Avui, us ho hauria dit...

En Pere avui s'ha llevat amb el peu esquerra. Ahir va tenir molta feina. A més a més, va discutir amb el seu cap, perquè havia d'acabar uns dossiers a la tarda i quan ja li semblava que els tenia a punt, just a l'hora de plegar, el seu cap li va dir que hi havia quelcom que no estava bé. Que havia de refer aquella paperassa i és clar, quan ja tenia en vistes la porta, quan ja es veia podent anar a fer una cervesa amb la colla, perquè celebraven l'aniversari d'en Lluc i després a casa a sopar amb els seus, aleshores va haver de trucar per dir que arribaria tard. Que li havia sortit més feina. I més tard, va tornar a trucar, per dir que no hi podria anar, que la cosa s'allargava. La següent trucada que va haver de fer fou a casa, a dir que no l'esperessin, que arribaria molt tard, que la feina s'allargava i és clar, de bon matí, després d'un dia tan complicat, no es va llevar amb gaire bon humor. 

És cert que la seva dona només li havia dit que quina llàstima que no hagués pogut anar al bar i que el seu fill petit l'anà a despertar amb un somriure molt d'hora, de matinada, però ell no ho visqué bé. De dins seu, una ràbia, que no havia pogut llençar contra el seu cap, tenia massa vides sobre les seves espatlles, havia esclatat i els havia dit, de males maneres, que no l'atabalessin, que el deixessin tranquil.  De fet ho havia dit sense pensar, perquè quan vas a cop calent, les paraules surten soles i de camí enfora s'arrapen a les estelles que troben pel camí i no hi fa res que aquestes siguin antigues o d'altres disputes, surten i van a parar amb el primer que topen. 

A taula, esmorzant, altre cop l'alegria dels seus fills mostrada en forma de cançons i bromes no li va fer cap gràcia i  sense pensar-s'ho els etzibà que volia silenci, que en aquella casa mai hi havia silenci quan calia i agafant els trastos marxà encès tot donant un cop fort de porta. Perquè ningú m'entén ni sap el que he de suportar.

La conducció fins a la feina fou violenta, encara sort que no l'aturés cap policia i ja a la feina, després d'un cafè i les felicitacions del cap per la feina ben feta, s'anà asserenant i s'anà tranquil·litzant i amb la distància, s'adonà que potser havia estat massa brusc. Potser els havia fet pagar quelcom que no era cosa seva.

Per tant, després de pensar-hi, decidí que aquell mateix dia els diria que ho sentia. Només veure'ls es disculparia i per això, al migdia, després de dinar d'una esgarrapada, marxà a comprar un detall. Perquè estava molt penedit. Li costà molta estona trobar aquell detall senzill. De moment no els diria res, només després. Seria una sorpresa. Quan els veiés els diria que els estimava molt. Perquè els estimava molt, eren la seva vida, i encara  que ho sabessin, els ho diria. Calia dir-ho. Les paraules tenen el valor que tenen però si no es diuen, es fa més difícil entendre els sentiments que a vegades surten emboirats i barrejats. 

Sí senyor. Aquella tarda ho arreglaria tot. Aniria a casa, els demanaria perdó, els donaria el detall i els proposaria d'anar a sopar plegats. Després, al vespre, estirats al llit, explicaria un conte o dos o tres als seus fills. Els que volguessin. Perquè els agradava molt aquella estona amb el pare i quan dormissin... Bé, quan dormissin tenia un parell de jocs pensats per fer amb la seva dona. Prepara't que vinc!

Avui seria un punt d'inflexió en la seva vida. Posaria les coses al seu lloc i es jurava, ja sabia que ho havia fet altres vegades però aquest cop anava de debò, que la feina no passaria mai més per sobre dels seus. Amics i familiars. Estava decidit i una decisió tan important, calia segellar-la. Calia marcar-la per recordar-la sempre més i per això, va decidir fer una cervesa abans d'anar a casa, com un ritual. Com un conjur. 

Anava en cotxe cap a casa i va decidir entrar al primer local que va veure. Un que havia vist sovint i on mai havia entrat; a la sala Bataclan. 

- Bon dia, senyor... 

Per tots aquells que no podran dir però també,  per aquells que no podran sentir...

El paper de la dona a l'església ?

Netejant oli de l'altar i del terra ( El Periódico )

De moment, res més a dir...

Contrastos barcelonins

Avui he estat al barri gòtic de Barcelona i voltant, voltant, he badocat. He badat mirant i escoltant, tafanejant i rumiant.
Com que d'aquí un parell de dies hi haurà la visita de Benet XVI, les brigades de neteja corrien desesperades per deixar la ciutat lluent. Arreu veies terres regats amb un interès desconegut, estàtues alliberades del pes habitual de la merda de colom o bé brigades de rascadors d'adhesius de portes i plaques pentinant tot rastre de discrepància.
Un gran desplegament ofert per l'ajuntament en pro de la netedat. Una croada desesperada.
Mentre miràvem com netejaven, una barcelonina m'ha comentat, amb un somriure resignat, que la ciutat es posa neta només quan hi ha visites, es veu que els de casa no compten. Com passa ara, o quan es casà la filla d'aquell rei estranger, el Borbó.
També es veia molta seguretat, molts cotxes de mossos per tot arreu. Aturats rere la catedral, als carrers propers o bé voltant, i per sobre del cap, el brunzit d'un helicòpter que anava escodrinyant tots els racons, talment una mosca vironera gaudint d'un gran festí.
Malgrat els dies o potser per ells, ja a punt per l'espectacle, els professionals de la comunicació prenien posicions per captar totes les imatges d'una visita fugaç, per no perdre'n detall.
I a pocs metres de tot aquest atrafegament, la Barcelona real. La Barcelona que fa malabarismes a la Plaça Reial per guanyar quatre sous o bé que s'immobilitza a les Rambles fins a sentir el dringar d'una moneda que potser un carterista li birlarà.
I entre tot aquest anar i venir, entre tot aquest no parar, una noia dormint dolçament. Un alto en el temps. Estirada sobre una escultura a la Plaça del Rei, amb un manyoc de roba com a coixí i una ampolla propera al cap, una sense sostre fent una becaina indiferent. Aliena a tot aquell atabalament.
Mentre un cap del carrer el maquillaven per una visita pietosa, a l'altra ella dormia com cada dia, oblidant les promeses d'una vida millor, centrant-se en l'ara i l'aquí.
A un li queda aquell sentiment havent vist ambdues postals, aquell pensament. Malament anem quan els recursos es destinen als que en tenen i diuen que treballen pels que no en tenen. Malament anem quan en un carrer no massa llarg trobem les dues cares d'una moneda que mai no es tocaran.

Caldendari escolar

Avui a l'escola hem començat a mirar el calendari. Mirar i remirar per començar a proposar sortides i actes. Mirar i remirar per veure quan queien les festes i així començar a preparar les activitats que faríem.
I avui, després de parlar-ne, m'ha sobtat que encara anem a toc d'església, a toc religiós. És veritat que moltes de les festes en són o si més no n'és el seu origen, tot i que a hores d'ara la línia entre la tradició i la religió és força tènue i aquestes es poden agafar des de vessants més laics. A més a més sembla que cada cop disten més d'aquell origen religiós i en queda més la part lúdica o se n'extreuen els valors universals prescindint de l'adoctrinament.
Ara bé, malgrat acceptar que hi ha festes que tenen aquest origen i que per tradició ja han esdevingut clau de volta de moltes escoles, el què em sobte força encara, és el monopoli que té la religió sobre el calendari, sobre l'organització social.
En totes les activitats busquem un raonament, un perquè i sobretot busquem maximitzar els resultats, l'eficiència i si quelcom ens sembla millorable, no dubtem a fer els retocs necessaris. Tot menys en el calendari, el què regeix la nostra activitat que està a expenses d'unes creences religioses. La divisió temporal que es podria fer amb criteri i seny, que es podria adaptar a la realitat existent, es deixa de banda i es fa a partir d'uns criteris religiosos, gairebé cabalístics. Uns criteris arcaics i poc clars, dignes d'època medieval i que el fan variar any rere any però sense un motiu real aparent - setmana santa-.
De res serveix que tota la nostra activitat busqui un equilibri en l'horari de manera que faciliti els aprenentatges i alhora intenti seqüenciar els continguts de manera pautada en el temps i l'espai.
Vivim en una societat on representa que tot està o hauria d'estar meditat i raonat, que les coses es fan per un motiu lògic i efectiu, però a l'hora de la veritat, hi ha aspectes que es regeixen per aquestes raons religioses i deixen de banda la raó. Deixen de banda el poder de decisió.
I després passa que en comptes de dividir el trimestre lectiu de manera objectiva, mirant pros i contres, valorant el què és millor o pitjor pels infants i en resum per tothom, ens regim per unes tradicions sense qüestionar-les, només perquè es diu que és així i a partir d'aquí s'abandona la raó que havia de ser el nostre far i s'agafa una subjectivitat d'una minoria majoritària.
Caldria potser estendre el raonament també en aquest camp, establint uns períodes de descans i de treball fixes, ben estudiats i repartits. Basant-nos en el pragmatisme, en l'objectivitat, en l'eficiència i la resta, els comptes de la vella dels quaranta dies per setmana santa, per a les celebracions personals de cadascú.

