diumenge, 30 d’agost del 2015

Reserva africana de Sigean

Partint de la premissa que el millor lloc per als animals salvatges és la salvatgia. Partint de la premissa que enlloc com a casa. I tenint en compte que un dels referents d'animals en captiveri a Catalunya és el Zoo de Barcelona, fa uns dies vàrem anar de visita a la Reserva africana de Sigean i en sortirem gratament sorpresos. És un espai gran. Ampli. 300 hectàrees de vida animal.
Una part es visita en cotxe, on els animals campen en semillibertat, una altra part es visita a peu, potser la menys lloable, més clàssicament trista, perquè aquesta és menys espaiosa. Ara bé, el fet és que els animals es veuen força llustrosos, amb un pèl brillant i unes panxes plenes, no com els de Barcelona, on el pèl és escadusser i les costelles es marquen com cordes de guitarra, tot i que segurament, també aquí pequen del mateix que a Barcelona, la manca d'espai per a alguns animals.
El recorregut que es fa en cotxe, on hi ha els óssos, les zebres, els lleons i un fotimer d'altres animals salvatges, no et deixa amb aquella impressió de tristesa que ofereixen la majoria de zoos o que recordava de Rioleón Safari. Et sembla que estan millor. Més enganyats, és cert, de manera que potser, en algun instant, poden tenir un somni de llibertat que no és cert. Els altres, els de gàbia, estan com arreu, però amb menys cartró pedra i més espai.
Una de les coses però, que em van sorprendre més, va ser veure el guepard o uns ualabis estirats enmig d'una pineda o bé el suricata alçant-se  ran d'un roure, però és clar, millor això que una mala reproducció d'arbre autòcton de la selva.


De fet pels nens és menys trist o per l'adult les explicacions que li ha de donar més senzilles que en els zoos. No és aquella visita on veus l'elefant que  no para de donar-se cops de cap amb l'arbre o bé aquelles mirades aquoses i tristes de la majoria dels animals. Se'ls veu més serens. Millor, potser
La visita va estar força bé, no sé si perquè anàvem preparats per sortir amb el  cor encongit com quan anem a Barcelona, que de fet no pensem tornar-hi, i no va passar, o bé perquè l'espaiositat de l'indret et permet creure que aquí, els animals estan millor i així t'ho sembla.

dilluns, 24 d’agost del 2015

Al Montcau (1.056 m. )

Com creix la canalla. I quan sents algú altre que t'ho diu, te'n fas creus i dubtes un xic. Perquè quan un pare es troba amb un altre pare, de fills més grans, tard o d'hora surt el comentari, el no te n'adonaràs i tindràs els fills grans. I com a pare de fills menors, en dubtes. Perquè la dinàmica del dia a dia, del temps complert, se t'emporta la percepció i et dóna la sensació que aquell anar de bòlit, és en el que s'ha convertit la teva vida i no canviarà,  però un dia, com avui, per exemple, te n'adones que no és cert. Que aquella dependència absoluta que tenien els teus fills, s'ha esvaït i de cop i volta, ja no ets imprescindible i fins i tot a vegades, has de reclamar el teu minut de glòria.
Avui hem anat amb uns amics al Montcau, a passejar. Fa uns anys ja hi vàrem pujar amb ell i la dependència era total, com ara la del petit. No només perquè el portaves a la motxilla arrapat al cos, massa pujada per aquelles cames novelles, sinó perquè encara et necessitava en tot moment. Avui, en canvi, en pujar amb uns amics, ha desaparegut. Ha fet el seu camí. Al davant o al darrere. Caminant, corrent, saltant, xerrant i només, de tant en tant, un mot per demanar-te quelcom, però esporàdic i escadusser.


Ara, no me'n queixo. Ja m'està bé. M'agrada i en certa mesura és el que esperava. Perquè per això sortim. Perquè s'enamori també de la muntanya i acabi gaudint-ne com tu. Ara és el moment de ser-hi sense ser vist, per quan cal aquell cop a l'espatlla, donar l'entrepà en aturar-nos o el glop per continuar.
Avui, pujant al Montcau, he vist que el fill gran, se'ns fa gran.
 

divendres, 21 d’agost del 2015

Una entrevista entranyable

El maig de l'any vinent farà quaranta anys que es va inaugurar la primera escola  Bressola. Uns pocs nens i nenes, uns sis o set, van començar el curs a l'edifici de la Creu Blava de Perpinyà. Alguns d'ells fills dels mestres. Era un projecte arriscat i engrescador, portat per unes persones que creien en la llengua i l'educació, i aquell projecte, que començà amb molta il·lusió i poc més, a dia d'avui és una realitat força sòlida, amb sis escoles i un col·legi i amb més il·lusió per seguir creixent.
Per rememorar l'efemèride i alhora per donar a conèixer encara més el projecte tot despertant consciències -la demanda supera amb escreix l'oferta per la manca de recursos-, es farà un documental sobre les escoles. En aquest parlaran diferents persones que han intervingut al llarg de la història de la Bressola, des de mestres, alumnes i famílies, a gent que ha col·laborat amb l'associació de suport a les escoles, desgranant en aquest recorregut vital el passat d'aquesta, el seu present i sobretot el seu futur. Vaja, un fotimer de gent que amb el seu granet de sorra ha contribuït per tal que aquest projecte hagi perdurat en el temps. Una flama encesa que s'ha anat passant de mà en mà i que a cada traspàs, ha augmentat la seva lluentor un xic.
El documental està previst que vegi la llum cap a l'any vinent, coincidint segurament amb la data assenyalada i com no podia ser d'altra manera, hi hem participat.
Van venir a casa el Xavi i la Montse -d'Andròmines TV- a fer l'entrevista. Va ser una xerrada molt entranyable, pel clima que es féu i pel tema que abordàvem. Vàrem recordar moments molt especials i per uns instants, vàrem reviure altre cop aquells anys. A mesura que parlàvem, ens adonàrem del que havia representat participar en aquest projecte i de fet, del que representa la Bressola per a nosaltres. Tot i que és una història de fa temps, és força present en molts moments, ja que va ser un punt d'inflexió a la nostra vida.   

  

dilluns, 17 d’agost del 2015

La gran diversitat del facebook...

Sovint m'agrada discutir amb gent que opina de manera totalment oposada a mi. Sobretot en temes que tinc ben arrelats i espero, de tot cor, que els seus arguments em facin, si no canviar d'opinió, entendre un xic el seu punt de vista i alhora desmuntar-me certes idees que tinc preconcebudes. Reconec que sóc caparrut. Que sóc tossut i a vegades un xic obtús. Ho sé. Quan una idea la tinc ben interioritzada, la defenso a mort i només és al cap del temps, que sóc capaç, amb la reflexió pertinent, d'obrir la ment i deixar-me seduir per altres punts de vista o si més no entendre certes postures.
Però és que hi ha vegades, que encetes una discussió per poder veure els arguments que tenen alguns per defensar certes posicions i acaben desil·lusionant-te, fent-te veure que els tòpics que creies que eren irreals, per simplistes i absurds, són una realitat. 
Avui, parlant amb un amant de la tauromàquia, defensant cadascú el seu punt de vista des del respecte, a la conversa, és el que té el facebook, ha entrat un tercer element. De sobte ha monopolitzat la conversa i aquell clima d'enfrontament d'arguments s'ha esvaït i poc a poc, al mancar-li recursos argumentals, ha entrat en els insults, l'amenaça i la fatxenderia. 
De fet hem passat per tots els tòpics i un cop hem vist que no ens posàvem d'acord amb els toros ja m'ha etzibat sobre temes identitaris i a partir d'aquí, un rere altre, tòpics i més tòpics, només dir que un dels arguments per estar en contra de la independència és allò que posa al carnet d'identitat o bé que a l'època passada ens farien callar i barrabassades així. 
De fet m'ha passat altres vegades. Ja intento no sulfurar-me, malgrat les manques de respecte, senzillament intento veure el seu punt de vista però, en alguns casos, com aquest, ràpidament quan acaben els arguments, recorren a frases absurdes i buides acompanyades dels insults. 
De fet, segurament aquest tipus de gent, tancada i poc procliu a discutir i argumentar, per por a no trobar arguments, és la que fa més pels independentistes. Perquè només ens corroboren la foscor que hi ha a l'Estat, tot i que sé que tot no és això, però elements com aquest abunden i ens esperonen.  
Avui, després de parlar una estona amb aquest noi, m'han quedat clares un parell de coses:
1. Els meus arguments semblen prou sòlids o si més no es fa difícil trobar qui els rebati, partits unionistes inclosos.
2. En un país nou, hem de fer més per l'educació de tothom, fins i tot per aquells que ara ens menyspreen però formen part de la nostra societat. Hem de construir un país nou on tothom hi tingui cabuda, respectuós i lliure. 

divendres, 14 d’agost del 2015

Els estanys de Tristaina

Ahir vam fer una excursió familiar fins als estanys de Tristaina. Vàrem arribar a la Coma d'Arcalís el dia abans, on passàrem la nit. Al matí, després d'una tempesta de llamps, trons i pedra, quan s'aclarí, enfilàrem cap al coll. És un sender que puja suaument enganxat a la paret i des d'on tens una bona vista de la vall.


