dilluns, 26 de juny del 2017

Una escapada al Collbaix ( 543 m. )


Avui hem tornat a fer una escapada amb l'Oriol. Ara bé, com que teníem el dinar de ZER, hem hagut d'anar més a prop.
Hem deixat el cotxe al Congost i hem anat cap al Collbaix ( 543 m. ). Des del Congost surt una pista que va direcció a l'eix. Uns quants centenars de metres, per després agafar la carretera asfaltada que va paral.lela a l'eix fins que el creua.
Des d'allà enmig d'oliveres hem pres una pista de terra que s'acosta a la falda del Collbaix. És una pista planera que zigzagueja fins a la falda, on neix un bosc de pins que embolcalla el cim.




Un cop al bosc, es va seguint un corriol que volta el turó fins que de cop s'enfila dret. Per corriols erosionats per la pluja com esglaons. Dret i directe. Una pujada sobtada fins a les Tines. Una petita construcció en ruines des d'on s'albira Manresa.
Tot seguit s'acaba de pujar al cim. Un cim coronat per blocs de pedra i en un d'aquests, una estalada. Ben definit. Tallat. Amb unes vistes fantàstiques de Montserrat, proper objectiu, i el Montcau.
Una sortida entretinguda, malgrat la calor que feia, tot i que el sol s'ha amagat uns instants rere núvols distrets, i el regal de l'aire dalt del cim.
La baixada pel mateix camí, però més alegre que la pujada.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 23 de juny del 2017

dijous, 22 de juny del 2017

Segona escapada.... Ara al Pedraforca ( 2.504 m.)

Avui, amb l'Oriol, hem tornat a fer un cim de tarda. Aquest cop el Pedraforca (2.504 m.).
Hem sortit d'Artés cap a quarts de quatre i cap a les cinc ja érem a l'aparcament del mirador de Gresolet. La tarda es veia un xic tapada, fins i tot ens han caigut quatre gotes, però encara es veia alguna clariana. Així doncs, hem decidit començar a pujar i decidir més endavant què fèiem.


Hem anat enfilant cap al coll de Verdet amb quatre gotes de tant en tant i clarianes. Hem passat abans pel refugi Estasen ( 1.647 m.). El cim es veia emboirat. Hem esperat uns estona i la boira ha marxat, no els núvols. Al final, hem optat per pujar. Hem anat grimpant bé. És una grimpada divertida, ben marcada i fàcil i fins i tot hi ha algun tram amb cordes. Ara bé, al segon turó, quan encara ens faltava un xic pel cim, ha començat a ploure. La roca relliscava un xic, però de fet, hi ha bones preses i per tant, hem acabat de pujar al cim bé. Un xic molls, això sí. Hem fet un parell de fotos i sense perdre temps hem començat a baixar. Semblava que la tempesta s'acostava.


Hem baixat per la tartera, des del coll. Potser és del que m'agrada més de la muntanya. Baixar corrent la tartera. Saltant. Relliscant. Zigzaguejant. I just quan anàvem baixant s'ha desfermat la tempesta. Llamps aquí i allà. I és clar, a alta muntanya ressonen molt i la sensació és esfereidora. Hem acabat de baixar, mig corrent mig saltant i un cop hem deixat la tartera, la tempesta s'ha allunyat.
Hem anat vorejant la muntanya fins el refugi i des d'allà al cotxe, dins d'un bosc ben bonic ple de boixos.
Ha estat una sortida ben divertida i alhora plena de sensacions.

Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dilluns, 19 de juny del 2017

Pic de Gallinàs ( 2.460 m.), Puig del roc negre ( 2.460 m.), Puig-séc ( 2.665 m.) i Canigó ( 2.784 m.)

Avui hem anat al Canigó des de Cortsaví, al Vallespir. Hi hem anat amb el Josep Manel i el Josep, a portar-hi xirments.


Hem sortit de Calders d'hora, a quarts de sis i cap a quarts de vuit ja érem a Batera on hem aparcat, a la Catalunya Nord. Hem pres un camí que s'enfila cap al Pic d'Estella, però al coll, ja ens hem desviat cap a l'oest, cap al coll de Cirera, a uns 1.700 m i des d'allà cap al Pic de Gallinàs ( 2.460 m. ). Hem fet una aturada que a més de servir per hidratar-nos, ens ha fet comprovar com n'estaven de pesades les mosques. Tots tres ben servits, com si stukes alemanys ens ataquessin o fóssim el Pig pen. La mateixa sensació. Hi hem arribat després de seguir un corriol dret, gairebé escales i tot seguit un flanqueig entre herbes i rocs. Un xic cansat, la veritat.



La canal del Canigó
Tot seguit, després de gaudir del vent que bufava, hem enfilat cap al Roc Negre (2.460 m. ). Des d'allà hem anat seguint la carena, plena de rocs negres com diu el seu nom. Hem anat desgrimpant fins al coll, amb algun flanqueig un xic aeri. Hem hagut de baixar un bon tros, per després enfilar cap al Puig-séc ( 2.665 m. ). Abans d'aquest però, hi ha també un turonet que hem flanquejat tot grimpant. Al Puig-séc hem parat a menjar quatre ganyips i beure un xic. Des d'aquest ja hem vist les primeres persones. Grups que venien de Marialles i que s'enfilaven cap al Canigó (  2.784 m.), per la canal.
Hem arribat al cim cap a les dues i després de fer unes quantes fotos, descansar un xic, ganyipar i deixar els xirments, hem desfet el camí cap al cotxe.

Al cim del Canigó, ple de xirments

El Josep Manel, jo i el Josep.
La tornada s'ha fet llarga. Sobretot perquè feia molta calor i ens ha mancat aigua. És ben secot tot allò. Des de la banda de Marialles hi ha algun rierol, però des d'on veníem res. De baixada hem vist voltors -espero que no es fessin pagues que un de nosaltres lleparia- i un trencalòs.

Flanqueig al Puig-séc

Al final ens han sortit uns 25 quilòmetres i uns 2.000 metres de desnivell. Força bé. M'ha agradat. M'ho he passat molt bé!

Per veure les fotos, cliqueu aquí.

dimarts, 13 de juny del 2017

Corrent per Vallter: Pic de la Dona ( 2.702 m.), Pic de Bacivers ( 2.845 m.) i Bastiments ( 2.881 m. )


Aquesta tarda, amb l'Oriol, hem anat a córrer cap a Vallter. Hem quedat cap a quarts de quatre, després de plegar i hem anat cap a les pistes. Hem arribat allà cap a quarts de sis. La temperatura ja era més agradable, hem passat dels trenta-cinc graus llargs de la plana, a uns vint-i-cinc a la muntanya. Quin canvi!
No hem estat gaire a l'aparcament, ens hem canviat i hem enfilat corrent cap al coll de Mantet. Des d'allà, ja amb un aire fresc que ens ha acompanyat la major part del trajecte, hem pujat cap al pic de la Dona ( 2.702 m.). Té bona vista del Canigó. Hem pujat anar fent, però des d'allà hem anat corrent fins al llac de Bacivers. A tocar d'aquest hi hem trobat un munt d'isards, que en sentir-nos, han marxat rabent. En un tancar i obrir d'ulls, han pujat al cim d'on veníem, si en són de lleugers!
A peu de llac hi ha una cabana i des d'allà, surt un corriol cap al cim de Bacivers ( 2.845 m.), dret, empinat, pedregós. El cim és imponent. Té unes vistes fantàstiques, tot i la calitja d'avui. En arribar a dalt, la impressió és brutal!


Després del cim, hem carenejat fins al Bastiments ( 2.881 m.), tot trepitjant alguna clapa de neu. Un cop al cim, hem baixat cap al coll de la Marrana. Des d'allà hem vist un trencalòs sobrevolar-nos.
Baixant del coll de la Marrana hem vist vàries marmotes. Corrent, aturant-se, mirant-nos... Força a prop. Quines bèsties més especials.
Un cop a pistes hem baixat per aquestes fins al cotxe. Ha estat una sortida més divertida, per trencar la setmana i encarar la recta final.

Per veure més fotos,cliqueu aquí.

dijous, 8 de juny del 2017

Un que se'n va...

M'han colpejat fort. Molt fort. M'han fotut. Fa res, una bona amiga i companya m'ha comunicat que un antic alumne, un amic, s'ha mort. En un accident. En un incendi a París.
Mai, mai, mai, un mestre hauria de sobreviure a un infant seu, com un pare a un fill. Perquè no ha de ser. Perquè és injust. Perquè hi ha un ordre que s'hauria de respectar.
M'estrenava de mestre i em vaig trobar al davant un infant desorientat. Que necessitava afecte, però no ho sabia demanar. Que no estava acostumat a que l'escoltessin, si més no a l'escola i com vaig saber el vaig acompanyar, amb més bona fe que res. I hores. Moltes hores. Pendent d'ell, vetllant-lo. Intentant esbrinar què el preocupava.
Anys després encara manteníem el contacte i el seu record, no ara, abans, sempre m'ha acompanyat. Perquè vaig aprendre molt amb ell. Vaig cometre molts errors i algun encert, però sobretot, vaig donar i sentir afecte. El recordo amagat sota una taula, en posició fetal, protegint-se de vés a saber què, desconfiant de tot i tothom -sovint els infants viuen històries que no haurien d'haver ni imaginat-, però també com poc a poc s'anà obrint i com al final, els seus ulls foscos, sota un cabell llarg, espurnejaven i et miraven amb confiança. Amb afecte. Quin regal que em va fer! Que en sóc de  ric! M'obrí el seu cor i això m'acompanyarà sempre. En passar-li la foto de sobre, el dia del seu aniversari, digué quan alguns feien broma del canvi sofert...
"moi j'ai pas honte :). cette photo me rappel les plus beau souvenir de mon enfance :). l'école de la bressole c'était génial, j'aimerai revivre c'est année la..."
Infants com aquest, que et necessiten però no t'ho saben demanar i que a la llarga esdevens còmplice amb ells i amb el temps rius d'aquells primers dies, són dels que t'omplen. Et posen a prova però alhora si superes aquesta, tot fa baixada. Tot esdevé fàcil i descobreixes el valor de ser mestre. La força de ser-ho i compensen amb escreix tots els maldecaps.
Podria dir que al cel ara hi ha una estrella de més, que els bons se'n van primer o qui sap què, però només seria una manera molt poètica de dir que és una merda i que avui hi ha un sagal menys i que ha marxat massa d'hora. Demà tot seguirà igual i el seu pas efímer per aquest món constata que la justícia és un mal mot humà, aliè a la natura.
Estic emprenyat perquè un lluitador, una persona alegre, inconformista i bona, ha marxat massa d'hora. I ja està. Perquè és un punt i final només amb un parèntesis mentre el recordem. Ha mort, però això sí, sempre serà viu en aquells que l'hem conegut.
Gràcies amic. Gràcies Nicolàs, que la terra et sigui lleu.

diumenge, 4 de juny del 2017

Del Montcau (1.056 m.) a la Mola (1.100 m.)


Avui, amb l'Oriol, hem anat a la Mola. Hem deixat el cotxe a sota les Roques de la Coca, prop de la font de la Guineu. Des d'allà hem pres el corriol que s'enfila cap a les Roques. Algun tros grimpant, d'altre enmig de vegetació frondosa. No és un recorregut transitat i sovint el camí queda desdibuixat per algunes plantes que creixen força. Un cop al cim, amb un dia rúfol, hem baixat cap al coll d'Eres i tot seguit cap a la cova Simanya.
Aquesta és una cova gran. Molt gran. Primer hi ha dues galeries. La principal i una de secundària. La secundària s'endinsa uns vint metres abans no es fa prou petita com perquè t'hagis d'acotar per passar. La principal avança uns vint metres abans de bifurcar-se. El camí principal segueix uns cinquanta metres i de cop s'encongeix, obligant a qui vulgui seguir a estirar-se. L'altre ramal avança uns cent metres, enmig de bassals i un sostre cada cop més proper fins que cal, de nou, acotar-se. D'arreu ragen gotes d'aigua que d'aquí a milers d'anys, esdevindran estalactites.
Després de visitar la Simanya hem anat a la cova de les Ànimes, uns metres més enllà. Una cova estreta i que s'hi accedeix després de remuntar un torrent.


Un cop vistes les coves, hem tornat al coll d'Eres i des d'allà, per la carena del Pagès cap a la Mola. Abans però ens hem desviat cap als Òbits, una balma obrada on anys enrere hi tenien bestiar. A peu de balma hem esmorzat i tot seguit hem tornat a la carena per seguir el camí cap al monestir. Ens hem aturat a la Cova del Drac, des d'on es veu bé el Turó de les nou cabres. Aquest tram l'hem fet amb processó fins al cim.
Hem visitat el monestir i poc després ja hem desfet camí, de nou, fins al coll d'Eres. Abans però, hem visitat, a tocar d'aquest, els enterraments medievals que hi ha.
Per tornar, hem pres un corriol que surt ran de la falda del Montcau i que vorejant aquest va a parar a sota les Roques de la Coca. És un camí planer, enmig de boixos i alzines, però que en un punt determinat, baixa de cop fins al coll del Llor, on de nou planeja fins a la carretera.
Avui ha estat una excursió agradable, com quan era xic, sense presses, voltant i gaudint, cercant camins i corriols i deixant-me captivar per la Mola, com quan era xic i hi anava amb mon pare.

divendres, 2 de juny del 2017

Una volta pel Montcau ( 1.056 m. )

La Falconera des de les Roques de la Coca
Avui, per darrer cop aquest curs, he pogut sortir a córrer al matí. He sortit ben d'hora, a quarts de nou, ja que després entrava a treballar i per acomiadar-me, he decidit fer un Montcau ( 1.056 m. ).
Feia dies que no hi anava. Potser algun mes i tot, entre viatges, estades, intercanvis, sortides i proves a l'escola, els darrers divendres he estat força ocupat. A més, potser he anat menys a córrer i m'he dedicat més a anar a esquiar o bé amb bicicleta. Per tant, feia dies que no corria massa.
Des de Mura ( 454 m. ) hi ha poc més de 600 metres de desnivell, però es fa llarg, ja que trobes alguns puja i baixa que fan augmentar el desnivell.
Així doncs, de bon matí he sortit de l'escola i he anat cap a Sanllehí, una casa de pagès sota el castell de Mura. Des d'allà he pres la pista fins a la carretera i seguint un tram de carretera, aquest tros encara no el sé fer d'altra manera, he arribat al trencall que puja de dret al Montcau. Bé, primer passes per les Roques de la Coca, amb un petit forat que et permet veure ben emmarcada la Falconera i després, enmig de torrents, t'enfiles cap al cim. Grimpes un xic.
Avui era un dia calorós. Força calorós. De baixada he pres el corriol que baixa directe pel llom del cim fins al coll d'Estenalles ( 870 m. ) i des d'allà, un altre tram per carretera, per passar-ne via, fins a la Falconera. D'aquí, altre cop per corriols ben drets fins a Mura.
M'han sortit uns disset quilòmetres i malgrat no he anat massa ràpid, poc més d'hora i mitja, estic content de tota la volta, ja que en algun tram, mirava enrere per veure si feia mitja volta. Es fa dur quan el sol pica i no tens cap necessitat de fer el cim excepte l'alegria de veure el país des d'allà a dalt. Ara bé, m'he obligat a fer-ho, ja que qui sap quan hi tornaré i he arribat cansat i xop. Molt cansat, força xop, però molt feliç. Content de no haver fet mitja volta.

Taula d'orientació de dalt el Montcau

La Mola al fons.