dimarts, 29 de novembre del 2011

El cel d'anit

Acabo de sortir a treure la Píxel, la gossa. La nit és clara. Diàfana que diria un saberut. L'aire és fred, menys del què toca, però comença a fresquejar. Potser que la neu aguanti dalt dels cims. Qui ho sap, però demà, a la plana, glaçat i a rascar. Estem avesats.
Ara però, a l'est, estirat, com dormint tot veient-les venir, Orió que ens observa. Tinc temps sembla que resi. I enfront Pegàs, juganer. Callat. Ocupant força espai. Inflat. Pompós dalt del cel. Enmig d'ells, navegant entre dos mars, diria que avui és Júpiter, però tampoc ho podria asseverar. Brillant sobre els nostres caps. Sense espurneig. Estàtic. Hieràtic. Seguint el camí traçat. Mentre, a darrere, sempre presents, les ósses, jugant al gat i a la rata, cercant-se, buscant-se en una partida eterna que comença quan el sol se'n va i mai s'acabarà. Nit rere nit, girant entorn d'un punt xic. Dansen alegrement. Cassiopea, la tercera en discòrdia. No se n'adona que no la volen i segueix provant, els trepitja els talons. Bufó enganxat a les faldilles dels grans. Ai si et veiessis amb els meus ulls! No veus que els grans et fan vores? Deixa'ls estar. D'altres companys pots trobar.
Avui m'ha semblat veure el cigne. Bella troballa m'he dit. Mes un fanal proper me'l desdibuixava, rere una casa alta. Rere un mur de to torrat. Demà, per gaudir-ne, cop de roc en mà... O no, és igual. Ell igualment sortirà, només cal voltar per veure'l ben clar o... esperar.
Quin cel tenim al damunt! Quin cel veiem de casa estant!