Visca Catalunya... des de Calders.

Quan em demanen d'on sóc, malgrat les vacil·lacions inicials, ho tinc clar i responc amb un, sóc de Castellar i visc a Calders. I no és per fer un lleig. Potser hauria de fer com l'estimat Rubianes, sóc calderí castellarenc o bé castellarenc calderí, no ho sé pas, però així ho sento.

Una cosa és on tens els teus records d'infància, la família, molts dels amics i l'altra on has fet camí. No només a Calders, és clar, però a Calders hi tinc grans moments, únics. Vitals.

A més del viscut personalment, hi ha aquella sensació de pertinença al grup, perquè quan, com per exemple l'altre dia al concert de festa major mires al teu voltant, totes les cares et són conegudes, totes et són afables i has establert algun tipus de lligam, més o menys fort, amb cadascuna d'aquelles persones i això et fa sentir part de la comunitat. Les històries dels seus avis i àvies són també teves, perquè malgrat la distància són com les històries dels teus, llunyanes en l'espai però properes en el contingut, els infants que juguen a la plaça, són com els teus, dels teus i te'ls mires amb un somriure familiar perquè els coneixes i en coneixes la història i les trapelleries. Has fet nous amics i has establert lligams forts, sòlids i amb el temps, en el poble, has teixit moltes complicitats. Formes part del grup. Ets grup. I tant és el que pensi cadascú, perquè, i potser es va viure més intensament el primer d'octubre, els lligams es van estrènyer i petites discrepàncies amb un o altre, quedaren en això i per sobre de tot, restà el veinatge, on cadascú, des de la seva posició, defensa el poble i els seus veïns. 

Avui, onze de setembre, és d'aquells dies on per sobre de tot està el país, Catalunya. Baixaré amb autocar a Barcelona, a fer país, a reivindicar, colze a colze amb la gent del poble, amb els meus veïns, un país lliure. A clamar per una República Catalana on tothom pugui expressar-se lliurement, decidir el seu futur i construir un país millor. 

Visca Catalunya!  

L'autocrítica per quan siguem un Estat

Vàrem subestimar la violència de l'Estat. Potser no estàvem preparats per a la Independència. L'amenaça era real... I així van caient poc a poc alguns arguments de diferents líders sobiranistes fent autocrítica. Dient que cal fer autocrítica després de tot plegat i que, sento a la ràdio, encara no n'hi ha ni s'espera de l'Estat.
Ara bé, amb tot el que ha passat, esperar res de l'Estat és d'innocents. D'il.lusos. Estem davant d'una paret que ni respon ni escolta i potser, tampoc cal esperar-ne res. No ho sé, però em sembla que a vegades anem amb el lliri a la mà.
L'Estat és ferotge. No escoltarà, ha usat i usarà la violència. Farà escoltes a tothom, seguirà a representants polítics o aquells a qui li sembli. Amenaçarà a tothom que li representi un perill potencial. Usarà la justícia per fer allò que li interessi i el que no podem ni cal que fem, és autocrìtica. Crec que hem d'anar endavant. Si tenim clars uns objectius i ens ho creiem, hi hem d'anar a per totes. Intentar negociar res amb l'Estat és una jugada perdedora perquè asseguts al govern hi ha un partit que té molts casos de corrupció. Que casualment es destrueixen proves, ja sigui a la seva seu o en jutjats o seus policials, que els podrien implicar. També moren persones que els podien perjudicar, alguns disparant-se amb una escopeta al pit i no passa res. Res de res. Però és clar, si tens tots els mecanismes policials i judicials al teu poder, res et fa témer.
Ara sembla que a les escoles ens començaran a inspeccionar. A visitar inspectors per veure com treballem i què fem. No estaria malament si l'origen d'aquestes inspeccions no fossin d'un govern que ha arrabassat les institucions al govern legítim del país i ha dit per activa i passiva que la seva missió és espanyolitzar als infants catalans i acabar amb tanta autonomia.
Molts ho hem dit sempre. Al punt on estem, si retrocedim o ens aturem, l'Estat, com una piconadora, ens passarà pel damunt, intentant acabar amb el fet català. Perquè l'incomode. Hem iniciat un camí que no té volta enrere.
El 21D cal votar amb consciència, perquè si guanya l'independentisme, potser seguirem on som, però amb la força d'una majoria al darrere, si perd, el bloc del 155 ho farà servir com a pretext per acabar amb allò que ens diferencia; llengua, mossos, escola...
A prop tenim exemples d'indrets on han tancat televisions i ràdios, llengües que es discriminen a l'ensenyament o governs sense cap marge d'actuació.
El 21D, tornem a entonar el no passaran.

Tinc esperança.

 Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
Hi haurà qui malparlarà dels talls d'ahir, del mal que ens vam fer, de la poca repercussió econòmica de tot plegat, però va ser un missatge clar i concís. El país és nostre. Perquè podran empresonar líders, perseguir mitjans d'ocupació, mestres que ajuden a pensar... podran creure que ens tenen però res més lluny de la realitat, perquè som tossudament lliures i farem allò que calgui per defensar les nostres institucions i el nostre país.
No ens rendirem. Catalunya és i serà, i no serà per la força de la repressió que ens tindran, ni de la por, perquè si cal els farem creure que ens tenen, fins a la propera. Fins que hi hagi una altra oportunitat i quan menys s'ho pensin, hi tornarem.