La païssa dels Planell

 Si el timbaler del Bruc, en comptes de tocar el timbal, s'hagués tocat els collons, ara seríem francesos i no espanyols... Manta vegades vaig escoltar això de xic i no ho entenia... No fins anys més tard, quan voltant per aquest país nostre i fent escapades al dels veïns, vaig veure com tenien cura del patrimoni uns i altres. Segurament ara el català estaria en franca decadència, més potser, allez la France, però el patrimoni cultural, estaria ben cuidat. I és que només es pot tenir tot a gust, sent un Estat, però es veu que ara no toca. El procés ha mort, diuen, però molts estem vius i sabem que no és cert. 

I perquè ho deia? Doncs perquè fa uns dies vaig passar per la Païssa dels Planell. Una casa on de xic anava de colònies i més tard feia de monitor, aquí, a Monistrol de Calders. És una fantàstica masia amb racons molt interessants i es veu que que la torre estigui documentada des de finals del segle IX, tot i que en queden pocs vestigis, no li serveix per ser espai protegit. És clar, és una propietat privada que va anar de capa caiguda i ara, que ningú no ho vetlla i tot està esbotzat, el sostre cau, literalment, i només cal esperar que la natura faci la seva feina. Perquè en aquest país nostre anem servits de patrimoni, no en va tenim peces d'art repartides pel món... o això ens volen fer creure. 

Estaria bé que el que és part de la nostra història, fos protegit i no anés a mans d'aquells que només ho protegeixen si en treuen un rèdit econòmic. Ara bé, mentre hi anem pensant, una altra baula de la nostra història està a punt de desaparèixer. Tant de bo entre la Diputació, l'Ajuntament i la Generalitat trobin una solució. 

 

Jo els en proposo una. Restaurar-ho i fer-ne una casa de colònies, un centre de natura, un camp d'aprenentatge o qualsevol espai que doni a conèixer la riquesa del nostre país, rics no es faran, però diuen que la feina dels polítics és vetllar per l'interès comú i què més interessant hi ha que els nostres orígens?

Perdent els orígens

 L'octubre de l'any passat Estat Islàmic va destruir l'arc de triomf de Palmira. Molta gent, mirant a la televisió o escoltant la ràdio, es va entristir i va sentir aquella pèrdua com a pròpia. Un bocí d'història ens havia estat arrabassat per uns fanàtics i molts s'enfadaven i maleïen aquells salvatges perquè eliminaven proves del nostre passat.
Més aprop, tenim indrets que també han estat mutilats. Un d'ells és el claustre de Sant Miquel de Cuixà. Només en queda la meitat, el que manca està al museu dels claustres de Nova York. En aquest cas el van comprar i de nou, la gent, quan se n'assabenta, maleeix i s'ofèn d'aquesta pèrdua i titlla els americans d'oportunistes.
Ara bé, només cal voltar un xic pel país i ens adonarem que si bé ens ofenem quan perdem restes històriques i clamem perquè hi ha qui les compra i se les emporta, tenim a tocar una gran riquesa arqueològica que no es protegeix, ans al contrari, s'obvia i es deteriora poc a poc sense que hi parem atenció. Masies, torres, muralles, castells, cases... i un fotimer d'indrets de gran valor van desapareixent perquè sota el pretext que en tenim força i no tenim prou recursos econòmics per restaurar-los, no els cuidem i poc a poc, anem perdent patrimoni i de retruc, història.
Ahir vàrem anar passejant fins a Olzinelles. És una antiga casa de pagès i a tocar hi ha una església força antiga. De fet, hi ha textos que en parlen, segurament no és el que en queda, però és el seu origen, del segle XI. Ara bé, es troba, com la masia, una preciosa casa de pagès amb grans detalls d'arquitectura rural, en clar procés de desaparició, a punt d'esfondrar-se tot.
D'aquí uns anys, quan estudiem els orígens del Bages i perquè no de Catalunya, parlarem de tal lloc o tal altre que varen existir i segurament obviarem que no vàrem saber protegir-los i ens serà més fàcil culpar a d'altres per la pèrdua de la nostra riquesa, incapaços de protegir el nostre llegat, que assumir responsabilitats. I ja ho diuen, qui perd els orígens, perd la identitat.  

Caminant amb la història

Avui hem anat a Barcelona a fer una passejada amb història. Amb el Llorenç. Érem uns quants de la colla de Castellar. Hem començat a la plaça Catalunya i baixant per Porta Ferrissa hem anat cap a la plaça Sant Jaume i després cap al Born. Hem passat per llocs on hem anat manta vegades pel nostre compte però avui, sota el guiatge del Llorenç, hem descobert en racons ja coneguts i trepitjats milers de vegades, aspectes que mai haguéssim trobat sense el seu acompanyament. Anècdotes i retalls d'història molt interessants, narrats amb una passió encomanadissa i d'un interès viu. Amarant-nos d'aquest esperit de descoberta.
Al nostre país, més avesats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, tendim a obviar aquest tipus de servei. El guiatge. Ja sigui a la gran ciutat o bé a la muntanya i preferim fer-nos-ho nosaltres mateixos. Però si bé és cert que un és com la majoria i sol anar a la seva, reconec que aquests viatges en el temps són més interessants i captivadors si es fan de les mans d'un expert. D'acord que es poden fer amb guies de paper i que només a l'estranger agafem experts en el tema -qui sap perquè-, però val la pena deixar-se portar per un saberut. I tant! De l'altra manera es perd frescor. Espontaneïtat i passió. I això és el que hem viscut avui. Un viatge amb la història, realment es diu Caminant amb la història, amb passió, amb interès i sobretot, amb molt de coneixements i anècdotes interessants
Una experiència per recomanar i repetir. Sí, senyor!  

Un altre any. Bon any 2014!!!

Hi ha qui em diu que en aquest bloc gairebé sempre parlo del passat. Miro enrere i faig balanç. Segurament és així, de tant en tant m'agrada obrir els calaixos de la memòria i recordar experiències viscudes, a més de fer càbales de futur o narracions de present. Remenar els calaixos i veure què en surt i sobretot en èpoques especials, com ara, al canvi d'any, m'és un repte llaminer. M'agrada veure com han canviat les coses i alhora, situant-me en aquell moment, recordar les expectatives que en teníem i veure si s'han acomplert o no. Trobo que és un exercici força divertit i que a més serveix per no oblidar certes històries que trobo entranyables.
Per exemple, fa anys, un mestre molt jove, quan fèiem BUP, això del Batxillerat és d'ara i "d'antes", ens començà a donar una matèria del futur. Quelcom que ens canviaria la vida, segons ell. Un nou llenguatge: El Basic. Durant un curs ens va ensenyar el diferent vocabulari per programar un ordinador i al final vàrem arribar, això sí amb una alegria indescriptible, a aconseguir que a la pantalla de l'ordinador es repetís infinitament "Sóc el Sergi" i poc més. Cap utilitat real, però veure que l'ordinador responia a desenes d'instruccions amb quelcom més que una ratlla pampalluguejant, fou quelcom més que màgic. L'any següent, sinó el mateix, deixàrem l'assignatura perquè el senyor Windows havia creat un entorn més senzill. El mestre també plegà, ja que anà a treballar a Logic Control de programador.
També recordo l'època en que als matins ens llevàvem amb olor de xocolata desfeta i música sonant del vinil. Més endavant faríem servir aquell fantàstic progrés que permetria que la música no es malmetés, el casset, sempre acompanyat d'un boli Bic per si de cas.
De records molts. Per exemple els viatges en cotxe. Més de deu persones en un sis-cents i sense lligar. Un pecat avui dia. Segurament si algú ho fes ara, com anar amb moto sense casc, tothom li giraria l'esquena però abans, era el pa de cada dia. A més a més el cotxe era tan senzill que tenia poc menys que quatre botons, així com quatre marxes. De telèfons pocs. A casa el fix i compte a fer-lo servir, que era per les urgències, com quan es trucava al metge perquè visités al malalt. Es veu que els matins els passava visitant els malalts a casa i sovint, la solució a qualsevol malaltia passava per una punxada. Ara poques vegades es rep una punxada.
Altres coses que han canviat molt amb el temps és la televisió. Només dos canals, la 1 i la 2, però que se n'hi deia l'UHF. Vaig enganxar una època que encara hi havia a casa dels avis la tele en blanc i negre, a casa no i per això, a la nit, no massa tard, podíem gaudir de la carta d'ajust. Una imatge cromàtica que al so d'un xiulet tancava la programació., això sí, després de l'himne d'Espanya amb una bandera onejant al fons. En aquesta tele, quan veies un coet que s'enlairava i et passaven imatges de l'interior, si bé aleshores la tecnologia que es veia al taulell semblava màgica, com a les primeres pel·lícules de l'agent 007, amb perspectiva ara sembla estrany que es pogués enlairar, anant amb botons gegants, rosques barroeres, clavilles a desenes o rellotges d'agulles per guiar la nau. Més endavant es pogué enregistrar allò que es veia a la tele amb un aparell VHS, com la càmera que es feia servir per gravar a les festes, una càmera gegant, sinó no hi cabria la cinta i que deixava esllomat al càmera.
Moltes coses han canviat i quan miro enrere sembla que han passat centenars d'anys però el més gros és que només n'han passat quaranta i pocs i el món ha canviat moltíssim. Coses que semblaven increïbles ara són quotidianes i sembla que no hi ha límits.
Ara que comencem un nou any es fa difícil pensar com estarem d'aquí uns anys, tecnològicament parlant, tot i que a nivell de país, segurament, alguna cosa haurà canviat. Sigui com sigui, que aquest any que comença, sigui dels que deixen petja.

