dijous, 28 de gener del 2016

Moltes tasques a l'hora

Quan vaig començar a fer de mestre, feia substitucions. Anava a una escola i en general, em deien per quina pàgina del llibre anaven i endavant, a avorrir-se un xic. Només a una escola em van dir que fes el que cregués i vaig deixar de banda el llibre i vaig proposar diferents activitats experimentals.
Varen ser uns dies moguts, però diria que els infants varen aprendre força a més de passar-s'ho bé, com jo. En aquella escola, privada concertada, sembla que no els va agradar aquell "moviment" i un cop acabada la substitució, ja no em varen cridar més. Sé, perquè amb el temps tot se sap, que el tarannà d'aquella escola era més de llibre, exàmens, còpies i llibretes i ara, des de la distància, puc dir que no em sap greu no haver-hi tornat.
Ara, quan faig de mestre, me n'adono que en sóc i gaudeixo plenament de la feina.
En general, immers en la dinàmica, no pares a valorar el que tens i el que ets, però hi ha dies, com aquest matí, que he fet un exercici que faig de tant en tant i em va bé per valorar el que faig. Passa sobretot quan tothom està enfeinat i tens un d'aquells moments, en que pots alçar-te per sobre la classe -gairebé físicament- i fer d'espectador.
Treballo en una escola rural i la multiplicitat de tasques és inherent al tipus de feina, a causa de la varietat de nivells per aula, però avui, especialment, me n'he adonat, així com de la riquesa que això suposa.
Hi havia uns nens fent les consignes de Carnestoltes, uns a l'ordinador perquè surtin publicades d'aquí uns dies al bloc, altres en uns fulls per donar-les als petits. Uns altres nens estaven investigant. Enguany, a partir d'una pregunta que es fan, alguna cosa que els desperta la curiositat, els muntem unes caixes d'investigació i és clar, cada caixa és diferent, així com les agrupacions que fan. Hi havia unes nenes fent uns experiments per treballar la gravetat, uns altres, estaven mirant la propagació de les ones. A tocar d'ells, uns estaven escrivint l'informe de la seva caixa on descobrien termes com la propulsió. Encara uns altres, estaven intentant dibuixar com és un somni per ells. Però és que a més, hi havia els que feien tasques perquè no tenien la caixa a punt. Uns treballaven la mecànica a partir del Lego, un altre feia operacions amb material i encara uns altres feien tasques de lògica o bé de lectura. Vaja, moltes tasques variades i tothom concentrat i amb ganes.
De fet, el que m'atrau d'aquesta feina, una de les coses, és la diversitat d'acció i els diferents camins que hi ha per aprendre coses. Em diverteixo quan el dia a dia és estimulant, amb reptes i propostes riques i variades. Quan, tot i haver previst moltes coses, el dia a dia et sorprèn i aprens amb ells. Descobreixes amb ells. Investigues amb ells. Gaudeixes amb ells i veus que a més d'aprendre, ells i tu, no sé qui més, us ho passeu bé i gaudiu treballant.

dimarts, 26 de gener del 2016

He ballat a dalt dels núvols

 He ballat a dalt dels núvols. Bé, de la boira, però què és sinó la boira que un núvol deprimit.
Aquest matí he sortit d'hora de l'escola. La boira era tancada. Només quatre passes i després, un blanc grisós. He anat corrent cap amunt, a buscar un punt alçat. Els corriols són clars. Es veuen bé i per si de cas, soldats arbrats els flanquegen. T'indiquen el traç i en els trams oberts, només una sendera enmig de codines llueix. Difícil de perdre el camí i més quan l'has trepitjat manta vegades.
He anat fins a l'entrada de les coves de Mura, tancades perquè els visitants, alguns massa desitjosos de tenir un record, s'emporten allò que la natura ha tardat milers d'anys a fer i que ells, guardaran en un racó de casa per mostrar-lo valents a les visites.
Després, encara entre boires, cap a la carena. De fet, arriba un moment que vas veient que sobre teu la boira ja no és tan espessa i comences a distingir la silueta dels arbres i rere seu, aquell blanc plom, comença a agafar alguna espurna de blau. T'acostes al capdamunt.
Esperonat per la perspectiva de sortir de la boira, he anat pujant, agafant sempre a les cruïlles, el corriol que puja i de mica en mica el cel s'ha anat aclarint, fins que al final, com ja preveia, tot i que no sabia si tardaria molt o poc, m'he trobat sobre la boira. Sobre els núvols i a un cop de roc, en línia recta, Montserrat. Sola. Aïllada. Sobresortint dels núvols i a l'altre costat, el Montcau, llepat per una boira que s'aferrava a la seva falda. I aquí, enmig dels dos, he ballat. He saltat i he gaudit de l'instant, un instant curt que serà llarg, perquè com ja m'ha passat altres cops, la bellesa sobtada em perdura en la memòria.
Poc després, amb l'ànima carregada, he baixat corrent, somrient, feliç, endinsant-me altre cop dins la boira però lleuger de peus.

dilluns, 25 de gener del 2016

Maleïts lladres

Hi ha lladres i lladres. L'altre dia van entrar a robar a una casa d'aquí a prop, a uns veïns. Res. Uns treballadors que passen la major part del dia a fora i que de fet, a casa, poca cosa hi tenen. Records i quatre coses que han pogut comprar a base d'estalviar durant un temps. Fa més, van entrar a casa d'una amiga. També el mateix. Gent treballadora a qui és molt fàcil robar i que no necessita de cap destresa ni mèrit. Bé, l'únic mèrit que cal és ser un malànima, perquè si es tractés de gent que ho fes per necessitat, segurament escolliria aquells que no mostren cap tipus de necessitat, sabent de les dificultats que és arribar a final de mes per a un treballador i se'n solidaritzarien. Per tant, els que ho feren, segurament és perquè és el seu mitjà de vida i mancats de destreses i valor per entrar allà on sí que poden obtenir més però és més dificultós, on cal algun tipus d'habilitat especial, a part de saber de lleis, entren a cases fàcils on trauran poc i empobriran encara més a persones que malden per sobreviure, però és clar, és menys arriscat. Vaja, una mostra de covardia i perquè no, de baixesa humana,  
Entenc i fins i tot en moments de ràbia puc admirar certs lladres. Sobretot els que roben als bancs, aquí sí que cal una destresa i de fet roben a uns altres lladres. També alguns dels que roben coure. És veritat que ens empipen i ens fan anar malament, però sembla que és l'únic i petit maldecap que tenen aquestes grans empreses que ens collen i abusen de nosaltres, sobretot les elèctriques. Quin maldecap tenen ells a part d'aquests petits robatoris? Només cal pensar en l'exemple del Castor, que si bé no és elèctrica, sí que funciona com totes elles. Els beneficis pels amics del govern, les pèrdues pels usuaris. I així anem, que no podem fer res.
No dic pas que uns siguin els Robin moderns, i ara! Tots plegats només busquen el seu benefici però si més no, uns colpeixen aquells que s'aprofiten del sistema per enriquir-se mentre els altres, s'aprofiten del sistema per enriquir-se ells a base dels dèbils, dels que suren. Tots roben, però no és ben bé el mateix.

dimarts, 19 de gener del 2016

Senglanada 2016

A final d'aquest mes, el diumenge 31, hi ha la Senglanada. És una cursa que es fa a Calders en bicicleta de muntanya. Hi ha dos recorreguts, un bàsicament per pista, amb algun sender i l'altre gairebé exclusivament per senders. L'organitza Calders bike, la colla ciclista de Calders.
Cada any, passada aquesta data, acostumo a escriure quelcom, sobre l'ambient, el recorregut, la gent... perquè cada any col·laboro allà on puc i aquest any, també ho faré, és clar. Ara bé, també és cert que molts anys, un cop fet l'escrit, hi ha hagut qui m'ha dit que tan de bo l'hagués avisat abans, que sembla molt divertit. I en dono fe i per això, enguany, abans de fer el recull que acostumo a fer, ja m'anticipo, sobretot perquè pinta molt bé.
Les crítiques del recorregut que he sentit són totes positives i no m'estranya, perquè sé de bona font, que per aconseguir aquest recorregut, hi han dedicat moltes setmanes, sense conformar-se i els que han tingut l'oportunitat de tastar-lo, n'han quedat gratament satisfets, afirmant que potser és dels millors que s'han fet. Sempre van buscant el millor traçat i cercant aquell lloc especial de pas per fer gaudir a tots aquells que vénen a pedalar a Calders.
A més, segur que altre cop hi haurà força mobilització popular. A l'ambient es respira i de nou, Calders tornarà a ser el poble acollidor que és. No són prou motius per venir a Calders a pedalar?


Alguns dels cartells de les edicions anteriors

dimecres, 13 de gener del 2016

Portar el nen a la feina

És un tema pelut. Si et decantes a favor del gest de portar el nadó a l'hemicicle per donar visibilitat a totes aquelles mares que no poden fer-ho, que no poden portar el seu fill a la feina, pots donar a entendre que el millor per a un infant és estar amb la mare on sigui -ben cert- i que la mare ha de prioritzar la feina per sobre de tot -no sé si tan cert- i per tant, com que cal que treballi, aleshores s'ha d'emportar el fill arreu. D'altra banda, si hi estàs en contra perquè creus que el que hauria de prioritzar és el benestar del nen i en aquest cas estar amb la mare en un entorn agradable, aleshores arribes a la conclusió que no hi feia res a l'hemicicle i el millor seria que estigués a casa.
Arribats a aquest punt i per evitar suspicàcies, tot i referir-me a la mare, perquè en aquest cas era una dona i donava el pit, crec que és el mateix si parlem d'un pare, en el cas que li pogués donar el biberó. La cura de l'infant i qui deixa la feina i qui agafa la feina de tenir cura del nadó mentre l'altre no hi és, és qüestió de parella. Cadascú fa com pot.
Aclarit això i puntualitzant que allà on poso mare s'hi pot posar pare, crec que la batalla i és una opinió personal per descomptat, no hauria de ser si una mare ha d'alletar a l'infant a la feina o no, sinó si una mare pot tenir una baixa de maternitat més llarga per tal de poder tenir cura del seu fill i que aquest pugui créixer en un entorn adequat per a ell. El congrés, no ens equivoquem, no és el millor espai per a un nen, sobretot tenint en compte alguns dels diputats.
Avui, en una piulada, deia que no entenia l'acte. D'entrada perquè ho fa una diputada i per tant, crec que ràpidament, si ho creu, podrà entrar una iniciativa legislativa i es podrà debatre la qüestió sense que el seu fill aparegui a la televisió, si és que ho creu fermament. És cert que se n'ha parlat força avui, però excepte de les sortides de to d'uns i altres, no entenc quin benefici té per a la causa la imatge d'aquest nadó. De debò!
Un altre aspecte que crec que no cal obviar, és que aquest acte que en una empresa metal·lúrgica, una botiga o bé un parc de bombers entre d'altres seria notori, al congrés, on tenen una guarderia ben barata oberta de vuit del matí a nou del vespre i amb els sous que tenen, no deixa de ser un xic provocador. La majoria hem de fer equilibris, no és només a l'hora de gestionar el treball amb els fills, sinó amb la qüestió monetària. Segurament ens atrauria més, menys imatges i més propostes legislatives per tal d'aconseguir aquest dret, que la foto que demà sortirà al diari.
Vaja, que com a fotografia se'n parlarà molt, però possiblement és més eficaç debatre-ho i arribar a acords al congrés que el rebombori a la xarxa d'avui. Tot i això, per descomptat que pot fer i ha de fer el que cregui si de cor pensa que amb aquest gest aconseguirà una millor conciliació familiar.
Veurem si d'aquí uns mesos -si encara som en aquest Estat i ens afecta i sinó reclamarem el mateix al nostre- una nova llei té en compte els nadons com el preuat bé que són i als seus progenitors com als vetlladors del futur del país.

dissabte, 9 de gener del 2016

No li fem la feina als madriles...

Avui parlava amb un company de la CUP i em feia la broma de si encara li parlava. De si érem encara amics. De fet, era una doble broma, perquè sense estar lligat a cap partit -amb carnet-, estic molt més a prop dels postulats de la CUP, que de cap altre partit, tot i tenir simpaties per alguna altra formació.
El que més m'ha sorprès i entristit alhora, és que en la seva broma, hi havia una gran veritat, el linxament mediàtic que estan rebent els de la CUP, militants sobretot, per la seva posició. És cert que caldria destriar d'on vénen aquestes crítiques i segurament moltes, estan fomentades per gent que no vol la Independència i veu en la divisió una eina per debilitar el procés i l'altre aspecte que m'ha sorprès és l'atac que reben per la seva forma de prendre decisions i realment, és xocant.
El primer perquè em demostra que la gent no només no accepta que hi hagi qui pensi diferent, dins del mateix vaixell, sinó que a més, a aquell que pensa diferent, se l'estigmatitza, malgrat es tingui un objectiu comú. És cert que molts ja vèiem la Independència a tocar i la decisió de la CUP ens trenca els esquemes, però potser, més que trencar-nos els esquemes, potser ens hauria de servir per posar els peus a terra i veure que la feina encara està per fer. I tant que tenim pressa, però el procés serà llarg i haurà de ser consensuat amb gairebé tots. Un camí feixuc i de formiga però que val la pena. Qui pensi que això és cosa de quatre dies, està equivocat.
Pel que fa a la manera de prendre decisions, agradi o no potser és la més democràtica i alhora la menys entenedora per a molts, perquè si formes part de la CUP, saps que la teva opinió, malgrat no agradi a certa gent, és respectada i això, a certs grups de poder, que ens volen silenciats en la major part del procés, els molesta i empipa, perquè potser els que han manat sempre, deixaran de fer-ho i és clar, independents per alguns sí, però si les cireres no les remenen els mateixos de sempre, no.
La CUP està formada per gent que fa molts anys que volen la Independència i consti que no ho dic per qüestió de pedigrí, el més important és arribar a la mateixa conclusió, sense importar quan o com s'hi ha arribat, però dubtar d'això és intentar posar aigua al vi i malgrat fa anys que militen i batallen, tenen clar que volen ser independents per aconseguir un món diferent, un món millor, no com a sortida a les dificultats electorals del partit i aquí és on xoca amb alguns que ara branden la bandera de la Independència. La seva necessitat és immediata i per tant, necessiten la solució a corre-cuita per salvar els mobles i després, el país que en surti, ja s'anirà conformant, mentre que la CUP, avesada a les minories -i potser per això els costa gestionar el protagonisme que tenen- tendeix a treballar sense presses, aïllant-se del soroll de fora i seguint el camí que sempre han fet.
Per això, potser caldria tenir el cap fred i veure els de la CUP, malgrat hagin pres decisions que no agraden, com a aliats i no foragitar-los tot afeblint el gruix social a favor de la Independència i fent el joc als unionistes, perquè la CUP, si una cosa té clara, és que vol la Independència, malgrat hi hagi qui ho negui. El camí serà diferent, però l'arribada la mateixa.
Siguem pacients i no dubtem tant.

dimarts, 5 de gener del 2016

Nit de reis

No ha plogut poc des d'aquesta foto... anys vuitanta.
Avui és nit de reis. Nit d'il·lusió per a xics i grans. Els petits tot esperant aquells regals que els faran. Aquell tresor que esperen i somnien. Els grans amb la il·lusió de fer regals. De veure l'espurneig d'il·lusió i alegria als ulls dels éssers estimats.
Aquesta nit els xics a dormir d'hora. Nerviosos i frisosos cap al llit. A comptar ovelles o el que sigui per atrapar aquella son que es resisteix. Els grans a esperar. A fer temps entre neules i torrons. A posar, de tant en tant, l'orella a la porta de la cambra dels petits per veure si la seva respiració s'apaivaga. Per veure si la son els venç.
Després, un cop Morfeu ha fet la seva feina, tot són corredisses amunt i avall. Amb un somriure neci a la cara i somiant mil reaccions dels petits. Tan agradable és quan es deixen amorosament els paquets com de bon matí quan els obren. De xic, m'arribaven al matí, ara, els reis, una part, vénen al vespre.
Es faria estrany que vinguessin amb les mans buides. Es faria estrany que només passessin just a saludar. Per això, quan vénen al vespre, sempre porten quelcom i parlen amb els petits i escolten amb tendresa com van desgranant nerviosos els seus desitjos. I ells, mirant-los de reüll, s'acosten al rei i busquen un lleu contacte. Res, amb els capcirons dels dits fregar la túnica. Però ja és molt. Són tan imponents aquests senyors...
Tenim la sort que a Calders són propers. Els parlen mirant als ulls. A vegades els xiuxiuegen per tal que la conversa sigui només d'ells, íntima i els grans, oferint el que tenim a aquests, anem a munt i avall intentant satisfer tot el seguici reial.
La nit de reis és màgica, és única. Una nit que es viu a flor de pell i tant hi ha sorpreses per a xics, com per a grans.
BONA NIT DE REIS!