Sempre ens toca ballar amb la més lletja...

Em va molestar. Molestar i indignar. Sentir en Millo dir que si la Generalitat no malbaratés recursos potser tindria la flexibilització de dèficit ho vaig trobar aberrant, humiliant i de mal gust.
D'una banda perquè redueix la flexibilització a una simple qüestió de voluntat política. D'interès de partit. I si és tan fàcil, trobo cruel abocar un país a les retallades i sagnies que pateix només per interessos partidistes. Per punts de vista oposats. Demostren que estan jugant amb nosaltres i els importem ben poc.
També em va indignar perquè aquests diners que no hauríem de retallar gràcies a la flexibilització és menys del que ens prenen i no ens tornen. Ja fa temps que dic que la mentida de la solidaritat, aquest terme usat per no dir espoli o robatori, no és més que un robatori institucional. Un robatori sistemàtic i organitzat. A més a més el que ens prenen va a parar, en gran mesura, a comunitats d'aquest Estat que ens passen per la cara que van millor que nosaltres, però sense dir que és amb els nostres diners. Després és clar que podran comprar ordinadors als infants, premiar als que acabin l'institut o mantenir el sistema sanitari sense ni tocar-lo. I tant! Amb diners d'altri és fàcil fer el fatxenda.
Per reblar el clau també podríem dir que aquesta massa amorfa d'Estat, que malbarata sense miraments, no pot erigir-se com a model d'estalvi i bona gestió. Perquè no n'és ni n'ha estat de bon gestor. Només ments obtuses i primerenques poden defensar les inversions que ha fet, ja sigui en la xarxa ferroviària estatal, el sistema de carreteres, l'estructura d'aeroports, les ambaixades, la monarquia o tants altres exemples.
Per tot això trobo que aquest Millo és un malànima, perquè n'és conscient i sabedor d'aquesta realitat. Perquè sap que Catalunya té totes les de perdre, perquè no gestiona els seus recursos i a sobre ha de mantenir rèmores que succionen la seva riquesa i excreten odi i mentides.
Per tot això, en Millo m'és repulsiu, tant o més que l'Estat.

La poma podrida

Hi ha gent que m'és repulsiva. Que em fastigueja. Alguns són pels seus actes, d'altres per allò que diuen i uns tercers, per tot plegat i en aquesta darrera categoria hi encaixa, perfectament, en Duran.

Un personatge sinistre amb adreça a l'hotel Palace que s'estarrufa davant de les acusacions que li fan al seu partit, treu pit i mira a l'altra banda. El que m'indigna és que mentre tornen a parlar de retallades i esforços, aquells que han estafat diners de tothom i viuen a cos de rei, encara es fan els ofesos perquè els assenyalen i reclamen respecte.

Diu, canta i clama, que no dimitirà. Que no plegarà perquè seria com rendir-se. Quin gir dels fets més inesperat. Quin guionista més agut. Fa uns anys deia que plegaria si es demostrava que Unió s'havia finançat il·legalment i ara, de cop i volta, gira la truita i s'aferra a elements lingüístics per no plegar. Per no deixar la mamella que té ben presa. Quin cinisme! S'ha demostrat que van estafar, robar i mentir i per això afluixaran la mosca però ell, fugitiu Xilè, valent de la Franja, s'aferra a la poltrona, malgrat ser protagonista principal ja aleshores, quan es coïa l'afer Pallerols. Com pot dir que no en sabia res si ja era als òrgans de direcció? Sembla la Cristina, pobreta sòcia ignorant del seu estimat marit de guant blanc. Quina llàstima em fan, víctimes circumstancials.

El súmmum d'aquest personatge mediocre, corrupte i vividor, cavall de Troia del nacionalisme espanyol, és que la seva negativa no va només en contra d'ell, que ja de per si ha demostrat vàries vegades que no el mou res més que els interessos personals, sinó que fa un flac favor a la classe política en general, ja prou tocada amb tota la mar de casos que els assetgen, i al esdevenir del país en concret. Potser seria hora que fes un darrer gest, aquest honorable, si és que mai va entrar en política per servir al país i no a ell, i fes allò que va dir aleshores, acotés el cap, es deixés de dialèctica marejadora, perquè cansa, avorreix i fastigueja, i plegués d'un cop.