Un cop al coll, vàrem baixar cap als estanys. Feia vent i els núvols corrien força, tot i que el sol anava mostrant-se de tant en tant. El camí és molt fresat, ja que és un indret molt freqüentat, sobretot a partir del migdia, que s'omple a vessar, faci el temps que faci. 



Pel camí vàrem trobar cavalls i vaques. Uns animals tan avesats a la companyia que ni s'immuten quan veuen gent, a diferència de les marmotes, que se senten però no es veuen. 
El primer llac no el vàrem anar a veure, vàrem començar pel segon, el del "mig", un gran llac que fa la delícia de certs pescadors, que aliens a la gent que passa, llencen la canya i, cosa estranya, pesquen. A l'extrem d'aquest llac, per creuar el riu que baixa, hi ha un pont de fusta fet de travessers. Passat aquest llac vàrem anar al tercer, el més gran, el "De més amunt" i que està a la falda de la muntanya, envoltat pel Pic de Tristaina i el de l'Estany Forcat. 
És una excursió molt agradable, força planera i que gaudeix d'unes vistes molt maques, molt recomanable per anar-hi amb nens.


dijous, 6 d’agost del 2015

El 27S, la festa de la DEMOCRÀCIA, ara sí!

No sóc un independentista de primera volada. No sóc independentista de fa poc. L'anhel de llibertat, de decidir el meu futur, corre des de fa temps per les meves venes. Possiblement va començar com un eixelebrament d'infantesa, com un acte de rebel·lia reforçat per referents intel·lectuals de l'època, mirat per molts com un estirabot d'adolescència, però amb el temps, no només no ha marxat aquest desig, com em deien molts, sinó que s'ha refermat. I aquest temps convivint amb aquest desig no em fa ni millor ni pitjor dels que ara ho són i mai ho han estat. Perquè aquest és un gran vaixell, on tothom hi cap i on no cal justificar-se, ni mostrar cap tipus d'argument. Les portes són obertes de bat a bat. Només exigeixen justificacions els que no volen que s'engreixi la llista. Els que cerquen qualsevol motiu per aprimar el gruix d'independentistes. De fet hi ha molts motius per ser-ne. Alguns, en el meu cas, vénen del més profund del meu ésser, difícils d'explicar, que m'han amarat durant anys i de resultes formen part de mi, sense cap altre motiu que el jo vull. D'altres estan acompanyats de la raó, del pensament fred i crític i són els més fàcils d'exposar. Números, dades, afronts, insults... Però tant hi fa.
El 27S votarem. I votarem en clau de país. Tothom ho té clar. Tothom ho sap. De res serveix que alguns diguin que no és cert, les seves declaracions i accions els desmenteixen. El seu nerviosisme els delata i arribats a aquest punt, arribats a dia d'avui, només demano una cosa. Una cosa molt senzilla, tant, que jo ho he fet durant anys, que ho hem fet durant anys i no ha passat res, és la democràcia. Mil vegades ens han dit que accepten jugar a un joc de majories, a un joc parlamentari, deixant enrere el seu passat sorgit de les mans d'un dictador i prenent la bandera de la democràcia i per tant, ara han d'estar disposats a acceptar les derrotes. Han d'estar disposats a escoltar i actuar en conseqüència si així surt el 27S.
Durant anys els independentistes hem acceptat els resultats de les urnes, hem acceptat les majories existents i malgrat seguir sent independentistes, hem conviscut pacíficament i amb harmonia dins d'aquest Estat que ens ha ofegat i insultat, lluitant, és clar, des de tots els àmbits possibles i democràtics per aconseguir les nostres fites. Per aconseguir el canvi.
Ara és el moment de mostrar la veracitat d'aquesta democràcia. La seva fortalesa. És el moment d'acceptar el resultat que es doni a les urnes i no fer una rebequeria, com fan tots els infants immadurs d'estripar les cartes si el joc no els fa guanyadors, i mostrar una solidesa i enteresa exemplars, acceptant la veu del poble i denotant així, que el passat fosc i obscur que va bastir aquest present ha quedat enrere per sempre més i els seus hereus ja no governen ni governaran mai més aquest Estat.