dimecres, 31 de juliol del 2013

Ben informats

Que la Mari i el Jordi es casin m'alegra. Sóc bon jan. Que la Jennifer faci 18 anys és una sort. Que el Max faci una festa d'aniversari per celebrar els seus cinc anyets, què menys! Cal pregonar-ho. Que Solidaritat es vagi presentar a Caldes de Montbui és esperançador. Que l'Esther li digui que sí al Jose, suposo que en dubtava, no ens hauria de deixar indiferents. Que al Xaloc puguis anar a fer un dinar de temporada és una bona notícia i cal aprofitar-ho. Que els Micos Ballarins toquin al palau d'esports és una festa gran. I així un munt d'actes i celebracions. Un munt de bones notícies, però que dies, setmanes i mesos després encara quedin penjats cartells, llençols, globus, papers i paperets, aleshores això ja no fa cap gràcia. Emmerda i m'emmerda. Perquè amb la mateixa facilitat i felicitat que pengen l'avís -normalment els amics més propers- i ens en fan a tots partícips -què faríem sense saber-ho-, podrien també despenjar-los. No cal que dia rere dia en passar per aquell revolt, pont o cruïlla recordem aquell gloriós acte, festa, celebració o esdeveniment al que segurament no hi vàrem ni assistir. Ens informen però no ens conviden, quin mal gust. I a sobre ens ho recorden.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Cal ser modern

Fa uns dies els de mecènix, l'editorial que em va publicar el llibre, em va confirmar que a partir d'ara ja es pot comprar la versió electrònica. Es veu que hi ha gent que s'ha llençat de ple a això de llegir llibres des d'una pantalla i és clar, cal explorar totes les possibilitats. 
La veritat és que a mi em costa. M'agrada el tacte d'aquests. L'olor. De tant en tant necessito anar al meu racó amb llibres i agafar-ne un a l'atzar. Passar pàgines, llegir-ne un tros. Si és dels que ja he llegit i me'n recordo -cosa estranya perquè tinc memòria de peix- intentar refer el fil de la història i si és dels que no he llegit o bé dels que no me'n recordo, intentar lligar una història. Ja de petit, a casa de l'avi, on hi havia llibres a tot arreu, des del bany a qualsevol moble o postada, m'agradava seure al terra i fullejar els llibres. Gaudir de la seva companyia. De la seva presència. I suposo que m'ha quedat. 
Així doncs, com deia, a mi m'agrada la presència física dels llibres, però reconec que a vegades costa carretejar segons quin llibre, sobretot a les vacances, quan l'encabiment de l'equipatge esdevé una obra d'enginyeria i portar una pantalla amb un grapat d'aquests facilita la feina. 
Per tant, si a algú li interessa podrà trobar-lo en aquest enllaç, però tal i com estan les coses i com que sóc dels que creu que no es pot posar preu al fum, amb un missatge aquí us l'enviaré gustós i gratuït.   

dissabte, 27 de juliol del 2013

La calor és aquí, els bombers allà

Ja tenim la calor forta aquí. Després de dies estranys, amb força fresca i algunes pluges, els termòmetres s'enfilen altre cop. Al pic del dia sortir al carrer esdevé un calvari. Anem ran de paret, buscant les ombres i al arribar a casa, amb persianes abaixades, combatem la calor com podem, un ventall, aire condicionat o bé seient a la cuina amb la porta de la nevera oberta. Imaginació molta fins al vespre que fresqueja. Només la cigala desafia les altes temperatures i canta constant, té l'estiu per lluir-se.
Segurament ara que torna la calor, alguns, sobretot personatges ben vestits en despatxos agradables allà a Barcelona, aniran amb el cul ben premut, posant ciris a la verge i pregant per la pluja. Són els que ara deuen començar a dubtar si aquella decisió, presa mesos enrere, quan les temperatures eren suaus i les previsions de la Nasa auguraven un estiu fresc i humit, fou encertada.
No pels bombers professionals ni els voluntaris retallats, i ara. Tampoc per la manca d'inversió realitzada, no senyor. El que els deu preocupar més és com mantindran el càrrec si es declara algun o alguns incendis grans, perquè posats a retallar, podrien haver retallat altres coses. Però ja se sap, això de la política és un joc d'atzar, com llençar els daus, a vegades l'encertes i a vegades no, i per sortir-te'n només cal saber convèncer que no hi havia altra opció, que la situació obligava.
De moment els vents els són favorables, cap incendi gros, menys bombers a pagar -sempre paguen els mateixos- i tot a canvi només de la sort que ens donin els daus i uns quants mals de ventre.
Espero, de tot cor, que l'hagin encertat, sinó de res servirà el llistat d'excuses que s'han preparat, perquè hi ha coses amb les que no s'hi val a apostar i si es fa, cal assumir-ne les conseqüències.

