dimarts, 29 de novembre del 2011

El cel d'anit

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Bastiments ( 2.883 m. )

Deixant enrere les pistes
Avui hem encetat la temporada. Hem sortit amb el Jesús ben d'hora de Calders, cap a quarts de set i després d'una aturada a la benzinera de l'eix per trobar-nos amb la colla de Castellar, hem enfilat cap a Vallter 2000.
Cap a quarts de deu trepitjàvem pistes, sota un cel clar i un sol abrusador. La neu excepcional. Força. Un xic dura pel fred de la nit però en òptimes condicions per a esquiar. Hem anat pujant per les pistes fins al coll de la Marrana i des d'allà a la pala del Bastiments. Ara, Déu n'hi do de la gent que hi havia. Amb raquetes, esquís, grampons...  Una processó fins al cim. Gràcies homes del temps! Sou impagables.
A dalt, agrupament de tots plegats i un cop havent ganyipat, hem iniciat el descens però aquest cop, en comptes de baixar per la pala habitual, hem baixat anant cap a Marmotes, una pala un xic més dreta però que et permet estalviar-te el tram de remar des del coll de la Marrana fins a les pistes.
La baixada ha estat bé. Molt bé. Amb algun ensurt, es veu que el Marc, que anava tranquil·lament pel seu carril, un esverat l'ha avançat just en el moment del canvi de rasant i allà, ambdós, un servidor era el dos, han volat i aterrat poc estèticament. Vaja, una hòstia digne de veure, segons el Martí però sense altres conseqüències.

Des de la pala del Bastiments
Com sempre passa, queda aquell regust de que dura poc, però millor això que aquells dies que es fan eterns.
Donem doncs la temporada per inaugurada!

dissabte, 26 de novembre del 2011

ZAZ

Un amic ens va sorprendre amb aquesta descoberta. Que corri...

 

La lletra vindria a ser...

JO VULL...

Em dones una suite al Ritz, no la vull pas!

Joies de Chanel, no les vull pas!
Em dones una limusina, què en faré?
M'ofereixes personal, què en faré?
Una mansió a Neufchatel, no és per a mi.
M'ofereixes la Torre Eiffel, què en faré?

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

N'estic tipa de les vostres bones maneres, és massa per a mi!
Jo menjo amb les mans i sóc així!
Crido i sóc sincera, perdoneu-me!
Acabeu la hipocresia, foto el camp!
N'estic farta del políticament correcte!
Mira'm, de totes maneres no us vull pas, sóc així.

tornada:
Jo vull l'amor, l'alegria, el bon humor, no són pas els vostres diners el què farà la meva felicitat, la meva mà sobre el meu cor... van junts, trobar la meva llibertat, així que oblideu-vos de tots els tòpics, benvinguts a la meva realitat.

dijous, 24 de novembre del 2011

Espanyols de dins i de fora...

