La meva escola

Avui, després d’uns mesos, he tornat a l’escola amb infants i he estat una estona amb ells. Bé, a l’escola és un dir, perquè de fet, de la manera que hem de tornar, es fa estrany sentir el mot escola i lligar-ho amb allò que coneixes, perquè les mesures que hem de prendre, et fan sentir estrany. Et fan sentir fora de joc. M’agrada acostar-me als infants, veure’ls, donar-els-hi un copet a l’espatlla afectuós o bé fer-els-hi una magarrufa al cap de tant en tant, parlar-nos d’aprop i mirar-nos tranquils, però ara, que hem de seure distanciats, que ens hem de mirar de lluny, em sento estrany i crec que ells més. Perquè això no és l’escola, si més no l'escola que volem.

L’escola és tenir contacte, acostar-te sense pors, mirar-te als ulls i colze a colze treballar, confiar i compartir, i el que ens han dit que s’obria aquest primer de juny, no és l’escola nostra, és quelcom diferent.  

Ara és així, així hem anat, però al setembre, així no pot ser, perquè una escola on els infants no puguin compartir, jugar, abraçar-se i riure plegats, tocar-se i confiar, no és una escola. 

Ens diuen que cada infant ha de tenir 4 metres quadrats, però que al bar no cal o bé que no podem compartir res, quan la vida és compartir. Ens diuen que la realitat que vivim a l’escola, que dista molt del que trobarem quan serem grans però que és un intent d'un món ideal, cal oblidar-ho. Que la seguretat passa per davant de les relacions, de les emocions, de les sensacions i això em revolta. Em sulfura.

Hi ha moltes casuístiques, hi ha gent que ha passat per moltes circumstàncies i poden discrepar, per descomptat, i infants que tenen familiars de risc, és clar, però una escola així, asèptica, distanciada, segura, insípida i llunyana, serà de tot menys escola i això, en un futur, no ho veig com la meva escola, perquè ser mestre no és això. No és viure amb la por, distanciant-te dels companys i amics, desconfiant del veí  i tement la infecció. Tampoc treballar a distància. Una escola així us la ben regalo, jo, no la vull.

Vull una escola amb il·lusió, propera, com la que avui m’explicaven els grans, que pel seu compte ja munten un viatge de comiat, lluny, independent, il·lusionant i que a més, amb un somriure beatífic i ple d’esperança i il·lusió et demanen que els acompanyis, que els ajudis a recordar el final d’aquesta època tan feliç que és l’escola, el seu punt culminant i que junts gaudiu d’un darrer moment sense pors i amb complicitat.

Aquesta és la meva escola i és l’escola per la que val la pena lluitar. Per aquesta escola que comptin amb mi sempre, per l'altra, i un rave. Si l'escola ha de ser asèptica, per mi, que la tanquin. 

I se'ns va posar bé veure'ns...

Estem en aquella fase que vols i dols. Que pots desplaçar-te un xic i anar a veure a aquella gent que estimes i que fa temps que no veus. Que diuen, diuen,diuen... I ahir, ves per on, vàrem anar a veure aquells que estimem, alguns, perquè a d'altres tardarem temps a veure'ls, i vam passar la tarda junts. I el vespre. I què puc dir.
En veure'ns, ho reconec, els ulls se'm van entelar. L'emoció és un cavall desbocat que no té control. Fa com vol. Altres cops hem estat més temps sense veure'ns, però el saber que no ens podem veure, ni tan sols abraçar, feia que fos més dur. I ahir, quan ens vam veure, va ser molt especial. Per grans i xics. Perquè el sentit de les persones és trobar-se, compartir, estimar i en aquesta època en que tot està capat, on les mirades són esquives i el contacte social escàs, trobar-te amb gent que estimes i vols, t'omple.
Ahir ens vàrem trobar amb companyes que estimem. Amb fills d'amics que estimem. Amb persones que estimem i la sensació va ser de felicitat màxima.
Els infants somrients. Despreocupats. Amb ganes d'explicar-se, jugar, sentir, perquè això és el que fan i han de fer els infants, explicar, jugar i sentir. I els grans, que malgrat tot no deixem de ser infants amb més volum, també anhelem explicar, jugar i sentir, i el fet de retrobar-se, va ser fantàstic. Ens vam sentir propers. Ens vam sentir estimats.
Vam tenir moltes sensacions, molts anhels, més converses però sobretot, em colpí l'abraçada aquella del més xic, de tres anys poc més o menys, llarga, intensa i afectuosa. Sense pors, només de cor. Va ser el moment. Sentir aquell marrec aferrat, deixat anar, sentint, estimant i estimat, va emocionar-me encara més, perquè hi ha qui t'arriba al cor, a l'ànima i n'hi ha que no sé si en saben o bé ho senten i per això són com són, et fan sentir-ho tot i ell ho féu.
Ahir em vaig sentir encara més un ésser social, de nou amb gent que estimo i estimat i malgrat passi el que passi, aquells moments són els que queden i per aquells moments anirem endavant. Per la gent que estimem, pels que volem, amb ganes de veure'ns i trobar-nos. Amb ganes i si cal, ens creurem la cantarella del tot anirà bé, perquè ho necessitem i volem que tot vagi bé.