divendres, 26 de juliol del 2013

Penjant d'un fil

I torno a tirar.
El món dels mestres tites, altrament dit mestres d'escola, passem cíclicament per períodes d'incertesa. De mobilitat. La darrera la de les comissions de serveis. De manera ocasional un mestre pot canviar d'escola, ocupant una plaça que no és seva, si el projecte li interessa i l'escola hi està d'acord, això sí, quan la plaça és buida.
Cada any hi ha aquest joc de cadires. Uns que van i d'altres que tornen. Fa un parell d'anys que estic a Mura. Una escola petita, vint-i-pocs nens i nenes en tota l'escola i amb unes infraestructures complicades, però amb enormes possibilitats.
Doncs bé, com peces de dòmino que t'arrosseguen, aquest any la persona que té la plaça a Mura i que mai hi ha volgut anar, ha saltat de la plaça que ocupava. De retruc jo que ocupo la seva plaça en comissió també saltaré i tornaré a Sant Vicenç, la meva plaça i qui ocupava la meva també sortirà expulsat. I així anar fent fins l'infinit. És un sistema basat en les places i els mèrits de cadascú, on es prioritza l'individu però que malauradament qui en pot sortir més mal parat, pot ser l'escola, si més no a partir del segon moviment ja que les persones que salten perquè el propietari de la plaça torna, pel que sigui, potser volen quedar-se a l'escola i l'escola els vol, però com el joc de les cadires, quan una està plena, cal buscar-ne una altra i de res val que se'l vulgui i ell vulgui quedar-se.
No sé què passarà i tampoc neguitejo massa. Sant Vicenç és una bona escola. A més sempre hi ha pla B, però de moment, el més angoixant serà que l'escola on era i iniciàvem un projecte, assentant unes bases sòlides d'escola, podria ser que comencés el curs amb tots, sí, tots els mestres nous. És fàcil de veure-ho. Hi ha dos mestres i mitja jornada amb un altre mestre. Un salta, servidor, l'altre és nou, la mitja i un altre està de baixa i se l'haurà de cobrir. Per tant, al setembre, quan obrin la porta de l'escola, totes les cares de mestres seran noves i no és el primer any que passa. Per mala sort ja els ha passat altres vegades. Potser caldria mirar què es prioritza.
 

dissabte, 20 de juliol del 2013

Un senyal

Hi ha qui diu que al final o al principi de l'arc de Sant Martí, és igual el detall si no sabem si venim o anem, hi ha una olla plena d'or. Segurament deu ser una imatge poètica tot referint-se que anant fins on neix o mor aquest s'aconseguirà allò que es vol. Una manera de camí d'iniciació, per allò de la importància del viatge. Ítaca i tal. Doncs bé,  avui, a Calders, l'he trobat. Un senyal. El senyal. He trobat l'olla i m'ha agradat. La millor que podia trobar. No em permetrà comprar gaires coses, tampoc fer grans inversions però senzillament, mostrava el camí. El somni.
D'acord, d'acord. Els escèptics diran que era fàcil. Que avui en dia arreu està sembrat d'estelades. Que no hi ha poble, vila o ciutat i permeteu-me dir que especifico perquè si ignoréssim aquests matisos Llívia seria francesa, al carrer trobes un bé de Déu d'estelades. És cert que de tant en tant trobes també alguna estanquera. Res, ambaixades. Delegacions. Consolats. Cal ser generós amb les visites. I també és cert que la pluja, malgrat ser a l'estiu, ens visita força. Però no em negareu que fins i tot sumant la facilitat de coincidir aquests dos paràmetres, no deixa de ser difícil trobar un indret des d'on es vegi clar i al moment, portant càmera i tot, l'arc de Sant Martí naixent d'una l'estelada. Vaja, no diré que és una revelació que això és d'il·luminats, ni una profecia que cal creure en ella, sinó que em basaré en els fets. És una certesa. Un clam. Una veritat.

