dilluns, 31 d’agost del 2009

Visca Arenys de Munt. Visca els arenyencs.


Quina alenada d'aire fresc. Quin bon regust que deixa al paladar. Un jorn per a parlar i noto la mel als llavis que se'm desfà. Sens dubte, és una flaire que cal delectar.
Només la possibilitat de dir, bon vent i barca nova, encara que de poc serveixi, encara que sigui actuar, em satisfà. Com m'agradaria ser arenyenc, de Cal Jalpí o de Collsacreu, tant me fa, només voldria poder anar a votar. I és que cal felicitar-los, cal elogiar-los, cal copiar-los. És una iniciativa que s'ho val. Ara podran expressar-se, podran dir el què pensen. Per primer cop no caldrà refiar-se d'unes estadístiques d'enquestats invisibles, ni d'estudis de desconeguts. Podrem esperar-nos al recompte d'urnes i veure com estem. Veurem on estem. Visca Arenys, visca la llibertat!
Però no hi ha cel sense núvols ni llibertat sense feixista i així s'ha demostrat. El mateix dia de la consulta hi ha una manifestació programada. La FE, es veu que la llei de partits només afecta als que no lloen l'estat i per tant només s'aplica a partits d'esquerres, independentistes i bascs - de moment, ja que s'avorreixen i a Catalunya aviat li tocarà jugar -, ha convocat una trobada, una concentració, una manifestació, vaja, un acte de pressió. Ah, i amb el vist-i-plau de les autoritats. Visca la llibertat d'elecció. Visca la lliure repressió.
Ara caldrà veure com anirà. Aniran a votar tots els que voldrien o bé n'hi haurà que, evitant-se saraus, es quedaran a casa? No ho sé pas. Tu, què faries? Jo no ho sé, valent mai he estat.
Passi el què passi però, Arenys ha obert la porta, ara només cal passar.

diumenge, 30 d’agost del 2009

La moneda del Castell



Corrent pels Alps



Em trec el barret. Sorprès, impressionat, admirat... Aquest cap de setmana ha tingut lloc l'Ultra Trail del Montblanc, una de les curses més bèsties que hi ha de muntanya. Això sí, es pot triar entre diferents recorreguts segons les aptituds de cadascú. Un és de Courmayeur-Champex-Chamonix, d'uns 98 Km i 12.000 metres de desnivell acumulat. L'altra és tota la volta al Montblanc, 166 Km i 18.000 metres de desnivell. I encara n'hi ha un de tercer que no en recordo les distàncies. En el més llarg però, ha guanyat en Kilian Jornet, que ara córrer per Salomon Santiveri i està demostrant que és un fora de sèrie. Vaja, un crac.
Deixeu-me dir que fins fa poc molts corredors podien competir portant el mallot de Catalunya de manera oficial, no com a marca que passa ara. Es veu que un dia els espanyols - organismes esportius, governats per algun català ressentit - es van adonar que els catalans dominaven a gairebé a totes les curses de muntanya i per això, veient-se un medaller de casta - com dirien els locutors casposos - els van obligar, sí, obligar, històries de política entremig, a córrer per l'espanyola. Diuen ara, que no s'ha de barrejar política amb esport... almenys quan no els interessa, és clar. L'hoquei n'és un bon exemple. No tenen esportistes d'elit de certes disciplines ni els importa, però si els catalans dominen, fotem-los, els obliguem a participar per la roja, encara que no n'entenguin ni un borrall de l'esport ni els interessi i així matem dos ocells d'un tret. Tenim premis i demostrem qui mana.
Bé, deixant polèmiques a part, a més de corredors com en Kilian, professionals que s'hi dediquen, hi han participat molts, moltíssims, per no dir gairebé tots, esportistes amateurs. Gent que es prepara després de treballar, abans o entremig. Gent que després d'una setmana de feina, el cap de setmana se'n va a fer curses per puntuar i poder participar a l'Ultra Trail.
Segurament no els veurem al telenotícies, segurament mai en llegirem un titular, però ells, els esportistes anònims, es mereixen tot el respecte i admiració. En Kilian, no ho negarem, és un crac, un superdotat de la muntanya, la resta, els milers d'amateurs, són uns megacracs i per ells em trec el barret.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Tempus fugit!