Per fi, la cova d'en Pich

No és espectacular. Poc més que un forat gran. S'entra per una obertura al mig d'una paret, tot començant la baixada. Per dins segueix davallant uns metres fins que s'aplana. L'orifici d'entrada fa menys de metre i mig d'alçada, fent que per entrar a la cova t'hagis d'acotar. A dins hi regna una foscor pregona, només trencada per l'escassa claror que ve de l'entrada, poca a l'hora que hi hem anat. Les parets són d'argila mesclada amb còdols que es descomponen fàcilment al tacte. A sobre, el sostre està a uns tres metres d'alçada i al mig de la cova, un forat, semblant a un ou gegant estirat, d'uns tres metres de llargària, sembla que indica on devia asseure's, mancat de cadires i altre mobiliari.
Encara hi resten uns taulons rosegats i quatre estris de cuina. Una olla. La memòria a vegades juga males passades i et fa veure coses que no deuen ser, però diria, i només és una sensació, que aquella olla coincideix amb un joc d'olles que tenien els avis a Sabadell, una olla esmaltada de color granat, però mai se sap. També un vas i encara que és dels típics de bar pel tallat, la ment em porta altre cop a aquells que hi havia a casa dels avis. Però vés a saber. Són tan freqüents! A més a més hi havia un parell d'ampolles de cava. Ampolles velles i quatre estris de fireta.
Hem estat una estona allà dins, en silenci, mirant, escoltant, palpant. Gratant el terra. Allà dins l'avi s'hi va estar anys. Sortint només de dia, emboscat de nit. La por feia que s'amagués i potser, el fet d'amagar-se, de passar hores allà dins, féu que encara tingués més por i quan la guerra va acabar, i va passar per la presó, en sortí un home silent. Pensatiu. Poruc. Callat. Més avesat a escoltar que a explicar. Potser les llargues hores de silenci, qui sap si d'angoixa allà emboscat, el transformaren en l'ombra que fou a partir d'aleshores. Sempre discret. Assegut en un racó, fent les seves coses, marxant cap a la fàbrica, just després de dinar, o a mirar el bestiar. Tenien conills, gallines i coloms.
Qui sap fins a quin punt pot marcar-te estar anys i anys amagat. Amb la por al cos de si t'enxamparan. De dia treballant el camp, mirant de reüll el camí cada dos per tres, al vespre a la cova, amb l'orella parada per si sentia arribar algú. Quin neguit. Quin mal viure.

La cova d'en Pich

A totes les famílies hi ha històries més o menys semblants, si més no a aquesta banda de l'Ebre. Històries d'avis que varen lluitar al bàndol republicà i que varen quedar ferits greument. Això ho vaig sentir moltes vegades, tot i que podria ser més un conte de l'avi que un fet real, ja que la història sembla coincident amb d'altres amics. Ferida de bomba a les trinxeres de l'Ebre. Dies entre la vida i la mort. Salvació miraculosa. Bé, miraculosa no, perquè de miracle res, bona feina d'un metge o altre diria el meu avi. Visca la República! No ho sé pas. Però sigui com sigui no deixa de ser inquietant aquesta similitud de casos.
De l'altra branca familiar una història totalment diferent. Mentre un era el paradigma de l'idealisme, involucrat al màxim, capaç de deixar enrere la família i el futur per defensar uns ideals al preu que fos, l'altre, més pragmàtic, menys idealista, decidí amagar-se. Emboscar-se a tocar de casa i passar, com fos, la guerra. Sense reclamar cap mèrit, senzillament intentant sobreviure i seguir fent la seva luxosa vida a tocar d'una família que volia a prop.
Anys després, un amic m'explicà la història i m'ensenyà allò que m'havien mig dit de xic, que només m'explicaren de passada. La cova de l'avi. N'havia sentit a parlar, però només enmig de converses tallades. De fugides d'estudi. Aquest amic m'ensenyà allà on s'havia amagat l'avi per evitar lluitar. Uns diran que per covardia, d'altres per pragmatisme, d'altres per manca d'interès. Jo no ho sé pas, amb els anys cada cop em veig menys capacitat per jutjar a ningú. Jo no sé què hauria fet, sí que sé el que m'agradaria haver fet, però com puc dir que hauria anat al front com un o bé m'hauria amagat com l'altre si moltes decisions, per senzilles que siguin, no les prenc fins al final? No ho sé i espero no trobar-me en aquesta dicotomia.
Ara, d'un en guardo les històries heroiques, de l'altre silencis i aquesta pàgina que em parla a través dels seus silencis. Sigui com sigui, no envejo a cap dels dos perquè ara, sent pare, puc entendre'ls a tots dos.

300 anys. Potser que anem passant.

Per cert, veient aquest vídeo em ve al cap que el PP de Barcelona, en un ple municipal, demanava que s'apagués la flama del fossar de les Moreres. Deien que era perquè gastava molt. Per estalviar. No faré cap tipus de comparativa, per irrisòria, absurda i fora de lloc, i encara que fos així, encara que gastés molt, és un símbol de país i bé un país ha de poder destinar els recursos que cregui a mantenir els símbols identitaris. Per recordar, honorar i respectar uns patriotes. De totes maneres que aclaridora és aquesta proposta. Aquests feixistes vestits de demòcrates, que només en són -de demòcrates- quan són al poder i tenen tots els mecanismes a favor, se'ls veu el llautó i busquen arguments demagògics i senzills per amagar un únic objectiu clar: Esborrar tot allò que faci referència a la nació catalana. Present, per descomptat, passat, fa anys que ho intenten, l'eunuc tap de bassa el millor exponent, tot i que no l'únic, i futur, hi treballen amb afany, ara amb cotes de dèficit, ara amb lleis d'educació. Per tant, deixem que bordin i nosaltres anem preparant l'endemà, que ja és a prop.