divendres, 19 de juliol del 2013

Van creixent

Em fascina. De moment, els set mesos i escaig encara no donen per gaire més, repta fins allò que vol aconseguir. Visualitza quelcom i s'hi llença. Ara, des de fa poc, comença a aixecar-se. S'arrapa amb aquelles petites mans molsudes, movent els dits per trobar on aferrar-se i un cop se sent ben subjectat, alça les cames, s'impulsa. Sovint acaba en un angle impossible, un angle que a base de passos curts anirà corregint fins a posar-se paral·lel al mur que ha superat. Normalment, el sofà. Després, quan està dret, tentinejant, somriu a cor que vols i tot seguit et busca amb la mirada. Pica amb les mans al sofà. T'ho explica. Et diu, ho he fet i aleshores, si ets a prop, allarga el braç per aferrar-te, per subjectar-se a tu i si ets lluny pot anar-se desplaçant de costat, sempre palpant primer amb les mans o bé acostar-se al terra, que lluny li queda quan està dret, a poc a poc fins a quedar de quatre grapes. I tornar a començar. Perquè és perseverant. Insistent. Constant.
A vegades, quan li falla un punt de suport i rellisca, cau, tendint a caure de costat perquè una mà, sempre, es manté aferrada al suuport mentre el cos pivota a l'entorn d'aquesta. Sona el cop i cal que soni. No sempre li evitem l'ensurt, ja està bé que vegi què pot passar, els seus límits i les seves grans possibilitats. I és fascinant. Sobretot quan et mira amb aquells grans ulls foscos i et somriu. Et sedueix. Et diu, ho he fet. He escalat el cim. L'Everest. I poc a poc els objectes decoratius pugen un xic. El marge s'amplia i tot va més amunt perquè el petit de casa es fa gran, confiat i feliç i els seus tentacles ho abasten tot. Perillosament tot.   

dijous, 18 de juliol del 2013

Santa paciència!

El grup feixista aquell, no, no parlo ni de Ciudadanos ni dels del plasma i el bótox, parlo del MSR, un grup tristament famós per les seves pintades, amenaces, atacs, vexacions i pallisses a tots aquells que no pensen com ells, amb una capacitat de diàleg i confrontació d'idees semblant a les d'un rinoceront i una paret, acaben de fer unes pintades al Pi de les tres branques i així ho esbomben. Hi han espraiat una senyera, una estanquera i el seu logotip. Originals, originals, tampoc. Només l'afegitó de la senyera, tot i que sembla que tots aquests feixistes quan volen mostrar-se més oberts i tolerants, simpàtics fins i tot, posant-se la pell de xai grapada al cos, acompanyen els seus símbols més rancis amb la bandera catalana. Per maquillar. Per distreure. Deuen pensar, els energumens, que és una manera subtil, profunda i intel·ligent de fer-nos creure que se senten també catalans, que són dels nostres, però només cal veure'ls un dia i sentir-los un minut, per desemmascarar la seva estratègia. Vaja, com fan certs partits polítics que volen aniquilar el país i s'embolcallen amb la senyera per fer-nos creure que ens respecten. Si us plau! Que ja són 300 anys!
La veritat és que el fet que pintin el Pi de les tres branques, més enllà de la ràbia que em fa que embrutin el país doblement, una per les pintades, l'altra per l'estanquera, em sembla que tampoc cal donar-hi més voltes, ho rentem i senzillament d'aquí un any, quan siguem un Estat independent, els facilitem l'escolarització de nou. Becats, és clar. No hem de donar a ningú per perdut, ni els que poden semblar més rucs i inadaptats. Cal picar pedra i de la dura.
Ara, que enmig de notícies com aquesta, la resposta més clara i nostrada seria aquesta. No us la perdeu!!!

 

dimarts, 16 de juliol del 2013

La indecència del futbol

Què voleu que us digui, que un noi barbamec corrent rere una pilota guanyi milions ja no em deixa indiferent. Durant anys he seguit els partits del Barça. Fins i tot algun cop he pagat per veure'n. Segurament alguna cosa hi tenia a veure la passió d'algun familiar estimat, però amb els anys, vas filtrant. Vas madurant i vas donant-li voltes a les coses i quan mires al teu voltant i veus la gran quantitat de gent que amb prou feines se'n surt, que no en té ni per menjar, d'altres que els fan fora de casa per una o dues quotes impagades o a la majoria els retallen part del sou, si tenen feina; m'empipo. I ho trobo un insult. L'exemple sublim de l'estupidesa col·lectiva. De la insolidaritat malgrat per Nadal portin quatre llepolies als hospitals.  Després anirem rere els directors de bancs, filles de matadors d'elefants, polítics adinerats o vés a saber qui, però també cobren segons uns mèrits hipotètics diuen. Podem argüir que uns són públics, d'altres privats, però diria que l'erari també col·labora amb certs clubs i fins i tot els compra terrenys. I és indigne. Si més no si no es marquen uns límits. Unes línies vermelles. Unes prioritats.
Algú em deia que guanyaven segons la riquesa que generaven. Però si és així, si realment és així i així deu ser, d'algun lloc han de sortir les misses, ens ho hem de fer mirar. Hem d'analitzar el país que tenim i cap a on anem, perquè el valor de les coses malauradament radica en el que estem disposats a pagar per elles i en aquest país es valora molt més marcar un gol que investigar qualsevol malaltia, aturar una pilota que tenir cura dels malalts, tallar una pilota que educar els infants i així centenars d'exemples. Vaja, que en aquest país del totxo, que de cop i volta ja no ho és i tothom es menja els mocs, ara és el país del futbol. Que dóna moltes alegries efímeres però de menjar, coneixements o futur, cap ni un. El poble mor, visca el futbol!

dilluns, 15 de juliol del 2013

Una tarda de platja a Barcelona

Avui hem anat a la platja. A la del Poblenou. Hi hem anat a la tarda, després de passar el matí pel centre. Només arribar hem trobat un petit forat ran de mar, enmig de tovalloles i para-sols acolorits. Després d'estirar la tovallola he anat tafanejant la gent del voltant. Al davant teníem un personatge curiós, amb un tatuatge d'aquells que costa de desxifrar. Un tipus de collaret, rosari possiblement, que acabava amb una creu a l'alçada del melic i allà on acabava, començava la cara d'un querubí envoltat de raigs. Era un noi jove que anava amb una colla i amb la que deuria ser la seva filla. En un moment donat la conversa ha anat i l'he sentit perquè el meu fill estava pendent d'ells i no me n'he pogut estar, més o menys així... 
- Con este culo, esta niña verás, a los veintidós, cuando llegue a la playa todos los hombres lloraran... I tots vinga a riure i a mirar la nena i ella, amb un somriure de no entendre res, quatre anys poc més poc menys de vida, jugant amb la sorra. Fent castells. I ells passant-se la xibeca. Més enllà, sota un para-sol amb el text "El Gato al agua", quatre nois fornits i una nevera de platja. Anaven tots tatuats, tot i que aquests, a diferència de l'altre, no duien res que es pogués reconèixer. Eren tatuatges més estil cortina de bany o mandales allargats i alguna paraula de tant en tant, en altres llengües. Sobretot en xinès, diria. I el terra ple de llaunes de cervesa, a tocar de les cadires de càmping. Un d'ells, curiosament també portava un rosari, però no tatuat, el portava posat. Més enllà una parella d'homes sota un para-sol i rere d'ells les respectives dones. L'home que tenia més a prop, amb un bon brau tatuat al braç i uns ulls que semblaven escrutar-ho tot, sobretot les dones que passaven. I així 360 graus. Ara, tots fent la seva. Entre cerveses, porros, sol i rialles sobtades. També han passat un parell de persones a l'aguait, mirant als que estaven estirats, caminant vestits entre la gent i amb un deix sospitós a la mirada. Un del costat, per cert, he sentit que deia que aquests estaven buscant a veure què arreplegaven... Però no els he vist arreplegar res. I just després un home gran amb un detector de metalls, ran de tovalloles, cercant i buscant. Ah, també els venedors de llaunes, és clar.
Mirant a la platja se m'ha desmuntat aquell tòpic del mascle espanyol, allò del pèl en pit. Segurament en aquella platja hi havia més hores de depilació que gotes al mar. Ni un pèl. Tothom pit pelat, bronzejat i esculpit. Perquè si una altra cosa he vist, és que en aquest país sembla que tenim cert interès per mantenir un cos esvelt. Modelat i definit. Sembla que en conreem la seva perfecció i ja està bé cuidar-se. Per cert que dels tatuatges més que no agradar-me la idea, és el resultat. Si trobés quelcom que em semblés digne d'estar tota la vida escrita sobre el meu cos ho faria sense pensar-m'ho. Però encara no l'he trobat, tot i que hi dono voltes. 
La platja es veia força bruta. Excavant per fer el castell de sorra hem anat desenterrant tot de detritus plàstics, algun l'he llençat sense mirar què era, no he gosat...  
Suposo que avui he estat distret mirant el personal que m'envoltava, m'agrada tafanejar, com crec que ells s'han distret mirant-nos a nosaltres arribar i fer i desfer. Tan diferents tots plegats però amb tantes ganes tots d'estar una estona a la platja i és que l'estiu ja ho té això.

