Al Montcau ( 1.056 m. )

El fred va marxant. Dalt de les muntanyes, les més altes, la neu encara es conserva. Però durarà poc. Només cal acostar-s'hi, per veure que d'arreu davalla aigua. Regalims d'aigua d'una neu fosa que ja no aguanta el sol del matí. Més avall, l'activitat és frenètica. El zumzeig constant, d'insectes afamats, se sent si altres sons no els emmascaren.

Avui, passejant pel Montcau ( 1.056 m. ), he anat a peu de Falconera. M'hi he enfilat un tros, fins gairebé a dalt i a mesura que el sol s'alçava, el vol d'abelles i borinots es feia més intens. D'una flor a l'altra. Feinejant. Alienes a uns ulls que els observaven encuriosits amb una càmera a les mans. 

Si ets prou curós, si saps passejar silent, descobreixes la vida generosa que envaeix el parc. Primer un esquirol que ha passat rabent a prop meu, travessant la carretera. Més endavant uns senglars petits menjant. Quin xivarri! Però ha estat fer una passa i el cruixir d'un branquilló sec, els ha fet fugir esperitats. Més tard, al so de la natura, s'ha afegit el de gent caminant. Des de sota la Falconera se'ls sentia. Parlant, cridant, feliços. Potser un xic baladrers. 

Ara que el dia és clar, més llarg i no massa calorós, és bona època per passejar. Per voltar i trobar-se amb la natura. 

Fotografiant...

M'agrada la fotografia. M'agrada captar instants. Poques coses són millors que quan, després d'una llarga estona, aconsegueixes aquella imatge. A vegades arriben, d'altres no. A vegades te les topes de front, d'altres no arriben mai. Abans, quan feia fotografies, havia d'esperar a revelar el rodet per veure el que havia fotografiat i sovint me'n enduia moltes decepcions. Algunes instantànies al meu cap eren fantàstiques, tenien la composició perfecte, els colors idonis, la llum adequada, però quan les tenia en paper, a les mans, en general, la decepció era gran. L'expectativa sempre és massa agosarada.
Ara, amb les càmeres digitals, és més senzill. Pots anar fent proves i poc a poc, vas aprenent a fer fotografies i veus allò que fas.

M'agrada captar imatges quotidianes perquè tenen quelcom, pels seus colors, per la seva senzillesa o bé perquè sovint passen desapercebudes i en fotografiar-les adquireixen un valor i una bellesa que abans semblava impossible. A causa d'això, i que m'és d'un m'ha aconsellat que me'n fes, finalment he optat per entrar al món d'Instagram. Tant per penjar fotografies com per veure'n. De moment no goso fer retocs. Digueu-me romàntic, però encara penso que el mèrit és trobar aquell instant i no crear-lo. Segur però, que a la llarga també descobriré els retocs. 

Ja quan vivia a la Catalunya Nord, tenia una data assenyalada al calendari, el Visa  pour l'image. Déu n'hi do! Allà vaig descobrir el poder de la imatge. La força d'un instant i gràcies a veure aquelles imatges, potents, belles, crues, vaig enamorar-me de la fotografia i hi vaig entrar. Ara, sense gaires pretensions. Sense esperar massa. Només poder robar instants a la vida i plasmar-les en una imatge. Sense teoritzar sobre l'ISO, sense mirar massa res. Fluint.

Porto uns quants dies posant-me al dia, penjant algunes imatges del meu arxiu, aquelles que m'agraden. Malauradament me n'agraden tantes que potser en penjaré moltes. Massa. Paciència...

Món vegetal i animal

Ara que tot s'activa és bon moment per sortir a passejar amb la càmera i captar instants.
Aquí en teniu uns quants, alguns de fa temps però tots del món que ens envolta.

Realitats diferents

Aquesta foto la vaig fer fa anys a una escola de l'Índia. 

Avui, des del Diari Ara, he anat a parar a una pàgina d'un llibre molt curiós. És un llibre fet per un dissenyador i artista de Kènia. En aquest se li proposava el repte de trobar la manera de conscienciar la societat sobre la importància de salvaguardar els drets dels infants i se li va ocórrer fotografiar nens i nenes de diferents països juntament amb la seva habitació. El resultat és sorprenent. Alguns són previsibles, d'altres no tant, però totes les imatges xoquen força.
El que més m'ha sorprès però, és que si bé certs nens dormen en indrets que podríem considerar habituals dins de la seva cultura i que a nosaltres ens poden semblar estranys, disten de ser miserables, com poden ser diferents tipus de cabana, mentre que altres viuen en indrets veritablement mísers. A part d'aquests, n'hi ha un que m'ha sorprès molt, potser el que més i és el d'un nen americà. Increïble. Però bé, ja jutjareu vosaltres mateixos. En totes les imatges s'hi desprèn quelcom d'estrany, de fora de lloc. Alguns molt clars, d'altres no tant. Però veure la realitat d'aquests infants, amb dues imatges, ajuda a valorar allò que es té i a sentir-se un privilegiat; perquè ho som. Massa fins i tot.
L'he cercat per comprar-lo, ja que penso que seria una eina interessant per treballar a l'escola i veure les diferències entre uns i altres, però malauradament està temporalment esgotat. Haurem d'esperar, però és un tema important a tractar.

Enxampar el moment

Talment com les persones. Aquests insectes són fascinants, per exemple, les papallones. N'hi ha d'enjogassades. Passen per davant teu per cridar-te l'atenció i un cop piques i les segueixes, inicien el seu joc. S'aturen a una flor uns instants. Res, a quatre passes de tu, uns segons i deixen que t'hi acostis. A tocar. Que preparis la càmera i quan ja estàs enfocant, com si sentissin el clic o el pes de les mirades, alcen el vol i s'aturen dues flors més enllà. Per fer-te la guitza. Aleshores tornes a aixecar-te, a poc a poc i tornes a acostar-t'hi i quan altre cop ets a punt de disparar, altre cop enceten el seu vol espasmòdic fins a una altra flor. I així estona, jugant. Fent-te l'ullet fins que es cansen i se'n van empeses per qualsevol corrent d'aire.
D'altres són més esquerpes. Només veure't se'n van. Res. Ni temps per acostar-t'hi. Una taca acolorida que desapareix sense deixar-te temps de mirar-la.
Poques, amb el que portem d'estiu un parell, t'esperen. Fan la seva feina i deixen que t'hi acostis. Mentre no les molestis, elles aniran feinejant. I tens temps d'enfocar, de mirar i remirar, de buscar l'angle, però tot té un límit i quan ja n'estan fins al capdamunt, adéu siau. Sense previ avís. Pot semblar que aniran un parell de metres més enllà però superant un marge o enfilant un talús, desapareixen de cop, deixant-te enrere.
Podríem dir el mateix de les formigues o dels dragons o de les vespes o... Talment com les persones, n'hi ha de totes menes. I entremig, capejant alenades d'aire que tot ho mouen i ho desenfoquen, els dits molsuts d'un fill que tot ho vol tocar. Que gaudeix veient-te a ran de terra perseguint animalons. Que n'és de difícil fer fotos d'animals...

Imatges locals

Els gustos de les persones són indesxifrables. Potser per això els publicistes s'han d'esmerçar per trobar el lema o la imatge que impacti i no sempre ho aconsegueixen.
Des de fa temps penjo fotografies que m'agraden en una pàgina web dita Panoramio, la qual les enllaça amb Google Earth si aquestes donen una visió general de l'indret. Aleshores quan navegues per la xarxa, pot passar que si busques un lloc concret, surti la teva fotografia i per tant puguis donar una visió personal d'aquest.
La gràcia, per a mi, és sobretot retratar aquells llocs que m'agraden i que tenen un valor especial, encara que de vegades afegeixo fotografies que trobo senzillament boniques.
D'aquesta manera puc mostrar racons del meu país i en particular de Calders, donant-ho a conèixer des d'aquí, des d'algú que ho ha trepitjat.
El què em sorprèn més però, és que el nombre de visites que tenen les fotografies no segueix una lògica clara. Bé, o si més no jo no la podria afirmar. Si bé semblaria més fàcil que fotografies de Nova York o Roma - alguna n'he posat - fossin les més visitades, malgrat haver-hi molta oferta també hi ha molta demanda, descobreixes que indrets com Calders, Menorca - en aquest cas potser és perquè és molt turístic - o bé Badalona s'emporten la palma en les que penjo, excepte una. Qui ho sap, podria ser que poca gent pengés fotografies d'aquests indrets i per tant hi hagués poc on escollir, mai se sap.
Ara bé, deixant de banda el nombre de visites, penjar fotografies de llocs propers i estimats, et permet mostrar a gent de fora allò que t'estimes, aquells racons o aquells moments que te'ls fan especials i d'aquesta manera, potser, transmetre un xic de l'amor que es sent pel país i n'entenguin el sentiment que se'n desprèn.

De dies melosos

Els matins ja no són el què eren. Abans et llevaves més fresc, esgotant tota la son, però ara, un marrec t'avisa que la nit anterior vas apurar massa i que potser hauries d'haver-te enllitat quan ho digueres per primer cop. Però mai en tenim prou de nit. Sempre una mica més i és clar, quan el matí que no treballes t'has de llevar igual de d'hora que si treballessis, aleshores descobreixes que el dia s'allarga, les nits s'escurcen i les setmanes s'enllacen. Perquè allò de recuperar la son és una fal·làcia, el perdut, perdut està. No hi ha nit ni migdiada que compensi.
Després però, a mitja tarda, com que tampoc fas migdiada perquè cal aprofitar, surts a passejar. Fresqueja encara però els camps ufanosos et conviden a badar i càmera en mà, perquè a aquesta època de l'any no cal oblidar-la, badoques arreu i fotografies per tot.
I això que era el teu plaer, l'acabes compartint, l'acabes traspassant i descobreixes que el mateix marrec que de bon matí ja es vol alçar a veure món, a llençar les deixalles o treure el ca, més tard vol fotografiar aquest espectacle vital. Tot s'enganxa.
Per sort tenim càmeres digitals que només ocupen espai virtual, atordeixen ordinadors i omplen discs durs. Però s'esborra quan cal i tornem a començar.

Menorca

El que deixem enrere...

Imatges de la Manifestació