Som un país de pandereta. De pandereta i paper matxé. Cauen quatre volves mal comptades i tot es col·lapsa. D'acord. D'acord. Ahir a Mura va nevar una mica i un servidor, cames ajudeu-me, cap a casa, sense témer fer minvar la credibilitat del país. Però és que no estem acostumats a conduir amb neu i aquestes carreteres les carrega el dimoni. El problema és que malgrat els avenços tècnics, els satèl·lits, els ordinadors i altres aparells per predir les precipitacions, aquestes van a la seva i davant de la incertesa de la nevada del segle -si l'erren els meteoròlegs demà serà un altre dia i diran, ai perdó i santes pasqües- , millor a casa que a la carretera. Després, quan l'episodi s'acaba i lluu un sol insultant i et queda una cara de ximple que no s'aguanta i més quan l'auxiliar de conversa que ve del Canadà t'explica que allà tanquen l'escola quan estan a quaranta sota zero, et queda el consol del, sí, però i si... I penses que l'endemà ja no et passarà, però de nou, unes hores nevant, el cel tapat i les carreteres brutes aturen el país. Gent als túnels fent cua. Cotxes creuats a la carretera i de nou, i si...Qui ho sap, potser una de les primeres estructures d'Estat que hauríem d'assegurar-nos, seria una flota de llevaneus i de passada bons aparells predictius, si és que n'hi ha, perquè sinó, al pas que anem, un cop ens proclamem independents, l'estat espanyol esperarà una nevada, no cal que sigui gaire important, per reconquerir el país. Ja ho veureu.