diumenge, 14 de juliol del 2013

La Catalunya que volen els unionistes, la Catalunya Nord.

M'agradaria proposar un exercici. Un joc pels que reclamen el federalisme com els socialistes o els que enalteixen el paper de l'Estat com els Ciudadanos o el PP. Segurament ja l'han fet, no m'estranyaria i a això van, però per si de cas jo els el proposo. La proposta que els faig és que visitin la Catalunya Nord, aquell racó de país que els espanyols, no ho oblidéssim pas, van regalar sense el consentiment dels seus habitants a canvi d'unes terres del nord per tancar un tractat de pau, i que s'hi estiguin un temps. No cal massa.
El primer que els sobtarà i alegrarà, és que allà amb prou feines se sent el català al carrer, més si no et coneixen. Fins i tot els enorgullirà veure que els francesos han fet com fan ells arreu on es parla català i no és el Principat, li canvien el nom. Li diuen d'altres noms per desprestigiar la llengua, allà l'etiqueten de patuès. El cor no els cabrà al pit.
Altres coses que veurien amb alegria és el sentiment d'inferioritat que han aconseguit inculcar als seus habitants, fent-los creure que valen menys perquè no són de l'urbs francesa i els ho recorden constantment. I per assegurar-se la feina, empobreixen el territori, fent-lo dependent, amb grans superfícies amb seu a París o negocis deslocalitzats. Promovent una economia de subsistència, sense crear riquesa, sense crear teixit industrial. Condemnant-los a dependre de l'Estat.
A més a més, com va fer l'Estat aquí però amb la diferència que allà els ha sortit bé, potencien la mobilitat geogràfica. Fent que les terres del sud siguin atractives pels jubilats del nord, mentre que els joves del sud, si no tenen camps i volen anar a la Universitat, han de marxar i per tant, s'han d'integrar a l'Estat i és clar, cal ser molt ferm per mantenir els ideals quilòmetres enllà de casa, en territori hostil, sol i amb tota una maquinària estatal en contra. La majoria, per descomptat, acaba claudicant. Què faríem nosaltres si d'adolescents per estudiar ens enviessin a Saragossa i la feina la tinguéssim a Toledo? Difícilment seríem abanderats del país.
També els alegraria veure que el que sobreviu més és la vessant més folklòrica, la menys perillosa, la més agradable. Senyeres arreu, sardanes a totes les festes i algun plat o beguda local. I ja està. El toc català francès. Vistós i poc perillós.
Si els partits polítics unionistes anessin a la Catalunya Nord, estarien contents de la feina feta pel govern francès, però també veurien que han de treballar més al sud i així ho fan, ja que la subsistència del nord, va estretament lligada a la subsistència del Principat, com també el Nord sofert ens recorda als del Principat a què ens enfrontem. A l'anihilació com a país. A la reducció a parc temàtic si no disposem de la força d'un Estat o un veí fort que ens respecti. Per tant, per ells i per nosaltres, només hi ha un camí per a sobreviure com a entitat. La Independència. La resta, ja vindrà sola.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Cargols, cargols, cargols...

Si n'hi ha de cargols. Sembla que hi ha una plaga. Altres anys no en veia tants o potser, qui sap si des de que em passo el dia fent fotos vaig amb els ulls més oberts, no m'hi fixava. Però n'està plagat. Bé podrien ser dels grans, del bover i aleshores la plaga seria de veïns amb frontals caçant-los al vespre, una visió més divertida i bucòlica, però no, són d'aquells menuts que tothom ignora. Irritantment menuts. I ara que han segat els camps, qualsevol rostoll verd que queda, per minso que sigui, està recobert d'un castell de cargols i amb prou feines si es veu la tija. Després, quan fresqueja surten tots i a vegades veus una corrua de cargols ran de carretera. Una manta blanca ondulada. L'endemà aquell tros és més lluent, esmaltat. Però malgrat la gran quantitat d'aquests que moren en l'intent de travessar la carretera, no sé què esperen trobar a l'altra banda, el seu número sembla no minvar i aleshores, temerós, sabent que l'enemic ens sotja, quan trec a passejar la gossa al final del dia miro i remiro l'hortet per buscar possibles visitants no desitjats i si en trobo els expulso. Cada nit. Amb la fresca i un frontal. Però perquè vull, perquè per quatre tomàquets, cinc patates, deu escaroles i alguna que altra verdura més, no caldria esforçar-s'hi gaire, però és agradable l'exercici al vespre, quan tot està silent i córrer l'aire fresc.
 

dijous, 11 de juliol del 2013

Sóc ric!

M'agrada ser mestre. M'agrada la meva feina i m'ho passo bé, però el que més m'agrada, és que em fa ric. Ric en moltes coses però sobretot en temps. Sempre m'ha agradat més invertir en temps, en temps per mi i pels meus que hipotecar aquest temps per alegries futures.
Segurament mai tindré molts luxes, però quin luxe hi ha més gran que poder passar hores amb els teus fills, ajudar-los a créixer i ser al seu costat quan cauen per allargar-els-hi la mà?
Sé que no és políticament correcte parlar del temps de què disposem. Hauria de parlar de la feina a casa, dels cursos de formació, de les entrevistes, les colònies, les responsabilitats, les dificultats diàries, del salari retallat o de mil coses per justificar-me, però la realitat és que faig la feina que vull i estic pagat amb el millor que se'm pot pagar i n'estic content i agraït. Molt agraït. I qui ho trobi massa, que es faci mestre. La porta és gran, massa gran a vegades.