Feia dies que m'ho ensumava. Feia dies que es veia a venir. Però tot i això, malgrat que en el fons en sóc conscient, sempre m'agafa desprevingut i amb aquell deix innocent.
No fa gaire, un vespre cap a quarts de deu, vaig mirar el cel i esgarrifat ... què dic esgarrifat? Indignat! Això mateix, indignat, em vaig adonar de que ja era fosc. A quarts de deu! Quina barra, si jo he reservat un estiu sencer i encara no s'ha acabat! I per si no fos prou, l'endemà a mitja tarda, com acostumo a fer sovint, surto a passejar i unes móres, simpàtiques elles, em saluden. Ben madures, sí senyor! Per recalcar-me que l'estiu ja s'ha acabat. No fos cas que m'il·lusionés, o senzillament no hi pensés. Ah, això sí, podrem fer melmelada, però una melmelada que sempre té aquell punt amarg del final de l'estiu. De l'acabament de les coses bones i que cada matí, mentre l'unti, em recordarà els dies passats. El què faria ara.
Avui però, cal ser valent. És el moment de dir adéu al què faré quan em llevi, al no portar rellotge i a tornar a llegir quan pugui, no quan vulgui.
I és que el què és bo, allò pel qual lluitem gairebé tot l'any, ja ha passat. Silent, sense fer-se notar, massa veloç pel meu gust, massa lent pels fabricants de caldos en brick. Aviat caldrà tornar a posar el despertador, a córrer al matí i, als vespres, l'ésser que al matí ha marxat més o menys sencer de casa, tornarà fet un nyap, arrossegant els peus i sent l'ombra d'ell mateix.
Ara ja només ens queden les acaballes, però que aprofitarem al màxim, ja sigui en forma de Festa Major o bé de darreres capbussades a la piscina.

dimarts, 25 d’agost del 2009

La família del Nord

Tinc família a la Catalunya Nord. No són ni pares, ni germans, ni cosins. Són quelcom més. Quan fa uns anys hi vaig anar a viure no en sabia res. Arribava il·lusionat per a fer una nova feina, deixant enrera amics i familiars. L'inici, com tots, va ser ple d'energia i il·lusió, adaptant-me a una nova feina i a un entorn meravellós. Les hores s'omplien de feina, bé, de passió, perquè treballar a la Bressola és això, passió.
Hora rera hora estàvem a l'escola, pensàvem en l'escola i planificàvem per l'escola. Necessitàvem ordinadors? Contactàvem amb una empresa de Tarragona que se'ls treia i els anàvem a buscar. Necessitàvem taules i una escola d'Olot se les treia i ens les donava? Doncs el dia de festa a buscar-les. I així anàvem construint un somni, un futur.
Em sentia implicat en el projecte, part d'aquest. Prou implicat com per no tenir temps per a voltar, prou com per oblidar-me'n d'aprendre el francès, que malgrat les meves il·lusions inicials, és necessari no imprescindible per viure i treballar a la Catalunya Nord. I amb tota aquesta feinada, amb tot aquest temps ocupat, era difícil sortir a conèixer gent, però alhora anaves coneixent als companys de feina. Gent del nord i del sud, perquè la Bressola també és això, un punt de trobada de gent de diferents parts del país. Puigcerdà, Prada, Illa de Tet, Barcelona, Perpinyà, Vilafranca, Castellar, Castelldefels... una mescla catalana.
Persones que havien anat a treballar a la Bressola per motius variats. Formàvem un equip, un grup. Hores i hores de treball colze a colze, hores i hores de xerrades i reflexions sobre l'aprenentatge, el país, els amics. A la llarga, després de tan contacte, després de tantes hores plegats, amb les mateixes inquietuds, les mateixes pors, acaba naixent quelcom, acaba precipitant un sentiment. S'estableixen uns vincles difícils d'explicar, fàcils de veure. Neix la família del nord. Aquells que t'ajuden en cas de necessitat, que ajudes en cas de demanda. Els que t'ententen, els que et donen aquell copet a l'espatlla quan més ho necessites.
La soledat inicial, aquelles hores d'enyor dels amics d'infància o la família llunyana, es va omplint amb l'estima i comprensió dels companys del nord, dels amics del nord.
Anys després els camins s'han separat. Anys després alguns encara segueixen a la Bressola, d'altres estem al sud - com en dèiem dels Pirineus avall - però malgrat el temps, malgrat la distància, com la família, encara hi són, encara hi som. Aquell vincle que ens unia, aquell fil que ens lligava, encara hi és, encara ens uneix. Un vincle ferm. El regal d'aquells anys.

Els petits canvis ...

Encara sóc dels que es resisteix. Encara parlo del Document d'Identitat - el del Caprabo per a mi és més nacional que el que fan des de Madrid - i a la matrícula hi porto el cat. Sí, ja ho sé, foteses, però què voleu, siguin coses del llenguatge o de les xapes, és un petit acte de rebel·lia que em permeto. Petitet, sí senyor, però un passet i ja en tenim un altre i així em sento viu, com a poble, és clar.
La veritat és que ja ni hi penso que porto l'adhesiu, només me'n recordo quan passo per la frontera i veig aquells de blau que un dia em digueren:
- No lo ves, Policia Nacional, háblame en español o no me hables. I bé, és clar, vaig callar. I em vaig esperar, sí senyor, una hora em van tenir allà per tocar allò que no sona. Però què hi farem, són la docta autoritat i què els pots dir? Al final vaig marxar, amb l'adhesiu, un somriure i un adéu, bon dia, que a casa ens han ben educat.
Bé, doncs com deia , que ja no me'n recordava fins que vaig anar l'altre dia a passar l'ITV, la inspecció tècnica, d'aquelles que et fan - al cotxe - per veure que tot rutlla i de passada cobrar quatre calerons.
Semblava que tot anava bé, és un cotxe vell però ferm, però caram, arriba un moment en què un treballador em comenta:
- Sembla que al meu company no li ha agradat l'adhesiu. Ho ha marcat com un defecte del cotxe. Per sumar i veure si et tomben.
Davant d'això em vaig quedar de pedra. Primer per l'arbitrarietat del sistema i després perquè des de la inspecció TÈCNICA valoressin això. Com podia repercutir al funcionament del cotxe l'adhesiu del Cat? Jo ja vaig notar quelcom quan li vaig demanar si dels fums anava bé i em digué:
- Dels fums, sí... deixant la frase sense acabar.
Alguna cosa passava, però s'ho callava. Suposo que no gosava dir-me que li molestava l'adhesiu. Que volia jugar a policies i a casa no li deixaven fer servir les manilles.
Finalment però, m'ho van solucionar. Bé, és que no hi havia cap problema, excepte per aquell repassa fums sense llengua.
Ara, cada cop que torni per passar l'ITV a Manresa, m'hi fixaré si m'escriuen res del Cat, no fos cas que aquell lluç hi tornés i em busqués les pessigolles.
Per cert, ara que costa tant trobar-los, hi ha una pàgina a Internet on en venen... i que consti que no hi tinc participacions en els beneficis.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Un, dos, tres. T'ha to-cat!

Un altre que salta, Xavier Solà, i ja en són uns quants. Suma i segueix. Bassas, Clapés, Basté... periodistes de programes de màxima audiència que salten per raons curioses i així la caiguda lliure de Catalunya Ràdio esdevé imparable. Inqüestionable.
La veritat és que només escolto la ràdio a estones, als desplaçaments en cotxe o bé cuinant i poc més, però tot i així, malgrat que hi passo poques hores, me n'adono del què m'agrada i del què no. Puc veure si hi ha programes que se m'enganxen, com un xiclet de l'asfalt a la sola de la sabata un dia d'estiu o bé dels que em repel·len com un somriure seductor de la Duquesa d'Alba. És el què hi ha. Potser no tinc molt criteri, potser no sóc un model a tenir en compte, però sé el què vull. I no em cal que parlin de política, ni d'esports - futbol gairebé sempre- ni res. Només m'han de captivar, potser parlant el mateix llenguatge, potser sent clars, potser sent originals. No ho sé. Només vull escoltar algú amb criteri, algú que no sembla estar programat i dirigit. Que parla del què vol i creu, malgrat que de vegades no combreguem, malgrat que d'altres sí. I això és difícil de trobar, difícil de consentir en un mitjà tan poderós. Tan influent. Sobretot si fan por les crostes. Les catalanes, és clar. I això que de dents no els en falten, però deuen preferir la molla. Més tova i modelable. Perquè en el fons és això. Si una cosa no la podem controlar, orientar, dirigir, se'ns pot girar en contra, no ens serà útil i serà millor extirpar, cop de bisturí, tallar el braç si el dit et comença a picar, no fos cas que es tornés gangrenós. Desafecte en deien abans.
I ara, com hem quedat? Doncs així, amb una emissora nacional de Catalunya sense suc ni bruc i la líder d'audiència en mans del grup Godó, que té el significatiu títol de Gran d'Espanya, alça Manela!
Per tant, si la nostra és seva, què ens queda, doncs una altra seva que no es nostra però no ens menteix dient que és la nostra. Les coses clares i la xocolata espessa.
Ara ja només ens queda fer travesses. Qui serà el proper, qui pensa diferent? Serà l'Albert Puig ? Jo, per si de cas, perquè si descobreixen que agrada el lapidaran, me'n guardaré prou de dir-ho.

