Avui, vaga!

Si a les neveres de la casa Fravor en comptes d'una coberta de titani esmaltat els hi posen una coberta de plàstic, cap treballador es queixarà. Si un taxista ha de portar un home vestit de torero amb capot i espasa, farà la ruta i passa que t'he vist. Si un venedor veu que les llaunes de refresc canvien de forma i color, se les mira i després de sacsejar el cap les posa al prestatge i a vendre que són quatre dies. Si a un oficinista li canvien el format del document, l'omple com sigui i a les vuit, cap a casa. I així una feina i una altra. Cap d'ells, per canvis en el seu producte final, es queixaran. I tant. És una feina, lloable com totes les altres, fan les hores i se'n van. Jo faria el mateix. En educació però, és un xic diferent. És un dels camps, no l'únic, on els treballadors poden protestar perquè no estan d'acord en com es tracta els seus "resultats". Vull dir que a més de fer vagues pels drets laborals, molts en fem i ens barallem perquè volem tenir una feina digne, com qualsevol altre treballador, també en fem perquè els nostres nens i nenes tinguin un ensenyament de qualitat, independentment dels nostres drets. Dos aspectes separats que sovint conflueixen en una vaga i un desllueix l'altre. En poques feines es sol sacrificar sou i temps per exigir que els productes -perdoneu l'ús potiner d'aquest mot però permet fer una bona visió mental- siguin de la millor qualitat. Per això començava dient que pocs treballadors faran vaga exigint que els seus productes resultants siguin de qualitat. I no em mal interpreteu, perquè les vagues d'educació, les que afecten en la seva estructura, solen ser seguides i compartides per la majoria de gent. Perquè l'educació és cosa de tots, no només patrimoni dels mestres, però aquests han d'obrir el camí. Tampoc vull que sembli que pensi que els mestres siguem millors o pitjors que els altres treballadors, senzillament, veiem el dia a dia dels nostres infants i ens fem una idea del futur que ens espera com a poble i per això, perquè veiem la matèria primera del país, molts creiem que val la pena lluitar i invertir per aconseguir un país millor a base de l'educació i que per això cal dotar els nostres infants de les millors eines, ja sigui en forma de recursos, lleis, continguts o tractament de les llengües.
Ara, que potser és una il·lusió meva i el que hauríem de fer és anar endavant, queixar-nos només si ens toquen els drets laborals i mirar cap a un altre costat en les altres ocasions... Tot i que em costaria, perquè aquí és quan entra per a mi la definició del mot mestre. Mestre en majúscules.

   

Els mestres i la vaga

Podria ser que avui, a moltes escoles, hi hagués més mestres a les aules que nens i nenes. De fet en alguna ja sé que passa. La vaga és un dret individual, ben cert, però hi ha sectors sensibles, que delaten l'estat de la societat. Quan davant de tot el que està caient, de tots els retrocessos socials que patim, l'escola, l'eina referent per a batallar contra tota aquesta deriva social, el col·lectiu, no s'alça en bloc, no diu prou, aleshores ens mostra la individualització que pateix la nostra societat a través d'aquesta. Crec que s'hauria de mostrar sensible amb l'entorn que l'envolta i no mantenir-se impermeable. És cert que un a un, cadascú té el seu motiu per fer vaga o no fer-ne, i tots són respectables, només faltaria, però l'escola innovadora, creativa, d'avantguarda, compromesa i referent fa temps que ha desaparegut o bé està en fase terminal. Si més no una de les seves potes, els mestres. Molts, i perdoneu-me la generalització però el seguiment de la vaga al meu entorn m'ho fa creure, excepte és clar els equips directius ja que aquests no poden secundar-la malgrat vulguin i per tant no ho podem valorar, es mostren aliens al dolor de moltes famílies i a la manca de perspectives dels infants d'aquestes. I no ens equivoquem. No demano uns mestres màrtirs, no demano uns mestres ases dels cops, però en un col·lectiu que malgrat les retallades manté, la gran majoria, la feina i perquè no, la bona qualitat de vida si t'agrada aquesta, trobo que es mostren poc solidaris. Poc empàtics. Poc disposats a sumar, a mobilitzar-se, a esdevenir motor de canvi. Mentre no m'afecti, deuen pensar molts...
Després, quan es reclamin certs esforços als pares i mares o bé es reclamin millores a l'administració, difícilment tindran el suport popular que es mereixen i es queixaran. Però cadascú cava la seva tomba.
Abans, ser mestre era una vocació. Res tenia a veure amb una feina assegurada, uns horaris i un calendari ideals. Tot això, com a molt, eren guanys secundaris, danys col·laterals, no el motiu principal. Ara, en dubto.
Potser em repeteixo, potser idealitzo massa l'escola com a instrument de canvi, però crec que gran part de la societat que tindrem en un futur, es forja a les aules, amb l'acció i l'exemple dels mestres, no exclusivament és cert, però no obviem la influència de l'escola i els ensenyants sobre aquests. Faríem bé de reclamar més, molt més als i a les mestres. Ells tenen a  les mans el futur del país. Cal ser exigents i a qui li piqui, que es rasqui.