diumenge, 7 de juliol del 2013

Descansi en pau


Vagi d'entrada que no en sóc molt de la corda del Partit Socialista. No entraré en matisos de si dels catalans o dels espanyols, no em sento preparat per distingir on comença un i on acaba l'altre, això ho deixo a mans de cirurgians hàbils i sense tremolors, però fins i tot definint-me com algú que mai ha combregat amb ells, sobretot perquè temien qualsevol tipus d'independència, començant per la pròpia, de vegades, en molt comptades ocasions però de vegades, me'ls he mirat amb certa simpatia. Han tingut líders assenyats, a vegades de consistents i fins i tot alguns cops de ferms, i fossin com fossin i malgrat les discrepàncies que pogués sentir amb ells, hi havia una part de coherència i de proximitat, per allò de català i socialista, que no em deixava indiferent. Al contrari, me'ls feia simpàtics i clars.
Ara bé, des de que el doble del Miliki va prendre possessió del càrrec moltes coses ha canviat. Els ideals dels altres caps de llista eren més o menys discutibles, però semblaven voler defensar mínimament el país, mentre que ara, l'actual líder dels socialistes de Catalunya, ha dimitit. S'ha rendit i mostra la cara més servil, buida, ignorant, falaguera i  mesella que podíem esperar d'un socialista català i tot només per una moixaina de l'amo. Què voleu que us digui, sembla un hipopòtam escapat del joc del "Tragabolas", ja que s'ho empassa tot i mai en té prou. Però el més irritant d'aquest personatge, proper bufó de la cort, és que quan li fan un gol encara somriu i treu pit.
- Hem aconseguit que l'altre equip guanyi i l'afecció sigui feliç. Canta a cada gol.
I la veritat, en sentir ahir la pomposa declaració de Granada, la del ni-ni-ni, ni nació, ni dret a decidir, ni sobirania fiscal, em va fer pensar en en Boabdil, el darrer rei de Granada però amb la diferència que en Navarro, en comptes de plorar el que no havia sabut defensar, va sortir somrient i traient pit.
El que dèiem, li fan un gol i ho celebra.
Requiescat in pace PSC.  

divendres, 5 de juliol del 2013

Préssecs sucosos

Avui, a una bodega d'Artés, he vist i comprat uns préssecs grans. Molt grans. Tenien un color carmí encisador, tirant cap a borgonya i no me n'he pogut estar. N'he comprat una bossa i a casa, mentre n'anava pelant un, el seu regalimar enganxós entre els dits i l'aroma que desprenia, així com la calidesa del seu tacte, ja que encara no els havia posat a la nevera, m'ha fet retornar anys enllà, quan de xic, al tros dels avis a Lleida, anàvem rere el remolc del tractor. Hi posaven les caixes plenes de préssecs i nosaltres, amb uns ganivets poc esmolats, n'anàvem escollint i menjant. Un rere l'altre. A mans plenes. Diria que aquell dia vaig acabar empatxat de préssecs, però feliç a més no poder.
Més tard, quan l'he menjat, a la primera queixalada, he anat altre cop de viatge. Aquest cop però a la Catalunya Nord, amb aquells camps inacabables plens de presseguers. Uns presseguers que ens acompanyaven tot l'any i que ens regalaven contínuament una paleta de colors meravellosa. I si penso en la Catalunya Nord indefectiblement penso amb el Laurent. Un pagès del nord, fornit i taciturn, amb un sentit de l'humor agut, que té vaques i mena camps de presseguers. De tant en tant ens en donava i aquells préssecs, aquell regal, era d'un gran valor. No pel que valgués, que no sé si era molt o poc, sinó per l'acte. Pel fet. Pel gest d'amistat que se'n desprenia i avui, menjant el préssec, he enyorat aquells moments d'infància i la distància que ens separa amb al Laurent. I tot només amb un préssec. Genial!

dijous, 4 de juliol del 2013

El viatge més llarg, comença amb el primer pas.