Benvolguts espanyols, de dins i de fora;
Gràcies. Gràcies per ajudar-nos a ser el poble que som. Emprenedors. Perquè possiblement, si no ens escanyéssiu tant, si no ens prenguéssiu tant, mai no hauríem hagut de recórrer a l'astúcia, a la imaginació i a la creativitat per a sobreviure. Per a prosperar. Els emprenedors s'haurien acomodat a la vida fàcil. El país s'hauria deixat portar pel sucursalisme i hauríem acabat mal vivint d'allò que poguéssim arreplegar de la solidaritat. Ens hauríem deixat. Ens hauríem apagat.
Gràcies també per fer-nos amants de la nostra llengua. Del nostre parlar. Els vostres atacs ens fan forts. Ens fan estimar encara més el parlar dels nostres avantpassats. El parlar mil·lenari i el volem conservar. Volem que sobrevisqui una altra manera de veure el món, de viure'l, d'entendre'l, perquè cada llengua és una manera de veure el món i nosaltres, ai las, veiem el món amb prisma català, tot i que podem entendre el vostre món. El món únic, el castellà; monolingüe,  monolític, sense altres finestres, sense altres referents. La llengua ens fa oberts, conversadors, comprensius. Gràcies veïns pel regal!
Gràcies per ajudar-nos a ser austers. A viure amb menys. A conèixer-nos més, deixant de banda l'excés. El sobrant. A reclamar en justa mesura. Medicina quan cal. Sense més. Sense abusar. L'excedent vostre és, ja ho sabem, aquí només les revisions de rigor, la medicina vital. Les necessàries i a fora, perquè no, barra lliure. Paguem els catalans. No ens en queixem, si més no, no massa. Demà però, tindrem el què ens mereixem, el què volem. El què és nostre.
Gràcies per fer-nos universals. Oberts a voltar. Sabem que veure món té un preu. Un cànon i el paguem. En forma de peatges de diners o bé visitant la vostra capital. Volem conèixer el món i aquestes ànsies, aquest anhel, no l'atura ni el peatge de Madrid, ni el peatge de Martorell. Res ens atura, ni l'obligació de descansar a la capital si volem voltar. Un preu car però que ens fa més agosarats. Imagineu-vos sortir de Barcelona i anar arreu. Massa fàcil, massa llaminer. O sortir de casa i arribar ràpid arreu sense pagar? Quimeres, direu.
I gràcies també per ajudar-nos a posar les coses al seu lloc. L'esport, esport és. Res de fal·leres per seleccions. Res de perdre el temps per emocions buides i banals. Només una selecció juga al món i sent la vostra, hem après a veure-la de reüll. Sense fred ni calor. Amb distància. Sense emoció. Malgrat mercenaris d'aquí que juguen amb els d'allà. Per ells va, creiem en la llibertat.
Per cert, quin gran favor ens feu, i ja en portem uns quants, doncs a ser catalans ens ajudeu. Del seny, del paradigma dels catalans, en sou els grans garants. Amb organismes, governs, institucions, delegacions... allunyades, foranies, estrangeres, desnaturals i absurdes heu omplert la nostra comunitat però a cap ens hi sentim lligats i amb seny, amb criteri funcionem. Sense passions, sense sentiments. Anem allà on cal. Seguim els passos ordenats i si un organisme desapareix, si un organisme es fon, adéu siau i fins mai. Sou uns altres passavolants, demà, ja no hi sereu. Fenicis, grecs, romans o àrabs també es creien eterns i ara, on són? Mar enllà. No hi ha mal que duri mil anys.
Benvolguts espanyols, tot té un principi i un final. Avui segur que no. Demà, després d'unes eleccions ereccions  que us han deixat ben inflats, tampoc serà. Però un dia, un dia, allò que hem anat treballant plegats, allò que ens ha anat fent forts, els vostres frens, les vostres limitacions, els vostres atacs, esdevindran l'èxit del país i on ara hi veieu una colònia sucosa, un reducte gal empipador, un poble adormit, aviat hi veureu una forta nació que sola es governarà. El nostre país. Ens heu fet pacients i la paciència ens governa. Ens regeix. Sense escarafalls, sense depressions. Temps al temps que de més amunt han caigut.
Espanyols, d'aquí i de fora, seguiu-nos ensenyant que demà, segur, segur que us ho agrairem, doncs les vostres lliçons, dures i fredes, implacables, injustes i cruels, ens ajudaran a caminar, mes esperem no ser com vosaltres, esperem ser més tolerants i generosos amb els derrotats.

dimarts, 22 de novembre del 2011

El cel ens caurà al damunt...

Tarda tranquil·la. Arribar a casa i fer feina una estona. Després bany, sopar i estona per a dibuixar. El petit reclama i ara que comença a l'escola, encara més. Demà comença els matins i perquè no, un cicle. El cicle de l'escola que un cop començat, ja no s'atura. No té volta enrere. Pots retardar l'inici però aquest arriba, així com el creixement i després descobreixes les excepcionalitats habituals de l'ara.
Com les notícies d'avui. Notícies de fora que no són massa falagueres. Podria sembla excepcional, però és el pa de cada dia. Diumenge cop de maç. Ja poden treure pit alguns, parlar del gran augment dels de casa i del mur de contenció, que la que ens caurà a sobre, esperem-nos ben asseguts. Trons, llamps i pardals. Rebrem per totes bandes, ens tenen ganes i veure el mapa com està, tot blau marí excepte la Gàl·lia catalana, dol. Els fa mal i supuren bótox arreu mentre amaguen un somriure ple d'esmolades dents canines. Espereu-vos que veureu, pensen. I no serà per menys. La pell de brau, que per ràbia diria de bou o de mul castrat, però que la seva testosterona em fa dir de brau, ens la té jurada. Som diferents i això cal anihilar-ho. Als bascos, a rai, ells són ferrenys. Aquí, fenicis convençuts.  
Aviat, segur, ni concessions, ni diferències ni hòsties amb vinagre. Tots a passar pel sedàs, corró aviat, i a dar el què tenim i tindrem en nom de la solidaritat. Anem ben servits, segur. De mentre, aquí, al poble gal, per allò d'aprofitar l'oreig dretós, escampem tisorada a tort i dret, que ara tenim claca que ens aplaudeix i la boira espanyola tot ho cobreix. Semblem ninots sacsejats.   
Ja ho deia jo, malgrat nacionalistes que es diuen, perquè el de la calba i perdonin-me els calbs, aquell n'és tot menys nacionalista, el país es vendran. Ep, català, és clar. Que només calia veure la cara de tres déus quan al Majestic - només ells poden tenir la seu allà, pomposos - començaren a cridar els cadells descontrolats:
- Independència, independència! 
Si la seva morenor esdevingué paper de fumar. Li dolia a ell, tan espanyol. Perquè sempre s'ha apuntat al carro d'aquell que ara n'ha baixat per allò del conat de senilitat, del ara no toca. I visca l'Estat. Demanarem i ens donaran, com si ens maméssim el dit. Callarem i sort si ens deixen respirar. 
Però ells, traient pit, de gall dindi potser, donaran suport al logopeda votat a l'Estat i demà, a justificar perquè no tenim ni pacte, ni país, ni llengua, ni calers. I sinó, temps al temps, que els xais, quan blanquegen tant, és que són llops i al carrer Gènova si alguna cosa hi ha, són llops ibèrics, malgrat el bluf del perill d'extinció.
Aquí en saben prou, avui independentistes, demà ministres i si cal, embolicats amb l'estanquera i a voltar. El partit per endavant.   

dissabte, 19 de novembre del 2011

Un dia educatiu

Aquest matí al Passeig Pere III de Manresa hi havia unes parades especials. Unes parades muntades per estudiants de la FUB sota el lema, "Un passeig per la ciència". Eren activitats per a nens i nenes de 0 a 6 anys. Força jocs amb aigua, sorra, sabó o llum per tal d'experimentar principis bàsics de la ciència.
Una iniciativa força encertada a jutjar per les cues que es feien i l'interès que despertaven entre els infants, el nostre inclòs.
Futurs mestres portaven a terme els tallers i anaven observant i anotant els comentaris i les reaccions dels infants. A més a més de tant en tant intervenien demanant o preguntant i els infants, enmig del joc, aturaven un moment el què feien per a rumiar sobre allò que els demanaven i argumentar o respondre el què creien.
Penso que activitats com aquesta, que potser s'haurien de prodigar més,  són les que ajuden a augmentar el prestigi d'una professió. Serveixen als futurs professionals per experimentar i practicar aquells coneixements apresos i treure'n conclusions, i d'altra banda els acosta més a les famílies ara que cada cop les escoles es tanquen més i sembla que un petit mur invisible s'alça entre els dos mons.
A la tarda, sembla que avui era dia d'experimentació, qui sap si era per les activitats del matí, en Berenguer ha tingut, nosaltres també, la visita d'un amic i entre jocs i rialles han acabat els dos enmig de l'habitació, despullats i pintats de dalt a baix. Tenim la pintura al seu abast, ja que la fem servir sovint.
La nostra reacció, a més de la de sorpresa i després de les mirades entre els adults, ha estat la de complicitat. Segurament hem sentit moltes vegades tots els planys i les queixes per la brutícia o el desordre, però les seves expressions, de pur plaer, de felicitat, d'innocència, no ens han deixat altra alternativa que la de somriure mentre netejàvem. Ells, és clar, han acabat a la banyera i amb un altre pot de pintura han acabat de rematar la festa.
Avui, entre el matí de la FUB i el vespre pictòric ha estat un màster en educació.

Reflexionem-hi

Avui, jornada de reflexió...























dijous, 17 de novembre del 2011

Comencem a la Llar

Ha plogut força des d'aquí
Acabo de deixar al Berenguer a la Llar. L'he deixat allà, amb els seus companys, recollint fulles tot alegre i quan la mestra ha dit que queien fulles ell ha dit somrient; la tardor.
Què caram i no me n'he pogut estar. Per sota del nas se m'ha escapat un somriure. I és clar que n'hem parlat, d'algun lloc o altre ho treu, però em fa gràcia la manera de compartir allò que sap, com si fos un tresor. Sense pretensions.
Avui, de bon matí, ha començat aquesta setmana a la Llar i no l'he pogut acompanyar cap dia, ja m'ha dit: anem a la llar amb bici? Se'n recordava que li havia promès feia dies. I jo, si no plou, li he dit.
S'ha llevat de la migdiada cofoi i en un tres i no res ja era a punt per a marxar. Anant amb bici ens hem creuat amb el Leandre, qui treballava a una teulada de Calders i seriós, quan hem començat a parlar, ja m'ha dit, tot i que n'està força d'ell: Anem? Marxem? Tenia cuques.
Quan hem arribat tots els nens i nenes de l'escola - quatre, literalment - recollien fulles en un cabàs i ell, que no sabia de què anava, el primer que ha fet és abocar-lo juganer, però de seguit han començat a recollir-los tots de nou tranquil·lament, explicant-li el què feien. Sense escarafalls. Fem feina, li han dit.
A vegades hi ha a qui li costa veure créixer els seus fills. Veure'ls passar etapes. Potser perquè veuen que passen les seves o qui sap si per por de perdre's aquells instants. Per a mi però, cada etapa és un goig. Frisava per acompanyar-lo a la llar. Per anar-hi en bici. Per ser-hi. Per ajudar-lo a penjar la jaqueta i la bossa, com també friso per ajudar-lo amb els treballs d'aquí a uns anys a l'escola. Vull ser-hi. Potser hem deixat tanta gent pel camí que cada pas, cada etapa, és un guany. Un altre moment que he pogut compartir amb ell i amb aquest anhel, amb aquesta il·lusió, vull ser-hi i ajudar-lo a créixer dia rere dia. Compartir el seu present per tenir un passat plegats i el futur, ja ho anirem veient.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Cau la pluja

Una cortina tènue d'aigua. Un continu degotall xopant els carrers, omplint bassals i formant rierols. Els camins amb baixada esdevenen rierols flanquejats de fulles on, de tant en tant, un embornal s'empassa l'aigua per fer-la aparèixer uns metres més avall abans de seguir la seva cursa descendent fins al curs de qualsevol riu proper. A la carretera de Monistrol a Calders un rere l'altre. Camins d'aigua arrapats a la roca buscant el curs. Buscant la sortida.
Avui era d'aquells dies que la pluja queia fent bombolles. Boles transparents sobre bassiols marrons que duraven un instant. Res, dècimes de segon, un alè just abans que la següent gota no l'esmicolés, però deixant un record en forma d'esquitx esfèric del seu pas.
Als carrers, la pàtina lluent d'aigua convertia el caminar en el somni de lliscar sobre un mirall humit i clar. I ja a fora, de ruta cap a casa, entre boscos verd oliva, un verd de net lluent i seductor, esquitxat ara i adés dels ocres de tardor d'arbres mig nus que encara es resisteixen a desfer-se de les últimes peces de vestir, m'acompanyava el tamborinejar de les gotes sobre el sostre de l'automòbil. Una dolça melodia rematada per l'anar i venir del neteja parabrises   
Aquest vespre, quan fosquegi i només es vegi la pluja que cau gràcies als fanals, estels fugaços a mans plenes, corrues de cargols s'afanyaran a sortir empaitats per llimacs desagradosos, a buscar un bri d'herba humit per rosegar i si la pluja ha cessat, fins i tot el gripau veí, un element esmunyedís i vergonyós, traurà el cap i restarà sotjant la carretera, pensant, segurament, si passar o no. Fa dies que fa l'intent però poruc o previsor, ves a saber quin hemisferi domina el seu tarannà, s'espera i s'estalvia de confondre's amb l'asfalt de matinada malgrat la promesa d'un camp bast a tocar.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Anys i anys, quaranta anys...

