Mama por!

La carretera de Monistrol a Mura és una carretera idíl·lica. Una carretera de revolts que travessa una zona boscosa força frondosa. Des de Mura fas un parell de puja i baixa, primer baixant per anar a peu de riera, per després, enfilar cap al coll de Lligabosses. Des d'allà, davalla suaument fins a Monistrol. 

En general és una carretera poc transitada, excepte els caps de setmana, quan els ciclistes se la fan seva i en grups compactes, una massa de gent sense definir ni diferenciar, bicis, cascs i pedals, la ressegueixen esbufegant i fent esses perilloses. 

L'altre dia, dimecres, en tornar de l'escola, cap a quarts de sis, a aquella hora que els fars no calen però les ombres ja s'estenen, passat un revolt vaig trobar-me un camionet aturat en direcció al coll. 

Remenant el motor hi havia un home i al seu costat un altre. 

Sabent que aquesta carretera pot ser molt solitària, em vaig aturar al costat per oferir un cop de mà. No en sé res de mecànica però la solidaritat t'obliga, a vegades, a parar-te com si en sabessis.

Vaig oferir-me un cop. Dos. Tres. Però potser pel català, no vaig obtenir resposta, excepte unes mirades desconfiades. Poc a poc anaren sortint persones de no sé on i mirant-me amb desconfiança s'anaren atansat a la meva furgoneta. 

Jo insistia. Us cal res? Us puc ajudar? Però un silenci tens s'apoderava de l'ambient i unes mirades poc amistoses s'anaven centrant en mi.

Al cap de poc, que a mi em va semblar una eternitat, el xicot, traient el nas del motor, digué en castellà que no els calia res, que se'ls havia escalfat el motor i a mode de calmant, les seves paraules retornaren la serenor i tots varen deixar anar un respir. 

Sense res més a dir em vaig acomiadar i vaig marxar. 

El camionet, d'aquells de caixa metàl·lica, atrotinada i abonyegada per arreu, va quedar allà, però sé que se'n van sortir perquè dies després els vaig veure sortir d'un camí, deixant una pista forestal a la mateixa carretera.

Si fos mal pensat, que ho sóc, diria que eren cercadors de coure i que en un primer moment, en aturar-me, desconfiaren i malpensaren de mi, fins que veieren que només volia ajudar-los. Durant uns instants vaig sentir-me incòmode, molt incòmode i un xic espantat, perquè les mirades i els gestos, més que els mots, diuen molt i la seva actitud no era receptiva ni oberta, era més aviat desconfiada i tancada, com si amaguessin quelcom. 

Un bon venedor, ven sorra al desert

Llegia un article, passat per un amic, d'un científic anomenat Nyborg que prenia les idees d'un professor britànic anomenat Lynn, que venia a parlar del deteriorament de la població europea i n'exposava les seves raons. Segons ell, 1) la intel·ligència no està distribuïda equitativament entre poblacions humanes -els habitants del tercer món tenen coeficients intel·lectuals una mica inferiors, deia- i 2) que existeix una relació causal entre las habilitats cognitives i el desenvolupament econòmic i social de les nacions. Afirma també que els més intel·ligents ja no tenen més fills i d'aquí en deduïa el deteriorament de la civilització al fet, a més, que en l'actualitat es preserva i vetlla pels dèbils. Ja no hi ha l'antiga selecció natural.
Només llegir les seves declaracions em vénen al cap i segurament a molta gent, una gran quantitat de personatges que desmenteixen aquestes afirmacions i fets històrics que voldríem oblidar, tot i que ell suposo que dirà que és l'excepció que confirma la regla, mentre que d'altres ho definiran com a la norma. De fet, a nivell teòric, moltes idees es poden argumentar i sustentar sobre el paper, només cal cercar la mostra que ens interessi i després vendre-la com a generalització, ja se sap que hi ha qui és capaç de vendre neveres al Pol Nord. Ara bé, sigui com sigui, la riquesa del fet humà, i això crec fermament, és que no hi ha cap veritat absoluta i quan sembla que l'equació és tancada, apareix una variable inesperada i el que crèiem dèbil esdevé fort i al revés. On ell parla d'èxit, jo hi veig èxit econòmic, perquè en el fons, com es valora aquest èxit, aquesta intel·ligència? Hi ha molts tipus d'intel·ligència. Persones altament preparades per a triomfar al món dels negocis o del coneixement, que moltes vegades depèn dels recursos que tinguis a l'abast, bé ho saben els habitants de barris marginals de grans ciutats europees, potser són nefastes a nivell relacional i el seu predomini ens portaria a una societat altament tecnològica, desenvolupada però d'altra banda freda, individualista i classista. Avocada a la seva destrucció per una competitivitat ferotge i agressiva, insensible a l'ésser veí. Al revés també, persones menys formades però amb grans habilitats socials, si dominessin l'esfera política, per exemple, ens podrien portar a una societat més corporativa i empàtica, però mancada de recursos, idees o iniciatives i a la llarga ens avocaria a la desaparició per esgotament de recursos o qualsevol mancança tecnològica o del saber. Segurament és la mixtura entre ambdós tipus de persones, intel·ligències, tot i que em nego a creure que depengui del seu origen sinó de les seves oportunitats  i el fet que com qualsevol sistema s'autoregula segons les necessitats, el que fa que siguem el que som i avancem poc a poc. I d'això jo en trec la deducció, alguns diran que políticament correcte però penso que és una necessitat vital, que la barreja, la diversitat i la varietat d'éssers és el que ens fa ser com som i avançar i sobretot millorar. Ens enriqueix i no empobreix.
Ep, però tinc fills, suposo que dec ser dels que fa recular la civilització. Ja em perdonareu...