dijous, 20 d’agost del 2009

Territori Comanxe


- Ostres, ostres. És possible? Pot haver-hi tanta maldat al món? Vosaltres, veïns estimats, què dic veïns, germà gran, pare protector, ens regaleu una morterada de diners i què fem? Com us ho agraïm?
D'acord, estic d'acord amb vosaltres, si en sou de magnànims al defendre'ls. Però és motiu que el cartell no era gaire elaborat, que el dissenyador estava de pràctiques? No senyor, no calia fer-hi una pintada poca-solta, trenca l'harmonia. I és un insult a la vostra generositat, això mateix. Un insult.
Sí, entesos, una part d'aquests diners eren nostres, i què? No cal que feu d'advocat del diable. És un petit detall. Nimietats. El què és meu és teu i el què és teu, de qui era? Del de la solidaritat? Ara no sé qui porta els comptes a casa, però tan fa, que el què és meu, és teu i prou.
I si no els agrada, haver votat ... ja callo, ja callo, no els donaré idees a aquests galifardeus. Només faltaria.
Però, bé. Aclarit això, us en dono també la raó. Calia tapar l'escut que tant color li donava, amb el què representa? Amb el què costen aquelles filigranes, aquelles columnes simètriques i ben coronades? Hauria de passar el mateix que si es cremés l'estanquera - sí, home, aquella bandera que poseu als estancs - doncs, això, que no s'hauria de permetre. Se'ls hauria d'agafar i escarmentar. Potser us els enviaria - si voleu, és clar - perquè feu com anys enrera amb els amerindis, que ara fa temps - i no us ofengueu, que Peregil no compta, quatre cabres - que no podeu treure pit i l'exercici us animarà. Ja ho veig, un nou Cortès, Hernan ben segur, posant ordre a aquest desori. Un bon titular.
I és que quaranta anys de mà ferma no varen ser prou. Encara n'hi ha que exigeixen, després de tot el què feu per nosaltres. Ens doneu... bé, no és hora de fer llistes, tampoc sabria per on començar, perquè alguna cosa us devem, no?
Perdoneu, perdoneu, estava canviant de tema. Això doncs, que teniu molta paciència i que no es respecta res avui en dia. Vosaltres aneu de bona fe i algú se n'aprofita. Colla d'esgarriacries.
Res, que ja ho veieu, sense merèixer-ho esteu a territori Comanxe.

dimecres, 19 d’agost del 2009

El meu bosc és Calders

Amb el temps arriba un moment en què alces el vol, en què vols experimentar. Ja no pots esperar. Bats les ales i t'enlaires per sobre de tot el què coneixes, per sobre de tot el què estimes. I des d'allà dalt, volant sol per primer cop, provant aquesta estrenada llibertat, mires on anar; ara a tocar de l'arbre que t'ha vist créixer, ara boscos enllà. La decisió serà alegre, el volar irregular. Res no et pot aturar, res no et pot fer trontollar. Si un arbre t'atrau, sens dubtes l'inspeccionaràs, si un bosc et convenç, feliç t'hi instal·laràs. No en va et reconeixes l'amo del teu destí, no en va, t'embriagues del teu nou poder.
Temps enrera, el batre d'ales em portà lluny, a la Catalunya Nord, a prop en quilòmetres però lluny del conegut. Un estat diferent, el mateix país. Canvi d'entorn, canvi de costums. Des de la distància arribà l'hora de mantenir lligams llunyans, des de la proximitat de crear-ne de nous. Una tasca nova que s'entomà com un al·licient afegit, com un repte a superar.
Anys després però, un cop l'experiència t'ha omplert, un cop el camí has esgotat, has d'alçar-te de nou i tornar a volar. Ara bé, mentre dormies tot ha canviat. L'ocell que s'estrenava s'ha tornat més feixuc, les novetats que l'esperonaven ara el terroritzen i la tria que era llibertat, ara és un maldecap. Sense adonar-te amarres invisibles dia rera dia han anat sorgint, costums senzills s'han anat establint.
I a la fi, quan cansat alces el vol, veus que allò que deixares enrera ja no és el mateix, allò que conegueres, ara t'és desconegut i al davant, com un mapa ben obert, un país se t'ofereix ple de racons per descobrir o espais per coronar. La llibertat que temps enrera t'alegrà, el mapa que sense límits et seduí, ara, amb el pas del temps t'ofega i t'oprimeix, car enlloc hi tens ja res, enlloc ets algú. La immensitat t'aclapara, l'infinit t'encongeix.
Però arriba un dia, caprici del destí, que descobreixes un indret especial. Un indret amical. Un bosc frondós sembla que t'estava esperant o potser ets tu que sense saber-ho l'estaves cridant. I només arribar-hi t'hi sents acollit, t'hi sents estimat. L'entorn et recorda, tu te l'estimes. Sou un per l'altre, malgrat ser tu qui el buscava, tu qui l'anhelava. Després de molt volar pots descansar, pots niar. Lligams nous es fan i el vells, si eren ferms, es mantenen, malgrat l'espai que hi hagi entremig, malgrat els dies d'oblit.
Ara tinc un nou bosc, un bosc per descobrir. Cada arbre m'és nou, cada arbre m'és conegut. L'estrany s'ha fet conegut. El bosc no s'ha fet estrany.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Semblaria lògic