Dissabte a la nit vaig anar a una festa d'aniversari. Una festa d'un gran aniversari. 40 anys pelats.  Acompanyant a l'homenatjat, a més d'una quarantena de persones, una geganta d'improvís apareixia dansant pel carrer costerut fent témer per la seva estabilitat. Més tard, quan l'ensurt de la geganta havia minvat, un pastís ple de pirotècnia despertava als veïns endormiscats i uns cantaires gens professionals, polítics vocacionals, encetaven el seu camí de cant coral. A dins, més tard i per reblar el clau, en diferit i fent-se pregar, després de baralles i provatures inacabables ara amb el de la poma, ara amb el Bill Gates, amics de l'homenatjat fent d'actors al so de l'Albert Pla. Tot, és clar, amorosit amb begudes a gavadals i menjar a discreció.
En resum, un munt de coses per a compartir el dia D. Per estar al costat d'aquell que celebra un dia especial. Per ser present el dia de l'aniversari canvi de desena i ...Va estar bé. Molt bé, què caram!
Des de fora, sent-ne un convidat, també un dels amics, m'admirava aquella amalgama de gent. Aquella barreja estrambòtica de personatges units per un únic noi. Ep, alto! Atureu la maquinària. Perdoneu-me el lapsus lingüístic, home ara n'hi haurem de dir, amb 40 estrenats bé cal començar a adaptar la terminologia. Doncs això, que segurament la diversitat dels presents es devia, bé, es deu, a la mateixa diversitat de l'home. Un personatge polièdric - m'encanta la fonètica aquest mot - que toca molts camps i que per tant, es relaciona amb molta gent i no per això molta gent igual. La majoria, això sí, gent que d'una manera o altra dedica el seu temps a consolidar les arrels del país, ja sigui de manera política, ja sigui a base de tradicions. I segur que em deixo personatges que no coneixia i pertanyien a d'altres entorns, però aquests eren menys visibles, si més no allà.
Bé doncs, com deia, enmig del so d'un acordió entonant garrotins i mirant les cares de l'entorn, em va venir al cap una frase que temps enrere vaig sentir. Una frase que venia a dir que coneixereu a una persona pels seus amics i veient els que érem allà, veient aquelles cares alegres i cofoies de compartir el moment, vaig conèixer un xic més al Rafa, ara des d'altres ulls. Dels dels seus companys d'Esquerra, dels dels geganters, dels dels diables o vés a saber de qui, i la veritat, em va agradar. Està bé descobrir gent abastament coneguda temps més tard. Està bé veure els amics amb ulls amicals d'altres i sentir-se'n còmplice total.
40 anys i ... Que en siguin molts més!


dissabte, 12 de novembre del 2011

Jo, jo i si queda temps... jo.

Ahir vaig tornar de colònies. Altre cop. Aquest però, amb els nens i les nenes de cinquè i sisè de la ZER. Vàrem anar al Delta de l'Ebre, un lloc meravellós. I és a colònies on te n'adones que als infants encara els governa el jo. Els desitjos individuals passen per damunt dels col·lectius. No en tothom, és cert, però en molts casos.
Per exemple. Que sobra un parell de xocolatines i som quaranta-dos en total, no passa res, jo en vull. Després, quan els fas la reflexió sobre que no n'hi ha per tots, tranquil·lament et diuen, sí, però jo en vull i he estat el primer a demanar-ho. Un raonament evident.
També passa sovint el vull això, no vull allò, tinc ganes de o no tinc ganes de. En general es regeixen pels seus interessos, sense mala fe, i no se n'adonen que la seva elecció pot anar en contra de la col·lectivitat o senzillament no té present que vivim en societat i hem de pensar en el grup.
És en aquests casos on me n'adono que els infants i perdoneu-me l'atreviment, estan encara vivint en un primitivisme natural, és a dir, propers a aquella societat que es regia per líders de manada i interessos propis, jerarquitzats segons les habilitats. Aleshores, veig que la novel·la, El senyor de les mosques, potser no està del tot desencaminada.
És dins del grup que s'aprèn a conviure, a deixar en segon terme els propis interessos i a tenir present la comunitat, sempre i quan hi hagi qui faci de mediador, de model i potser les colònies són un bon moment per treballar-ho  No només a compartir sinó a veure que potser, i només potser, no estem sols en aquest món i potser cal tenir present als demés.
Qui  sap, potser si alguns líders o adults d'aquest món haguessin anat de colònies, potser i només potser el món aniria millor.
Ep, com a complement al treball familiar, és clar.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Govern d'unitat

Que estranys que ens tornem. Si algú m'hagués dit que avui, a quarts de nou del vespre, tot traient la Píxel a buidar esfínters, estaria assegut a terra esperant que un dragó es mogués per fer-li una bona foto, me n'hauria rigut. Però ves, som com som i més tard o menys d'hora surt com en som d'estranys malgrat ho maquillem.
Com per exemple en els pactes. A vegades sembla que es descobreix la sopa d'alls. Sembla que s'ha trobat la pedra filosofal i que allò que tothom anhelava i cercava, un visionari troba perquè sí. Com a Calders.
De cop i volta es troba que el programa d'uns és semblant al d'altres, per no dir el mateix, mimètic potser. I on tu retallaves jo esquinçava i on tu decretaves jo apuntava i on tu feies jo refeia. Vaja, que es feren eleccions perquè tocava, que sinó, tots junts i ben contents, agermanats anirem caminant, si Déu vol, és clar.
Doncs resulta que uns que eren d'esquerra o si més no el seu programa hi tendia i ho semblava, esdevenen de cop i volta propers a CiU. Ai caram! I els de CiU, que digueu-ne el què en vulgueu però d'esquerrosos, Déu nos en guardi, t'ho juro per l'estampeta, no en són pas, esdevenen socials. Socials i naturals, sí senyor.
Serà que els temps, com deia Batiste, estan canviant? O bé serà que es fan lectures de programes tan de puntetes que hi cap tothom, per allò de les pors? O encara potser que els programes només es fan per una nit i l'endemà a falcar la taula que balla que ningú se'n recordarà? Doncs què voleu que us digui. Jo recordo certs punts programàtics i la veritat...
Bé, de totes maneres no ho sé, però sembla que el consens ha guanyat. Ep, que encara que s'hagi de repetir tant això del consens, jo m'ho crec, només faltaria. Som de consens. Escoltem a tothom. Consensuem! Com deia aquell, sóc pas mestre jo... o sí. Tant hi fa. El cert és que ens llevem amb una gran comunió estil orgia política agermanada anirem caminant abraçats pels prats verds amb flors violetes tot xiulant.
Doncs bé, que duri i com més serem, més riurem, però veurem com ho farem per no disgustar a ningú, que després per fer contents a tots quedem malament amb els de casa i els de fora. Com deia la meva àvia, vigila que qui vol quedar bé amb tothom, s'enfada amb tots. I queden quatre anys per endavant.
De totes maneres si s'han posat d'acord, doncs felicitats, que segur que ho han parlat molt i que els d'abans, que no consensuaren, ni s'aliaren, ni es metamorfosaren, ni es compactaren, ni s'agermanaren, ni es besaren, ni s'amassaren, serà perquè segur que no en sabien prou o estaven enganyats o confosos o apagats ... o el què sigui. El cert és que avui, sens dubte, la llum ha arribat a Calders. Visca la llum!

divendres, 4 de novembre del 2011

Tots Sants

Per Tot Sants tornen fantasmes ancorats en el passat. Personatges que hivernen a la nostra ment. La mort els ha congelat i sempre més, ens miraran amb els mateixos ulls, tindran el mateix embolcall i diran els mateixos mots. I quan ens visitin, veient-los, veient aquells retrats immòbils, estacats allà, tornarem temps enrere en un tancar i obrir d'ulls, en un sacseig de cap. Tornarem a sentir aquelles olors oblidades, sentirem el fred o la calor, les converses mantingudes, l'escalfor del cos, perquè la ment, la memòria, juga amb totes les cartes que té a l'abast i la imatge, sempre va acompanyada de sensacions. Irreals però gairebé perfectes i sovint camina sola, descabdellant el seu propi somni, aliè els nostres desitjos.
La mort se'm fa un punt i seguit. La malastrugança de marxar massa d'hora, de partir encara tendre, comporta esdevenir sempre més jove, sempre més de mirada esperançada, de mirar endavant i de retenir la joventut que perdem. D'altra banda, el veure partir amb patiment, el marxar amb sofrença, ens retorna als que quedem la imatge un i altre cop amarga de l'adéu i malgrat que el temps tot ho endolceix, malgrat que els cantells s'esmolen, sempre comença la seva pel·lícula amb imatges en blanc i negre i doloroses, però que poc a poc endolceix i tornem a converses encetades antany o situacions viscudes plegats.
Fa uns mesos que mon pare es va morir. I la veritat, la mort me l'ha ensucrat. Estic segur, perquè no pot ser d'altra manera, que no era perfecte, que estava ple de clarobscurs, d'altra banda com tothom, però l'adéu, el comiat definitiu ha anat esborrant allò que no l'embellia i ara, amb el temps, només recordo les coses agradables, els moments tendres i entranyables. I quan una ratlla salta del guió i esdevé lletja, esdevé fora de lloc, car dels morts només se'n poden tenir bons records, trobo mil motius per anorrear-la i de nou retorno als moments de confidències i tendresa. Retorno al ésser immaculat.
Suposo que és llei de vida... o de mort. Els difunts deixen enrere com a peatge per fondre's tot allò que els embrutia i només resta la bellesa, la puresa. I els que quedem, prenem allò bell i les tares, les amargors, els errors s'esvaeixen amb el temps i mirem els que han partit sempre amb un somriure entranyable i un record sincer. La mort doncs, malgrat tot, ens regala un record dolç per a tothom.