El seguiment de la vaga a diferents centres del Bages...

Dimecres, vaga general!

Quan hi ha vaga cadascú fa allò que creu o allò que pot, és clar. Uns la seguiran poc convençuts i d'altres no la podran seguir malgrat vulguin. Tothom sap el que té a casa. Ah, i altres no la faran, però aprofitaran aquell dia per fer menys, encara, si poden. Segur.
Però també és cert que cada cop més, volem més per menys. Vaja, que volem el plat ple i estem disposats a lluitar, però al mínim entrebanc, pleguem veles. Per exemple. A les escoles del Bages, des de finals del curs passat, si no abans, alguns mestres van començar a portar els dimecres unes samarretes grogues en senyal de protesta. Volia fer ben visible el malestar del col·lectiu pel desmantellament, segons aquests, de l'escola pública. I de mica en mica s'han anat sumant a la iniciativa més mestres i moltes famílies. Perquè tothom ho veu clar. Tothom veu que l'escola pública pateix atacs de totes bandes i que la seva qualitat està en risc. I quan sembla que la conscienciació és més alta, arriba una vaga general. Un bon moment per expressar el desacord. Per fer-lo palès. És cert que una vaga no és gratuïta, excepte si ets sindicalista i passes les hores laborals com a hores sindicals, però per a la resta de mortals, fer vaga surt car. Costa diners. Per això molta gent es frena. Molts que farien vaga es fan enrere, però arribats a aquest punt, jo em pregunto. Totes les revolucions que hi ha hagut fins ara han estat gratuïtes? Tots els guanys, els avenços, no han costat res? Bé diria que no. Que com deien a casa, qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa. Però som un col·lectiu mediocre, que escataineja molt, rondina més i s'encén, però que en el moment de prendre decisions, de ser valent i jugar fort, d'assumir riscos, la majoria acota el cap messell i sinó, ja veurem el seguiment de la vaga a les escoles. Temps al temps.
Després, passada la jornada de protesta, molts alçaran altre cop la veu i fins i tot seran dels que cridaran més. Dels que reclamaran més. Som així de contradictoris. Els mestres com els catalans.
Però és que algú dels que ara estan il·lusionats i enaltits amb el futur del país pensa que si algun dia aconseguim la Independència serà de manera gratuïta? Serà un camí de flors i violes? No, senyor, per tenir grans victòries cal fer grans juguesques. I sinó, a callar i claudicar. No es pot estar sempre queixant-se i quan és el moment de canviar les coses arronsar-se perquè toca prendre riscos. Per canviar el món cal ser valent i no només de paraula a les terrasses dels bars.