Sortim a guanyar!

Demà és un gran dia. Votarem després d'una campanya prostituïda. Desnaturalitzada. Condicionada i coartada. Comencem la carrera deu metres enrere. Ara bé, no ha calgut patir per si arribarien les urnes, les paperetes o bé el cens. Tot estava controlat. Anirem a votar de bon matí, no caldrà passar tota la nit en vetlla al local per protegir l'espai. Després, si cal, podrem anar a casa a esmorzar o a dinar, sense por a que vingui la policia a atonyinar-nos per prendre'ns les urnes. A més, durant la jornada, possiblement no rebrem atacs informàtics de l'estat per impedir el vot ni la visita dels seus representants, en general caps rapats, tant que a vegades els han afaitat fins al cervell, per mostrar la seva força bruta. Per mostrar que la colònia només té els drets que se li concedeixen.

Quan tanquin els col.legis, segurament el recompte serà més agradable. Sense l'espasa de Damocles sobre el cap, sense la tensió d'uns cossos de seguretat rabiosos a l'aguait. 

Ara, del resultat ja no ho sé. Perquè han dit per activa i per passiva què sortirà i per tant, em temo que intentaran incidir, ja sigui amb Indra o vés a saber amb què, però sigui com sigui, demà hem de guanyar. Demà cal confirmar la República. Perquè ens han colpejat, agredit, amenaçat, humiliat, però malgrat tot, seguim dempeus i cal lluitar. Cal guanyar perquè sinó no tindran pietat i arrasaran amb el país, les institucions i la diferència. 

Demà, hem de guanyar. 

Demà cal anar a votar i cal recordar com és aquest estat.

Som un país groc!

 Som un país on domina el groc. De base groga. Diu la llegenda que la nostra bandera ja es va fer sobre fons groc, amb un xic de sang. Ara, sense tanta sang, tot i que per l'u d'octubre n'hi va haver força i hi ha qui se'n vanta, moltes ciutats es tenyeixen de groc. Un groc reivindicatiu. Un groc cridaner. Un groc prohibit, perquè aquest groc fa olor de revolta, d'inconformisme, de dignitat.
Aquells que se'n riuen del groc i es mofen de l'aspecte físic d'alguns, com és en el cas d'en Junqueras, reclamen que se'ls respecti per ser com són, desconeixent què vol dir respectar. En alguns, les mofes que se li fan de retruc, com per exemple a l'Iceta, són més pel servilisme que destil.la i la pena que fa pels platós fent qualsecol cosa per caure bé, que no pas per cap altre condicionant, ja sigui físic o personal. Diríem que és una mofa professional.
En aquest país groc, tenim molt de fetge, de valor. Sentim una vegada i altra els mantres de n'Arrimades barrejats amb els insults de l'Albiol sabent que no són certs i canviem de cadena, pensant que el temps ja els posarà al seu lloc. Mentides que fereixen per barroeres i indignes mentre els seus agressius seguidors, dia sí dia també, insulten, fereixen, amenacen o persegueixen aquells que pensen diferent, ja sigui a Balsareny, al Pont de Vilomara, Barcelona o Lleida. Campen a plaer, amb un règim corrupte que els ampara, així com amb un cop d'Estat encobert sota el pretext d'una llei feta a mida.
D'aquí uns dies hi ha les eleccions. No em refio massa d'aquest Estat, on aquells que han de declarar contra el partit de govern moren misteriosament, no hi ha divisió de poders i la policia és política, però malgrat tot cal votar i pel que ens hi juguem, pel futur del país, per la nostra dignitat, cal pensar en groc i en república.
No podem abaixar els braços. Fa uns mesos ho teníem a prop. No s'ha allunyat. Segueix sent a prop però ens ho hem de creure.
Dijous votaré República. Votaré amb un llaç groc amb l'esperança que a l'endemà ja no caldrà portar-lo.

Dempeus

Crec que és un vídeo que val molt la pena de veure, sobretot perquè diu veritats com temples que a vegades oblidem.

Diumenge, votaré ERC

Diumenge, sí, diumenge, que hi ha eleccions a l'Estat votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Sí. I ho dic així. Sense embuts. Sense pors. A vegades sembla que això de votar a algun partit hagués de ser un secret, quelcom a amagar, com si fes vergonya dir a qui es vota, perquè quan es diu, un es defineix, però ara i avui, crec que el partit que defensarà millor a Catalunya allà a Madrid serà ERC i a més, m'agraden els PERSONATGES, així, personatges en majúscula, que el representen. En Joan Tardà i en Gabriel Rufián. De la resta de partits, res. Cap no em mereix confiança.
D'En comú podem podria haver dit que m'és simpàtic. Però no és així. Perquè està lligat de mans i peus a la capital espanyola i tot allò que decideixi, ho ha de pactar o acordar amb la seu de Podemos i és clar, Podemos té molts compromisos a l'Estat, i els compromisos presos amb Catalunya, potser sí o potser no, dependrà del que es posi a l'altre costat de la balança, no seran indispensables per governar i si t'he vist, no me'n recordo.
Amb ERC això no passarà, la seva balança és només en clau catalana. Amb els socialistes catalans em passa com amb Podemos, els que queden, perquè de fet només són una caricatura del que van ser i depenen del que els diguin allà a Madrid i encara. De Convergència no en diré gaire cosa. No són sants de la meva devoció.  
L'altre opció seria no votar. Passar de tot  perquè d'aquí a divuit mesos serem independents i Madrid queda lluny, però tocant de peus a terra, cal jugar totes les cartes i un pes fort a Catalunya de partits independentistes representats a l'Estat és important. Mai se sap què pot passar demà.
Per tant, malgrat cregui que aquestes eleccions no van amb mi, perquè es decideix sobre un Estat que no me'l sento meu, que a més està organitzat de manera que difícilment podrem tirar endavant allò que volem ja que les regles de joc les fan ells, votaré per tal de fer la guitza. Per tal que es visualitzi que al meu país, petit, és diferent d'aquell Estat que ens limita i que per molt que menteixin, robin i conxorxin, la flama de la llibertat segueix viva.   

