diumenge, 24 de març de 2019

Pic de la Serrera ( 2.913 m. ) per Ransol


Aquest matí hem sortit ben d'hora de Manresa. De fet hem quedat a les sis amb el Josep, el Xavi i la Vera. hem carregat tot el material en un cotxe i hem enfilat cap a Andorra.
Hem anat en cotxe fins al capdamunt de la vall de Ransol i quan ens hem trobat la carretera tallada per la neu, hem aparcat el cotxe, a uns 1.700 metres d'alçada.
Hem començat a caminar cap a les nou i el sol ja escalfava. Primer per la carretera, amb trams amb neu i trams pelats, portant els esquís a l'esquena, però al final de la carretera, uns dos-cents metres més amunt, ja ens hem calçat els esquís. Encara hi ha força neu, tot i que ara ja comença a ser necessari anar a cercar-la, perquè segons quina cara de la muntanya, comença a estar pelada.



Pel torrent hem anat pujant fins als llacs de Ransol. Abans d'aquests podíem triar per on pujar, si per una pala dreta i no massa ample o un parell de pales més curtes i estretes però potser menys dretes. Ens hem decidit per la segona opció, més que res perquè era el track que teníem. Des de dalt dels llacs, davant nostre ja es veia l'objectiu, el pic de la Serrera ( 2.913 m. ).
Hi ha diferents variants per pujar-hi, però ens ha semblat que la més interessant, tot pensant en la baixada de després, pujar cap al coll de la Mina i després crestejar fins al cim.
La pala fins al coll era força dreta i la part de dalt s'estrenyia, però la neu estava molt bé i hem pujat sense complicacions. Al coll hem deixat els esquís i hem començat a crestejar fins al cim. Era més llarg del que ens pensàvem, però ben divertit. Pocs trams de cresta de blocs, algun de neu i altres de corriol fins a arribar a la darrera pala que puja al cim. Una pala dreta però amb molt bona neu.
El capdamunt és allargat, fa una petita cresta que s'allarga fins a arribar al punt més alt, el cim.
De tornada hem desfet el camí fins al coll, on ens hem calçat els esquís.




La baixada ha estat força bé, neu primavera però amb força continuïtat. Si per pujar hem trigat més de dues hores, per baixar no ha arribat a hora i mitja.
Ha estat una sortida molt divertida, malgrat l'encostipat que arrossego i que de tant en tant em feia aturar per algun atac de tos. Comptat i debatut ens han sortit uns 1.157 m. de desnivell.


Per veure més fotos, cliqueu aquí.

dimecres, 20 de març de 2019

dissabte, 16 de març de 2019

Deu anys en un sospir

Ara fa poc més de deu anys, entràvem il·lusionats i espantats a l'hospital Sant Joan de Déu de Manresa. L'hora s'acostava. Dies abans ja hi havíem anat. La desconeixença va fer que baixéssim abans d'hora, dies abans, pensant-nos que era el moment, però encara no tocava. Caldria esperar uns dies. Aquella nit, a la rotonda, una patrulla de mossos ens aturà. Era tard i qualsevol cotxe era sospitós d'anar generós d'alcohol, però en veure el panorama, ens animaren a seguir i gairebé ni ens aturaren. Però encara no era el moment.
Dies després hi entràrem ja per quedar-nos-hi. Havia arribat l'hora. Bé, les hores perquè fou llarg. Molt llarg. Més hores de les que mai m'hauria pensat i de fet, si bé les primeres les vivia amb alegria i il·lusió, poc a poc el neguit s'anà instal·lant així com el cansament, res comparable amb sa mare, de ben segur. Un servidor només podia proposar alguna compressió, algun massatge i sobretot, apartar-se del mig, fent-se invisible quan calgués i present ipso facto sota demanda. L'espera és quelcom que sempre m'ha costat, tot i que amb els anys he anat millorant. Aquell dia fou una gran prova.
A la fi, quan tot es precipità i el part avançà, em vaig sentir com en un núvol. Estava allà, acompanyant, però alhora tenia la sort de ser espectador del naixement del meu primer fill i aquells instants són el tresor més preuat que guardo a la meva ment. Unes imatges gravades amb foc a la retina que m'omplen de felicitat i em desperten uns sentiments gairebé feridors, d'intensos que són.
En aparèixer el seu caparró, maldant per sortir i deslliurar-se de l'abraçada final, tot s'aturà. Recordo cada instant, cada imatge. De fet, tot va desaparèixer i només veia el meu xic. Allà. Fent-se present.
Mesos abans li parlava, el tocava a través d'una panxa generosa, però veure'l en persona, sentir-lo plorar, em colpejar anímicament. Em desvetllà.
- És aquí. Aquest és el Berenguer, el meu fill. Per sempre.
I en sentir els primers plors, quan se l'enduien a revisar, em vaig eixoriví i anant al seu costat, seu i del pediatre, vaig començar a parlar-li, primer temorós, després més confiat i ell, aturant el plor, em cercà amb una mirada perduda, més tranquil, confiat.
Després, sobre la panxa de la mare, va començar a moure's talment un capgròs, a batzegades, cercant el pit i en aferrar-se al mugró, succionà amb força i convicció.
Ara fa deu anys la vida em canvià. A partir d'aleshores les prioritats han estat del tot clares, diàfanes, allà tinc la raó de ser, perquè un cop ets pare, res és igual.

divendres, 8 de març de 2019

Coneixent la realitat

L'altre dia vàrem fer una sortida amb transport públic amb la canalla. De fet anàvem a portar uns diners recaptats en una activitat de l'escola a una ONG triada per ells.
L'altre dia va ser un dia ben rodó. Primer de tot perquè el viatge el vàrem fer amb transport públic, fent servir tren i metro. Una bona experiència per a tots. Descobrir els mitjans de transport d'aquesta manera, havent abans cercat el recorregut i sent responsables del viatge, va fer que aquest fos més interessant.
D'altra banda es van donar força situacions curioses. Algunes pels infants, que descobrien els mitjans i gent que a poble no solen trobar, i de l'altra, a nivell personal, per exemple a Barcelona, al tren, xerrant una estona amb un vigilant, aquest em va demanar si era d'allà, perquè tenia un accent estrany. Li vaig aclarir que parlava en català i somrigué. I encara hi ha qui diu que el castellà està perseguit a Catalunya...
Un cop a l'ONG, vam poder veure la feina que fan i crec que la visió d'aquesta tasca de voluntaris, veient la gent que hi anava i alhora veient els recursos que tenien, els va fer adonar d'una realitat que sovint només veuen d'esquitllada i que potser, per voler-los protegir, a vegades els amaguem, i de la mateixa manera que d'aquesta realitat hi passem de puntetes, totes aquelles que ens poden semblar cruels però que existeixen, ja sigui el masclisme imperant, els abusos a menors, les desigualtats socials i un llarg etcètera. La clau potser està en trobar la manera d'abordar aquests temes, perquè de fet, ahir, en la mirada dels infants hi havia un punt de comprensió i alhora d'empatia que si bé potser no farà que siguin així o aixà, a la llarga, potser els ajudarà a millorar aquest món. Mai se sap. El que sí que és segur és que per ells ahir va ser un dia molt ric en aprenentatges de molts tipus.

diumenge, 3 de març de 2019

Al castell de la Popa amb nens


Aquest matí, aprofitant el bon dia que feia, hem anat al castell de la Popa. Reconec que de vegades tinc fixacions, llocs que no sé perquè, però m'atrauen i un d'aquests era el castell. Fa temps ja hi vaig intentar anar amb nens, però potser perquè eren molt petits i caminaven poc o vés a saber perquè, no vaig acabar de trobar el camí i mira que n'és de fàcil.
De fet, només cal travessar Castellcir i a tocar de la llar d'infants, surt un camí que porta al castell. Bé, no pas al castell, que fins a dalt no s'hi arriba en cotxe, sinó a tocar.
El primer tram de pista està encimentat i quan s'acaba aquest, a uns dos-cents metres, passant pel costat d'una granja, ja es pot deixar el cotxe. Cal creuar una tanca de bestiar i després seguir una pista ample. Creua un torrent que avui baixava sec i tot seguit, marcat amb unes fites ben amples, es pren un corriol que passa enmig d'un bosc de roures, alzines i boixos, fins al castell. On comencen les fites, el sòl és ben pelat. A més, avui que feia sol, corrien força llangardaixos i de fet, el Quirze, que és amant de les bèsties, no sé si elles ho són tant d'ell, n'ha agafat alguna, tot i que després la deixava. Una, per cert, escapant-se li ha entrat per dins del jersei.

 


Després de l'aturada, hem seguit fins al castell. Està ben enrunat, tot i que encara s'endevinen les construccions, la cisterna d'aigua, l'ermita, diferents habitacles però tot força desmanegat i en acabar, hem baixat per poder veure la imatge més coneguda del castell. Jo ja podia intentar raonar que el nom de popa podia venir perquè des d'abaix sembla un vaixell, que els meus fills, seguint la lògica infantil, veien que potser era més semblant a una tassa de vàter. No ho sé. Part de raó tenen.


Després de voltar un xic per aquest, hem desfet camí de nou fins al cotxe.
És una sortida ben bonica, a un lloc ben bonic i que té bones vistes. Des d'aquí vèiem Montserrat, el Montcau, el Port del Compte i el Cadí entre d'altres i per nens, no és gaire llarg i permet fer volar la imaginació.

dissabte, 2 de març de 2019

Faltes tu