens ha esperat al refugi. La pujada ha estat pel corriol nevat, amb unes boires que anaven i venien però que sempre han mantingut el cim tapat. 




El primer tram volta la muntanya per darrera, per enfilar-te cap al coll i des d'allà seguir la carena fins al cim. En un determinat moment hem vist, perquè el Martí ens ho ha mostrat, l'efecte Broken, les nostres siluetes reflectides a la boira de sota nostra, envoltades per un halo de llum. 

Un cop fet el cim hem baixat de dret, per un torrent que baixava cap al llac. Ha estat un descens distret, dret, entre herbes relliscoses i el torrent per on baixava un fil d'aigua que s'obria pas saltironejant entre el rocam. 



Un cop a baix ens hem trobat amb el Dani, hem recollit les coses que teníem al refugi i hem marxat ja cap al cotxe. 

Ha estat una sortida fantàstica. Un lloc molt bonic, que ha guanyat en bellesa gràcies a la neu. A més, és una de les sortides que ens reservem a fer durant l'any, per compartir moments amb amics que ens estimem molt i que tot i que aquest cop no ha pogut venir molta de la gent que ve sovint, ho vivim com un retrobament, com un regal entre amics i que sempre esperem amb anhel.   

divendres, 21 d’agost del 2020

Ruta pels Pirineus ( Estany de mar - Bessiberri Nord 3.014 m. - Estany de Baix - Montardo 2.830m. )

 

Durant tres dies hem estat amb el Marc fent una ruta pels Pirineus. Vàrem arribar dimecres a la Vall d'Aran, a Arties i vàrem deixar el cotxe a Valarties, al final de la vall, a uns 1.400 m. 

Des d'allà, vàrem anar cap al refugi de la Restanca a uns 2.000 m. Aquest està situat a peu d'un estany artificial, tancat per una presa, que recull les aigües dels llacs que hi ha més amunt. No ens vàrem ni aturar, vàrem seguir pujant cap a l'estany de Mar. 

És un estany preciós, amb una gran illa al mig. Està a uns 2.260 m. Molts dels estanys d'aquella zona estan comunicats per sota i els fan pujar i baixar segons la demanda d'electricitat. En aquest, vàrem buscar un lloc arrecerat i vàrem fer un bivac. Era una nit clara, estelada, tot i que de tant en tant bufava el vent. 

L'endemà de bon matí, vàrem marxar cap al coll de la Punta Harlé ( 2.747 m. ) i des d'allà, flanquejant la muntanya, vàrem anar cap al coll de Bessiberris. És un terreny herbós i amb força pedres. Bastant dret, però que un camí marcat amb fites et va dibuixant. Des del coll es passa per sota un turó rocós per plantar-te sota el Bessiberri Nord ( 3.014 m. ). De sota estant sembla difícil d'assolir, però de nou, seguint les fites, trobes el camí. Bé, no és un camí, és una grimpada que va primer per la cresta, amb roca molt ferma i amb moltes nanses i després d'un flanqueig un xic aeri, encares el cim per una xemeneia. No és molt difícil, però cal tenir el cap clar. El primer tram de la xemeneia has de superar un pas refiant-te dels peus, però després ja trobes mans i peus fins al cim. Allà vàrem estar sols, gaudint de les vistes, impressionants i del vent que bufava. 


La baixada la vàrem fer pel mateix recorregut fins al coll, on havíem deixat les motxilles amb tot el fato que portàvem per tres dies de ruta. 

Un cop allà, contents d'haver fet cim, vàrem desfer el camí fins el pas dels Isards. És un collet estret i força dret que baixa per l'altra banda igual de dret, entre herba i que et mena cap als llacs del Tumaneja. Sempre, això sí, amb la presa de Cavallers a la vista així com l'imponent Punta Alta. 

De fet, tota la sortida és un gran mirador, un cop superes el coll de la Punta Harlé. Des d'allà veus els Bessiberris, el Comoloforno, la Punta Alta i un cop guanyes alçada l'Aneto i més enllà. 

Creuat el pas dels Isards vàrem intentar no perdre alçada per arribar als estanys gelats o de Tumaneja, on vàrem fer bivac, al de Baix ( 2.200 m. aprox ). Abans però, ens vàrem banyar a un dels llacs. Genial. Una sensació brutal banyar-te amb aquella aigua, no gelada del tot, amb aquelles vistes al voltant.

L'endemà, ens vàrem llevar ben d'hora i vàrem prendre el camí que portava cap a l'estany de Monges. Després, des d'allà, cap al coll per fer el Montardo ( 2.830 m. )  tot deixant les motxilles a peu de cim per fer-lo.

Un cop fet, vàrem baixar cap a l'estany de Ses Lloses i des d'allà cap al cotxe. 