Torna el Sant Ofici

Sembla que no ens hauria d'afectar. Cadascú ha de fer allò que cregui a casa seva i només la seva família pot retreure-li certes coses.
Si al Bisbat de Vic hi ha un bisbe que diuen que és ultraconservador, que dóna peixet als Legionaris de Crist, al Verbo Encarnado i altres ultres, és problema seu.
Si aquest bisbe no massa llarg és el que posa al capdavant d'una rectoria un mossèn problemàtic, aviat d'arreu per la porta del darrera i conflictiu, segueix sent cosa seva. Només faltaria!
I si a Sant Vicenç aquest rector castellonenc, David de Vargas, es posa gran part de la comunitat religiosa en contra, allà ells, ni em va ni em ve, altres feines tinc.
Res he de dir perquè menystingui el Consell Parroquial o la Junta Econòmica Parroquial o que no reparteixi els aliments de Càritas fent-se malbé o que cobri massa per les comunions o que a les seves homilies s'insulti a qui discrepi o que faci un lleig a les Caramelles perquè li són crítiques o, o... Res a dir. Visca la llibertat d'acció. Allà la seva claca si els agrada fuetejar-se.
Però quan sento que arracona el català, se'm comencen a eriçar els pèls del clatell. Em surt la bèstia, però em mossego la llengua. Ara, quan per la processó treu les imatges i la primera peça que toca, a tot drap i per tothom és l'himne espanyol, pels carrers de Sant Vicenç, veig que aquest home no hi toca. Si ni tan sols té lletra!
Deu ser com en aquella pel·lícula del Louis de Funès, Hibernatus, en què un home es desperta després d'estar molts anys enmig del gel i es creu que viu al passat. Suposo que en Vargas es deuria congelar cap als anys quaranta i ara anys després, segueix fent com si res.

Escarbat bum, bum...

No es tanca un front que se n'obre un altre pels catalans. Ara resulta que des d'un acte de l'església catòlica, a Espanya això sí, es demana el boicot als productes catalans.
Sant tornem-hi. Si en tenen poca de feina aquesta gent. Abans encara podien cremar bruixes, condemnar científics o torturar heretges, però ara s'avorreixen. S'avorreixen molt. Prou com per dir disbarats des d'on sigui, que és el què els queda.
És una església que no vol sumar, només vol aferrar-se al poder, dient allò que n'espera la majoria, sense fer seu el passat més reaccionari i reivindicatiu del seu ídol. D'un personatge que anava a contracorrent, que segons ells, s'alineava només amb la veritat i la justícia. Deixant de banda els interessos, donant sense esperar rebre, sent capaç de dir blanc quan tothom deia negre, però és clar, la poltrona acostuma i embriaga i personatges rancis, caducs, curts de mires i vividors, no deixaran la bona vida per una lectura particular de la bíblia. Que treballi un altre, que jo ja estic cansat!
La llàstima és pels milers de creients d'aquest país que veuen com la seva església també els bandeja. Però és clar, què en podem esperar d'una institució que usava el llatí per solemnitzar els actes i de passada fer que la gent corrent no els entengués.
I amb aquestes sortides de to volen tornar a un passat enyorat, a la institució que dominava i es feia escoltar, que exercia un poder. No ens enganyem però, malgrat el declivi més que evident, malgrat la buidor de les sales, encara ocupen molt llocs de decisió. Tenen uns tentacles llargs i com un jugador d'escacs, potser també ebri però de poder, mouen les peces segons els seus interessos terrenals, no espirituals. Decideixen, venen i compren.
Jo, personalment, al creure només en l'home, censuro la jerarquia eclesiàstica però admiro personatges com en Casaldàliga, Mossèn Ruaix o Mossèn Dalmau, gent que té uns ideals i una fe que transmet amb l'exemple, però des de la mateixa alçada, sense voler ser més, treballant colze a colze amb qui ho necessiti. Personatges plens de virtuts... malgrat l'església.