Cinc anys

Dilluns el Quirze va fer cinc anys. Cinc! Com passa el temps i com canvien les coses. Algunes, perquè la cara de murri, amb aquells ulls espurnejants, grans i profunds, encara hi és. Segueix com el dia que va néixer. Escrutant el món. Vivint intensament cada moment. Vivint amb passió tot allò que fa, ja sigui jugar a un joc, menjar quelcom o bé fer-te un petó, perquè quan te'l fa, te'l fa de cor, com l'abraçada, perquè ho sent i ho vol fer. De la mateixa manera que si no ho vol, no cal insistir. És un infant clar. Diàfan, difícil que no el vegis d'una hora lluny.
A vegades li passen núvols per sobre el cap i se li enfosqueix la mirada i els ulls espurnejants s'apaguen uns instants, però de la manera que és, directe, clar, diu què el preocupa, què l'amoina i pots intervenir. Pots intentar espantar aquella tempesta que el sotja. A vegades només li cal una abraçada, una moixana, perquè de la mateixa manera que li agrada fer-ne, li agrada rebre-les i aquestes són una gran medecina pels desenganys, d'altres, temps. Temps i petons.
Amb cinc anys encara està en aquell món fantàstic, on tot és possible i ell esdevé qualsevol personatge i el viu de manera plena. Donant-se del tot. Entrant al paper, com quan veu un animal. La mirada se li en va i les cames al darrere. No hi ha gos que no vulgui tocar. No hi ha gat que no vulgui acaronar. I és amic dels seus amics, tant, que de vegades és massa.
Ahir, el Quirze va fer cinc anys i com el primer dia, quan el veig el cor se m'infla. Em sento molt feliç sent escrutat per aquells ulls i veient com el magí li dóna voltes sense parar i somriu d'orella a orella. No hi ha dia que passi que no em senti orgullós i feliç de tenir el fill que tinc. De tenir els fills que tinc.