El viatge més llarg...
Vivim temps emocionants. Sembla que bufen temps de canvis i de moment, el vaixell que va cap a Ítaca, encara no ha virat. Molts temem el cop de timó sobtat a què ens tenen acostumats els nostres governants. Aquell deixar créixer el suflé per, de cop i volta, punxar-lo amb un escuradents. Les excuses han estat com els dirigents. Variades i diverses. Uns cops ha estat perquè ara no tocava, d'altres pel bé del país, encara uns altres per aquella fabulosa estratègia negociadora que ens ha permès seguir vivint de les engrunes que ens han deixat i que hem convertit en riquesa. Però avui, creuem dits i escopim tres vegades seguides a terra si cal, sembla que el rumb és ferm i l'horitzó s'atansa.
Els passos es van donant com estaven previstos. A cada nova ràtzia espanyola es respon amb una serenor i fermesa lloable des d'aquí.
El líder del procés sap acompanyar-se. Estén la mà i alhora es manté ferm. Cosa estranya i sorprenent, com ja he dit. I el subjecte de discussió, el país, mira atent i espera el següent pas. Emocionat, serè, confiat i valent. Espera i escolta.
No ho sé com acabarà tot plegat, però després de molts anys, per primer cop, em sembla que el procés va de debò, que se'l creuen els que se l'han de creure més i sembla ser que volen arribar fins al final.
Donem-els-hi confiança i força, però vetllem perquè no es desviïn. A qualsevol indici d'alentiment o canvi de rumb, cal que notin el nostre alè al clatell, perquè el país no sé si està a punt per a un altre desengany. Ja fa massa anys que ens ignoren, humilien i se n'aprofiten de nosaltres. No sé si aixecaríem el cap d'aital garrotada i bé ells, els espanyols, ho saben i per això, de ben segur que intentaran tombar-nos com sigui, perquè claudicar ara podria significar altra cop molts anys de silenci o qui sap si de desaparició definitiva. Tenen molts mitjans i els faran servir tots. Ens atacaran des de fora i des de dins. S'hi juguen massa per no usar totes les baralles possibles, les marcades i tot, i untaran personatges d'aquí per tal de que s'uneixin a la causa unionista. El joc brut serà el seu joc. Acostumem-nos doncs, però preparem-nos per fer bugada i empènyer.

El dèficit...

dimarts, 2 de juliol del 2013

D'antics alumnes.

Una de les coses que em fa més il·lusió sent mestre és anar tenint notícies d'antics alumnes. M'agrada veure com se'n surten i si van acomplint els seus somnis.
Avui, via facebook, he parlat amb una noia que vaig tenir fa uns anys. Quan vam coincidir va fer un canvi gran. Era una nena que tenia certes dificultats en alguna àrea però les ganes de superar-se i treballar, van fer que poc a poc s'anés posant al dia i si bé no va excel·lir, són quatre els que sobresurten, sí que va demostrar, i millor encara, es va demostrar que podia fer allò que volgués si s'esforçava. I així segueix.
Un altre, tímid, tancat, poruc, que s'amagava sota la taula davant d'un problema i que no en volia saber res de l'adult, ara també és a la universitat i confia amb ell. Va necessitar d'amagar-se sota la taula durant uns dies quan quelcom no li anava bé per avui, anys després, fer una carrera i mostrar-se segur d'ell.  Vàlid per tots els demés. 
Encara un altre. Vaig trobar un noi d'aquells que quan era nen era un possible cas de fracàs escolar. De manual. Desmanegat, brut, amb mala lletra, somniador, dispers, callat, excèntric... Vaja, poc encaixava en allò que s'esperava d'un infant de primària a l'escola ordinària, però amb confiança i deixant que fes al seu ritme, aquest va explotar el seu potencial. És veritat que mai va fer un full net i menys ben presentat, però a més de portar robots construïts per ell a classe i explicar-ne el funcionament, ara estudia de manera meritòria una carrera científica a la universitat. Segurament  només li calia un marge de confiança, com als altres. A casa confiaven en ells, però el sistema no està preparat per confiar en ells. Ens fan por i volem resultats i estereotips. Ara, amb perspectiva, puc dir que sóc jo qui va tenir sort de creuar-me amb ells al camí. Sort de trobar-me un infant o altre que em posés a prova. Que em desmuntés els esquemes apresos. Que em fes plantejar coses. Perquè nens com aquest o com l'altra nena o com d'altres que he tingut són els que m'ajuden a mi a millorar com a mestre i que alhora donen valor a la feina. Els que van rodats, aquests funcionen malgrat els mestres, aquests, amb perdó, no ajuden a fer canvis reals. Els altres, els que a priori són difícils, casos perduts, són els que ajuden a millorar l'educació. A mi em van ensenyar a valorar els infants que tinc al davant pel que són i no pel que esperem d'ells i a confiar en ells i veure que també poden triomfar. Que també tenen cabuda al sistema educatiu, però necessiten temps. Temps i confiança. Cal donar-els-hi la mà per aixecar-se, però després, empènyer-los perquè facin sols. Perquè es trobin i a la llarga, en general tots acaben sobresortint per un motiu o altre.