Malgrat ja faci dies, malgrat siguin fets consumats, cal no oblidar-ho. No s'ha d'acceptar la il·legalització com un fet natural, com un acte normal. L'acord polític majoritari no pot eliminar una postura ideològica. Uns rivals polítics. Totes les idees, totes les postures han de poder expressar-se electoralment, fins i tot les que no ens agraden, fins i tot les que a alguns repugnen. Deixar una part de la societat sense veu és com amagar la pols sota l'estora. Hi serà fins que la moguem, no desapareixerà i sempre ens picarà el nas quan passem el llindar.
Si quelcom no ens agrada hem de saber la força que té per poder actuar. Podria ser que estiguéssim equivocats o podria ser que ens equivoquéssim en les maneres. Cal un barem. Cal saber el perquè de les coses per tal de corregir-les si creiem que estan malament o bé per rectificar nosaltres si veiem que hi ha uns arguments convincents al darrera. Il·legalitzar les idees - diguem-n'hi partits - és com empresonar el vent, senzillament no es pot. Trobarà una sortida, un mitjà per expressar-se i potser allò que començà com una partida d'escacs reglada, seguint unes normes escollides majoritàriament, o imposades, aquí caldria parlar-ne força, esdevindrà una confrontació en tota regla. Però què els queda si se'ls barren totes les portes? Si no tenen altra sortida, què faran? Volen que juguin a escacs però no els deixen escollir l'equipació. Tenen la carta al davant però només poden agafar del menú. Les formes els perden, les pors els obsedeixen i donen arguments i motius a aquells que actuen fora del taulell car ells mateixos els en treuen. Per a mi està clar, si juguem a escacs, trio negres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada