Avui és un d'aquells dies que costa escriure. Que la ràbia confon la raó i els mots, que surten a raig però no tots aptes per a la majoria, costen de destriar.
Tenim gran part del govern legítim de Catalunya a la presó. Un govern escollit democràticament i cessat a la força.
No hi són per haver creat una banda armada, anomenada GAL, que assassinava. Tampoc per cobrar sobresous i diners en negre, on M. Rajoy sembla que no vol dir Mariano Rajoy sinó vés a saber què. Menys encara per atorgar feines a amics, coneguts o promotors. I ara! Senzillament per portar a terme aquell mandat que reberen. Que les urnes els obligà i així estava escrit.
Dormiran a presó gent ferma, més preocupada pel país que per ells.
Mentre, el mentider de l'Albiol, que cobra d'arreu i ho nega,
pinxo que colpeja a adversaris, ignorant per sobre de tot, ja es frega les mans pensant en què en treurà si es presenta sol a les eleccions tot malparlant de tothom. L'Arrimadas, que parla de la discriminació rebuda en aquest país, quan fa quatre dies que hi és i té el càrrec que té, també es frega les mans i menteix d'una realitat que no coneix però que tampoc vol conèixer. Massa afamada de poder. L'altre, l'Iceta, també preocupat pels càlculs electorals, oblida que hi ha lluites que no són de partit sinó de drets humans i certes llibertats només s'han aconseguit unint demòcrates i persones justes per sobre de rèdits electorals. Que fàcil és viure dels guanys aconsegits pel sacrifici d'altres, mentre fem la viuviu tot menjant paelles i fent-nos fotos amb els hereus del franquisme.
Avui, aquesta nit, una nit més de la República catalana, la repressió segueix. Uns sagals de Lleida al calabós per identificar els Guàrdies Civils que atonyinaven als votants de l'1 d'octubre. De la mateixa manera el Jordi Sánchez i el Jordi Cuixart a la presó per promoure mobilitzacions pacífiques multitudinàries. Pacífiques. Mai un vidre trencat, no com els quatre fatxes del pollastre que ràpidament el braç se'ls dispara i insulten i atonyinen a la que poden. A aquests no. Són la canalla. La seva canalla.
El 155 era la clau. Controlar-ho tot. En aquest Estat no es pot opinar. No es pot discutir. Tampoc manifestar-se. Menys expressar un anhel multitudinari. Per això tenen els mitjans de comunicació que tenen i els que no, els voldrien controlar per adormir els sentits, per acallar les discrepàncies i fer desaparèixer l'esperit crític al carrer. I per assegurar un futur més plàcid, atacar també l'educació. Per eradicar el pensament crític d'arrel. Volen un poble submís i ignorant. Perquè només gràcies a la ignorància seguirant governant.
Aquesta nit vaig a dormir trist. Trist i emprenyat. La magnitut de l'animalada, la magnitut de tot plegat, només em fa que reafirmar en el propòsit i la ferma convicció que l'única manera que tenim de sobreviure, no només com a poble, sinó com a éssers independents, lliures i racionals, és fugir ràpid d'aquest Estat. D'un Estat on encara governen els hereus del franquisme. Un Estat malaltís, putrefacte i cruel.
Aquests dies vaig perdut. Vull confiar. Creure. Tenir esperances. Però se'm fa difícil. Veure el govern del meu país mig empresonat mig a l'exili no m'ajuda. Costa creure que ens en sortirem. Perquè veig i entenc que ara els toca negociar. Lluitar per ells. Però em desorienta i quan veig que ho tenim magre, amb uns liders tapats, les institucions ocupades i tot allò que representa el progrés de Catalunya com a objectiu d'un feixisme intocable, em desanimo un xic. Només un xic. Perquè tard o d'hora al poble es crida a la mobilització i gent de tota mena, d'edats diverses i condicions variades, acut sense penar-s'ho. Disposats a resistir. A lluitar. Aquí o a l'altre extrem del país i m'enorgulleix. Ens dignifica. Som molt grans!