Poboleda

Quan comences a buscar els orígens entres en una espiral que es fa difícil d'aturar. Una branca de la família, la Cañisà, ve d'aquest petit poble del Priorat, a peu del Montsant. Hi viuen unes 350 persones i per arribar-hi cal seguir una carretera estreta i serpentejant des de Falset o bé una altra des d'Alforja menys marejadora però també zigzaguejant. Si vinguéssim d'Escaladei ja seria una altra història.
El més curiós, suposo que és perquè feia temps que desitjava anar-hi, és que només passar el collet abans del poble ja m'hi vaig sentir a gust. Potser perquè m'agraden els pobles petits, potser per l'entorn o qui sap si pel que esperava trobar-m'hi. El cert és que em va enamorar. Enmig de camps i boscos el poble s'alça retallat amb el Montsant de fons. Unes parets verticals que conviden a passejar-s'hi. La majoria de camps són de vinyes, tot i que també hi ha força oliveres i algunes nogueres. Els boscos com arreu, pins esquitxats d'alzines i el sòl, de pissarra, sec i polsegós. Molt sec. Més polsegós. S'hi veu poca aigua, excepte un fil platejat que baixa a tocar del poble, riu n'hi diuen, amb uns peixos força grans on s'eixampla. L'aridesa suposo que és també per les dates. El sol peta fort i qualsevol gota d'aigua que surti del guió, ràpidament s'evapora i potser per aquesta manca d'aigua i la lluita per sobreviure que han de fer les vinyes, els vins d'allà són forts, amb personalitat, gustosos i amb un color, els negres si més no, intens. Granat. L'oli, tres quarts del mateix. Aromàtic, contundent. És un bon indret per perdre-s'hi uns dies i més si descobreixes que tens parents llunyans allà i t'ajuden a anar descabdellant el fil de la història familiar.

La ciutat d'Empúries

Aquest cap de setmana, amb allò de " Vacances en família", hem estat a l'Escala. I com cada cop que hi vaig, a l'Escala és clar, perquè al programa aquest de vacances en família era el primer cop que hi accedíem, no me n'he pogut estar de visitar les ruïnes d'Empúries. Una escapada ràpida, una volta. I és que m'agrada perdre-m'hi. Reconec que em tenen captivat i més si com aquest cop, puc passejar-m'hi sense gaire gent, en silenci, seient aquí i allà, somniant, anant i venint. Els sentits amatents. Dissabte les condicions eren ideals, un sol primaveral davallant i una brisa suau acaronant-me la cara i esbullant-me els cabells ja massa llargs. La setmana vinent potser farem el cop de cap i me'ls tallaré, però de moment i com em passa sovint, a enretirant-los com qui espanta mosques, què hi farem.
A les visites altres vegades m'ha agradat trobar-m'hi molta gent, aquí i a d'altres ruïnes, com a Efes, el temple de Zeus o al Colosseu, tant hi fa, ja que en certa mesura era com si l'indret revisqués, però aquest cop la solitud ha estat un regal. I ho he aprofitat. No m'he entretingut amb tot, ja el tinc apamat. He buscat indrets. Racons que conec d'altres cops i que em desperten certes sensacions, indrets que a tocar d'ells, enmig del silenci, reviuen i els sons d'anys enllà callats, tornen per barrejar-se amb els sons llunyans del mar i del vent i les quatre pedres que resten, creixen fins a adquirir les dimensions passades. L'esplendor d'antany.
Potser sí que sóc un somniador, però no puc evitar que el contacte fred de les pedres, juntament amb les lectures que he anat fent - seré un Alonso Quijano modern?- es barregin i m'ajudin a viatjar i en comptes de contenir-me i cenyir-me als tòpics de l'edat -quaranta estan a punt de caure-, m'hi aboco i m'hi llenço de ple. Ho reconec, m'agrada viatjar. I no em fa res dir-ho ben clar, ja que en gaudeixo més que anar al cinema o al teatre, perquè aquí jo en sóc el director, el protagonista o l'espectador i decideixo a cada instant el rol que vull jugar.  

Mirem-ho amb ulls d'altri

Ja fa temps em va caure a les mans un llibre inesperat. Un llibre d'Albert Benet i Clarà dit Història de Manresa, dels seus orígens al segle X. Va ser un encontre casual, després d'anar cercant informació de l'època, em van deixar aquest llibre. Un llibre referenciat a molts articles però que poc pensava que el trobaria.
Estic cercant informació d'aquesta època de Calders i dels voltants -permeteu-me la llicència de qualificar Manresa de voltants de Calders - i la resposta m'arribà amb aquest volum. Bé, i un altre que parla de Sant Fruitós a l'Alta Edat Mitjana. És una època on trobar material, si no n'ets expert, és força complicat, ja que gairebé tot es basa en documents i aquests són indestriables pels profans en la matèria.
La sort però, és trobar una anàlisi feta de manera planera com la que es troba en aquests llibres. Narrats clarament i apasionada, de fàcil comprensió i interpretació per als afeccionats.
A partir de la seva lectura he anat coneixent indrets que no sabia que existien i els he anat a visitar. Des de la Torre Ximberga a Olzinelles, passant pel Montpeità, a la Planca, el Todesind o a la Manresana. Cal dir que no sóc pas del Bages i potser per a algú d'aquí, li pot semblar trivial el què comento. Poden ser indrets habitual en el seu imaginari. Ara, a mi m'està fent descobrir indrets apassionants i amb el coneixement, arriba l'estima i a l'hora la decepció, ja que descobreixo com en som de deixats i la poca cura que tenim del nostre patrimoni. Tenim una riquesa envejable d'indrets plens d'història i els oblidem, els arraconem. Només els valorem quan els veiem amb ulls d'altres.
Quan vivia a Prada, indignat vaig descobrir que part del claustre de Sant Miquel de Cuixà era al Cloisters Museum, però veient com tractem el nostre patrimoni, com el mimem, qui sap si és millor que estigui allà cuidat que aquí fonent-se. Malgrat la ràbia que fa, allà, si més no, el valoren.

La Manresana

Podria ser perquè em faig gran - avui en faig 38 - o bé perquè vull integrar-me allà on vaig - sóc nouvingut al Bages- o potser perquè estic preparant quelcom, qui ho sap, però des de sempre que m'agrada aprendre coses d'allà on vaig o estic i amb Calders i per extensió els encontorns, no és diferent i per això sempre que puc, intento descobrir el màxim d'allà on sóc.
Avui, com molts altres dies, hem anat a voltar i hem arribat fins a Els Prats del Rei. Vaig assabentar-me que allà hi havia una torre de guaita anomenada La Manresana i lògicament em despertà la curiositat. El conjunt medieval estava format per la torre dins d'un castell, ara bé, el que en queda és una torre restaurada basant-se en una del segle XI, edificada sobre una d'anterior i una part del castell que no deixa de ser una estança al costat que s'hi accedeix des de fora per una entrada de mitja volta.
Vindria a ser com la que hi ha al castell de Calders, però en comptes d'unes runes agòniques i disperses, queda l'estructura sencera de la torre, d'uns 21 metres d'alçada, però sense les divisions interiors fetes de fusta.
És una atalaia magnífica des d'on s'albira una gran franja de territori i el més important, pot accedir-s'hi lliurement a través d'una escala metàl·lica de cargol.
Veient-la un es pot imaginar com devien ser les torres de l'època. D'una torre sempre se'n divisa una altra, si està dempeus, allà a la llunyania. Un bon sistema de comunicació del passat i avui en dia ens ajuda a fer-nos una idea de les dures condicions de vida de l'època, car defensar-se i amagar-se en aquell indret, devia ser un últim recurs, un recurs desesperat.

Perdem un llençol a cada bugada

Des de fa uns mesos m'he afeccionant a la bicicleta. La de muntanya i trec la llengua mentre esbufego rere els de Calders bike i intento anar-los seguint i no fer-los esperar massa a les sortides que fan. És un grup força heterogeni i si una cosa hi ha en comú, és el gran coneixement que tenen de la comarca i l'estima que li professen.Coneixen els senders, els corriols , les pistes i els atalls. Arreu saben on trobaran un mas, una font o bé una cruïlla des d'on es pot veure tal lloc o anar a tal altre. Amb ells estic descobrint molts indrets dels encontorns que a peu difícilment veuria i malgrat que encara pateixo d'amor pel trescar, he de reconèixer que enganxa. Que és addictiu.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.