Un Pich amb qui no tenim res a veure

Cercant parents per la xarxa un troba coses curioses. Una és un tal Joan Pich i Pon i encara que em sembla que no tenim res en comú, és un personatge que m'ha fet gràcia. Fou un polític entranyable, singular, únic. Sense principis. Una mica fatxa, d'acord, com els d'ara, però se li podria perdonar tot veient el nivell d'oratòria que exhibia, suposo reflex de la seva intel·ligència. Equiparable únicament al nostre mestre de la dialèctica. Al doctor en maièutica. A l'as de les paraules. Sí senyor, tal com ja deveu haver endevinat parlo del nostre estimat i mai prou valorat Joan Clos. Segurament si els poséssim de costat, el Pich faria emmudir i perquè no, enrogir al Clos. Les relliscades d'aquest segurament no varen ser res comparades amb les del Pich i Pon, de tal manera que donà nom a aquestes relliscades com les piquiponades. A tall d'exemple deixà anar perles com:
- "El pitjor tirà de la història fou en Tirano de Bergerac" o amb una espasa a la mà "em sento com un radiador romà". També parlà dels ous de "centurió" referint-se al caviar o per parlar de la proclamació de la república digué que es féu "sense infusió de sang". Per dir que costava molt, que costava "un ou de la cara". Ara bé, la millor per a mi, quan parlà d'un amic afeccionat als segells, tot dient que era "sifilític". Vaja, un valor. Un crac. Un bon mestre pel Joan Clos el desaparegut. Si més no feia dibuixar un somriure a la cara i no tenia manies. Ja ho deia ell, potser no sé parlar, però sé fer diners. I la veritat, veient com ens enganyen avui dia, val més algú que no s'amaga del que és, però ja se sap, ens pixen a la cara i diuen que plou.

De pirates d'aigua dolça

No m'enganyaran, no. Els pirates existeixen i no em refereixo als de Somàlia o d'allà baix. Parlo dels d'aquestes latituds. El problema és que costa un xic més reconèixer-los. Cal estar-hi avesat, però després de parlar-hi una estona, els clisses. La majoria no porten pedaç a l'ull, tampoc una pota de pal i de lloro, tampoc, si el tinguessin el rostirien i muntarien una paradeta de delicatessens. No, senyor, no. Van més discrets i munten dinars.

Els que m'he trobat se t'acosten molt al parlar, com si et fessin confidències i et tracten com a un fill, malgrat l'edat. Cada mot et colpeja la faç de manera embafadora i al cap de poc, ja et deixen caure el producte, l'oportunitat.

Tenen la solució per a tot, enlloc hi ha problema i t'ofereixen tot el què vulguis. Però desconfia'n. T'estan ensabonant. Volen que et creguis especial, que et pensis que et tenen en consideració, però quan abaixis la guàrdia, si poden, ja t'hauran encolomat un pis, un rellotge o un país. És igual.

Són venedors nats. Tot es ven, tot es pot vendre i tot té un preu. Busquen el millor postor i si t'ho ofereixen per 10 és perquè a ells els ha costat dos i encara en trauran cinc de regal.

Pops de les finances, tenen tentacles arreu i el seu coixí els permet esperar. Dies, mesos, anys o que els bufin vents més favorables. Vents més emparentats. I malgrat els coneixes, malgrat saber qui són, és difícil destronar-los. Tot està muntat perquè triomfin. La maquinària judicial està feta a la seva mida i tenen els millors assessors. Difícilment els atraparàs. Ja pots tenir la raó i el dret, que dins la subjectivitat d'aquest món, ells tenen la veritat a mida o se la fan.

Sempre se'n surten i els demés, a trampejar, però no del seu estil, sinó de l'anar fent, perquè és com tirar pedres al mar, desfoga, però de poc serveix.

Però hi haurà un dia, no sé quan, que de bitllets s'ofegaran o de totxos s'esclafaran. Un dia, no sé quan i potser, només potser, ho veuré.

L'home zebra ha tornat

Ara que l'estiu s'acosta es comença a veure pels carrers molta gent corrent i més en bicicleta.
Alguns diuen que s'ha iniciat l'operació banyador, d'altres l'aprofito ara que el dia s'allarga, jo, l'home zebra s'escampa.

Un dia qualsevol a Montgat.

Durant l'any vaig fent cosetes, ja sigui a la muntanya, ja sigui pel bosc. I ara, amb l'estiu a sobre i la platja a tocar, esdevinc del grup de les zebres, d'éssers ratllats bicolors. I consti que esgoto totes les fases possibles. Començo de blanc nuclear, estil anunci de detergent cutre masclista que encara ens encolomen, passo poc després a un roig passió intens posa'm quelcom que em fa mal i acabo assolint el bru soca d'alzina la pell em cau a tires. I tot això sense continuïtat, que és difícil i per zones aleatòries, més complicat.
Abans, del bru que jo llueixo n'hi deien moreno paleta, ara ja no. Els paletes tenen un moreno que ja voldrien la majoria dels usuaris de raigs UVA, igual que jo. Descamisats ja entrat el mes de febrer, van agafant un color torrat d'ametlla dolça sense salts, d'una uniformitat insultant, mentre que un servidor, que és més d'anar amb samarreta arreu i sense pensar a treure-se-la quan pica el sol, per allò que aprenguérem a casa que n'hi deien la malentesa educació, presenta unes franges cromàtiques que farien les delícies de qualsevol dissenyador de codis de barres. Si quan vaig al supermercat he de vigilar que la màquina no em senyali! El darrer dia vaig haver de pagar per uns sucs de fruita que no havia comprat!
Però és clar, només hi penso ara, quan despullat davant del mirall intento desxifrar el significat de les ratlles amples i primes que em travessen de dalt a baix, una al costat de l'altra. Unes ratlles ben marcades i definides.
L'únic consol, que no és poc, és que sé que de zebres en som moltes i potser, un dia, d'aquí a molts anys, la moda serà anar zebrat i tothom maldarà per lluir unes franges ben espaiades. Ben paral·leles.
No diuen que fa molts anys, cap allà a principis del segle passat, era senyal de bellesa un cos ben blanc, estil glop de llet? Doncs jo m'he avançat.
I segur que a la llarga la lògica s'imposarà i enrere quedarà passar hores i hores sota el sol o dintre d'una màquina de llums violetes per adquirir un monòton i avorrit color moreno, per deixar pas a una desenfadada i alegre pigmentació cromàtica diversa, talment com quadres únics i animats.
Però mentre no arribi aquest dia i ara que la fotografia digital fa desaparèixer molts conceptes nostrats, podreu mostrar-me i definir com era un negatiu. Com convivien el blanc i el negre en una imatge o bé per exemplificar el vestit dels arlequins.

Aleix Saló

Darrerament m'he afeccionat a seguir l'Aleix Saló.
És un personatge d'aquells que sempre té el comentari, en forma de dibuix, dels lapidaris. Publica a directe!cat i també té la seva pròpia pàgina.
D'ell m'agrada aquesta facilitat que té, amb quatre ratlles i mig text, de mostra-se corrosiu i crític tot parlant de l'actualitat. És capaç de ser mordaç i fer befa i sorna de situacions o fets importants, desdramatitzant-ho però alhora sent contundent. Plasmant el què molts pensem però amb un toc d'humor. Vaja, tot un personatge.
Us en deixo dues vinyetes, de les darreres que ha fet, però perquè en veieu la tònica.

Us sona aquest personatge, aquell que com a darrera victòria aconseguí que instal·lessin al Palau de la Generalitat - institució que fou atacada sota el règim a qui ell serví fidelment i orgullosa - la seva capella ardent?


I aquests, que incapaços d'acceptar les faltes contrastades tanquen files i giren el discurs per semblar les víctimes i atacar als altres?


Res, un personatge que dóna aire fresc, que sap trobar l'acudit punyent i agut.
Per cert que el vaig descobrir gràcies al Rafa, un pou de sapiència internàutica.