Un 20D que ens defineix, malgrat sigui allà lluny

Ara vénen eleccions, d'Espanya, però encara podem votar i segur que poca gent mira els programes electorals. D'una banda perquè cal buscar-los, fins pocs dies abans de les eleccions no arribaran a les cases per tal que la gent no els examini gaire i de l'altra perquè aquests són, en general, carregosos i com que les promeses se les emporta el vent, allà poden prometre la lluna en un cove tot amagant-la després enmig de la roba bruta.
La majoria de mortals, ens refiem més dels titulars que dels programes, i mirem més les capçaleres que apareixen a les notícies dia a dia que la propaganda electoral. A aquestes fiem el nostre vot i alhora ens serveix de mirall. Segons els partits que votem, potser podem radiografiar, segurament de manera basta, simplista i errònia, els electors.
Els de Convergència -vergonya tenen que han d'amagar el nom tot convertint-lo en quelcom pompós per tal de dissimular les penes de líders corruptes i mafiosos, Llibertat i democràcia-, creuen que ells farien el mateix que el seu gran messies -Pujol vull dir-, així com els del PP, mirar per ells  i si cal, fotre la mà a la caixa. Uns quants n'he conegut, votants de Convergència i algun del PP, i tots prioritzen el bé propi per sobre de tot i s'estranyen que els altres no facin el mateix.
D'Esquerra en veig més una certa coherència. Potser un xic il·lusòria, potser massa d'esplai de dissabte a la tarda, segurament poc efectiva, però si més no encara es mostren conseqüents amb el seu ADN. Primer, Catalunya, la resta, després.
Dels de Ciudadanos què dir-ne. La majoria en contra de tot. Res de definir-se d'esquerres o dretes. Senzillament maniquís bonics, com els seus líders, que l'únic que busquen és el poder i acabar amb la diferència. El que no sigui bell i per a ells, la singularitat catalana no és bella, és molest i lleig. Belles paraules i rostres formosos per a cors vils i mesquins.
Dels de Podemos la glossa. La paraula. Les il·lusions. Farem, canviarem i decidirem entre tots però a l'hora de la veritat, la seva obertura mental i programàtica xoca arreu. El que prometen a Catalunya, una Espanya solidària, forta, intel·ligent i exemplar, xoca amb el que prometen a les espanyes reals i es trobaran amb la dicotomia d'haver d'escollir. D'haver de decidir, si més no quan tinguin un mínim de quota de poder, sobre el que creuen fermament o el que els dóna vots.
I Unió no hi és. Comunica. Estan resant per treure algun vot.
Dels Socialistes? Són venedors de fum. De basar. Aposten per tot i res, segons les orelles que els escolten, i lluiten per la cadira, sobretot dels seus líders. No tenen paraula, ho han demostrat abastament, si més no els feixistes recalcitrans es mantenen ferms en les seves tesis, mentre que aquests, la majoria analfabets sense possibilitats laborals, lluiten per fer-se un lloc a l'ens públic per mantenir el seu ritme de vida opulent i seguir mamant de la mamella institucional.
Aquest 20D no ens enganyem, el govern que surti serà el mirall del poble que l'ha votat, n'és el reflex i si surt un govern de corruptes i mafiosos, és perquè la societat n'és o en seria i si és intransigent o il·lús, és perquè n'és i si surt optimista i un xic eixelebrada, és perquè en desitja ser. Cada poble, no ens equivoquem, té el govern que es mereix, malgrat pesi a les minories.
Per tant, jo tinc clar perquè prefereixo passar. I tu?

Catalans fins al moll de l'os

El cel ens ha caigut al damunt. Quin desastre. Ja podem plegar i estripar les cartes, perquè aquell anhel i aquella il·lusió d'ahir a la nit en tancar els col·legis electorals, a mesura que avançava l'escrutini s'ha fos. S'ha evaporat. Malgrat els resultats positius.
De res serveix que al Parlament català hi hagi una majoria absoluta de parlamentaris a favor de la independència i a més amb una alta participació ciutadana. I ara! No és prou. Volem més.
De res serveix que si comptem els vots dels que volen la independència, aquests siguin molts més que no pas els que no, tenint clar que hi ha dos partits, un en actiu -Catalunya sí que es pot- i l'altre en passiu - Unió-  que han dit per activa i per passiva que a ells no els comptin enlloc i per tant, els partidaris al Via Lliure guanyen amb escreix. Visca la dada! Per cert que pel camí s'ha perdut la pedra a la sabata, Unió.
De res tampoc serveix que a la premsa internacional, tots els titulars, des de Portugal a Brasil parlin de victòria clara independentista i fins i tot alguns ja comencen a plantejar què passarà d'aquí a divuit mesos. No senyor. No ens val.
Tampoc ens satisfà que a TOTES les comarques de Catalunya, igual que a totes les demarcacions hagi guanyat el sí a la Indepèndència. No podem.
Tampoc podem amb la dada que a pràcticament tots els pobles del país ha guanyat el sí a la independència. No ho veiem. No estem preparats.
Menys ens val que els nombres cantin i ens mostrin que els partidaris a la independència representin més del 48% dels votants i els detractors no arribin al 40%. Què caram! Volem tot el pa.
Estem tan acostumats a barallar-nos per les molles, a discutir per les sobres, que quan tenim una victòria clara i contundent al davant, no la sabem veure i fem com el seguidor del Barça de més de quaranta anys, que avesat a les derrotes, no veu les victòries ni les celebra encara que les tingui al davant, temerós d'un gir inesperat del guió al darrer minut.
Està clar que molts voldríem un 90% a favor de la independència. Està clar que molts volem un èxit total, però de la mateixa manera que podríem restar en aquest Estat només per un 0,1% del cens de diferència, la victòria d'ahir ens diu que hem guanyat. No cal caure en el cofoïsme, ni celebrar-ho massa, però sí estar contents i seguir treballant pel nou país, perquè anem pel bon camí. Perquè malgrat les traves, manipulacions, pressions, xantatges, joc brut i altres males arts de l'Estat, estem allà, a mig pas de la Independència. Ningú va dir que fos fàcil, menys que ens ho regalarien, per tant, deixem de fer la víctima i mirem endavant, que tenim camp per córrer i les cadenes s'han rovellat.

Que el vot de la teva vida no sigui la Constitució del 78 en blanc i negre

"Que les vostres decisions responguin a les vostres esperances, no a les vostres pors"

Nelson Mandela

Avui faig anys i aquest matí m'he despertat amb la millor sorpresa que em podia esperar. El meu fill petit, el Quirze, amb dos anys, gairebé tres, ens ha abraçat fortament a uns pares mig adormits i somrient anava entonant un com us estimo a tots dos. Poc després el gran, el Berenguer, també ha vingut i s'ha afegit a la cantarella. Quina manera més bonica per despertar-se. Quin sentiment! I només per aquesta sensació, per aquest despertar, tot ja val la pena. Tots els maldecaps que comporta ser pare, perquè és un canvi continu i no hi estem gaire preparats, es veuen esborrats i gairebé oblidats, fins a la propera. Els sentiments mouen el món. Són forts i ens condicionen en moltes coses.

Demà, quan votem, segurament molts ho farem pels sentiments. No us enganyo si us dic que jo ho faré pensant en els meus fills. Tot i això demà, perquè és el vot de la nostra vida, cal votar, a més de amb el cor, amb el cap. Serà la nostra constitució del 78. D'aquí uns anys els resultats de demà es brandaran de la mateixa manera que aquella llunyana votació, perquè malgrat han intentat minimitzar els seus efectes, qualificant les eleccions de demà de simplement autonòmiques, la presència de diferents líders mundials, així com els discursos emprats, desmenteixen allò que ens volen fer creure. Són unes eleccions crucials. Unes eleccions d'Estat. Bàsiques. Del ser o no ser. Podria semblar que ho són més si guanya el sí, però de fet, és més important que no guanyi el no. Perquè si guanya el no, estarem avocats a viure durant molts anys més com un país de segona, sota els seus postulats i les seves accions i la marginació real que rep Catalunya i la sagnia constant, no només no s'aturaran, sinó que creixeran exponencialment i a sobre ens mostraran les eleccions que en diuen autonòmiques com a plebiscitàries -si guanyen- per fer-nos callar. 

Demà cal votar amb el cap. Cal tenir memòria i no deixar-se emportar pels cants de sirena ni les pors. D'entrada perquè sabem que les promeses de modificar la constitució dels socialistes no només és falsa, sinó que si es fa ens anirà en contra. Tenim els exemples propers del Zapatero i en Guerra. A més a més, els que apel·len al seny s'equivoquen d'escenari. L'única sortida del seny és un diàleg de tu a tu, perquè presentar-se amb molt de seny a Madrid però com una colònia -així ho va deixar entreveure en Margallo a 8aldia- no farà que ens donin la raó. Ans al contrari, els donarem ales per fer el que vulguin, sabedors que fem servir la bandera del seny i ells dels fets consumats. 

Però per sobre de tot, cal votar amb el cap, deixant de banda els sentiments, perquè només amb el cap i havent voltat, sabem que és millor que ens governin o fins i tot mal governin des d'aprop que des de lluny. Perquè si ens governen de lluny, mai tindran com a prioritat els nostres interessos, malgrat canviem els governs, mentre que si és proper, des de Catalunya, si no ens agrada un govern el podem canviar i la proximitat farà que a la fi trobem el govern que ens sigui favorable. 

Si actuem amb el cap, veurem que un govern que estigui avocat únicament a les infraestructures de Catalunya serà molt més efectiu que aquell que construeix carreteres àmplies en zones semidesertes i llunyanes, o bé prioritzarà uns trens de rodalies en lloc d'uns de llarga distància però curt recorregut. A més, podrem convertir l'aeroport de Barcelona en la porta del món i qui sap si els de Girona i Reus en unes bones sucursals. També, podrem gaudir de les inversions en educació que també és destinen a diferents comunitats espanyoles i que a qui no podem, o bé en sanitat. Argüiran que és perquè gastem en televisió catalana, mossos i altres aspectes que ens diferencien, però segurament si no tinguéssim aquest aspectes diferents, que tampoc són les principals partides de la Generalitat, ja no existiríem. Quina paradoxa! Volen acabar amb allò que ens fa diferents per poder tenir més serveis, quan si tenim més serveis i els gestionem des de la proximitat és perquè potenciem allò que ens fa diferents.  

Demà cal votar amb el cap. Demà, cal una victòria clara i incontestable del SÍ i el futur serà nostre. 

La JEC i la mare que els va parir

Segons la JEC -òrgan semblant en composició i caspa al Tribunal Constitucional-, aquest bloc, que malgrat ser de caire privat té una exposició pública notòria, ha excedit les entrades que donen veu als grups parlamentaris que es postulen a favor de la Independència i per tant, d'aquí a poc, encara no s'ha rebut la circular oficial però està al caure, hi haurà un dia en què les entrades versaran totes sobre les virtuts de l'unionisme i la bellesa dels seus candidats i candidates.
De fet, no serà difícil trobar material d'aquests, perquè com deia la il·lustre i xerraire presentadora de la Sexta Ana Pastor al President de la Generalitat -cadascú té els mèrits que té-, "no em parlis dels avantatges de la Independència que és propaganda, parla'm dels desavantatges" i per tant, parlarem amb alegria d'aquesta gran orgia desenfrenada plena de menges exquisides i abundoses que és, ha estat i serà la permanència dins de l'Estat més harmònic i generós de la galàxia. L'Estat que, curiosament, ha perdut més colònies de la història. Li marxen, tu!
Podria intentar escarrassar-me a cercar noves dades. Podria buscar uns arguments que ells no han donat ni han trobat. Ara bé, ja avanço que aquests no serien ni el de la por ni l'insult, eines bàsiques del manual de l'Estat,  però aleshores hauria de fer un exhaustiu i minuciós treball de recerca a no sé on i que de fet em fa mandra i basarda. Segurament no trobaré massa arguments, no n'he sentit cap i en canvi, d'arguments de la por i del clatellot aniré sobrat de documents gràfics i exemples a mil. D'una banda perquè a totes les cadenes estatals les tertúlies que ofereixen sobre el tema són bàsicament compostes de personatges unionistes de pensament únic i tancat -on és aquí la JEC?-, mentre que a les que no són estatals -apareix la JEC-, les catalanes, unes directrius clares obliguen a contrarestar el temps d'exposició al virus de la Independència pel sèrum de l'unionisme.
La guerra bruta segueix. La darrera la declaració de l'Obama, lloant la unitat de l'Estat. Per cert que quan Cuba era espanyola no pensaven el mateix, però és igual, fa anys i no és cosa seva. Ara bé, és curiós que d'unes eleccions que només són autonòmiques, en parlin els dirigents més importants del món. Qui ho sap, potser sí que és veritat que podem decidir el nostre futur i per tant, espantats com estan a la pell de brau fan servir tots els contactes que tenen per evitar una victòria aclaparadora del sí a les eleccions.
Jo, per si de cas, no només votaré sí a la independència sinó que en faré campanya i animaré a tothom a votar. Per canviar el país, per garantir un futur digne i lliure als meus fills i per viure més tranquil.

El 27S, la festa de la DEMOCRÀCIA, ara sí!

No sóc un independentista de primera volada. No sóc independentista de fa poc. L'anhel de llibertat, de decidir el meu futur, corre des de fa temps per les meves venes. Possiblement va començar com un eixelebrament d'infantesa, com un acte de rebel·lia reforçat per referents intel·lectuals de l'època, mirat per molts com un estirabot d'adolescència, però amb el temps, no només no ha marxat aquest desig, com em deien molts, sinó que s'ha refermat. I aquest temps convivint amb aquest desig no em fa ni millor ni pitjor dels que ara ho són i mai ho han estat. Perquè aquest és un gran vaixell, on tothom hi cap i on no cal justificar-se, ni mostrar cap tipus d'argument. Les portes són obertes de bat a bat. Només exigeixen justificacions els que no volen que s'engreixi la llista. Els que cerquen qualsevol motiu per aprimar el gruix d'independentistes. De fet hi ha molts motius per ser-ne. Alguns, en el meu cas, vénen del més profund del meu ésser, difícils d'explicar, que m'han amarat durant anys i de resultes formen part de mi, sense cap altre motiu que el jo vull. D'altres estan acompanyats de la raó, del pensament fred i crític i són els més fàcils d'exposar. Números, dades, afronts, insults... Però tant hi fa.
El 27S votarem. I votarem en clau de país. Tothom ho té clar. Tothom ho sap. De res serveix que alguns diguin que no és cert, les seves declaracions i accions els desmenteixen. El seu nerviosisme els delata i arribats a aquest punt, arribats a dia d'avui, només demano una cosa. Una cosa molt senzilla, tant, que jo ho he fet durant anys, que ho hem fet durant anys i no ha passat res, és la democràcia. Mil vegades ens han dit que accepten jugar a un joc de majories, a un joc parlamentari, deixant enrere el seu passat sorgit de les mans d'un dictador i prenent la bandera de la democràcia i per tant, ara han d'estar disposats a acceptar les derrotes. Han d'estar disposats a escoltar i actuar en conseqüència si així surt el 27S.
Durant anys els independentistes hem acceptat els resultats de les urnes, hem acceptat les majories existents i malgrat seguir sent independentistes, hem conviscut pacíficament i amb harmonia dins d'aquest Estat que ens ha ofegat i insultat, lluitant, és clar, des de tots els àmbits possibles i democràtics per aconseguir les nostres fites. Per aconseguir el canvi.
Ara és el moment de mostrar la veracitat d'aquesta democràcia. La seva fortalesa. És el moment d'acceptar el resultat que es doni a les urnes i no fer una rebequeria, com fan tots els infants immadurs d'estripar les cartes si el joc no els fa guanyadors, i mostrar una solidesa i enteresa exemplars, acceptant la veu del poble i denotant així, que el passat fosc i obscur que va bastir aquest present ha quedat enrere per sempre més i els seus hereus ja no governen ni governaran mai més aquest Estat.

Els programes electorals de Calders

Avui que estava ociós i tenia en mans els programes electorals de les dues formacions que es presenten a Calders, m'he entretingut a donar-els-hi un cop d'ull. No pas perquè tingui dubtes a qui votaré, és clar, sinó per veure què proposa cadascú.
La veritat, no sé com aniran aquestes eleccions, però de fet hi deu haver algun partit polític que deu pensar que ningú es mira els programes i menys se'ls llegeixen, perquè sinó, no s'entén que presentin quelcom tan poc harmònic i antiestètic com el que han "bustiat" i penjat a la xarxa, tot i que això és una opinió personal i com totes discutible, i menys amb tan poca substància al darrere com la que hi ha, i això és un fet. Vaja, que si més no pel programa els coneixereu.
En Junts per Calders s'intueix que s'ha fet un treball d'equip, que hi ha un conjunt de propostes consensuades o això ens volen fer creure i així ho relaten, mentre que en l'altre, el convergent, no el del facebook que és poc més que un llistat, sinó el que varen passar casa per casa juntament amb la carta que es va repartir indiscriminadament per tot Catalunya, cada candidat a regidoria diu el que ell faria. Només ell. Ras i curt. Costa de veure-hi rastre d'equip. Jo, jo i jo. Lluny queda l'eslògan dels tres mosqueters, però és la seva elecció. Regne de taifes.
En el que seria el desplegament dels programes, em sembla que no hi ha massa color. Us commino a llegir-los per no condicionar-vos, però si us els mireu, res, a simple vista, veureu que quan traieu el que són intencions del que són propostes, el que són obligacions del que són decisions, el que són realitats del que són desitjos, molta palla marxa i en un només queda un esquelet pírric i pelat, mentre que en l'altre, la teca sobresurt i costa de fer marxar. De fet no sé si és massa densa o massa agosarada, però posats a demanar, jo demano la lluna i si no la puc tenir en un cove, ja m'ho diran uns altres, jo no em tallaré les ales abans de volar.

La tria a les municipals

Hi ha qui diu que a les eleccions municipals, això del candidat de dretes o d'esquerres no és del tot important, que el que és important és la persona. El cap de llista. Que de fet, als pobles i ciutats, la política és una cosa més de tarannàs i que no és el mateix que a nivell nacional i que un polític d'un partit conservador pot oferir polítiques progressistes i que...  i un be negre amb potes rosses.
De fet a nivell municipal es prenen les primeres decisions que configuren el país i aquell que té un tarannà conservador, impregna la política municipal d'aquest tarannà i per extensió l'escampa pel país. Per exemple molt probablement avorrirà les assemblees i les decisions consensuades i veurà amb més bons ulls un funcionament piramidal i jeràrquic, on totes les decisions passin exclusivament per ell. Els seus companys de partit seran subordinats, així com els que li han donat suport fins a aconseguir l'alcaldia. A més no tolerarà la crítica, perquè aquesta qüestiona el seu lideratge i fa trontollar la seva supremacia a base de dubtes i qüestions i per tant, tot acte de crítica serà perseguit i anorreat per tots els mitjans possibles, fent servir, si cal, la institució que hauria de servir a tothom en benefici propi. De transparència, poca, la que li sembli adequada i quan li sembli.
A més a més, en general respectarà de manera fidel certs grups de poder i mai se li ocorrerà exigir als poderosos, sobretot a l'hora de sancionar-los, multinacionals per exemple, el mateix que a la resta de vilatans, pel seu poder econòmic i pel pretès respecte entre personatges afins. També és possible que es condonin impostos a aquells que més tenen perquè l'impost és elevat, malgrat estigui d'acord amb el que es té. Fins i tot convertirà la justícia social, el fet d'oferir uns serveis justos per a tothom, tot intentant eliminar les desigualtats des de les primeres institucions, en quelcom gairebé equiparable a la caritat, esperant que els serveis que ha d'oferir obligatòriament un ajuntament de manera natural i espontània a aquells que ho necessitin, en quelcom lloable i meritori.
Diuen que a les municipals això de dretes i esquerres no compta. Que de fet el que importa és la persona, però si voteu, ja sigui per desconeixement ja sigui per elecció un líder conservador, l'experiència ens diu que no heu d'esperar polítiques progressistes sinó polítiques basades en el classisme, l'amiguisme, el clientelisme i el personalisme.
 

Una sacsejada electoral

Aquí a Catalunya molts diuen que han guanyat i llegeixen els resultats en clau pròpia. Uns veuen els resultats com si fossin un bolet que apareix sense tenir en compte l'entorn i que no cal tenir massa en compte, altres com una peça d'un engranatge que fa temps que gira i que determinarà moltes coses, però la realitat és que enguany aquests han estat una bona sacsejada per a tots.
Els partits estatals, que arreu han dominat i acolorit els mapes de vots tot i les franques davallades patides, al nostre país han esdevingut anecdòtics. Perquè Catalunya és el poblat gal de l'Estat. Els irreductibles, ja sigui per qüestions nacionals, ja sigui per matisos socials.
Alguns xiulen i miren cap a un altre costat. S'aferren a qualsevol clau roent per justificar els resultats i no haver d'assumir responsabilitats. Allà ells.
La realitat però, és que Esquerra ha guanyat. Un partit clarament i oberta independentista. Sense matisos. Sense dubtes. A més de tenir un perfil social determinat. Convergència s'ha mantingut. I a més manté i referma l'aposta per la consulta. Ja poden piular intentant desestabilitzar en Mas per anul·lar el procés, però sigui com sigui, Convergència es manté i la seva aposta pel dret a decidir suma vots i no en resta com alguns voldrien i esperaven. Iniciativa pràcticament el mateix però des de l'altra banda de l'espectre social. Un partit que s'ha fet gran.
Ciudadanos ha anat a pescar a les espanyes i ja és lògic. És el seu graner de vots, allà on realment ha de fer feina, barallant-se amb el PP i el PSOE, partits que, encara que no ho reconeixen, estan en franc declivi. Han fet llufa. Només els socialistes espanyols entonen el mea culpa, però aquí, els socialistes catalans, els que queden, s'aferren a la poltrona. També cal dir que la majoria de dirigents socialistes actuals, enzes sense gaire futur excepte dins de l'engranatge servil i callat d'un partit polític o bé en una gran empresa agraïda de serveis, temen sortir al món laboral. Però això se'ls acaba. Balmón, Corbacho, Navarro i la resta de vividors hauran de demostrar una vàlua que em sembla que no tenen, ara que l'electorat ja no vota només sigles i exigeix qualitat.
L'altra sorpresa, Podemos. Possiblement anirà creixent, perquè té un discurs clar i assenyat, de moment. Quan hagi de prendre decisions ho veurem, sembla però una alternativa vàlida a les actuals esquerres espanyoles.  

Eleccions a Europa

Diumenge a votar. Perquè ara per ara, és l'únic que podem fer per fer-nos sentir i les notícies ens ho recorden i avisen dia sí i dia també.
Avui, en Manuel Valls, el ministre francès, deia en un míting a Barcelona del Partit Socialista, no dic de Catalunya perquè gairebé tots els ponents eren estrangers, deia que havent nascut a Barcelona, sent espanyol, havia decidit ser francès. I està bé. Jo que me n'alegro. Hom ha de poder escollir. Però trobo un pur acte de cinisme venir a Barcelona a parlar i lloar el dret propi a decidir i el negui, per passiva estant amb els socialistes espanyols, a tot un poble. Vaja, que el que és bo per a ell,  sembla que no ho és per als demés i no s'hi val com a excusa dir que s'és francès. No, senyor. Poc després ha parlat en Navarro. Res a dir. Res a destacar. Cap tieta virulenta.
Més tard ha sortit la noia de plàstic. Al seu costat un home grassonet, amb cara de salut i galtes vermelles, escoltant un ministre cínic i pompós. El mateix que més tard ha sortit a corre-cuita quan volaven pals. Un acte reprovable. I tant! El poble ha de parar l'altra galta. Ha de ser respectuós, malgrat els neguin la casa, la feina, la sanitat i el pa a taula. Només faltaria.
Cap al final ha sortit el d'Iniciativa. He hagut d'escoltar el resum un parell de vegades. Parla més ràpid que en Groucho Marx. Però té raó en el que diu, per descomptat, com en Terricabras, que parla bé però com ell mateix diu, no fa titulars. Bé, titulars de  programa sensacionalista, perquè si s'escolta el que diu, cada frase val un titular, perquè hi toca. Parla clar i serè. Prou com per neguitejar els Convergents, perquè és clar, tenint d'amic en Duran, que l'amaguen tant com els peperus al Cañete, no és estrany veure que el neguit s'estén. Però tampoc cal emocionar-se. Molta gent dels que voten, que són menys dels que ho haurien de fer, no escolten els candidats i voten per tradició. Per sigles.
Fa anys, un company em deia que votava socialista perquè son avi els votava. Per tradició. Per record. Per simpatia familiar... i així ens va. Però és clar, cadascú té els seus criteris per votar i fins i tot, no tenir criteri polític, és criteri i sinó, com s'explica que el PP, garant de la corrupció, del franquisme, de la centralització, del masclisme i moltes més coses segueixi al capdamunt de la llista dels escollits? O bé els socialistes, buits de contingut, estranys, erràtics, dubtosos i porucs, com justifiquem que encara treguin algun escó? I així més i més. Però com deia, tothom té els seus motius i encara que no els compartim, compten. Per això, diumenge, cal votar. Com ho haurem de fer el 9 de novembre, per fer-nos sentir.

Ho tindré TOT

Que bé! Convergència no té majoria absoluta, que feia por, molta por. Un xec en blanc, als del Palau, era com posar un gos a vigilar una xarcuteria. Ara els caldrà tocar de peus a terra i pactar, buscar consensos, escoltar i cedir. És a dir, que potser sí que es farà la voluntat del poble, no la de la Caixa.
A més a més Esquerra és la segona força i vetllarà perquè el dret a decidir, entre d'altres coses, es faci i no se'n desdiguin a la primera de canvi com ja ens tenen acostumats. A sobre entra la CUP que no en deixaran passar ni una i Iniciativa ha sortit reforçada. Sembla que hauran de fer el gir social que tothom demana.
D'altra banda els espanyolistes recalcitrants, els que confonen la llibertat amb els seus interessos, ni unint-se podran impedir el dret a decidir. PP i Ciutadans no sumen. Això sí, baladregen i escenifiquen, però els números són els números. Catalunya sí. Espanya, crec jo que no, encara que se'ls afegeixi el desfulla margarides del PSC-PSOE. Tan sensats que encara no saben si van o venen. Mal els pesi a tots plegats, ara hauran d'escoltar Catalunya i no la silenciosa, que sempre diuen.
Perquè des d'ahir l'aritmètica dóna molts resultats i tots passen per l'acord. L'aiguabarreig del parlament garanteix debat, però en clau de país, la majoria ho avala i tard o d'hora dictarà sentència. I encara que a Madrid no ho vulguin veure i es felicitin per la desfeta, perquè n'és, de Convergència, menystenen el tsunami que ve al darrere, empenyent amb força. Segurament els aniria millor si Convergència hagués obtingut majoria absoluta. Quatre crits, quatre amenaces, l'escenificació de tres cessions i tot com sempre. Però ara, avui, el teatre no els servirà. Les cartes són sobre la taula i encara que les paraules se les emporti el vent, l'aposta ha estat feta i difícilment baixaran del carro no sent majoria i empesos per totes bandes. Massa cosa hi ha en joc. A més a més, no ens oblidem que els cinquanta escons que tenen han votat a favor del dret a decidir, perquè aquest cop han estat clars, malgrat li pesi al Duran.
Per tot això, em sembla que ho tindré TOT.

Ho vull TOT

Avui és jornada de reflexió. Avui cal pensar en les propostes d'un i altre i decidir-se. Però potser, més que de reflexió, és una jornada per fer memòria. Una jornada per anar fent balanç dels darrers anys de governs i aleshores, el vot, si bé d'inici podria ser un espectre difuminat, poc a poc va agafant color, es va perfilant.

Hi ha aspectes que ajuden. Per exemple si tens fills i van a l'escola. Els darrers temps aquesta ha empitjorat. S'ha massificat i comencen a posar-se barreres als estudis en forma de taxes. L'ordre de classes cal mantenir-lo inalterat, deuen pensar. Però també ajudaria decidir si es pensés en el darrer cop que s'ha anat al metge. Les cues, les aglomeracions als passadissos... i després, un cop la urgència és atesa, la compra dels medicaments. La taxa. I parlant de taxes. Els pactes amb les concessionàries d'autopistes per no desdoblar carreteres mortals, com la de Manresa. 

Altres coses que ens poden fer decidir són els casos irresolts de corrupció. Per exemple l'execrable Millet i Montull. Ambdós campant tranquil·lament. Amb registres a casa mesos després que s'obrís la via judicial i encara els troben obres d'art. Algú o altre hi està emmerdat i ha de ser de pes, sinó, no s'entén. Ens podria ajudar també pensar en les dificultats que tenim a l'hora de viure plenament en català en tots els àmbits. Utòpic, no? I a sobre se'ns en riuen a la cara dient que marginem el castellà. I de l'habitatge, què dir-ne? Els morts parlen per ells sols. Una necessitat. I així anar desgranant, un rere l'altre casos que un dia o altre ens van indignar però que avui, il·luminats per la bandera i la voluntat d'un poble, obviem. I jo no vull. Jo no crec que decidir Independència sigui carta blanca a tot. A retallades, abusos, corrupció, amiguisme, prepotència i quan cal victimisme. No! 

Jo vull un país lliure però socialment just. Perquè si guanyen amb majoria absoluta després diran que volien dir que deien que pensaven que d'acord pactem. Perquè si anessin en aquesta direcció, a construir estructures d'Estat, no es vendrien l'energia, l'aigua i el sòl. Ah, i a sobre ratifiquem les retallades, sí senyor. Cavem la nostra tomba. 

Per contra si tenen majoria simple, que ves, què hi podem fer, calia anar tots a una. La banca guanya i Convergència cedeix.
Per tant, cal fer memòria i votar amb la ment desperta i sense ofuscar-se per la pastanaga. Que l'arbre no ens tapi el bosc. Així doncs, avui reflexionem, però sobretot, fem memòria. 

Votem Independència... Com sempre.

El 25 cal decidir. Cal fer un pas endavant, però compte, no ens deixem enganyar. No ens deixem seduir pels cants de sirena. És el moment de fer un pas ben llarg cap a la llibertat de decisió. I està clar que votar a Convergència és llaminer. I tant. Més d'un de llibertari té dubtes i tremolors a l'hora de posicionar-se. Mai a la vida Convergència havia estat tan clara, mai. Ni tan convençuts. Ara sembla que van de debò. Que faran cas a allò que demana el poble i es deixaran de putes i ramonetes, de coves i peixos, de braç i màniga i potser, d'interessos econòmics. Qui ho sap.
Diuen, canten i refilen que ara van de debò. Que s'ha acabat, malgrat l'hemeroteca els contradigui, tots tenim un passat. Ara, diuen,  ja saben què cal fer i la propera estació, abans de la Independència, que arribarà, és el referèndum. La consulta. I sembla que s'ho creuen.
En Mas parla bé, és un gran orador. Convenç i de moment, cosa rara en aquests convergents, es manté en el seu discurs, més o menys i repta als espanyols. Malgrat els atacs, els insults i les pressions. Els parla amb serenor i seny. Amb fredor. Ja m'agrada, ja. Oi tant, que sí. Sembla que finalment tenim un convergent -espècia única?, convergentus rarus- que diu el que fa i potser, temps al temps, fa el que diu. Ja ho veurem.
Però no ens il·luminem. No cal adorar-lo com a un messies per ser coherent,  per fer allò que diu. Ja va bé, sí senyor que no ens enganyi. Però compte que no perdem bous i esquelles pel camí
Les altres opcions independentistes segueixen vigents. Potser més encara. No cal votar en Mas per aconseguir arribar a Ítaca. Ans al contrari. Cal reforçar les alternatives que sempre hi ha hagut per empènyer'l a seguir endavant. Veient que té el camí clar i que de moment el segueix sense arronsar-se, val la pena seguir apostant pels partits independentistes d'esquerra. Els que vetllaran perquè faci allò que diu. Aconseguim la llibertat tots plegats i si a més a més aconseguim un país més just -desenganyeu-vos però convergència no en farà bandera de la igualtat- , ja no ens caldrà esperar a les properes eleccions per tombar-los. I sinó, després ja acabarem de definir quina Catalunya volem. Però sobretot, sobretot, sobretot, no ens perdem. L'única majoria que cal per ser independents és parlamentària, no de partit. D'aquesta manera el país i tots en sortirem guanyant. Pensem-hi.

