L'escena era surrealista. Entrant per grups. Alguns amb màscara. D'altres, mirant-te de reüll. Ei, que estic sa com un pèsol. A l'entrada cua llarga, tants surten, tants entren i evitant converses per si de cas. Tot i que els avis que m'he trobat, ben xirois, amb un somriure i saludant.
A Calders vàrem fer un grup de voluntaris per donar un cop de mà a aquest col·lectiu entre d'altres. Vàrem repartir els papers informatius i vaig trobar reaccions vàries entre la gent gran.
En una casa, una veïna que conec, em va llençar des de la finestra una bossa de paper lligada a un cordill. Deixa-hi el paper, em deia. Vàrem xerrar una mica, estil Romeu i Julieta, pel balcó, no per la passió i adéu, fins una altra. Una escena ben curiosa.
Més endavant em vaig trobar un senyor gran. Passejant. Amunt i avall, i en demanar-li si no es confinava, pujada d'espatlles i somriure murri. Suposo que segons a quina edat, que et diguin que et confinis quinze dies i que potser seran més, quan el temps ja el comptes diferent, perquè un mes potser ja és tot el temps, aleshores entens que volti amb un tant se me'n fot a sobre entranyable. Sí senyor. Que vinguin a buscar-me!
Alguns diuen veient això, que si cal que ens confinem i mira, fins i tot per ell ens hem de confinar. Perquè la seva mesura del temps és diferent a la meva i quan jo dic, ja ha arribat la primavera, potser ell pensa, ja he arribat a la primavera. Perquè tot és relatiu. I si fent aquest esforç molts arribem a una altra primavera, haurà valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada