diumenge, 27 de maig de 2018

Un groc que els fa sortir els colors

Si diumenge van venir forasters a treure el groc del poble, males llengües diuen que van a sou, avui l'hem tornat a posar. I ha quedat ben bonic. Per cert, per aquells que demaneu, la creu de terme ha aparegut i tard o d'hora tornarà al seu lloc.
Bé, com deia, el groc avui ha tornat a brillar i en restituir-lo, uso aquest mot perquè té un gran valor, hem sentit de tot. Molta gent d'acord. Alguns aplaudint, altres alçant el dit polze, altres parant a parlar. Alguns també amatents i alguns, pocs, contraris. Aquests, bàsicament un parell. Un que directament ens ha insultat. Res a dir d'ell, per si sol es desqualifica, com en Carrizosa al Parlament, fent de pinxo de polígon. L'altre, una dona que s'ha aturat a parlar. Els arguments, tots girant a l'entorn de l'ecologisme i el plàstic, s'han esfondrat poc a poc, a mesura que anava parlant, confirmant que el que més li molestava era el color, renegava del seu cotxe groc tot dient que hi pintaria l'estanquera a sobre perquè no tingués aquell color. Del plàstic poca cosa. De fet, aquest groc fa que poc a poc es vagin destapant.
Avui el groc torna a Calders. No sé si durarà gaire, però el que compta no és el temps que duri sinó que allà estem, tossudament alçats i que d'una manera o altra els farem de mirall i les seves misèries i males arts no es podran tapar.

dissabte, 26 de maig de 2018

Volta a Montserrat pujant a Sant Jeroni ( 1.236 m. )


Avui hem anat amb el Josep, el Natali i l'Oriol a Montserrat. Hem aparcat a Santa Cecília, des d'allà surt un corriol que s'enfila cap a la canal de Sant Jeroni. El primer tram és rocós, amb alguna cadena, però metres més amunt ja entra al bosc, un bosc ple de boixos, teixos i alzines, fins al coll. És una pujada dreta, que va fent ziga-zagues per un camí ben fresat.




Al coll ens hem desviat per anar a fer el cim de Sant Jeroni ( 1.236 m. ). Un sender amb formigó i esglaons que va pujant. Hem vist cabres i poc més, perquè la boira era espessa.
Després hem tornat enrere i hem pres el camí que va cap al pla dels ocells. Ara bé, al cap d'una estona hem pres un trencall que ens ha portat sota una agulla que es diu el Cap del mort. Allà hem esmorzat amb unes vistes generoses.
Havent esmorzat hem seguit el corriol fins al Cavall Bernat. Després, sempre planejant, hem passat a tocar de la sortida de la canal Plana i hem anat al peu de la Prenyada i baixant cap a Sant Salvador hem passat per sota de l'Elefant i la Mòmia.
Des d'allà hem anat cap a la Trinitat. Un petit refugi abandonat però net. Hem seguit fins al pla de la Trinitat on hem agafat el corriol que passant per l'altre vessant del Cavall Bernat va a parar també planejant, fins a Santa Cecília.
Ha estat una volta molt distreta. Només a la primera canal hem trobat força gent, però després no gaire i les vistes del massís són espectaculars.

dilluns, 21 de maig de 2018

Ara ens arrenquen el groc i les estelades dels pobles

El meu poble és bàsicament independentista. Amb gairebé un 90 per cent de participació a les darreres eleccions, pràcticament el 82 per cent de la població va escollir opcions independentistes. Clarament. Sense dubtes. Després queda saber on situaríem els Comuns, però això ja és un altre tema.
Aquesta setmana, no sé massa bé quin dia, algú va voltar pel poble traient tots els llaços grocs penjats. També van enfilar-se per arrencar un cartell que posa "Municipi per la independència", no se'n van sortir, així com diferents estelades petites que estaven penjades als fanals.
Quan la gent es va començar a penjar el llaç groc a la solapa, a mi em va semblar una mesura força naïf. No ho sé, una mica de revolució dels somriures, perquè ens entenguem, però sembla que amb el temps, he de reconèixer que estava equivocat i que portar un llaç groc els emprenya. Els sulfura perquè un símbol tan petit, tan insignificant, pren un enorme significat i no calen grans elucubracions per dir que aquest Estat no és democràtic i té tics feixistes, només cal pintura groga o un llaç i això els encén.
El groc s'associa a llibertat, així com unes estelades que fa temps ignoraven. Per tant, potser no anem tan malament si un simple color els fa sortir els colors.
Per cert, poden arrencar-ho tot i nosaltres penjar-ho tot de nou, però encara que aquest joc arribés a l'infinit, crec que a molts ens han perdut. Alguns mai ens han tingut, a d'altres fa temps que els perderen i d'altres els perden dia rere dia, amb els seus tics autoritaris, repressors i antidemocràtics i això, malgrat voltin pels pobles per amagar la voluntat popular, aquesta és com un foc somort, que crema per sota i que a la llarga acaba sortint.
Visca la República Catalana!

Ep, afegeixo, ara voltant, he vist que a més de tot el que han tret, també han fet saltar l'estelada que hi havia a la creu de terme. Una creu de ferro forjat de l'any 1805 que també han fet desaparèixer. Està clar que per a alguns, la unitat d'Espanya està per sobre de tot, persones, patrimoni, llibertats, drets...

divendres, 18 de maig de 2018

Tornant de Prada

Fa poc que he arribat a casa. Arribo de passar tres dies d'intercanvi amb els infants de Prada de Conflent, de la Bressola.
Fa uns mesos van venir ells aquí, ara hi hem anat nosaltres. Tot el dia fent activitats conjuntes, que si el forn solar de Montlluís, que si Sant Miquel de Cuixà... i altres propostes engrescadores i a la tarda, després d'escola, els infants marxen cap a casa de les famílies. A conviure amb els companys de Prada. A ser un més de la família. És una experiència molt especial. Infants del nord i del sud de Catalunya convivint. Aprenent els uns dels altres perquè malgrat ser un sol poble, tenim maneres de fer un xic diferents. Hi ha dinàmiques diferents, però també d'iguals i vivint plegats, descobrim que tenim molt en comú i que allò que ens diferencia són detalls. Alguns que ens semblen grans, d'altres petits, però tots són de forma i no pas de contingut i tots són superables.
Fer un intercanvi és aprendre. Aprendre vivint en primera persona i no només parlo de conèixer el territori o la unitat de la llengua, que també, sinó aprendre a conviure i alhora a créixer com a persones, perquè passar uns dies amb una família diferent, esdevé un aprenentatge de vida. Un repte personal que ens ajuda o qui sap si obliga a desplegar totes les eines que tenim per a relacionar-nos, per a moure'ns socialment i que potser mai hem usat plenament i és un aprenentatge que, acompanyats pels mestres i les famílies, esdevé molt ric. Potser un que ens marcarà molt, qui ho sap.
Com a mestre que ha passat per la Bressola, o potser per això, en sóc un ferm defensor, tot i que sempre marxes amb els dits creuats per tal que tot funcioni. Sé que ho tenim tot a favor. Al nord ens acullen els que considero la meva família del nord, però també tens clar que els que faran el treball més important seran els infants, i els mestres, a part de facilitar les condicions hi som per acompanyar, esperonar, vetllar... I el fet que no depengui tot d'uns, que no ho controlis tot, fa que també sigui intens pels mestres. Especial. I ric, molt ric i intens perquè ho vius en primera persona.
Avui hem tornat i de nou se'm confirma que per molts motius és una gran experiència pels infants i que cal mantenir i mimar.

dijous, 10 de maig de 2018

Un bon cop de peu

No sóc pas violent. De fet, a l'equip de futbol on jugava, feien broma de la manera que intentava resoldre les situacions de tensió o com parlava amb l'àrbitre. Sobretot quan estava enfadat, perquè no em sortia d'esverar-me en excés o malparlar. De fet mai m'ha agradat ni alçar la veu, ni caure en l'insult barroer, menys, per descomptat, l'agressió física. Sempre he intentat raonar i enraonar. Tot i això, recordo un partit, on un dels jugadors contraris va començar a insultar, des del camp estant, a la gent que ens havia vingut a veure. Sobretot família. Als de fora, i també als jugadors de dins. Insults, provocacions, encaraments, comentaris grollers, despectius, amb gesticulacions obscenes. I això durant més d'una part. Una rere l'altra. Sense que vingués a tomb, només per descentrar. Per humiliar.
Mai sabré perquè ho vaig fer. Mai me n'he sentit orgullós, però a la segona part, fart i amb el cap ben ple, en una jugada, quan marxava del nostre camp, vaig colpejar-li els peus. Desequilibrant-lo. No va arribar a caure. Senzillament, un cop sense pilota quan marxava i seguia insultant.
En aquell moment vaig pensar de tot. Primer que m'havia equivocat. Després que, havent vist el tarannà d'aquell noi, allò acabaria malament. Ens encaràrem. Res. Aguantant la mirada. I només li vaig deixar un, em sembla que ja n'hi ha prou. La seva reacció, em va sorprendre. De fet es va disculpar i va argumentar que només ho feia per provocar, però que no volia ofendre. I ara!
Mai més ho vaig tornar a fer. Crec que difícilment ho faria. En alguns camps recordo que hi havia braços del públic que m'encalçaven des de la banda per colpejar-me, senzillament per aturar la jugada, però ni se'm va passar pel cap fer res. Només deixar la pilota i un ja us ho fareu. Només és futbol.
Aquell dia però, vaig dir prou. Vaig empipar-me. I de fet, ara, amb els anys i el record d'aquell estirabot ben viu, veig que és el que ens cal com a país. Un cop de peu. Un prou s'ha acabat. Perquè com aquell bocamoll que es va desactivar quan es va trobar algú que li plantava cara, l'Estat necessita això. Algú que digui fins aquí hem arribat. Algú com a col·lectiu, perquè veig, m'ensumo, percebo que el sentiment d'afartament que tenim molts, acabarà també amb un cop de peu, metafòricament és clar. Farts que ens insultin, trepitgin o intentin humiliar i només és qüestió de temps, que el pinxo acabi acotant el cap. I sinó, temps al temps.