En aquest país per entrar a la funció pública has de passar unes oposicions. Unes llargues i feixugues oposicions que si bé no serveixen per a triar qui més bé treballa, qui més en sap, sí que serveixen per saber qui sap passar unes proves, qui es sap vendre millor - com a marca, vull dir - . Vaja, com el carnet de conduir. Només té un punt que crec millor, i és que un cop les has passat, has de fer un any de pràctiques i si no vals, i l'equip directiu es vol mullar juntament amb la inspecció, poden fer-te passar un altre període de proves, i si no el passes, has de tornar a començar el procés. És un sistema que segurament té moltes imperfeccions, però és el sistema escollit per l'administració, que també en som nosaltres una part, un sistema que intenta valorar els coneixements teòrics i pràctics dels aspirants. Un sistema igual per a tothom i on tothom pot presentar-s'hi i jugar amb les mateixes cartes.
Així doncs, per una banda s'escull entre els professionals els que li sembla més aptes - segueixo dient que no té perquè ser-ho- i s'obren escoles que d'entrada són les més adequades - que tampoc ho són en general-. Però de sobte, el mateix que inverteix en el sistema públic educatiu del país, comença a subvencionar escoles privades - diguem-n'hi negocis, de particulars, d'entitats religioses ... - quan com a administració pública ja ofereix el servei i se suposa que de la millor manera.
Posem que jo vull fer una escola basada en les esferes, perquè crec que és el millor, l'administració, després de comprovar que compleix uns requisits, hauria d'autoritzar-me però no subvencionar-me, car és una elecció meva, i aquest servei ja està cobert.
I el mateix passa amb sanitat. Després de les oposicions has d'escollir entre mútua o seguretat social. Curiós, no? La mateixa administració et demana si vols una mútua privada i la pagarà - o pagaràs - en detriment del mateix servei que t'ofereix ella i que segurament li hauria de ser més rendible. Una altra de les incongruències del país on vivim.
D'una banda ofereix un servei gratuït, que se suposa de qualitat i alhora en subvenciona un de privat. Sembla com si no es cregués que ofereix un bon servei i ha de recórrer a altres per garantir la qualitat. Alguns diran perquè no abastarien tot el mercat, d'altres per les opcions personals de cadascú. Per a mi, sent vàlids tots els arguments, crec que el govern ha d'assegurar uns serveis generals per a tothom i si algú vol una altra cosa, que s'ho pagui. Menú per a tothom assegurant que sigui el més bo, i si algú vol carta, a passar per caixa.
D'altres països ho tenen més clar, el poder adquisitiu determina l'èxit. Al nostre m'agradaria pensar que no.


