Divendres vàrem marxar amb el Robert cap als Alps, al parc nacional dels Ecrins. Després d'unes quantes hores de furgoneta, vàrem arribar a l'aparcament del parc, al xalet Madame Carle, a Ailefroide. Allà vàrem dormir, a 1.874 m. d'alçada, amb marmotes que corrien per allà gens espantadisses.
L'endemà ens vàrem llevar i un cop preparat tot el material, vàrem enfilar cap al refugi dels Ecrins ( 3.175 m. ). La idea era dormir en tenda allà dalt. A prop del refugi hi ha uns quants bivacs preparats per passar-hi la nit. De fet, al refugi només teníem la intenció de passar-hi per demanar informació sobre l'estat de la ruta al Dome de Neige ( 4.015 m.) i fer una cervesa. Feia temps que no anava tan carregat. D'una banda el que necessitàvem per passar la nit, tenda, sac, màrfega... d'altra el material de neu, des de grampons a talabard per poder-nos assegurar, a més de corda, menjar... Bé, que la motxilla pesava força.
El camí que surt del xalet s'endinsa a un bosquet per passar ràpidament el riu que baixa de la glacera. Un riu blanquinós, força cabalós. De seguida el camí ja s'enfila cap al refugi Glacier Blanc ( 2.550 m.), tot fent ziga-zagues i guanyant ràpidament alçada. En algun tram hi ha cables fixes per facilitar les passejades d'aquells que pugen a veure la glacera des d'aquest refugi. És un camí força concorregut i a diferència d'aquí, on abans sí que passava i ara ja no, la gent que et creues et saluda amb un "Bon dia". Alguns amb un somriure, d'altres acompanyat d'un esbufec per l'esforç.
Al refugi Glacier Blanc vàrem carregar aigua i després de fer algunes fotos de les vistes, vàrem continuar cap amunt. A partir d'aquí ja s'avisa que el sender ja no és de passejada, sinó d'alpinisme. Bàsicament perquè no està condicionat.
El primer tram, seguint unes marques blanques, passa per un vessant al costat de la glacera. Un corriol costerut i pedregós que com tot als Alps, guanya alçada sense parar. En un tram, seguint el que semblava ben fresat, però que no era el camí principal que girava en sec cap a un costat, ens vàrem trobar a peu d'una torrentera ben dreta, on amb compte vàrem fer mitja volta per tornar al camí mentre algunes pedres queien rodolant timba avall.
Arriba un moment en que el camí et deixa a peu de glacera. Una glacera molt gelada, negra i plena d'esquerdes. Al fons d'aquesta, tota l'estona es veu la Barra dels Ecrins ( 4.102 m.). Un cim desafiant, però aquest dia estava un xic tapat pels núvols que anaven i venien.
Ens vàrem encordar i sortejant algunes esquerdes vàrem anar pujant fins a sota el refugi. Aquest es troba uns 100 metres per sobre de la glacera. S'hi arriba pujant per un corriol dret i molt descompost fent giragonses.
Mentre pujàvem ens vam creuar amb uns que baixaven. Els vam demanar si havien fet el Dome i ens van dir que no, que només portaven un parell de claus de gel i que estava molt difícil. Havien pujat i fet mitja volta. Tot i que el cim es veia imponent, les ressenyes diuen que és un dels fàcils dels Alps i ens va estranyar aquest comentari.
En arribar al refugi, vàrem demanar com estava i ens van confirmar el que ens temíem. Aquest estiu s'han obert moltes esquerdes i a més han caigut alguns seracs, de manera que la ruta normal ja no es pot fer i cal fer una marrada, passant per una pala de 45º. D'altra banda, a més d'aquesta pala, hi ha un flanqueig, d'uns 150 m. de gel viu i des del refugi, el guarda aconsellava portar, com a mínim 6 o 7 claus de gel. I no és que no tinguem claus de gel, que no en tenim, sinó que tampoc sabríem com fer-los servir i per tant, ja vàrem veure que no el podríem fer.
Una mica decebuts, vàrem anar a muntar la tenda i a dormir, amb els Ecrins fent-nos companyia.
L'endemà ens vàrem llevar cap a les 6 i vàrem enfilar cap al Dome, però per veure'l d'aprop. Vàrem estar caminant una bona estona per la glacera, esquivant esquerdes. A costat hi ha un altre cim, el Roche Faurio ( 3.730 m.). Vàrem començar a pujar, però massa tard. La calor a aquella hora, les vuit, ja es notava i el gel s'anava fonent. De fet, ens vàrem decidir a fer mitja volta quan pujant, vaig trepitjar una placa i a sota es va sentir buit. Des del refugi ja ens havien dit que el dia anterior, un parell de persones se'ls havia enfonsat sota els peus un parell de ponts de gel, poca alçada però. Ja mentre pujàvem vàrem veure alguna clapa de gel despendre's a la llunyania, a alguna canal secundària, i baixar fent caure alguna pedra.
Mirant sempre el Dome de reüll, amb aquella sensació de cim no aconseguit, vàrem anar baixant per la glacera. Parant primer a recollir els estris de dormir que havíem deixat en un racó per no carretejar-los i després ja fent ziga-zagues tot cercant pas entre les escletxes. En algunes, el fons d'aquestes no es veia, només se sentia l'aigua, que corria per sobre la glacera com riuets escolar-s'hi fondament. En d'altres, vés a saber perquè, l'aigua que queia no marxava i feia basses d'aigua cristal·lina, algunes de petites, d'altres de tres o quatres metres de llargada. Un espectacle preciós, alhora que inquietant.
Un cop passada la glacera, vàrem prendre de nou el corriol que menava al refugi Glacier Blanc i després ja cap al cotxe.
L'indret és espectacular. Les muntanyes escarpades i dretes, de pedra esmolada que es retalla al cel, és increïble. Tens sensació d'alta muntanya. On veus la grandesa de la natura i només pots aturar-te i gaudir del que t'envolta mentre ja penses en quan hi tornaràs.