Ha estat una ruta genial. D'aquelles que ho té tot. Amb un gran amic, compartint una passió que ens uneix. A més, el Marc és un crac a l'hora de situar-se i és capaç de posar nom a totes les muntanyes que es veuen. De fet, amb ell no portem GPS, anem amb un mapa i ens anem guiant segons el terreny. D'altra banda, el fet de portar-ho tot a sobre i dormir sobre el terreny, fa que l'aventura adquireixi una altra dimensió. Et sents molt lliure, decideixes en tot moment i ets totalment independent, malgrat hagis de carretejar una motxilla pesada. 

dilluns, 17 d’agost del 2020

Bivac a la platja

 

Ahir vàrem estar amb uns amics al Port de la selva i vàrem decidir fer un bivac a la platja amb els nens. És una experiència ben especial, des del ritual d'escollir què t'emportes, Déu n'hi do com anàvem de carregats, a muntar el campament, passar la nit i llevar-te de bon matí a peu de mar.

Vàrem deixar el cotxe al capdamunt del Port de la Selva, on comença el GR-11. En principi aquí hi ha una barrera i segons el que havíem llegit, a l'estiu el pas està prohibit, però ens vàrem trobar la barrera oberta. Com que ja teníem coll avall l'aventura, aparcàrem el cotxe allà i amb els nens, cap amunt, cap a Sant Baldiri de Taballera, per després arribar a la cala Taballera. És una cala que s'hi arriba amb barca o bé a peu. 


Els primers quilòmetres els vàrem fer per pista. Una pista que puja i no està massa bé per anar en cotxe. Tota l'estona està ben indicat. Al cap d'una estona ja vàrem trobar el trencall cap a Sant Baldiri. Un corriol marcat amb marques de GR i de sender local. És un corriol que fa baixades i pujades que discorre entre pins, sobretot pinasses i figueres de moro. 

Sant Baldiri, on ens aturàrem a descansar, és una ermita mig arranjada però que està tancada. Deixa veure però, un edifici que en èpoques anteriors devia ser ben bonic. Passada l'ermita el camí s'enfila, encara un corriol fins a creuar-se amb la pista que et deixa al capdamunt de la cala. 

La cala Taballera és una cala de pedres. De dia hi ha força gent que hi arriba a peu o amb embarcacions i de nit, es buida. De fet érem ben pocs dormint-hi. 


Els nens estaven ben emocionats. Tenir una platja pràcticament per nosaltres sols, sense ningú, podent-nos banyar quan volguéssim i preparar el racó arrecerat per dormir, va ser molt divertit, bé, emocionant. Era el primer cop que dormien a la platja, amb el cel per sostre i esperant al matí a veure la sortida del sol en llevar-nos. 

És d'aquelles experiències, per tot plegat, de les que es recorden, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer aquestes sortides i viure la natura de primera mà. La cara de felicitat de tots els nens, era fantàstica, des del moment de preparar el campament a l'hora dels àpats i fins i tot durant la caminada. 

Ha estat una sortida genial, amb bona companyia i en un indret ben bonic.

dimecres, 12 d’agost del 2020

Pic de Fontlletera ( 2.581 m. ) i Balandrau ( 2.585 m. )

 

Ahir amb l'Oriol vàrem anar a fer el Balandrau ( 2.585 m. ). Vàrem aparcar el cotxe al collet de la Lletera, en una pista, a uns sis quilòmetres de Tregurà de Dalt. En aquest punt surt un camí, tallat per una barrera, que s'enfila cap al coll de Tres Pics. 

El primer tram el vàrem fer per aquest camí, guanyant alçada fins al llom on hi ha un parell d'estanyols petits ocupats per ramats de vaques. Tot seguit, vàrem deixar el camí i enfilàrem directament, seguint algun tram de corriol i algun altre tram camp a través, cap al Fontlletera ( 2.581 m. ). És una pujada suau tota l'estona, fins cap al final que guanya alçada de cop. El vent bufava fort, sota un cel ben blau i radiant. Només algun núvol fi treia el cap. 

Al cim hi ha una fita ben clara. Des d'aquí marxa un corriol que ressegueix la carena per anar cap al Pastuira, el Coma de l'Orri i encadenar el Bastiments i altres. Nosaltres però, vàrem baixar per un corriol cap al coll de Tres Pics. De fons, uns cabirols ociosos, ens miraven d'esquitllada, sense parar massa atenció a les nostres passes. 



Des del coll surt un altre corriol que s'enfila suaument cap al Balandrau seguint les corbes de nivell i de nou, al final, fa la darrera pujada. És un cim molt conegut i un gran mirador. De fet ens vàrem trobar força gent. Abans d'arribar al cim es pot veure el refugi del Coma de Vaca, al fons de la vall i des del cim, les vistes abasten des del Canigó fins al Pedraforca darrera el Puigmal, però segurament en un dia sense calitja es pot veure més enllà. 