dissabte, 15 d’agost del 2009

Prenem-ne exemple

No sóc gaire afí a mitificar les persones. Menys a fer-ne un seguiment crèdul si estan adscrits a un mitjà de difusió, doncs poc me'n refio. Què hi farem, sóc incrèdul de mena. A vegades però, es dóna el cas, i amb Sergi Vicente m'ha passat, que hi ha personatges que te'ls creus, que veus que semblen sincers. Es creuen la professió, diuen allò que veuen, pensen i creuen i sembla que no són fàcils de manipular. En resum, sembla que diuen la veritat sense passar per cap filtre, excepte el seu com tothom, però que en ells és un filtre de malla ample on res s'obtura.
M'ho va semblat en el cas dels Uigurs i fa més temps com a enviat als JJOO de Pequín. Allà, crònica a crònica, relat a relat, vaig anar veient com donava veu al què molta gent pensava a través de cròniques d'actualitat, sense limitar-se a estadístiques esportives o dades viquipèdia. Només narrant el què veia, donant veu als silenciats.
Als JJOO el COI va destacar molt els aspectes organitzatius de la Xina, va cantar-ne les excel·lències i mirà cap un altre costat com tots els estats, vés a saber per quins tractes fets, davant el tracte dispensat pel govern xinès als ciutadans descontents, a l'ocupació del Tibet o a altres queixes que sorgiren. És clar, els JJOO són un espectacle i com a tal, només tenen la finalitat de generar ingressos i contractes, divertir a la gent i exhibir una realitat a mida del qui els organitza, l'aparador del tot va bé, del país ideal.
Així doncs, Samaranch, Tian'anmen, Tibet, Uigurs ... són mots que no compten pel COI ni pels estats. Només es mouen per interessos econòmics. Perquè vivim en un món on res és el què sembla i tot està relacionat. Per això m'agraden les seves cròniques, perquè veig la mosca que es revolta contra l'aranya, malgrat que d'entrada sembla tenir-ho tot en contra, malgrat anar contracorrent mediàtica. Mentre a totes les cadenes parlaven de l'èxit organitzatiu, exhibint un medaller fabulós - segueixo pensant que Espanya seria bastant mediocre sense les medalles dels esportistes dels Països Catalans - el reporter a més a més parlava de drets humans, de la Xina d'estadis enfora, sense ser complaent amb els seus amfitrions i explicant el què hi veia.
Encara que els JJOO no els vaig seguir, que la Xina m'importa ben poc i el COI em provoca repulsió, crec que d'ells n'hem de treure lliçons. Veure el joc que hi ha. Els Estats es defensen entre ells, fent-se una justícia a mida que les institucions els pinten de colors. Per tant, si ens en volem sortir com a País, ho haurem de fer sols, sense comptar amb la tant anomenada comunitat internacional. Haurem de fer-nos estat, car una mà renta a l'altra i nosaltres, avui, només som el sabó. Prenem-ne nota doncs i tinguem clar que estem sols.

divendres, 14 d’agost del 2009

Xarxa de Blocs Sobiranistes

Des de fa poc m'he donat d'alta a la xarxa de blocs sobiranistes.

La XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes) és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres), d’objectius territorials (Principat - Països Catalans, etc...) i de partits polítics. La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya “Jo també vull un Estat propi. És, alhora, una eina sobiranista i un portal per fer un seguiment del que es cou a la Catosfera. No es tracta estrictament d’un web de temàtica política, hi cap de tot: cultura, societat, temàtica personal, ficció, música, etc... Senzillament, XBS vol esdevenir el web que aglutini tota la Catosfera sobiranista, i a partir d’aquí cadascú escriu en el seu bloc el que més li plagui.

Em sembla que és una iniciativa molt bona per poder veure com es respira a la xarxa i si a més serveix per tal de reivindicar-nos i fer-nos presents, per a mi, endavant. Un pas petit però que suma i ja en tenim un altre.

Salut i independència...

dimecres, 12 d’agost del 2009

La festa d'IKEA

Tremolo. Sento aquest mot i els pèls del clatell se m'ericen. Sembla un raspall de filferros. Mira que en tenen de coses bones els suecs. I és que a més a més són bons, excepte els que portaven aquelles banyes i van anar a Amèrica, i sinó que els ho preguntin als seus veïns. Bons i ben educats, sí senyor. I tot i les virtuts que podrien escampar, s'entesten a regalar-nos IKEES. Vinga obrir botiguetes. Vinga escampar els conflictes familiars, perquè també parlem d'això. Quan a casa sents, hem d'anar a comprar cortines, la tassa del vàter balla, tremola xiquet. No n'hi ha prou en anar a la botiga del costat, no, cal anar a Badalona. Al rovell de l'ou, a la cruïlla de carreteres. A l'IKEA.
-És que tenen de tot, et diran. Però en el contracte no et diran que entraràs a la dimensió desconeguda. Saps per on s'entra, està ben senyalitzat, però un cop passes la porta, pobre mortal, ja no hi ha manera de sortir-ne. Les marques desapareixen de cop i volta mentre un passadís et va menant entre decorats i ziga-zagues per habitacions, banys, cuines... tant, que al cap de deu passes ja no reconeixes per on has entrat i pitjor encara, per on sortir. Fàcil et diuen, segueixi el camí fins al final, allà a caixes. I és això, està pensat de tal manera que no et deixis ni un racó per veure, ni un prestatge per tocar. Encara que només vulguis la tassa del vàter blava que està a l'entrada, encara que se te'n foti el parament de la llar, ho trepitjaràs tot, no podràs fer un atall directe, no, a voltar que les soles no les paguen ells.
I de gent tanta com en vulguis. Ja de petit em parlaven de la superpoblació mundial i només a l'IKEA, anys després, n'he pres consciència. Quanta gent que sobrem... Sobretot aquell del davant que sua a litres, put que espanta i a més et barra el pas contínuament. Deixi'm passar senyor!
Per acabar, un cop has esquivat tota la gentada, ja a caixa, si has triat quelcom d'embalum, busca-ho entre prestatgeries Mecano codificades per vés a saber quin geni i quan ja ho tens, a portar-ho al cotxe i fer-li entrar. Que tinc un utilitari, campions!
Per acabar la traca final arriba a casa, quan obrim les caixes. Festa grossa, és l'escàndol. Vinga confeti i serpentines. Bosses, bossetes, sacs i saquets. Papers i paperets, instruccions estil facis la seva bomba nuclear a casa amb eines incloses i enmig, l'objecte comprat. Sort que t'ho diuen, perquè sinó no sabries que aquells escuradents sense envernissar serà l'armari renaixentista estil Victorià i que aquell tros de ferro rebregat de 5 cm és una clau Allen especial, única i bàsica per a un muntatge de tres hores de durada. No la perdessis, si us plau, que sinó no hi ha manera de muntar-ho.
Res, que cal estalviar? Doncs posem un parell de trossos de roba a les finestres i un bany turc que fa modern.
De debò, a mi, a l'IKEA, si em perdo que no m'hi busquin.
Per cert, me'n descuidava, també és una de les grans empreses que respecte el país, sobretot la llengua. Visca el català.

Somio perquè estic despert

Sóc dels que els agrada somiar. Capbussar-me dins un món de fantasia i sentir, sí, és una cosa física, com les gotes del meu somni m'acaronen el cos. Moltes venen a partir de vivències, d'altres s'activen gràcies a un detall. Vaig a la muntanya i esdevinc un maqui, pujo a un patinet a la platja i ja estic a punt per a creuar els set mars, agafo un avió i començo la volta al món. No hi puc fer més i el més gros, o potser el millor, és que ho faig amb els ulls oberts. Encara tinc aquell rau-rau de nen de sentir-me capaç de tot, de poder fer-ho tot, malgrat que ja començo a saber que hi ha cosetes que mai faré. Però vull somiar, vull imaginar. Sempre he cregut que és el què ens quedarà, el que queda al final, una pila de records i il·lusions que anirem revivint i repassant, algunes de certes, d'altres d'ampliades, però que ens permetran omplir hores de tedi alegrement i fer com el gos que es llepa la ferida. Passada a passada, tros a tros, recreant-te, gaudint d'allò somniat, gaudint d'allò viscut.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Si arriba, dieu-me Muntanya Escarpada