De racons especials

A tocar de casa hi ha un racó per a mi especial. Un dels meus racons.
Quan puc, surto de casa i prenc el corriol que marxa cap a La Guàrdia. És un corriol ben fresat, bé, ara que les motos, que no hi poden passar mai però hi passen, no surten, està més ufanós. El verd el domina i només una ferida marró s'obre pas entremig zigzaguejant.
A la primavera, que totes les flors competeixen obrint-se per captar el zumzeig que impera, m'agrada passar-hi pel mig i mentalment vaig pensant-ne els noms. En conec força, però ni de llarg totes. I això m'agrada, perquè algun dia que estic més vagarós, m'entretinc en una i la miro i remiro.
Cap al final del corriol, on es bifurca, puc passar per sota la carretera, sota un pont. Aquests dies que el sol comença a escalfar més, només posar el cap dins del pont, l'alenada fresca ja t'envaeix.
El sòl, passat el pont baixa de cop i tot seguit s'aplana. Un pedregar i entremig d'aquest rocam, la farigola que aromatitza ja tot el tram i algun fòssil que es deixa entreveure.
Acte seguit, el corriol t'aboca a una pista en desús. Els plecs del relleu fan que per aquí, quan plou es formi un torrent de temporada. Ara baixa aigua sovint, no massa, però les plantes, assedegades, arrelen en aquest tram i creixen rabioses. En un punt s'embassa un xic.
Només deixar el torrent torna el pedregar i entre aquests, avui ja no, l'almesquí treu el cap aferrant-se feblement al sòl.

Un camí ample que va a ran de timba, però aquesta no es veu, protegida per uns quants pins.
Anant directe al capdamunt, creuant el bosquet, vas a parar a sobre les vies d'escalada de Calders. Una, en especial, és diferent. Una mola de pedra separada de la resta per uns centímetres. A sobre estant, sembla que fent una passa llarga, molt llarga, arribis al castell. Hauries de creuar però, els camps de la barraca del Campà a vol.
M'agrada aquesta roca. Asseure'm i deixar que els peus em pengin amb aquell pessigolleig a l'estómac. Notar l'aire que sempre bufa aquí esbullant-me els cabells i acaronant-me la cara.
La vista és àmplia. Veig la Païssa dels Planell, sobre Monistrol, el castell alçant-se tossut, lluitant amb el pas del temps i a la llunyania, molt enterbolit de vegades, segons com està el cel, el Montcau.
Tots segur que tenim racons i aquest, i més ara que hem d'estar tan tancats, és el meu, una finestra a la natura que sempre que puc, obro. 

Ser mestre en temps de confinament

Doncs no. No estàvem preparats per això. De fet, de treballar des de casa sí que n'havíem parlat, però de fer escola des de casa, gens. Una cosa és fer reunions de mestres, que ja en fem, compartir documents o altres tasques entre el claustre, això sí que en sabem, però fer escola pels infants a distància, no. Sobretot perquè l'escola que tenim en ment, no és una escola que prioritzi els resultats, sinó el procés, el camí que es va fent, els petits canvis que van sorgint. A més, hem anat construint una escola basada en els interessos dels infants i per això cal ser-hi, cal acompanyar-los i escoltar-los i a partir d'allò que demanen o deixen entreveure, crear propostes i així, des de la distància, es fa més difícil, perquè a l'escola hi som presents en tot moment i quan cal que hi siguem, ens fem més visibles, mentre que en d'altres moments podem passar més desapercebuts.
Ja des de l'inici del confinament, vàrem crear un espai virtual on posar-hi propostes, reptes pels infants, intentant que fossin engrescadors. Amb alguns sí que hi arribem, amb d'altres no tant. De fet, hi ha famílies que fan propostes pel seu compte i benvingut sigui, perquè en aquest moment extraordinari, el que menys volem, és afegir pressió a les famílies. Hi hem de ser, hem d'acompanyar i facilitar tot allò que puguem, però sense posar uns terminis que podrien augmentar l'angoixa de les famílies. La prioritat és el benestar d'aquestes i això també passa per respectar la calma familiar, sense exigències en un moment tan intens per a tothom.
Una de les coses que vàrem veure que millor anava, eren les assemblees virtuals, en línia, perquè un altre dels pilars de l'escola és la relació entre els diferents membres de la comunitat.
La primera fou màgica. Després de dies sense veure'ns, trobar-se ni que només fos per pantalla, va ser molt emotiu. Màgic. Molts silencis, però silencis carregats de contingut i amb unes mirades plenes d'afecte i enyorança. Ara ja ho hem establert i setmanalment, fins i tot per setmana santa van voler trobar-se, ens veiem i xerrem. Gairebé sempre hi som tots. És una cita ben marcada al calendari i que ens va bé a tots el fet de compartir la realitat de cadascú.
L'altra iniciativa que hem pres, ha estat fer videotrucades setmanals a tots els infants. Ells poden triar dies i horaris segons una proposta i el mestre amb qui volen parlar. Si els cal més dies, també en busquem. D'aquesta manera podem fer un seguiment més individualitzat i mostrar-els-hi que hi som, escoltar-los i saber d'ells. A vegades només els cal veure's amb aquell referent que tenien al costat cada dia, escoltant-los, animant-los perquè es sentin millor.
Quan acabi aquest calvari, tot i que hi ha molts adults que es pensen que estan perdent un curs, caldrà explicar-els-hi que no és així. Aquest any pels infants serà un gran any d'aprenentatges i no em refereixo a nivell de continguts curriculars, ni a tasques domèstiques, que segur que d'una manera o altra ho serà, sinó que serà un any d'enriquiment personal, perquè ens coneixerem més, coneixerem més les persones del nostre entorn, a nosaltres mateixos i segur que aprendrem a valorar més les coses senzilles, com la importància de compartir moments amb els éssers estimats, trepitjar la terra, sentir l'aire a la cara, anar a l'escola, córrer sense límits, jugar amb els amics, anar a comprar, abraçar-nos, escoltar-nos... Hi haurà un abans i un després.

Tinc ganes

Tinc ganes de fer un cafè turc amb la Mònica, d'anar a fer unes tapes a Monistrol de Montserrat amb el Marc i de sopar amb la colla, els del qtrone, una calçotada, un arròs o un pa amb tomàquet, tant hi fa.
Tinc ganes d'agafar la meva neboda en braços, fer quatre xuts amb el nebot o abraçar ma mare.
Tinc ganes de seure al costat de la riera de Mura, mentre els meus fills juguen amb els companys, xerrant amb uns i altres.
Tinc ganes de posar-me nerviós veient el meu fill jugar a futbol, comentant les jugades amb d'altres pares i fent càbales sobre la classificació.
Tinc ganes de tornar a jugar a pàdel i de fer aquells jocs de taula que a vegades es fan molt llargs, amb la colla de Caldaus, però que em diverteixen tant.
Tinc ganes d'anar a Prada, xerrar amb la Martina mentre el Laurent arriba amb aquell somriure murri i trobar-me antics infants ara ja grans.
Tinc ganes de compartir la muntanya, amb el Josep, la Montse, l'Oriol que potser ja no ve tant, els meus fills o el Robert que corre més que camina.
Tinc ganes d'anar a l'escola, veure els infants, sentir les seves històries i veure'ls créixer. 
Tinc ganes de que arribin les tardes de dilluns amb les mestres, xerrant i rient, treballant i somiant.
Tinc ganes d'aquells sopars de mestres, sopars on tot hi cap, reflexions, il·lusions i projectes.
Tinc ganes de riure. De riure amb l'Eva, el Dani, l'Estel, la Montse, el Martí, el Rafa, el Marc i tants d'altres, que quan ens trobem riem. Riem a cor que vols, còmplices de moments divertits, perquè la confiança fa que tot sigui possible.
Tinc ganes d'agafar la manassa del meu germà petit, sentir la seva força i veure'l bromejar.
Tinc ganes de sentir el germà gran fer de gran, posar més seny que cor, més cap que cor. Sempre amb l'ai al cor.
Tinc ganes de veure les cunyades, riure amb les seves cares, amb les seves històries.
Tinc ganes d'anar amb bici amb la colla de Calders. Descobrir corriols i esmorzar plegats.
Tinc ganes de veure la gent de Calders, al sopar de festa major, a la plaça, al camp o a la piscina.
Tinc ganes de sortir a menjar, a comprar o a córrer amb aquella despreocupació gairebé juvenil.
Tinc ganes de tant, que tinc ganes de tot, de sortir d'aquesta bombolla. De poder voltar sense témer, de veure els amics, els coneguts i familiars, els de la universitat, l'escola, Sant Vicenç o bé d'altres racons.
De fet, m'estic enganant a sobre.

Tancats a casa

Ja fa quatre setmanes. Quatre setmanes que no podem fer vida normal i que ens estem tots trastocant una mica, o molt, segons les piulades que miris de Twitter. Hi ha de tot. De fet són dies estranys, dies que semblen un somni apocalíptic fet realitat i enmig d'aquest daltabaix, d'aquest no saber ben bé què, només hi ha una cosa que cada dia que passa tinc més clara. Aquests dies, a nivell familiar amb els meus fills, estan resultant més rics que pobres, més enriquidors que no pas altra cosa i a més de conèixer-nos, que això ja més o menys ja ens sabíem i aquests dies hem anat afinant, ens estem descobrint en moments més intensos, i trobem que potser, estar confinats a casa plegats, no està tan malament. Hi ha moments de tot, segur, perquè la sensació de ratolí engabiat és per tots molt intensa, però també és cert que trobem moments de tot. Sobretot de complicitats i a mesura que ens anem trobant i que trobem la manera de fer el dia a dia més fàcil, gaudim els uns dels altres i el vincle que tenim, que crec que sempre hem tingut i hem mirat de cuidar, esdevé més fort.

Segurament aquests dies els recordarem sempre, però sobretot perquè ens ha  servir per unir-nos més, conèixer-nos molt, fer-nos més tolerants i alhora teixir més complicitats. 

De fet, posats a estar confinats, crec que no hagués triat altres companys de viatge que els meus fills.  

Nus. Així ens volen!

Potser només em passa a mi, potser només m'estranya a mi veure militars al capdavant d'aquesta crisis. Veig que a les rodes de premsa, sovint hi surten guerrers, però no dels guerrers que ara ens calen, els del dia a dia que es lleven d'hora per poder servir a la gent productes de primera necessitat i tenir cura de la seva salut, no, guerrers de fireta. Caricatures plenes de xapes que usen un llenguatge bèl·lic d'enzes i per a enzes. Personatges en color d'una època en blanc i negre.
L'altre dia, un helicòpter de la Guàrdia civil va aturar a una dona al camp mentre passejava el seu gos.També vam veure militars desfilant pel carrer al so de l'himne espanyol, capellans traient el sant Crist a passejar o bé polítics de partit buits d'autocrítica defensant el partit per sobre de tot i ara, per si encara no en tinguéssim prou, podran rastrejar les senyals del mòbil per poder determinar que tothom estigui a casa ben confinat.
Benvinguts al gran germà!
Bé, entenc que cal fer un confinament dur. Que no es pot sortir, però també entenc que en aquesta bugada estem perdent molts llençols.
Un, la llibertat. Una llibertat que ha costat molt de guanyar.
L'altre, els infants, els grans oblidats. Se'ns ha dit fins a l'avorriment, que ells no són població de risc en quant a emmalaltir, però sí com a transmissors. Són les víctimes col·laterals. Són els que pateixen el confinament més estricte, arreu i a tothora, més que els animals de companyia i se'n queixa un que té gos... i fills.
Penso, i aquí ja no és cosa meva com gestionar-ho, que hi ha molts savis al capdavant que es dediquen a gestionar en el seu dia a dia, polítics vull dir i ara no tenen massa feina perquè poc gestionen, i per tant, potser podrien trobar la manera perquè els infants poguessin sortir ni que fos unes estones a la setmana. Això sí, tenint en compte cada realitat ja que no som un país uniforme, perquè sinó, el preu que pagarem com a societat, un cop puguem sortir tots, serà encara més alt pel fet d'haver tingut infants tancats durant setmanes o mesos.
Ara, el que sí que queda clar, és que la retallada de llibertats actual és immensa i esperem que un cop passi, quan passi, puguem tornar enrere i recuperar els drets perduts amb la mateixa facilitat que hem perdut llibertats i amb el mateix entusiasme i capteniment de tothom, però a dia d'avui, estem nus i nus ens teniu.

Només el poble, salva el poble

Aquests dies ens trobem fora de joc. No sabem massa què fer ni com reaccionar. Un servidor, com a mestre, i segurament cadascú des del seu lloc, vol fer quelcom i no sabem massa què fer. Podem estar en xarxes ciutadanes de col·laboració, però difícilment ens semblarà suficient.
Des de l'escola, hem intentat crear espais virtuals per poder fer d'alguna manera més passadors i rics aquests dies per als infants i també per a les seves famílies. Espais on xerrar, compartir experiències i activitats regulars que normalitzin un xic aquests dies tan anormals. De fet, divendres passat vàrem fer una vídeo-conferència amb cada comunitat i ho hem establert com quelcom a fer cada setmana. Un espai per trobar-se amb els infants, compartir aquest moment ni que sigui de manera virtual, per tal de veure'ns i saber els uns dels altres, i que no se sentin  tan sols, fent que ens sentim més propers. D'aquesta manera ens trobem amb aquells companys del dia a dia i que ara, per un motiu ben clar, són lluny. Potser no a nivell de distància, però sí a nivell pràctic. I estic segur que tothom, des del seu camp, àmbit o bé possibilitats, cerca la manera de col·laborar i ajudar als altres.
De fet, cada vespre es fa un homenatge a tots aquells que treballen a la sanitat. Segurament també molts pensem en gent d'altres camps no tan visibles, però necessaris per tal que funcioni el dia a dia de les persones confinades, ja sigui els treballadors de supermercats, els escombriaires o d'altres tasques menys visibles.
D'alguns no sabem massa si tenen l'opció o no d'escollir, per exemple als treballadors de supermercats. De fet, potser molts no poden escollir si treballen o no, però no per això es mereixen menys el nostre reconeixement, ans al contrari, potser més i tot. D'altres, que es vanten de la seva utilitat, sobretot polítics mediocres que només es fan presents a les xarxes socials des de casa seva ben segurs, a nivell pràctic ni resolen res ni serveixen per a res, només per a postular i debatre sobre fets intranscendents mentre s'aferren la poltrona. Estaria bé que passada aquesta crisis, passéssim comptes i veient qui és necessari i qui no, féssim neteja, perquè només el poble, salva el poble. 

Posar-se a la pell de l'altre

Sembla que això s'allarga. Primer eren quinze dies, després quinze dies més, ara ja parlen de finals d'abril... però si mirem el que ha passat a Wuhan, potser ens n'anem a dos mesos  o més, i es farà llarg. Molt llarg.
Alguns tenim la sort de viure en pobles. D'obrir la finestra i veure verd. De tenir pati o bé de poder sortir a passejar el gos i veure flors i això és una sort molt gran.
Aquests dies, planyo molt a tots aquells que viuen a la ciutat i més si és en pisos. Intento posar-me al seu lloc i crec que ha de ser molt dur. A més, hi ha tantes situacions familiars com persones i estar confinat d'aquesta manera pot ser una prova molt gran en molts aspectes.
Uns perquè estan sols i la casa els cau a sobre, d'altres perquè comparteixen l'espai amb qui potser ja no tenen res a compartir i els més afortunats, que segur que també n'hi ha, estan amb aquells que volen i ho gaudeixen.
No ho sé pas, però un cop passi aquest confinament serà interessant veure, passat un temps, quants naixements i quants divorcis hi ha, veure cap a on va la balança. 
I quan sento aquests espietes, que clamen i criden als que estan al carrer, sento llàstima i pena. Perquè no sabem res d'aquells, de la seva situació o què fan, si van a comprar, a passejar el gos o bé necessiten un moment per poder tornar a casa i confinar-se sense perdre la salut mental. No ho sé pas, però si una cosa es veu aquests dies, és que potser manca molta empatia i paciència.
Diu un proverbi indi, que no jutgis a ningú fins haver caminat una milla amb els seus mocassins i potser, la psicosi que hi ha , fa que es jutgi molt de pressa als altres.

Confinats a casa

El confinament és una merda. Sí, d'acord, alguns tenim la sort d'estar gairebé al mig de la natura i si a sobre tenim un gos, festa grossa. El traiem a passejar. Però no deixa de ser empipador. Ara, que si ho mirem pel costat bo, també té coses positives.
D'entrada passes més temps amb els teus fills. I és clar que amb tant de temps hi ha moments de tot, com també hi ha moments màgics. Moments que d'altra manera no es viurien. Tant tu amb ells, com  entre ells. Veus que juguen, s'enfaden, riuen, ploren, es creen complicitats, vincles... moments de tot.
De fet un dia té moltes hores i per tal de passar-les de la millor manera, ens hem fet un horari i d'aquesta manera, tenim clar què farem i no caiem en la temptació de tancar-nos. Hem fet de tot, hem construït un forn solar, hem fet un experiment amb un ou, un altre amb unes llavors, hem jugat a jocs de taula, hem gravat un vídeo fent el ruc, hem jugat a futbol... i així anar sumant. A més, ens repartim les tasques de la casa. Totes. Cuinem plegats i això vol dir decidir el menú i cuinar-lo. Rentar plats, parar i desparar la taula... com les altres tasques que hi ha.Vaja, que segurament, tot i que a l'estiu també fem part d'aquestes tasques, el fet de saber que no estem de vacances, fa que ens activem més i al no veure l'horitzó a tocar, ens ho prenem amb filosofia.
El confinament és una merda. Però segurament a nivell familiar, això ens farà estar més propers, compartir encara més coses i conèixer-nos més i amb els anys, segurament recordarem aquesta etapa, com aquella en que vàrem viure junts, realment junts i es van teixir uns vincles més forts. 

Un món ben estrany

Amb la pandèmia, sembla que tothom s'ha reclòs. Si més no pels missatges que rebem d'amics i coneguts. Ara, si surts a comprar, com he fet avui perquè se m'havia acabat el pinso del gos, mira que vaig mirar a tenir de tot, però d'això no, ... doncs com deia, trobes que encara hi ha gent al món. De fet, al supermercat me n'he trobat força, sobretot gent gran.
L'escena era surrealista. Entrant per grups. Alguns amb màscara. D'altres, mirant-te de reüll. Ei, que estic sa com un pèsol. A l'entrada cua llarga, tants surten, tants entren i evitant converses per si de cas. Tot i que els avis que m'he trobat, ben xirois, amb un somriure i saludant.
A Calders vàrem fer un grup de voluntaris per donar un cop de mà a aquest col·lectiu entre d'altres. Vàrem repartir els papers informatius i vaig trobar reaccions vàries entre la gent gran.
En una casa, una veïna que conec, em va llençar des de la finestra una bossa de paper lligada a un cordill. Deixa-hi el paper, em deia. Vàrem xerrar una mica, estil Romeu i Julieta, pel balcó, no per la passió i adéu, fins una altra. Una escena ben curiosa.
Més endavant em vaig trobar un senyor gran. Passejant. Amunt i avall, i en demanar-li si no es confinava, pujada d'espatlles i somriure murri. Suposo que segons a quina edat, que et diguin que et confinis quinze dies i que potser seran més, quan el temps ja el comptes diferent, perquè un mes potser ja és tot el temps, aleshores entens que volti amb un tant se me'n fot a sobre entranyable. Sí senyor. Que vinguin a buscar-me!
Alguns diuen veient això, que si cal que ens confinem i mira, fins i tot per ell ens hem de confinar. Perquè la seva mesura del temps és diferent a la meva i quan jo dic, ja ha arribat la primavera, potser ell pensa, ja he arribat a la primavera. Perquè tot és relatiu. I si fent aquest esforç molts arribem a una altra primavera, haurà valgut la pena.