La Païssa dels Planella on es veu la Torre defensiva i el Mas de Serramalera.

És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.

Tina de Serramalera

I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.

Mauthausen és l'Andreu

Fa uns anys, força, vaig visitar Mauthausen. Era un dia rúfol i humit enmig de l'estiu, amb pocs visitants, i per tant amb les avingudes desertes i els barracons a més de buits, silents. Un dia per veure el camp sense el maquillatge benaurat d'un sol lluent, d'una temperatura agradable i de cares ben peixades arreu. Era un dia lleig com s'esqueia a l'ocasió.
Remodelat feia temps, amb diferents monuments commemoratius arreu escampats i amb la majoria dels barracons buits, el circuit recomanat anava passant per tot el camp: Esplanada del recompte, avingudes entre barracons, tanca electrificada, barracons amb lliteres, càmeres de gas, crematoris, pedrera... Un recorregut ben documentat amb fotografies mostrant la cara més despietada dels éssers humans, el costat més fosc i incomprensible.
La imaginació, reforçada per aquelles fotografies arreu presents, ràpidament començà a omplir l'espai, a donar forma als indrets. Aquelles imatges, sobre el paper, rere uns vidres i en blanc i negre, enmig d'aquella solitud, d'aquell silenci només trencat per algun tro llunyà, semblaven prendre vida. Semblaven cridar des del passat. Despulles del què havien estat éssers humans, ara amb mirades buides i cossos destrossats, estaven a tocar d'homes que ja no n'eren, d'éssers que perderen la seva condició humana al acceptar aquell encàrrec, aquell treball de cel·ladors. Condemnats uns, degradats els altres.
Malgrat pugui semblar que els indrets més esfereïdors i temibles podrien haver estat uns crematoris ara curulls de plaques recordatòries, unes càmeres de gas ben segellades o bé una pedrera amagada sota unes escales d'esglaons desiguals i relliscosos, la veritat és que cap espai sobresortia de la resta. El conjunt, el global deixava astorat. El fet de saber que a qualsevol racó podia haver mort algú, podia haver estat el punt i final d'un ésser humà, donava a l'indret un valor gegant, un valor atroç. Arreu s'ensumaven històries trencades, vides esquinçades i cada història salvatge, era superada només per una de següent, una cadena d'horrors sense fi, un despropòsit rere l'altre.
Amb el temps, anys després, a Bulaternera, un petit poble nord-català on vaig viure, vaig conèixer l'Andreu. Un avi valencià que ens explicà que ell hi havia estat i que ara, any rere any, els alemanys l'escrivien per veure si seguia viu, per pagar-li la pensió i ell, any rere any, responia que sí, que feia temps que s'havia aferrat a la vida i que són costums difícils d'abandonar.
Fa temps que no en sé res d'ell. Fa temps que no he anat a Bula, però aquella mirada, aquells ulls d'un blau intens, els tinc gravats en la memòria com si els estigués veient ara mateix. Molts detalls no ens explicà, ja que quan començava a recordar quelcom, poc a poc la seva mirada es desdibuixava i segurament perquè retornava a una època massa dolorosa, acabava parlant de l'abans o del després del camp, com si hi hagués un forat mal tapat, passant-hi de puntetes, sense massa detalls. I nosaltres, acabàvem sempre sent uns quants al seu voltant, escoltàvem embadalits, callats, aprofitant cada mot assedegats de curiositat, però sense gosar insistir, només esperant i serrant els punys.
Avui, quan he vist l'homenatge que es feia en honor de les víctimes, en el 65è aniversari de l'alliberament del camp, he pensat amb l'Andreu i de nou m'he esgarrifat.

La moneda del Castell