Fa uns anys vaig viure a la Catalunya Nord. Treballava a la xarxa d'escoles La Bressola a Prada de Conflent. Són unes escoles d'immersió en català en un entorn hostil francòfon. Un projecte il·lusionador que pretén recuperar la llengua catalana com a llengua d'ús habitual en una zona molt malmesa i maltractada per un estat obsessionat en la uniformització, però de manera fina. Per entendre'ns, mentre l'estat espanyol mata les mosques a canonades, el francès les agafa d'una en una i els talla les ales amb bisturí. Això sí, en clíniques antisèptiques, diürètiques i magnètiques. Pura finor i efectivitat.
Ara, veient com estan els germans del nord i després de passejar-me pel sud, em pregunto si no caldria començar a prendre mides. L'aprenent espanyol comença a sortir-se'n. S'està graduant. Si bé ens pot sembla exagerat, aviat ens trobarem igual. Poc a poc el català va desapareixent dels usos socials. A l'escola, a les aules encara es parla català, als patis cada cop menys. A les televisions escassament i les que únicament ho feien en català, per aquell complexe nostre, ara comencen a fer anuncis i programes bilingües. Fa modern, cosmopolita. Per a mi són faves comptades. Si tenim posem 30 canals amb la TDT, 25 són en castellà. I si els 5 en català també introdueixen el castellà, feu números. Quina és la presència del català, qui en surt reforçat amb aquesta normalització de la televisió? També podem parlar de l'etiquetatge, o no cal? I les revistes o els diaris o els mòbils o ...? Voltem pel país.
Poc a poc es va normalitzant el sentiment de que ja ho tenim tot aconseguit i que no cal fer res. Al contrari, defensar la llengua sembla fora de lloc. Una quimera de quatre radicals. Però no ens enganyem. Una llengua és un ésser viu, tant que pot desaparèixer. I la nostra està malalta. Cada conversa on canviem d'idioma, cada producte etiquetat en castellà, portuguès o anglès que comprem, cada Tele 5 del manifiesto que mirem, va furgant en una llengua que es dessagna, en un país que vigila prou les formes com per deixar d'ésser per poder ser als ulls dels altres. Tenim l'exemple a tocar. Faríem bé d'estimar-nos més per no acabar en reserves. Per no ser els futurs indis catalans.

Si voleu saber-ne més o fer quelcom podeu visitar les pàgines de la CAL, Veu Pròpia o la Plataforma per la Llengua.

Jocs de taula

Malgrat ja faci dies, malgrat siguin fets consumats, cal no oblidar-ho. No s'ha d'acceptar la il·legalització com un fet natural, com un acte normal. L'acord polític majoritari no pot eliminar una postura ideològica. Uns rivals polítics. Totes les idees, totes les postures han de poder expressar-se electoralment, fins i tot les que no ens agraden, fins i tot les que a alguns repugnen. Deixar una part de la societat sense veu és com amagar la pols sota l'estora. Hi serà fins que la moguem, no desapareixerà i sempre ens picarà el nas quan passem el llindar.
Si quelcom no ens agrada hem de saber la força que té per poder actuar. Podria ser que estiguéssim equivocats o podria ser que ens equivoquéssim en les maneres. Cal un barem. Cal saber el perquè de les coses per tal de corregir-les si creiem que estan malament o bé per rectificar nosaltres si veiem que hi ha uns arguments convincents al darrera. Il·legalitzar les idees - diguem-n'hi partits - és com empresonar el vent, senzillament no es pot. Trobarà una sortida, un mitjà per expressar-se i potser allò que començà com una partida d'escacs reglada, seguint unes normes escollides majoritàriament, o imposades, aquí caldria parlar-ne força, esdevindrà una confrontació en tota regla. Però què els queda si se'ls barren totes les portes? Si no tenen altra sortida, què faran? Volen que juguin a escacs però no els deixen escollir l'equipació. Tenen la carta al davant però només poden agafar del menú. Les formes els perden, les pors els obsedeixen i donen arguments i motius a aquells que actuen fora del taulell car ells mateixos els en treuen. Per a mi està clar, si juguem a escacs, trio negres.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Gran Paradiso ( 4.061 m. )

Aquest estiu hem anat a fer el Gran Paradiso. La primera sortida als Alps però de ben segur que no serà la darrera. És un cim senzill on l'única dificultat radica en l'alçada, 4.061 metres. La resta com als Pirineus. Calçant-se, això sí, els grampons més estona per ser l'estiu, però sense gaires requeriments tècnics. D'alicients molts, un d'ells per exemple, les vistes que té. És una magnífica atalaia des d'on es veu molt bé el Montblanc.
Ara bé, és un cim molt freqüentat, on cal demanar tanda per a poder fer el pas fins a la Madona, ja que cal fer una grimpada amb timba a l'esquena i s'ha de passar d'un en un. Abans hi havia una corda, ara no hi ha res i cal assegurar-se com es pugui.
A la baixada, si has matinat prou, podràs saludar a la corrua de gent que encara puja. Alguns ben entrat el matí encara enfilen. D'altres esbufeguen tot mirant cap avall abans de veure el cim.
La majoria de gent va encordada i pocs amb guia, però si s'ha fet una mica de muntanya amb neu, pot fer-se sense anar encordat ni amb guia. El camí està més fresat que els corriols de Montjuïc i els pendents no són gaire pronunciats. Pel què fa a les escletxes, depèn de l'any.
Vaja, un bon cim per estrenar-se als Alps. I com deia aquell, ara se'ns pot dir alpinistes??