Alt del Griu ( 2.874 m.), pic d'Ensagents ( 2.852 m.) i pic de Gargantillar o pic dels Llops ( 2.843 m.)

Ahir vàrem pujar amb la Montse, la Mercè i el Marc cap al refugi d'Ensagents. Vàrem deixar el cotxe al capdavall de la vall, on comença el corriol que puja al refugi i en poc més d'una hora ja érem a aquest. És un refugi lliure que està força bé. En aquest ja hi havia una colla però tot i això, vàrem trobar lloc per a tots. De fet marca que té espai per a catorze places i érem dotze persones. 

Aquest matí, força d'hora, cap a les 6, ens hem llevat i hem enfilat cap als llacs d'Ensagents. Són uns llacs força bonics, no massa grans i que els voreges per pujar cap al pic de l'Alt del Griu (2.874 m.).

Es puja per un corriol costerut, que va fent alguna ziga-zaga i arriba al coll d'Entinyola ( 2.660 m.). Avui era un d'aquells dies assolellats però ventats. Des del coll es té bona vista dels cims d'Andorra. Després el camí es desdibuixa, tot i que hi ha fites i marques grogues, i s'enfila fins un cim ample i obert amb bones vistes arreu. 

Des del cim hem pres, amb la Montse, la cresta que va cap al pic d'Ensagents ( 2.852 m.). El Marc i la Mercè han preferit fer una altra volta, acabant al Pessons. De lluny sembla una cresta amb algun pas compromès, però de fet, és una cresta que es va fent molt bé. Cal anar cercant el pas, ja que en algun tram es perden les fites, però amb paciència es va trobant i de fet, és fàcil de fer. No té cap pas aeri i sempre té un pas intuïtiu a fer. En poc menys de tres quarts ja érem al cim i baixàvem cap al coll de Pessons ( 2.823 m.).

Allà ens hem trobat de nou amb el Marc i la Mercè, que finalment han fet el Pessons i la Montse i jo hem anat cap al Gargantillar o pic dels Llops ( 2.843 m.). 

De nou de lluny es veia una cresta divertida, combinada amb trossos de pujada enmig d'herba i pedres i així ha estat. Algun tram, molt petit de cresta i altres trams de pujada a través d'herba i pedres. 

Un cop fet el cim hem desfet el camí fins al coll de Pessons i d'allà al refugi, on ens hem trobat tots per baixar plegats fins el cotxe.

Ha estat una bonica sortida, amb un desnivell de pujada avui d'uns 900 m. i uns 1.500 m. de baixada. Amb molt de sol i més vent. Un vent fred i insistent que ens ha acompanyat tot el dia. Però sobretot amb molt bona companyia. 

El Matagalls (1.698 m.) des de Sant Marçal

Aquest matí hem anat amb la Gise a fer el Matagalls (1.698 m. ) des de l'ermita de Sant Marçal ( 1.093 m). Per allà passa el Gr 5.2 que s'enfila, passant enmig d'una fageda, cap al cim. 

Hem començat a caminar prou d'hora, cap a les 8, quan el sol encara no era gaire alt. De fet, el primer tram, que encara ens tocava el sol, perquè un cop entres a la fageda aquest només es veu d'esquitllada, la nostra ombra allargada ens assenyalava el camí. 

Hem començat entremig d'arbustos i flors, entre ells l'escabiosa, la ginesta i alguna margarida, plenes de papallones que al nostre pas alçaven al vol molestes per la interrupció del seu àpat, però pocs metres després ja hem entrat a la fageda. Un bosc espectacular d'altes fagedes. Algunes rectes com llances apuntant al cel, d'altres, amb formes capricioses i tortuoses, i tot plegat amb un sotabosc inexistent, només una catifa de fulles mortes que esmorteïen el nostre pas. 

Com un parèntesis al bosc de fageda, gairebé al final d'aquest camí, al coll Pregon, una clariana gran. Un prat preciós on al mig, un monument a Pau Casals marca una cruïlla de camins, cap al cim, a la font, a Sant Marçal o bé Viladrau. Diferents rutes totes elles sortint del prat. 

                   

Un cop creuat aquest, hem entrat de nou a la fageda. Hem seguit pujant fins que l'hem deixat enrere i hem arribat al capdamunt, on un corriol pedregós s'obria pas entre arbustos baixos ja fins al cim.

A dalt hi havia una munió de gent. Es veu que avui celebraven l'aplec del Matagalls i és clar, tot de gent dels pobles del voltant han pujat a celebrar-ho. Nosaltres hem buscat un lloc un xic allunyat per veure les vistes i gaudir de la calma. Quan hem passat de nou pel cim, hem vist que feien una missa allà dalt. La taula d'orientació els servia d'altar, que es veu que t'agradi o no, si vols fer-te fotos al cim o mirar els encontorns en silenci, has d'esperar-te i oir missa. Vaja, com aquells que amb el radiocasset pugen a un cim i volen compartir els seus gustos musicals amb tu, t'agradi o no. Per tant, i com que no ens volíem esperar, ens hem allunyat d'aquells cantaires cames ajudeu-me i hem desfet camí cap a Sant Marçal.  

Tot baixant ens hem aturat a uns faigs que havíem vist ja de pujada. Uns faigs enormes i preciosos, i ens hi hem enfilat. Hem fet com quan érem xics, acceptant el convit d'aquests arbres majestuosos que amb branques fermes i robustes conviden a abraçar-les mentre t'hi enfiles i els hem coronat. Quin plaer pujar uns metres i deixar les cames penjant a banda i banda d'unes branques fermes. 

Però com sempre, arriba un moment que cal tocar de peus a terra i per tant, després de gaudir d'aquests hem acabat de baixar i arribar al cotxe.