Al cel anaven creixen els núvols, però no es veien amenaçadors i de fet, a nosaltres no ens va ploure i dubto que plogués gaire fins a la tarda. 

La tornada la vàrem fer baixant al coll de Tres Pics i després prenent el camí ample i franc que baixa de nou cap a la pista principal on teníem el cotxe.

És una bona volta per fer amb canalla, surten uns 12 km. i el desnivell és d'uns 600 m. Molt assequible, per un terreny agraït i fàcil de caminar, i amb l'objectiu, el cim, sempre al davant. No té pèrdua.

Com a torna, de camí cap a casa ens va aturar, a Camprodon, la Guàrdia Civil. Preguntes rutinàries, però en veure, això crec jo, que només li parlava en català, ja ens va fer aturar del tot i ens va demanar papers. Un dels policies buscant informació, l'altre al costat de la furgoneta observant-nos fixament. Al cap d'una estona, ja ens van deixar marxar. 

Curiosament, quan el policia em dirigia per poder sortir d'on em tenien tancat, entre el seu cotxe i una fila de cons, va haver-hi un moment que em va semblar que sortia, encara que ell em deia que fes marxa enrere. I és clar, que ja surto, que enrere, que tiro endavant i plof! Que tenen un con d'aquells triangulars menys a la guàrdia civil i adéu, quin greu, fins mai. 

Sovint m'aturen, es veu, com em va dir un dia un d'ells, compleixo el perfil perquè m'aturin i així, mentre segueixen perfils, i toquen allò que no sona, hi deu haver qui s'engomina i s'enllustra per poder fer el cràpula sense complir el perfil i poder viure ben tranquil.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

dilluns, 10 d’agost del 2020

Gran Quayrat ( 3.060 m. )

 

Ahir vàrem anar a fer el Gran Quayrat ( 3.060 m. ) amb el Josep, l'Agnès i la Verònica. 

Vàrem sortir cap a quarts de set del fons de la vall de Lis, a tocar de Banhèras de Luishon, a l'Alta Garona, Occitània. Hi ha una pista que entra dins de la vall i et deixa a una alçada d'uns 1.200 metres, on hi ha el pàrquing i uns quants bars. 

El camí comença seguint una pista que ràpidament es deixa per enfilar-se per un corriol que discorre entre faigs. Un bosc preciós que amaga faigs enormes, pujant entre salts d'aigua. Un d'aquests, de molta alçada, es pot veure en tota la seva plenitud gràcies a uns miradors que hi ha. S'hi formen gorgs molt temptadors, però que la força de l'aigua i l'alçada de la caiguda ajuden a respectar. 




Cap a uns dos mil metres d'alçada es deixa el bosc i el terreny esdevé inclinat i herbós. Entre mig d'aquestes herbes s'obre pas un corriol mig amagat que zigzagueja guanyant alçada. A mitja alçada hi ha una construcció derruïda i algunes mines en desús. També hi ha un refugi de pastors. 

Cap als 2.400 metres d'alçada hi ha el llac de Cabrioules. Un petit estany al peu de la tartera que puja al coll de Quayrat, a 2.800 m. A partir d'aquí es pren la cresta, primer vorejant el primer tram per després encarar-la tota des de dalt. La pedra és molt ferma, té moltes preses i el calçat s'agafa molt bé. De fet és una pedra força abrasiva. Hi ha un primer tram que cresteges al fil d'aquesta i després, un tram que és més de caminar per la cresta. Al final, abans del cim, torna a haver-hi un altre tram de cresta dreta, aquesta amb algun pas un xic més aeri per acabar a dalt de tot, a peu del bloc que corona el cim. Aquest bloc, de grau tres, té poc més d'un parell de metres i amb confiança es fa bé. Vàrem seure a dalt, estrets, tots quatre.




Altre cop les previsions deien que plouria cap al migdia, però el dia aguantava i feia un sol que escalfava prou. Tant com per a la baixada, fer un bany, que vàrem fer al llac. Ara bé, va ser acabar el bany, assecar-nos i arribar la tempesta. Primer en forma de gotes grans per tot seguit caure pedra. Tot i això no va durar gaire. 


Vàrem anar baixant trobant-nos entre dues tempestes, la que venia del nord i la que vèiem que descarregava a sota la vall. Només de tant en tant ens atrapava a del darrera i ens remullava una estona. El més empipador és que amb tot el mullader, la roca i l'herba esdevé més relliscosa i cal parar atenció, sobretot perquè algun tram el camí no és molt evident i cal baixar de dret. 

Ja a la barraca del pastor la pluja escampà i vàrem poder fer la baixada sense les capes que portàvem.

És una sortida molt bonica, tot i que és un xic llarga, ens varen sortir uns 20 km. i amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres. Gairebé tota l'estona tens el cim al davant, que s'alça imponent, enmig d'un circ resseguit per crestes precioses i cims temptadors. 

Allà dalt només ens trobàrem un parell de pastors, un grup de sis persones que devien pujar per l'altra vall i un munt de cabres i ovelles. Tantes, que et dissuadeixen de beure aigua dels corriols cristal·lins que baixen perquè arreu hi havia excrements d'aquestes.   

dissabte, 8 d’agost del 2020

Viatjant pel País Basc

 Dijous vàrem arribar del País Basc. Aquest any varen ser els nens els que van triar on volien anar i de fet aquest fet, el fer-los partícips de la decisió, va fer que tot fos molt fàcil. 

Vàrem sortir diumenge i al vespre ja dormíem a Larraitz, en un pàrquing a tocar del camí de sortida del GR. La intenció era fer el Txindoki, un cim de poc més de 1.200 metres que n'hi diuen en Cerví basc, per la forma, no per la dificultat. 

Al matí ens llevàrem d'hora i tot i que el dia es veia prou bé, el cim es veia encapotat. Vàrem començar a pujar. La pujada es fa per un llom verd suau, agradable i algun tram boscós. Durant tot el camí vàrem trobar moltes vaques i més tifes. De fet, amb l'humitat tot el camí estava molt relliscós. El coll es veia emboirat. Tot i així vàrem anar pujant, fins a trobar la boira. Un cop allà, ja va començar a ploure i veient que no escampava, vàrem decidir tornar enrere. Xops. Ben xops. Però contents perquè el lloc és molt bonic. Els boscos ens recordaven, sobretot als nens, els boscos de Harry Potter. 

Un cop al cotxe vàrem anar cap a Donostia. Allà dinàrem de tapes. I quines tapes! Ens vam posar les botes i després vam anar a visitar les escultures de Chillida, la platja de la Concha i el Monte Urgull. Bé, i visita obligada a Anoeta.

A la nit, vàrem decidir buscar un lloc allunyat de la ciutat. Després de voltar un xic, visitant alguna platja i llocs per dormir, acabàrem anant a dormir a Orio, a una zona per campers, a tocar del mar. 

L'endemà, vàrem anar a Getaria i Zarauzt. Les platges estan molt bé i a més, com que feia un dia encapotat, tot i que calurós, vàrem estar allà molta estona sols. Per dinar, vàrem anar a un lloc que ens va recomanar una bona amiga, el restaurant Zubiondo, i de fet, vàrem menjar molt bé i ens tractaren fantàsticament.

Un cop ben tips vàrem anar cap a Mundaka, un lloc preciós, amb una platja impressionant pels canvis de marees, a tocar de la ria. De camí ens aturàrem a Guernika, a veure l'arbre. Aquella nit vàrem fer càmping amb piscina i relax. De fet, l'endemà vàrem anar a banyar-nos a la platja. Un dels problemes que teníem era el gos, ja que a les platges no pot entrar, però sempre trobes bona gent i uns, veient que anava amb nens, el van vigilar mentre ens banyàvem. En aquesta platja és interessant estar al cas dels infants ja que et banyes a la platja però a ran de ria i el corrent és força fort. 

Després del bany, vàrem marxar ja cap a Bilbo. Vàrem aprofitar per visitar el Guggenheim, que em pensava que els cansaria i van flipar amb les exposicions. En acabar vàrem fer el recorregut amb vaixell per la ria. Al vespre ens vàrem allunyar un xic per dormir, vàrem anar a Auzoa, a buscar un lloc tranquil i vàrem trobar un parc preciós, gran i tranquil on dormir. 


L'endemà vàrem tornar a Bilbo, a visitar el nou San Mamés. No les tenia totes i més després d'haver visitat el Camp nou i de fet, em va sorprendre gratament. No només perquè tot és molt nou, sinó perquè a més et deixen passejar per tot arreu, acompanyat i alhora els preus, pels petits, són raonables. 

Després de la visita vàrem decidir anar tornant cap a casa, ja que l'endemà havíem de ser a Calders. De tornada vàrem fer una aturada a l'embassament de Yelsa, on ens vàrem banyar. Un bon lloc per acampar, a peu d'aigua, tranquil i amb una aigua ben tèbia. 

Ha estat una setmana intensa. Un viatge amb els nens que ha sigut molt fàcil i tranquil, i on anàvem decidint entre tots sobre la marxa , des d'on dormir a on menjar, i és que es fan grans. I pots comptar-hi. A més, el gos tampoc ens ho ha complicat massa.  

De cara a l'any vinent, repetirem i segur que els moments de complicitat, joc, confidències i relació es multiplicaran i ens faran més forts i units.