dijous, 7 de gener del 2021

Endarrerim l'inici del segon trimestre?

Vagi d'entrada que les meves opinions passen pel tamís d'aquell a qui li agrada la seva feina. Molt. Moltíssim. Vagi després que si fas el que t'agrada, faràs el que calgui per seguir-ho fent i dit això, quan sento que hi ha mestres que demanen d'endarrerir l'inici del nou trimestre, per seguretat diuen, se m'ericen els pèls del clatell com un gat en veure un gos passar. No vol dir que sigui millor, i ara. Gens ni mica. Qui sap si potser el meu desig va en contra de tots els postulats epidemiològics i aquests mestres són els veritables visionaris, però a dia d'avui, tinc massa ganes de començar com per plantejar-me dilatacions. 

Conec mestres que segurament ho diuen de bona fe, no molts, no pas com aquella mestra que no va anar a comiat de final de curs perquè tenia curs d'oposicions, tot i que per a les oposicions faltaven setmanes i en canvi els nens marxaven aleshores. No. I vés a saber, potser ni les va passar, però mira, qui prioritza quelcom abans que els infants es mereix això i més. Res. Els mestres, encara que us ho facin creure, no som un col·lectiu uniforme. Hi ha molta varietat i molts interessos, tot i que si fem un cap mas, segurament n'hi ha més dels que s'estimen la seva feina. Tant de bo! 

I com deia, tinc ganes de tornar a trobar-me amb els infants a l'escola i potser per això i veient com ha anat el primer trimestre, a l'escola sense cap contagi i amb uns infants il·lusionats i contents de trobar-se de nou, delerosos de projectes i tasques, només puc esperar que ens trobem de nou. Que iniciem el curs i avancem com si res passés. Emmascarats i hidrogelitzats, sí. Però fet i fomut, junts i fent veure que res no passa. 

Si cal, aniré amb escafandre i peus d'ànec, diuen que ells pateixen menys els símptomes i el problema potser som nosaltres, però a les escoles, s'educa i aquest mot és molt gros. Massa per encabir-ho en una sola paraula i prendre la decisió a la lleugera i tancar-les. A l'escola, els infants aprenen a conviure, relacionar-se, a ser crítics que a dia d'avui ens cal i molt, a reflexionar, compartir, plorar, discutir, estimar, tenir paciència, esforçar-se, escoltar, respectar, ajudar, tolerar, acompanyar, vetllar, explorar, investigar, descobrir... vaja, massa aprenentatges per fer-los a casa a través de la pantalla i si per por, si veritablement no tenim dades que corroborin el risc real tanquem les escoles, estem robant aprenentatges de vida a uns infants. Són infants petits, però els aprenentatges són grans, tan grans que els serviran per tota la vida i qui sap si també els condicionaran per un futur proper. 

dissabte, 2 de gener del 2021

Voltant pels records

 Aquests dies són d'aquells dies que, inevitablement, un moment o altre penses en aquells que ja no hi són. Bé, si més no a mi em passa i em veig xerrant amb els meus avis. Aquella llevadora exigent i aquell bon home de mil oficis, de llibreter o botiguer o vés a saber què, sempre amb misteris per explicar. 

Em veig a la casa de Sabadell, allà als sofàs, on un dia m'explicaven la seva vida durant la guerra civil, perquè l'endemà tenia un examen d'història i no havia estudiat, fent balanç d'aquests anys que no hi han estat. 

Els veig allà, asseguts escoltant atentament, perquè el que els explicava un dels seus néts sempre era important. L'àvia fent ganxet, mecànicament, aixecant els ulls per sobre d'aquelles ulleres gruixudes i amb llànties, i l'avi deixant el llibre a un costat, un llibre d'Estefania, petit però usat. Sempre històries de cowboys.

I els explicaria que al final vaig acabar sent mestre i estic segur que de nou l'avi m'explicaria que ell, durant uns anys, tot i no tenir formació, féu de mestre de català a Barcelona, per a gent pobre i immigrant, durant la República. Llegia molt ell. Me àvia escoltaria sacsejant el cap, manta vegades que havia sentit aquella història, però somriuria orgullosa del seu home. 

Moltes vegades els busco, parlo amb ells, com fèiem sovint. Esperant aquell consell o aquell silenci afectuós, perquè la seva sola presència em calmava. La confiança que ens teníem. 

Recordo les xerrades sobre política i intueixo el desengany que tindria el meu avi, republicà de soca-rel, veient com van les coses i com els hereus d'un partit incorruptible, s'han doblegat a la poltrona i pateixen més per ells que pel país. 

L'àvia poc diria, parlava poc de política, només quan havia de dir quelcom important. Mentre, de fons podria sonar un vell casset de la Trinca, de Pau Casals o bé d'algun cantant d'aquells que els feia aixecar la vista i mirar-se amb complicitat, sense que jo acabés d'endevinar què deia aquella mirada però intuint l'afecte que desprenia. 

I mentre les hores s'escolessin, de fons barrejat amb la música se sentiria el xup-xup d'una olla al foc. Poca cosa, però segur que boníssima, perquè qualsevol plat allà cuinat, potser per les penúries passades a la postguerra que feren esmolar l'enginy, esdevenia un plat deliciós. 

Els veig encara a ells, els sento. I m'agrada visitar-los i demanar-los-hi consell, perquè sempre tenien quelcom a dir i sinó, també t'ho deien o bé t'escoltaven. 

Aquests dies, se'm tornen a fer presents i torno a aquella casa de Sabadell i volto per tots els seus racons. Les cambres les tinc gravades al cap. Els mobles se'm dibuixen ben clarament i fins i tot, trobo objectes als calaixos que feia anys que tenia oblidats.