dijous, 3 de novembre del 2011

Elements per a la reflexió

Un vídeo que no diu res de nou però que malgrat tot, el què diu caldria que no passés per alt, com passa sovint amb les velles lletanies massa cops sentides.
És un vídeo fet per Videocat on hi ha dades i reflexions de diferents personatges, parlant de la Independència sense embuts.


L'he pogut veure gràcies al bloc Neva dins del vidre i m'ha semblat que era un bon material per compartir... encara més.

dimecres, 2 de novembre del 2011

El català de TV1

Cal una mica de paciència. No gaire. Cinc, deu minuts a molt estirar i... caçat! Ja la tens.
Darrerament el futbol m'avorreix un xic. Les jugades maques no, és clar, però un partit sencer fa mandra. Molta mandra. Així doncs, l'altre dia, aprofitant que  feien el Barça per TV1, em vaig dedicar a fixar-me com parlaven els locutors. I per cert, sort que no hi era el Fuster. Un crac de la dialèctica, un orador nat, un mag de les paraules... ja m'hi havia fixat abans.
Doncs bé, en una llibreta petita anava anotant totes les errades que feien i consti que no sóc lingüista. Però em feia gràcia. Poca feina direu, però no és cert... o sí, és igual. Al cap de poc vaig començar a escriure i sort que vaig deixar el partit a mitges que sinó...
Vaig veure que la seva relació amb els pronoms febles n'era, de feble és clar. Gairebé mai n'hi havia. Nimietats, direu. D'acord, d'acord. Són massa complicats aquests mots, esborrem-los del mapa si els fan nosa.
Per tant, vaig centrar-me en d'altres errades. Una de clàssica, repetida fins a l'avorriment, era el tenir que i tenir de. Un i altre cop. Per qualsevol motiu, sembla com si ja estigués acceptat, però no i fa mal a les orelles.
Ara, el què em va fer suar més, fou escriure els castellanismes. Mots manllevats directament del castellà i que dits a corre-cuita  semblava que fossin nostrats: poderio, guardameta, patada, reprimenta, batir... Tota una lliçó  de saqueig lingüístic. Una manera d'enriquir el vocabulari sense esforç.
De vegades també, veia que hi havia problemes de pronúncia, fent sordes esses sonores com a zero o casa.
En resum i deixant-ho aquí, em pensava que seria un pim-pam i finalment va ser més un ratapam. Potser serà un  dels exercicis que proposaré als meus infants. Aprendre dels errors d'altri.
Algú potser dirà que no n'hi ha per tant. Ves, no són periodistes tots els que parlen. Aleshores, potser sí que n'hi ha per tant.  Cal ser curós.
D'altres potser diran que encara gràcies que ho fan en català. I un RAVE. Només faltaria. Com que ens donen el caramel de fer-ho amb la nostra llengua, malgrat també paguem impostos, malgrat és oficial, malgrat som d'aquest estat, hem d'acceptar un tractament a la llengua de segona i per aquí no hi passo.
Han de fer-ho en català però correctament. No poden maltractar la nostra llengua d'aquesta manera i esperar que agraïts perquè condescendentment accepten retransmetre en català, fer-ho de qualsevol manera i no els diguem res. No poden.
Cal que sigui amb qualitat i en català, només faltaria.