Bessiberri sud ( 3.024 m. )

Aquest matí a quarts de sis sonava el despertador. Vam dormir a la furgo amb el Marc, a Caldes de Boí  ( 1.470 m. ). Sense fer massa el ronso ens hem alçat i poc després ja començàvem a caminar.

Hem pres el corriol que surt a pocs metres de Caldes i que s'enfila fent ziga-zagues guanyant ràpidament alçada. A aquella hora havíem d'anar amb frontal, tot i això el camí està ben fresat, passant entremig de faig i boixos. El primer tram és un camí ben net, molt agradable de trepitjar, però poc a poc vas trobant rocs i arrels fins que ja és una constant. 

A mesura que hem anat guanyant alçada la vegetació ha anat canviant i hem deixat enrere els faigs per donar pas a pi negre, avellaners i avets. Això sí, al terra, bolets arreu.

Tot el tram de bosc l'hem fet de fosc, fins al pla de la Cabana on hem tingut una treva d'uns pocs metres abans de seguir amb la pujada. 

De lluny es fa difícil veure com es sortejaran les parets d'on salts d'aigua cauen generosos, però poc a poc vas trobant camí, fent giragonses i marrades per guanyar desnivell evitant les parets. 

Després del pla de la Cabana arribes als estanys de Gémena. Són preciosos. Grans. Amb illots al mig. Quan hi hem arribat el vent bufava fort, fent que l'aigua d'aquests fessin onades. Hi ha uns quatre llacs, força grans i plens. 

Passat els llacs es pren un camí entre fites, que s'enfila cap al coll de Bessiberri. 

Ahir a la nit va caure calamarsa a alçada i aquest matí, entre el vent i la temperatura força baixa, les plaques de neu que hi havia eren força dures. Com que no dúiem grampons, hem anat buscant camí entre pedres, on era més fàcil aferrar-se.

La darrera pujada al cim també estava amb clapes de neu, sobretot el camí on s'acumula més i per tant, de nou hem anat buscant pas segur a poc a poc. 

En poc més de quatre hores hem arribat al cim del Bessiberri ( 3.024 m. ). La intenció era també fer el Comoloforno, però veient que era una cresta mixta i no anàvem amb el material, hem decidit no fer-ho.

Hem desfet camí per tornar a Caldes, però tot i no haver fet el Comoloforno cal dir que ha estat una sortida molt bonica, en un lloc preciós. Una de les coses que em meravella més de la muntanya és com les condicions poden canviar tan ràpidament i si bé pujant ens ha costat per la neu dura i relliscosa, baixant, a certa alçada, ja s'havia començat a transformar i era ben agradable de trepitjar-la perquè et frenava el pas i t'evitava alguns rocs empipadors. 

Des de fa un temps, quan acabo una sortida, prenc un bany al riu i encara que l'aigua és gèlida, la sensació al cos, en sortir, és fantàstica, et sents refet del tot, una bona manera de tancar la sortida.

Pic de Campbieil -Campvièlh- sud occidental ( 3.157 m. )

Dijous a la tarda vàrem marxar amb el Dome i el Josep cap a Aranhouet, a tocar de l'Aragó, a Occitània. Allà hi ha una pista que puja cap al massís de Nhèuvièlha, on volíem fer el pic d'Estaragne ( 3.006 m. ). Ara bé, la pista, ja a tocar del poble, estava tancada.
Per sort, el Josep portava al GPS la capa del mapa de la zona i després de pensar-ho un xic, vàrem anar fins a Piau Engaly, unes pistes d'esquí que hi ha uns quilòmetres abans, per fer muntanya des d'allà.
Aquestes pistes es troben a 1.850 m. d'alçada. Hi ha força construccions, uns blocs de pisos moderns i arrodonits, però malgrat tot, no hi havia ningú. De fet vàrem aparcar la furgoneta al pàrquing des d'on es surt, ben bé al mig, buscant pla. Una taca blanca enmig d'una graella d'aparcaments buida.
Cap a quarts de sis ens vàrem llevar i deixant els esquís a la furgoneta, no hi ha prou neu encara i amb les raquetes a la motxilla, vàrem sortir tot intentant endevinar el camí.
El primer tram vàrem seguir les pistes d'esquí, però de seguida, ja ens vàrem desviar per creuar el riu. A partir d'allà, intentant seguir fites, però encara fosc i amb un camí perdedor, vam haver de fer moltes voltes, per un terreny d'herba tallat per llengües de pedres.

A mesura que anava sortint el sol, anàvem veient el nostre objectiu, un coll nevat, el Port de Campbieil. La neu era molt discontínua, de fet és cara sud i on n'hi ha més és a les parts obagues.
Des del coll, veient que l'ascensió al Campbieil sud occidental ( 3.157 m. ) es podia fer per la cresta, catalogada de poc difícil, vàrem decidir pujar per aquí.
És una cresta força llarga, no gaire exposada, amb bones preses i amb neu bona. No estava massa gelada. Xino-xano, anar grimpant, sense saber massa què vindria al pas següent, però sabent que les ressenyes la catalogaven bé, vàrem anar passant cada ressalt. Alguns flanquejant-los i amb un xic d'exposició i d'altres fent-los per sobre. Sempre molt atents. De fet la cresta té aquesta gràcia i més quan hi ha neu i no la coneixes. Estàs al cas de cada part del teu cos. De cada punt de suport i en passos complicats, no mous cap extremitat fins que no tens clar que estàs ben aferrat. D'altra banda és com si fessis una dansa amb la muntanya, amb qui t'arrapes i l'escoltes.

Cap a quarts de dotze, vàrem arribar al cim. Un cim amb bones vistes, a la llunyania es veia el Campbieil principal. Ara bé, a dalt, tot i el dia clar, feia molt vent. Un vent que et desequilibrava i alhora aixecava la neu de sobre que et picava la cara com un eixam d'agulles.
Per tant, sense perdre temps, vàrem iniciar la baixada, però aquest cop per la pala que puja des del nord, aquesta ben nevada.

Un parell de pales i alguna canal i en poc ja érem al collet de Cap de Long i des d'allà, sense perdre alçada, flanquejant, altre cop cap al Port de Campbieil i directes al cotxe.
Al final ens van sortir uns 2.000 metres de desnivell positiu, en 17 quilòmetres i un munt d'hores, que vàrem fer ben contents i gaudint d'un entorn immillorable. Per cert, que en tot el recorregut no vàrem trobar ningú i només al principi, unes traces que feien mitja volta a la cresta.  Un bon lloc per anar a perdre's.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.