Gran Quayrat ( 3.060 m. )

 

Ahir vàrem anar a fer el Gran Quayrat ( 3.060 m. ) amb el Josep, l'Agnès i la Verònica. 

Vàrem sortir cap a quarts de set del fons de la vall de Lis, a tocar de Banhèras de Luishon, a l'Alta Garona, Occitània. Hi ha una pista que entra dins de la vall i et deixa a una alçada d'uns 1.200 metres, on hi ha el pàrquing i uns quants bars. 

El camí comença seguint una pista que ràpidament es deixa per enfilar-se per un corriol que discorre entre faigs. Un bosc preciós que amaga faigs enormes, pujant entre salts d'aigua. Un d'aquests, de molta alçada, es pot veure en tota la seva plenitud gràcies a uns miradors que hi ha. S'hi formen gorgs molt temptadors, però que la força de l'aigua i l'alçada de la caiguda ajuden a respectar. 

Cap a uns dos mil metres d'alçada es deixa el bosc i el terreny esdevé inclinat i herbós. Entre mig d'aquestes herbes s'obre pas un corriol mig amagat que zigzagueja guanyant alçada. A mitja alçada hi ha una construcció derruïda i algunes mines en desús. També hi ha un refugi de pastors. 

Cap als 2.400 metres d'alçada hi ha el llac de Cabrioules. Un petit estany al peu de la tartera que puja al coll de Quayrat, a 2.800 m. A partir d'aquí es pren la cresta, primer vorejant el primer tram per després encarar-la tota des de dalt. La pedra és molt ferma, té moltes preses i el calçat s'agafa molt bé. De fet és una pedra força abrasiva. Hi ha un primer tram que cresteges al fil d'aquesta i després, un tram que és més de caminar per la cresta. Al final, abans del cim, torna a haver-hi un altre tram de cresta dreta, aquesta amb algun pas un xic més aeri per acabar a dalt de tot, a peu del bloc que corona el cim. Aquest bloc, de grau tres, té poc més d'un parell de metres i amb confiança es fa bé. Vàrem seure a dalt, estrets, tots quatre.

Altre cop les previsions deien que plouria cap al migdia, però el dia aguantava i feia un sol que escalfava prou. Tant com per a la baixada, fer un bany, que vàrem fer al llac. Ara bé, va ser acabar el bany, assecar-nos i arribar la tempesta. Primer en forma de gotes grans per tot seguit caure pedra. Tot i això no va durar gaire. 

Vàrem anar baixant trobant-nos entre dues tempestes, la que venia del nord i la que vèiem que descarregava a sota la vall. Només de tant en tant ens atrapava a del darrera i ens remullava una estona. El més empipador és que amb tot el mullader, la roca i l'herba esdevé més relliscosa i cal parar atenció, sobretot perquè algun tram el camí no és molt evident i cal baixar de dret. 

Ja a la barraca del pastor la pluja escampà i vàrem poder fer la baixada sense les capes que portàvem.

És una sortida molt bonica, tot i que és un xic llarga, ens varen sortir uns 20 km. i amb un desnivell positiu d'uns 2.000 metres. Gairebé tota l'estona tens el cim al davant, que s'alça imponent, enmig d'un circ resseguit per crestes precioses i cims temptadors. 

Allà dalt només ens trobàrem un parell de pastors, un grup de sis persones que devien pujar per l'altra vall i un munt de cabres i ovelles. Tantes, que et dissuadeixen de beure aigua dels corriols cristal·lins que baixen perquè arreu hi havia excrements d'aquestes.