S'acosten dies de teatre

El 20 N - ja té nassos la data, sembla que se'n fumin - hi ha eleccions. Buf, quina mandra! Més que res perquè no ens serveix de res. Sí, d'acord, alguns diran que si obtenim una majoria o si som clau per a governar a Madrid podrem demanar o reclamar... I un rave! Res de res. Només servirà per petites concessions sense cap mena de transcendència i que a la mínima ens trauran. Perquè encara que a Catalunya els 47 diputats fossin de pensament català - difícil amb els esquizofrènics socialistes o els mercaders convergents - , què farien una minoria en un parlament de 350 diputats? Res, ja ho varem veure amb l'estatut, per exemple. Se'ns pixen a la cara i ens diuen que plou.
El joc democràtic, les eleccions, estan fetes per tal de que les majories puguin esclafar a les minories legítimament. Sense remordiments, avalats pels organismes internacionals. Aquesta lliga és fa difícil de jugar-la ja que saps que mai guanyaràs, ni tan sols empataràs. No tenim opcions. Així doncs, què, pleguem?
Podríem votar en blanc, però serviria de res el vot en blanc? Si votem en blanc aquests computen al global i fan que sigui més difícil encara pels partits petits tenir representació, ja que arribar al 3% és més complicat si hi ha més vots. I el nul doncs? Doncs que fa pujar el percentatge de tots els partits, afavorint els partits minoritaris. Mal menor.
Però malgrat tot ambdues opcions de poc serveixen, bàsicament per demostrar que estàs en desacord amb tots els que es presenten però jugues al joc.
També podríem decidir de no anar a votar, que també és una opció i si fa sol... Doncs bé s'estarà a la platja o esquiant - perquè aquest any serà de neus, segur... esperem - però tampoc en fan massa cas. Només diran aquella vella lletania del caldrà connectar de nou amb la ciutadania o ens hem de plantejar l'estratègia... però demà serà un altre dia i si t'he vist no me'n recordo. A cobrar i viure bé que són quatre dies, perquè passaran el mort als votants sense entonar el mea culpa, els altres que no ho han entès, no que n'estan fins als picarols de nosaltres.
Jo ja fa anys que voto. No me n'he saltat cap. Fins i tot quan vivia a la Catalunya Nord ( aquell bocí de terra que els mateixos espanyols que ara ens deixen votar regalaren a França per afeblir-nos com a nació sense cap legitimitat ) baixava a votar. Petés qui petés i al vespre, hores i hores esperant resultats. Amb previsions i càlculs estrambòtics. Amb això almenys hem millorat. Tot va més ràpid. Però enguany, estic desinflat. Primera perquè Espanya em queda lluny i ferotge, potser encara més que fa uns anys. No me la crec. No em crec que ens respecti, no em crec que ens escolti, no em crec que ens toleri. Segona, perquè tot està construït sobre una base colonial. Sense cap tipus d'oportunitat real de representació nacional, d'expressió nacional, si més no via eleccions. Som i seguirem sent un país ocupat i per tant, no tindrem veu o si més no, no se'ns escoltarà ni se'ns tindrà en compte.
Per tant, aquest any em plantejo què fer, de moment m'arriben vàries propostes. Valorarem i ja decidirem.

Ja els tenim a casa

Avui, a l'obrir la bústia, "busson" com diuen alguns, m'he trobat una desagradable sorpresa.
Enmig d'un munt de factures, deu ser que és l'únic correu que passa per l'obertura i s'hi sent còmode a casa, hi havia una pila de cartes de coloraines. Totes nominals. Totes dirigides a mi. I curiosament, a cap dels remitents els havia donat mai la meva adreça. Misteris de la vida, tu.
D'un m'ho podia esperar, doncs diuen que té poders normals - "xist" - , d'altres deuen haver tret les meves dades d'algun calaix departamental, però n'hi ha que m'intriguen, com els penells polítics que ara que fa anys que no toquen poder, m'estranya que em tinguin clissat. I el súmmum, els que s'emporten la palma, i que m'emprenya més, són els xenòfobs populistes de Plataforma. Que aquests puguin adreçar-me una carta, un mot, saber on visc... M'irrita. D'ells, no en vull saber res, talment aràcnids a l'aguait.
Em sembla recordar que fa temps, no massa, les cartes eren genèriques. A cada bústia, malgrat l'adhesiu de Publicitat, no! Gràcies, que es passen pel forro, sempre trobaves quatre o cinc sobres de cada opció política però mai amb el teu nom. Ara, ves a saber perquè i com, aquests tenen les meves dades, les nostres i ens envien correus com si fóssim coneguts. Vells amics.
Quins nassos! Si a sobre a dins d'una hi havia una carta dirigida a mi tot tutejant-me. Seran mal xinats! D'acord que estan a punt de governar, però que no corrin, mai se sap i encara s'ennuegaran amb el cava.
Bé, no ens equivoquem però. Que sigui període electoral no vol dir que tot s'hi valgui. No vol dir que puguin passar-se les meves dades i omplir-me la bústia de fem. Si vull publicitat electoral, ja la cercaré, però que no m'emprenyin que hi ha dades que són intransferibles i més per a segons qui. Només faltaria.