dimarts, 28 de novembre de 2017

Cinc anys


Dilluns el Quirze va fer cinc anys. Cinc! Com passa el temps i com canvien les coses. Algunes, perquè la cara de murri, amb aquells ulls espurnejants, grans i profunds, encara hi és. Segueix com el dia que va néixer. Escrutant el món. Vivint intensament cada moment. Vivint amb passió tot allò que fa, ja sigui jugar a un joc, menjar quelcom o bé fer-te un petó, perquè quan te'l fa, te'l fa de cor, com l'abraçada, perquè ho sent i ho vol fer. De la mateixa manera que si no ho vol, no cal insistir. És un infant clar. Diàfan, difícil que no el vegis d'una hora lluny.
A vegades li passen núvols per sobre el cap i se li enfosqueix la mirada i els ulls espurnejants s'apaguen uns instants, però de la manera que és, directe, clar, diu què el preocupa, què l'amoina i pots intervenir. Pots intentar espantar aquella tempesta que el sotja. A vegades només li cal una abraçada, una moixana, perquè de la mateixa manera que li agrada fer-ne, li agrada rebre-les i aquestes són una gran medecina pels desenganys, d'altres, temps. Temps i petons.
Amb cinc anys encara està en aquell món fantàstic, on tot és possible i ell esdevé qualsevol personatge i el viu de manera plena. Donant-se del tot. Entrant al paper, com quan veu un animal. La mirada se li en va i les cames al darrere. No hi ha gos que no vulgui tocar. No hi ha gat que no vulgui acaronar. I és amic dels seus amics, tant, que de vegades és massa.
Ahir, el Quirze va fer cinc anys i com el primer dia, quan el veig el cor se m'infla. Em sento molt feliç sent escrutat per aquells ulls i veient com el magí li dóna voltes sense parar i somriu d'orella a orella. No hi ha dia que passi que no em senti orgullós i feliç de tenir el fill que tinc. De tenir els fills que tinc.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Matagalls ( 1.697 m. )


Avui amb l'Oriol hem anat a fer el Matagalls (1.697 m. ). Hem anat en cotxe fins al coll de Bordoriol (1.084 m. ). Des d'aquí hem agafat una pista que puja fins al coll Pregon, però uns metres més amunt, passada la font del Pastor, hem pres una pista un xic més estreta que va fins a la font dels Mosquits. És un camí que puja suaument, enmig de faigs, tots ells despullats i el terra ple de fulles.
Des de la font, hem pres un corriol costerut que puja directe al coll Pregon. Tot aquest tram hem anat gairebé sols, però en arribar al coll Pregon, on arriba el camí principal, hem començat a trobar gent.


Hem seguit enfilant fins que hem deixat el bosc de faigs al darrera i enmig de ginebrons i roques hem arribat a la creu del Matagalls.
Des d'allà les vistes eren fantàstiques. Es veia el Pirineu a una banda, el mar a l'altra i Montserrat al fons.
De baixada hem anat pel camí normal. De fet és una pista força ampla que va fent giragonses per perdre alçada a poc a poc.
El dia era fresc, fred on no tocava el sol, però on tocava el sol, era força agradable de fer, amb l'escalforeta d'aquest.


Per veure més fotos, cliqueu aquí.




diumenge, 19 de novembre de 2017

dimecres, 15 de novembre de 2017

L'autocrítica per quan siguem un Estat


Vàrem subestimar la violència de l'Estat. Potser no estàvem preparats per a la Independència. L'amenaça era real... I així van caient poc a poc alguns arguments de diferents líders sobiranistes fent autocrítica. Dient que cal fer autocrítica després de tot plegat i que, sento a la ràdio, encara no n'hi ha ni s'espera de l'Estat.
Ara bé, amb tot el que ha passat, esperar res de l'Estat és d'innocents. D'il.lusos. Estem davant d'una paret que ni respon ni escolta i potser, tampoc cal esperar-ne res. No ho sé, però em sembla que a vegades anem amb el lliri a la mà.
L'Estat és ferotge. No escoltarà, ha usat i usarà la violència. Farà escoltes a tothom, seguirà a representants polítics o aquells a qui li sembli. Amenaçarà a tothom que li representi un perill potencial. Usarà la justícia per fer allò que li interessi i el que no podem ni cal que fem, és autocrìtica. Crec que hem d'anar endavant. Si tenim clars uns objectius i ens ho creiem, hi hem d'anar a per totes. Intentar negociar res amb l'Estat és una jugada perdedora perquè asseguts al govern hi ha un partit que té molts casos de corrupció. Que casualment es destrueixen proves, ja sigui a la seva seu o en jutjats o seus policials, que els podrien implicar. També moren persones que els podien perjudicar, alguns disparant-se amb una escopeta al pit i no passa res. Res de res. Però és clar, si tens tots els mecanismes policials i judicials al teu poder, res et fa témer.
Ara sembla que a les escoles ens començaran a inspeccionar. A visitar inspectors per veure com treballem i què fem. No estaria malament si l'origen d'aquestes inspeccions no fossin d'un govern que ha arrabassat les institucions al govern legítim del país i ha dit per activa i passiva que la seva missió és espanyolitzar als infants catalans i acabar amb tanta autonomia.
Molts ho hem dit sempre. Al punt on estem, si retrocedim o ens aturem, l'Estat, com una piconadora, ens passarà pel damunt, intentant acabar amb el fet català. Perquè l'incomode. Hem iniciat un camí que no té volta enrere.
El 21D cal votar amb consciència, perquè si guanya l'independentisme, potser seguirem on som, però amb la força d'una majoria al darrere, si perd, el bloc del 155 ho farà servir com a pretext per acabar amb allò que ens diferencia; llengua, mossos, escola...
A prop tenim exemples d'indrets on han tancat televisions i ràdios, llengües que es discriminen a l'ensenyament o governs sense cap marge d'actuació.
El 21D, tornem a entonar el no passaran.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Quan corres per Calders


Aquest matí he anat a córrer una estona. Per Calders. Però a diferència d'altres dies, que tinc menys temps, he allargat la volta.
He anat cap a Comellas. Feia temps que no hi passava i m'ha sorprès la pista que hi ha. És una pista que passa per sobre de la casa. Ample i neta. Com el bosc del voltant. Des d'allà he pres un corriol que no havia pres mai i que ressegueix el canal. En algun tram vas per sobre del mur i arribes al Forat Micó. Un cop deixat aquest, he seguit cap a Rubió pel corriol i sortint a la pista he anat direcció Pertegàs. Just abans de creuar el riu, he enfilat un corriol costerut i rocós que mena, després d'uns quilòmetres de pista, a la carretera, a l'altra banda del Canadell.


En aquest corriol, que passa per sobre del Calders, hi ha un tram penjat i m'ha sorprès trobar-m'hi, primer indicacions de perill i tot seguit unes estaques marcant el límit de la timba amb cintes de plàstic. Més que res perquè el cartell és del Moto club Manresa, les cintes de la Federació catalana de motociclisme i en aquest tram no es pot passar en moto. És un corriol! Com algun altre corriol on a l'entrada trobes senyals d'advertència per a motociclistes. Territori Comanxe...


Després, des del Canadell he anat cap a Sant Salvador del Canadell i seguint el corriol que va al costat de la carretera, que passa a tocar de Montrós i arriba a la Guàrdia, he anat fins a Calders. Per cert que tot força sec. Diria que podria comptar amb els dits d'una mà els bolets que he vist.
Al final m'ha sortit una volta de gairebé 20 quilòmetres per llocs on feia temps que no passava i que són preciosos, amb una temperatura freda però que ben abrigat es torna agradable. Com m'agrada córrer i predre'm per Calders!

dijous, 9 de novembre de 2017

Tinc esperança.

 Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
Hi haurà qui malparlarà dels talls d'ahir, del mal que ens vam fer, de la poca repercussió econòmica de tot plegat, però va ser un missatge clar i concís. El país és nostre. Perquè podran empresonar líders, perseguir mitjans d'ocupació, mestres que ajuden a pensar... podran creure que ens tenen però res més lluny de la realitat, perquè som tossudament lliures i farem allò que calgui per defensar les nostres institucions i el nostre país.
No ens rendirem. Catalunya és i serà, i no serà per la força de la repressió que ens tindran, ni de la por, perquè si cal els farem creure que ens tenen, fins a la propera. Fins que hi hagi una altra oportunitat i quan menys s'ho pensin, hi tornarem.

dijous, 2 de novembre de 2017

Llibertat presos polítics

Avui és un d'aquells dies que costa escriure. Que la ràbia confon la raó i els mots, que surten a raig però no tots aptes per a la majoria, costen de destriar.
Tenim gran part del govern legítim de Catalunya a la presó. Un govern escollit democràticament i cessat a la força.
No hi són per haver creat una banda armada, anomenada GAL, que assassinava. Tampoc per cobrar sobresous i diners en negre, on M. Rajoy sembla que no vol dir Mariano Rajoy sinó vés a saber què. Menys encara per atorgar feines a amics, coneguts o promotors. I ara! Senzillament per portar a terme aquell mandat que reberen. Que les urnes els obligà i així estava escrit.
Dormiran a presó gent ferma, més preocupada pel país que per ells.
Mentre, el mentider de l'Albiol, que cobra d'arreu i ho nega, pinxo que colpeja a adversaris, ignorant per sobre de tot, ja es frega les mans pensant en què en treurà si es presenta sol a les eleccions tot malparlant de tothom. L'Arrimadas, que parla de la discriminació rebuda en aquest país, quan fa quatre dies que hi és i té el càrrec que té, també es frega les mans i menteix d'una realitat que no coneix però que tampoc vol conèixer. Massa afamada de poder. L'altre, l'Iceta, també preocupat pels càlculs electorals, oblida que hi ha lluites que no són de partit sinó de drets humans i certes llibertats només s'han aconseguit unint demòcrates i persones justes per sobre de rèdits electorals. Que fàcil és viure dels guanys aconsegits pel sacrifici d'altres, mentre fem la viuviu tot menjant paelles i fent-nos fotos amb els hereus del franquisme.
Avui, aquesta nit, una nit més de la República catalana, la repressió segueix. Uns sagals de Lleida al calabós per identificar els Guàrdies Civils que atonyinaven als votants de l'1 d'octubre. De la mateixa manera el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart a la presó per promoure mobilitzacions pacífiques multitudinàries. Pacífiques. Mai un vidre trencat, no com els quatre fatxes del pollastre que ràpidament el braç se'ls dispara i insulten i atonyinen a la que poden. A aquests no. Són la canalla. La seva canalla.
El 155 era la clau. Controlar-ho tot. En aquest Estat no es pot opinar. No es pot discutir. Tampoc manifestar-se. Menys expressar un anhel multitudinari. Per això tenen els mitjans de comunicació que tenen i els que no, els voldrien controlar per adormir els sentits, per acallar les discrepàncies i fer desaparèixer l'esperit crític al carrer. I per assegurar un futur més plàcid, atacar també l'educació. Per eradicar el pensament crític d'arrel. Volen un poble submís i ignorant. Perquè només gràcies a la ignorància seguirant governant.
Aquesta nit vaig a dormir trist. Trist i emprenyat. La magnitut de l'animalada, la magnitut de tot plegat, només em fa que reafirmar en el propòsit i la ferma convicció que l'única manera que tenim de sobreviure, no només com a poble, sinó com a éssers independents, lliures i racionals, és fugir ràpid d'aquest Estat. D'un Estat on encara governen els hereus del franquisme. Un Estat malaltís, putrefacte i cruel.