dissabte, 22 d’agost del 2009

Un, dos, tres. T'ha to-cat!

Un altre que salta, Xavier Solà, i ja en són uns quants. Suma i segueix. Bassas, Clapés, Basté... periodistes de programes de màxima audiència que salten per raons curioses i així la caiguda lliure de Catalunya Ràdio esdevé imparable. Inqüestionable.
La veritat és que només escolto la ràdio a estones, als desplaçaments en cotxe o bé cuinant i poc més, però tot i així, malgrat que hi passo poques hores, me n'adono del què m'agrada i del què no. Puc veure si hi ha programes que se m'enganxen, com un xiclet de l'asfalt a la sola de la sabata un dia d'estiu o bé dels que em repel·len com un somriure seductor de la Duquesa d'Alba. És el què hi ha. Potser no tinc molt criteri, potser no sóc un model a tenir en compte, però sé el què vull. I no em cal que parlin de política, ni d'esports - futbol gairebé sempre- ni res. Només m'han de captivar, potser parlant el mateix llenguatge, potser sent clars, potser sent originals. No ho sé. Només vull escoltar algú amb criteri, algú que no sembla estar programat i dirigit. Que parla del què vol i creu, malgrat que de vegades no combreguem, malgrat que d'altres sí. I això és difícil de trobar, difícil de consentir en un mitjà tan poderós. Tan influent. Sobretot si fan por les crostes. Les catalanes, és clar. I això que de dents no els en falten, però deuen preferir la molla. Més tova i modelable. Perquè en el fons és això. Si una cosa no la podem controlar, orientar, dirigir, se'ns pot girar en contra, no ens serà útil i serà millor extirpar, cop de bisturí, tallar el braç si el dit et comença a picar, no fos cas que es tornés gangrenós. Desafecte en deien abans.
I ara, com hem quedat? Doncs així, amb una emissora nacional de Catalunya sense suc ni bruc i la líder d'audiència en mans del grup Godó, que té el significatiu títol de Gran d'Espanya, alça Manela!
Per tant, si la nostra és seva, què ens queda, doncs una altra seva que no es nostra però no ens menteix dient que és la nostra. Les coses clares i la xocolata espessa.
Ara ja només ens queda fer travesses. Qui serà el proper, qui pensa diferent? Serà l'Albert Puig ? Jo, per si de cas, perquè si descobreixen que agrada el lapidaran, me'n guardaré prou de dir-ho.

2 comentaris:

Lali Canet ha dit...

m'ha agradat el joc de paraules del títol

Josep ha dit...

I els que hi ha al poder ara, quan eren a l'oposició criticaven els mitjans públics per ser bastant subjectius... Collons, això és posar-hi remei! Ara ho són del tot... de subjectius, es clar!