dissabte, 23 de maig del 2020

I se'ns va posar bé veure'ns...

Estem en aquella fase que vols i dols. Que pots desplaçar-te un xic i anar a veure a aquella gent que estimes i que fa temps que no veus. Que diuen, diuen,diuen... I ahir, ves per on, vàrem anar a veure aquells que estimem, alguns, perquè a d'altres tardarem temps a veure'ls, i vam passar la tarda junts. I el vespre. I què puc dir.
En veure'ns, ho reconec, els ulls se'm van entelar. L'emoció és un cavall desbocat que no té control. Fa com vol. Altres cops hem estat més temps sense veure'ns, però el saber que no ens podem veure, ni tan sols abraçar, feia que fos més dur. I ahir, quan ens vam veure, va ser molt especial. Per grans i xics. Perquè el sentit de les persones és trobar-se, compartir, estimar i en aquesta època en que tot està capat, on les mirades són esquives i el contacte social escàs, trobar-te amb gent que estimes i vols, t'omple.
Ahir ens vàrem trobar amb companyes que estimem. Amb fills d'amics que estimem. Amb persones que estimem i la sensació va ser de felicitat màxima.
Els infants somrients. Despreocupats. Amb ganes d'explicar-se, jugar, sentir, perquè això és el que fan i han de fer els infants, explicar, jugar i sentir. I els grans, que malgrat tot no deixem de ser infants amb més volum, també anhelem explicar, jugar i sentir, i el fet de retrobar-se, va ser fantàstic. Ens vam sentir propers. Ens vam sentir estimats.
Vam tenir moltes sensacions, molts anhels, més converses però sobretot, em colpí l'abraçada aquella del més xic, de tres anys poc més o menys, llarga, intensa i afectuosa. Sense pors, només de cor. Va ser el moment. Sentir aquell marrec aferrat, deixat anar, sentint, estimant i estimat, va emocionar-me encara més, perquè hi ha qui t'arriba al cor, a l'ànima i n'hi ha que no sé si en saben o bé ho senten i per això són com són, et fan sentir-ho tot i ell ho féu.
Ahir em vaig sentir encara més un ésser social, de nou amb gent que estimo i estimat i malgrat passi el que passi, aquells moments són els que queden i per aquells moments anirem endavant. Per la gent que estimem, pels que volem, amb ganes de veure'ns i trobar-nos. Amb ganes i si cal, ens creurem la cantarella del tot anirà bé, perquè ho necessitem i volem que tot vagi bé.

diumenge, 3 de maig del 2020

De racons especials


A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.


Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro.