dijous, 1 d’agost del 2019

Piz Bernina ( 4.050 m.), piz Spina i piz Palu ( 3.905 m.)

Ahir ens vam llevar a quarts de cinc, però sentint el vent que feia, vam decidir esperar-nos fins que amainés. A les sis, després d'esmorzar, ens vam equipar. Grampons, piolets, casc i encordats. Tot i això encara bufava un xic i estava una mica tapat
Des del refugi Marco e Rosa puja una pala de neu força dreta cap a un roquissar i després d'aquest, l'aresta per fer el Piz Bernina ( 4.050 m.).
Vàrem pujar bé la pala i un cop a la cresta de roca, vàrem anar progressant fent servir els claus que hi ha per assegurar-nos.
A uns tres-cents metres del cim, en línia recta, vam sentir trons. Vam esperar-nos un xic, però quan va començar a nevar, vam decidir tirar avall. Ja baixant, vam sentir que el piolet del Roc fimbrejava. Quan es prepara tempesta elèctrica, el metall que sobresurt, en aquest cas un piolet de l'esquena, fa un zumzeig. Com més fort, més a prop.


Vam baixar ràpid al refugi i ens hi vam estar un parell d'hores esperant que la tempesta passés.



El temps no pintava massa bé, nevava, un dit va caure i estava emboirat.
Al final vam decidir tirar avall, però fent una volta fàcil i amb l'opció de si el temps canviava, fer un cim.
Vam marxar emboirats i encara amb restes de la nevada cap al coll de Bellavista.
És un recorregut preciós. Tot sobre neu. Algun tram passant grans seracs i sempre atents i encordats per por de les esquerdes, nombroses.


Al coll, veient que el temps millorava, vam decidir fer el cim.
Vam deixar les motxilles allà i vam encarar la cresta.
És una cresta distreta. A un costat té una caiguda vertical de centenars de metres, a l'altre una pendent llarga cap a un mar de neu.




Vam anar progressant encordats, amb grampons i piolet, fins a la pala final. Abans vam coronar el Piz Spina, el de la cresta.
El pic Palú ( 3.995 m.) és un pic molt bonic i amb vistes precioses.
Per baixar, per no fer de nou la cresta, vam anar a buscar una pala ben dreta de neu i assegurant-nos amb la corda la vam anar baixant.
Després, remuntant un xic, fins al coll a buscar les motxilles. De fet no ens esperàvem estar tanta estona fins el cim i no duiem aigua ni ganyips al cim. Allà vàrem devorar.
Baixant, cap al refugi Marinelli, la boira va baixar i vam haver de buscar el camí, no hi havia traces, amb el GPS. Tot i això fent moltes voltes, ja que sovint el pas quedava tallat per una esquerda. Algunes es podien passar, altres saltar i moltes desfer camí per esquivar.



Vam arribar al refugi cap a les 9, vam sopar i vam decidir seguir baixant.
De nit doncs, vam acabar de fer el camí fins al Campo Moro, per avui, ben d'hora, prendre el cotxe per tornar cap a casa.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

He llegit tota l'aventura i déu n'hi do. Tot i no assolir l'objectiu principal, l'excursió és espectacular i a l'abast de pocs. Suposo que et queda l'espineta clavada, però jo t'aplaudeixo igualment.

Sergi ha dit...

La muntanya sempre hi serà. Per poc no el fem, però l'alternativa va resultar ser espectacular.